SALVE MARIA de Mar Coll

SALVE MARIA (2024) és la tercera pel·lícula de la directora i guionista barcelonina Mar Coll, una atípica aproximació a la maternitat en la que és, probablement, una de les pel·lícules més audaces del cinema català dels últims anys.  

Maria és una jove escriptora que acaba de ser mare i se sent asfixiada i sobrepassada pel pes de la responsabilitat que suposa ser mare. Un dia es topa amb la notícia d'un succés esfereïdor. Una dona francesa ha ofegat als seus bessons de deu mesos a la banyera. Maria s'obsessiona amb això. Per què ho va fer? 

Basada en la novel·la "Las madres no" de Katixa Agirre, la pel·lícula ens porta al dia a dia d'una dona que s'obsessiona amb un infanticidi i que entra en una espiral de malson, que vehicula entre la realitat i la imaginació. Una filmació fosca, molt pertorbadora i que parla de la maternitat com mai s'havia fet i dona veu al cinema a un problema gran, moltes vegades silenciat: la mare penedida. El focus que fa servir Mar Coll és veritablement inèdit, portant la narrativa cap al thriller i el terror psicològic, convertint SALVE MARIA en una de les obres més valentes del cinema contemporani. 

Feia poc que Mar Coll s'havia convertit en mare quan el llibre d'Agirre va arribar a les seves mans i també a les de Valentina Miso, la seva millor amiga des dels deu anys i amb qui ha escrit tots els seus projectes. Amb Miso han fet una adaptació molt lliure de la novel·la, originalment amb el mateix títol de la novel·la però finalment nomenada SALVE MARIA. 

Mar Coll sempre s'ha caracteritzat per ficar el dit a la ferida en situacions i tabús socials de la societat. A la seva filmografia hi ha incomoditat i desconcert, com a "Tres dies amb la família" (2009), la seva òpera prima amb la qual va guanyar el Goya a la millor direcció novell amb vint-i-set anys, i que ens parlava de les famílies que no parlen i que amaguen problemes sota l'aparença d'una vida perfecta. O a "Tots volem el millor per ella" (2013) on explora el desconcert d'algú que després de patir un accident, pot recuperar la seva vida i sent que aquella vida ja ha deixat d'interessar-li. Però definitivament, mai Mar Coll ha anat tan lluny com ho ha fet a SALVE MARIA. 

La gran valentia de la pel·lícula és la de no parlar de la maternitat de la manera edulcorada que massa vegades s'ha vist al cinema. I tot i que és cert que la duresa de la maternitat també s'ha reflectit al cinema, SALVE MARIA es fica de ple a les parts més fosques de la maternitat, portant a la seva protagonista a una zona psicològica límit, on un comença a partir per la sort del petit. 

Protagonitzada per una impressionant actriu debutant com és Laura Weissmahr, qui dona vida a Maria. Traspassada per una brutal depressió postpart, té una mirada vidriosa, mai somriu al nadó o li fa petons, li dona el pit de manera gairebé mecànica, mentre ella mateixa plora i que no li diu a la seva parella el que li està passant pel cap. El pare del nen és Nico (Oriol Pla), qui treballa a un laboratori i s'ho repensa i posposa eternament la possibilitat d'agafar-se la baixa, amb l'explicació d'anar molt justos de personal i que seria un gran problema pels seus companys. Un home que ajuda a la seva parella des de la seva condescendència i que no veu com ella s'ofega irremeiablement un dia darrere l'altre. 

Val a dir que el rol de Nico no és gens fàcil. És un enorme optimista que prefereix veure sempre el costat senzill i lluminós de tot. Potser és aquest el seu gran error. És molt gran l'estigma i el tabú que hi ha sobre la depressió postpart, sobre el penediment vers la maternitat. Això fa que ella sigui incapaç de dir-li que li passa. ¿Com pot ser que una mare rebutgi el seu nadó? ¿Com pots ni tan sols imaginar-ho? Sempre pensarem que qui fa això és una mala persona, algú desgraciat o que no està bé mentalment. 

Laura Weissmahr va ser seleccionada pel seu magnetisme. Segons Mar Coll "la seva mirada és molt expressiva. Transmet una ferida, una esquerda i un cansament que et sacseja. És superfotogènica i atrapa la mirada de l'espectador. I a més, es una actriu molt especial. No s'assembla a ningú que hagui vist. Hi ha alguna cosa irracional en ella. Encaixava perfectament en un personatge, com aquest, que no està bé. Vam treballar moltíssim amb ella i es va entregar completament, amb passió i compromís. Ha fet un treball excepcional." Weissmahr va guanyar el premi Goya i el premi Gaudí com a millor actriu revelació i va ser escollida millor actriu a la Seminci de Valladolid per SALVE MARÍA.  

De fet, inicialment es va buscar una actriu coneguda. És més fàcil atraure l'atenció dels mitjans i el públic. Però és cert que Mar Coll va trobar en Laura Weissmahr una cara nova que aportava alguna cosa única. I veritablement, el nivell de veracitat i credibilitat de l'actuació de Weissmarh és incontestable.  

SALVE MARIA no és un drama pròpiament dit, sinó un drama terrorífic dels que fan moure's inquiet a la cadira. No és terror de sang i fetge. No li cal. En subtils aspectes com una mirada pertorbadora, una finestra que no encaixa o una volta per la ferreteria del barri són suficients per provocar que els ulls no es puguin apartar de la pantalla. El terror deambula principalment al voltant de l'obsessió de Maria amb la notícia d'una dona a França que ha ofegat als seus bessons a la banyera i per a qui comença a sentir una mena d'estranya i perillosa fascinació. 

Però no es només aquí on aquesta excel·lent, fascinant, inquietant, profunda i molt reivindicativa pel·lícula guanya en intenció. Les imatges premonitòries del començament són un exemple i sens dubte l'aparició d'una admiradora de Maria - amb qui es troba a un grup de mares - també posa els pèls de punta i amb qui Maria trobarà una complicitat intrigant. 

Maria retalla notícies dels diaris sobre l'assassina, es pregunta per les raons que la van portar a fer el que va fer, a apropar-se a la casa on vivia, mentre mira al seu fill amb uns ulls buits, com si el petit li fos una càrrega massa gran. Tot ficat en un vaixell que navega en un mar massa obscur, i que el seu vaivé l'impulsa una realització sense fissures, unes interpretacions aclaparadores - sobretot Weissmahr - i una magistral banda sonora composta per Bernard Herrman que hagués fet les delícies del mateix Hitchcock. 

SALVE MARIA és una pel·lícula extremadament valenta i necessària. Pot semblar fantàstic, però és molt realista. El puerperi, en si, ja és un moment molt gros. Es desperten moltes pors per la responsabilitat gegant i el pes de cuidar un nadó que depèn totalment de tu. El no dormir, la percepció alterada. Si ho pensem, els elements comuns amb el gènere de terror són més dels que poden semblar. 

El gran mèrit de Mar Coll és que, encara que patim per les coses que Maria pugui arribar a fer, l'espectador no la veu com un monstre sinó com una dona molt sobrepassada per les circumstàncies. I que tot i hi ha gent que vol ajudar-la, no ho aconsegueix, com moltes vegades la realitat ens ensenya. SALVE MARIA ens mostra una situació de tensió que no és fàcil de resoldre, com són les maternitats complicades i turbulentes. En paraules de Coll "la societat parla molt del gran moment que és l'arribada d'un nadó i com els bebès fan que la teva vida sigui millor. Jo ja havia començat a escoltar veus dissidents, tenia amigues, mares que m'explicaven que no és or tot el que llueix. Vaig connectar molt amb la novel·la de Katixa i també amb el de les mares penedides d'Orna Donath. Abans de ser mare, com a filla, aquest pensament em semblava l'acabose. Com fill sempre penses que els teus pares han sigut beneïts amb la teva arribada. I no sempre és així."

Comptarem amb la presència de la directora de la pel·lícula, Mar Coll. Amb ella parlarem de com va ser el rodatge, de la inspiració que va portar a la pantalla SALVE MARIA i d'aquesta maternitat penedida. Gaudirem de la projecció i tindrem una estona de col·loqui on conversar amb el públic. 

La projecció de SALVE MARIA s'engloba dins el cicle MUJERES DE CINE que té lloc en l'àmbit estatal i que, ja fa 16 edicions, va néixer amb l'objectiu de revertir la desigualtat històrica que existeix en el sector cinematogràfic. Des de llavors promou el treball de les dones com a cineastes i amb la certesa que no aconseguirà la màxima qualitat si no s'incorporen les seves mirades i pràctiques. El cicle està disponible en línia a mujeresdecine.com. 

El cartell de SALVE MARIA, amb la imatge d'un pit descobert amb mastitis, ha estat moltes vegades censurat per institucions, col·lectius, centres, mitjans de transport i a moltes webs. L'equip de la pel·lícula va haver de dissenyar un cartell alternatiu per determinades ocasions. Des del Cineclub Altafulla advoquem per la llibertat i la conscienciació social, amb la inclusió de la imatge promocional original de la pel·lícula. 

Crítica: José-Manuel Ruiz. 

Veieu el tràiler aquí

Entrevista a Mar Coll i Laura Weissmarh

Entrevista a Mar Coll 

No recomanada a menors de setze anys. 

Divendres 23 de maig de 2025 a les 20 hores. 

Sala La Violeta. Carrer de l'Hostal 15, Altafulla. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

 

MAMÍFERA de Liliana Torres

MAMÍFERA (2024) és la tercera pel·lícula de la directora i guionista catalana Liliana Torres, una comèdia dramàtica que gira al voltant de l'exploració de l'autonomia corporal i reproductiva femenina i sobre el pes del context social en la presa d'algunes decisions importants de les nostres vides. Maria Rodríguez Soto i Enric Auquer són els actors encarregats de donar vida a la parella protagonista, la Lola i el Bruno. Torres ha anat convertint les seves ficcions en espais per interrogar-se sobre el seu lloc en el món. Mamífera segueix aquesta mateixa idea a partir del dubte existencial que es planteja la Lola, una dona que ronda els quaranta, que treballa com a professora titular en una universitat i que comparteix vida i llar amb la seva gossa i el Bruno, la seva parella, quan s'adona que és gairebé l'única dona del seu entorn que no vol ser mare. La Lola gaudeix d'una vida feliç fins que descobreix que està embarassada de 10 setmanes i aquesta notícia revoluciona la seva existència. Encara que sempre ha tingut clar que no volia ser mare, amb l'embaràs sobtat se sent qüestionada per la societat, per les pors internes i pel desig sobtat del seu company per tenir la criatura.

 

 

 

Comencen els dubtes, la culpabilitat per no tenir instint maternal, que és gairebé un imperatiu per a les dones. “És que la societat fa replantejar-se al personatge si té un trauma, si li va passar alguna cosa de petita per a no voler ser mare. Al final et preguntes si no tens l'instint, si no tens aquesta supervivència mamífera, si tens un problema”, deia l'actriu Maria Rodríguez en una entrevista. A diferència de les seves amigues (les actrius Ruth Llopis, Anna Alarcón, María Ribera i Anna Bertran), la Lola mai ha volgut ser mare, però el protocol legal a l'hora d'avortar l'obliga a esperar tres dies abans d'iniciar el procediment, un període imposat per una llei espanyola -derogada el 2022- que obligava les dones a prendre's 72 hores per considerar la decisió d'interrompre el seu embaràs. La vida feliç i tranquil·la que duia s'ha convertit en una muntanya russa d'emocions que durant aquests tres dies la porta a reafirmar-se a través de totes les dones del seu entorn més proper. Malgrat tot, la Lola se sent perduda en un món que encara exerceix una forta pressió social perquè les dones siguin mares. Estem davant d'una proposta valenta i sincera sobre un tema que tradicionalment ha estat sacralitzat, el de la maternitat, fent que fos el fi últim i el més important en la vida de tota dona, una altra realitat de la qual la majoria de les nostres mares i àvies ni tan sols podien plantejar-se una altra opció.

 

Afortunadament, avui dia podem parlar més obertament de l'existència de dones que no volen ser mares i que aquestes deixin de patir l'estigma d'una societat que tot sovint les assenyalava com si fossin defectuoses. És ben coneguda l'expressió "se li passarà l'arròs" en referència a una dona adulta que no ha sigut mare. Sota tota aquesta pressió social, gairebé ancestral, fins i tot moltes de les dones que tenen clar que no volen ser mares, en algun moment han arribat a plantejar-se si estan cometent un error del qual potser se n'acabaran penedint.  És interessant comptar amb referents de dones adultes per mostrar-nos aquesta realitat des d'un punt de vista més madur. La maternitat no és gens fàcil, involucra molta energia i molta organització, la decisió de tenir descendència no s'hauria de prendre mai a la lleugera, però vivim en una societat on a les dones encara se'ns educa, des de la més tendra infantesa, per desitjar ser mares. Només cal veure les joguines destinades a les nenes, a diferència de les que estan pensades pels nens. A nosaltres ens eduquen des de ben petites per desitjar ser mares i cuidadores, i trencar amb això no sempre és fàcil. 

 

 

Encara que la nostra protagonista ens mostra una dona que no vol ser mare, durant tota la pel·lícula la directora ens presenta diferents dones i les seves vivències particulars pel que fa a la maternitat, entre elles les amigues de la Lola i la seva mare, que serveixen per a evidenciar la dificultat de temes com la conciliació, la parella o les exigències socials. Aquí podríem encetar un altre debat molt necessari sobre tota aquella informació valuosa que no s'arriba a transmetre entre dones sobre la maternitat, més enllà dels aspectes més populars i idealitzats. Sembla que encara hi ha resistència, per part de dones que han estat mares i per part del personal sanitari, a transmetre amb total transparència i tot luxe de detalls tot el que implica ser mare, tant pel que fa a les coses bones com per les dolentes. "El que vaig veure en la meva mare sempre em va semblar un contrast molt immens en contrast amb el que jo escoltava de la maternitat i de les mares, o fins i tot del que veia en pel·lícules. Vaig veure una mare superada pel treball, per l'obligació amb les filles, pels diners, per l'àmbit domèstic. Em sembla que no van tenir aquesta oportunitat de qüestionar-s'ho i que les que sí que s'ho qüestionaven segurament ho feien en silenci", diu Torres. "Tenia 25 anys quan la meva mare em va dir per sorpresa: 'No tinguis fills, gaudeix de la vida'. La frase em va marcar. Era la meva mare una mare penedida? Aquesta va ser la llavor que va sembrar els meus dubtes sobre la maternitat", rememora la directora.

 

 

Durant massa temps, el relat cinematogràfic ha estat sota el domini dels homes. L'arribada de les dones rere les càmeres ha significat un canvi narratiu important, ara s'expliquen altres històries i des de punts de vista ben diferents. Les directores han canviat la imatge de la maternitat, que ara es mostra complexa i contradictòria, de la mà de personatges que fins ara no s'havien vist, reals i propers, allunyats del tradicional retrat de la mare feliç, devota i entregada totalment a la família i a les tasques de la llar sense queixes. La Liliana subratlla “l'absència de referents positius de dones que no volen ser mares”. Això demostra la poca importància que se li ha donat al tema i del fàcil que ha estat per al cinema imperant posar a totes aquestes dones en un paper secundari i sempre sota el clixé d'amargades que detesten les criatures. "Les bruixes de Disney sempre són dones sense fills, per exemple”, reflexiona la cineasta. Creu que aquesta absència de dones que no volen ser mares també es deu a una qüestió política. Segons Torres, la maternitat s'ha instrumentalitzat per tal de beneficiar a un sistema conservador i capitalista per transmetre la propietat privada, el llinatge i per contribuir al fet que a les dones no els resulti fàcil abandonar l'esfera domèstica.

 

La naturalitat amb què es relacionen els protagonistes és clarament una de les fortaleses de la pel·lícula, però també la sensibilitat amb què Torres presenta els dubtes i la fermesa de la Lola. Per a Liliana Torres també va ser fonamental retratar la pressió de la parella. “Moltes vegades la paternitat als homes els arriba a través de la maternitat, és a dir, a través de les dones que tenen a prop i que volen ser mares. No hi ha un qüestionament previ i es deixen portar. D'alguna manera és una mica el que passa entre el Bruno i la Lola. Ell s'ha deixat portar pel desig de no ser mare de la seva parella, però quan arriba el moment ell es desperta i comença a imaginar amb delit la possibilitat de ser pare. Tot i això, ell no imposa el seu punt de vista, sap que la decisió final és d'ella, però també té dret a parlar-ne. La directora explica que tot l'equip tenia clar que volia mostrar una relació de parella sana i creu que en Bruno és “simplement una persona amb responsabilitat afectiva, ni més ni menys” tot i que sovint li destaquen aquest retrat positiu del personatge masculí. Això la porta a reflexionar sobre la falta de referents de “la masculinitat positiva pel que fa a les cures”. “Hi ha una responsabilitat aquí dels homes, directors i escriptors, de començar a buscar-la i transmetre-la”.

 

 

 

Mamífera transmet una gran sensació de realisme a través de la història reflexiva de Liliana Torres que la directora de fotografia Lucía C. Pa s'encarrega de captar a la perfecció amb la càmera, gràcies a la serenitat com a principi fonamental. Són ben singulars les seqüències de collages obra de l'artista María José Garcés Larrain -animats per la Nú Larry-, que es manifesten en forma de malsons de la Lola que contribueixen a l'encant creatiu de la pel·lícula. En aquestes escenes breus, la Lola es vesteix amb roba inspirada a mitjan segle passat, amb el disseny de vestuari de la Désirée Guirao, i s'introdueix en mons fantàstics terrorífics relacionats amb la maternitat. Els collages estan dissenyats per emular l’estil artístic de la Lola. Pel que fa a la banda sonora, tenim una guitarra que alterna moments de punteig suau amb altres de rock indie, amb música original d'en Joan Pons Villaró, que aporta el fons de tensió d'aquesta vida alterada sobtadament. La dissenyadora de producció, la Xènia Besora, aporta molta proximitat a les escenes dels pisos dels personatges, que sempre es mostren desordenats però acollidors, molt en la línia de moltes de parelles de la Generació Y, popularment coneguts com a millennials.

 

 

Mamífera es va estrenar mundialment el 8 de març de 2024 a Texas, el Dia Internacional de la Dona, on va enamorar al públic del festival SXSW d'Austin, el Sundance de Texas. És en aquest festival on la Maria Rodríguez Soto va obtenir un merescut premi a la Millor Actriu, precisament a la capital un dels estats amb lleis antiavortament més estrictes dels Estats Units. La cinta també va rebre tres nominacions als Premis Gaudí; a millor actriu, millor actor i millor pel·lícula. Torres afirmà que estava molt contenta de presentar la pel·lícula coincidint amb el 8 de març. "Estic a favor del dret a decidir de la dona en tot moment i presentar la pel·lícula en un estat antiavortista ens fa sentir orgulloses", reconeix. Per la cineasta també fou una manera de "col·laborar" en la desestructuració de la "nova onada d'ultradreta" que sacseja el món. 

 

 

 

Maria Rodríguez, l'actriu protagonista, destaca que “cal reivindicar la felicitat del treball. Aquest va ser un rodatge feliç i molt tendre, perquè es va treballar des d'una tendresa i des d'una professionalitat que jo no havia vist. Això té molt a veure amb les caps d'equip, hi havia molta interacció entre totes, molta cooperació. El cinema sovint és molt jeràrquic, però aquí era tot el contrari. Jo dic als productors que posin dones al capdavant, perquè és tot més senzill i condeix més”. Liliana Torres també insisteix en la importància de reivindicar l'amistat, que juga un paper clau a Mamífera. "Avui en dia és molt important", recorda, "abans la càrrega emocional i vital anava tota cap a la parella i no sempre ha de ser així, és una situació molt bonica quan aquesta va a parar a altres llocs".

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora

➤ Q&A amb la directora i l'actriu protagonista.

 

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 25 d'abril de 2025 a les 20 h

No recomanada per a menors de 7 anys

 

Per finalitzar, us informem que el dimarts 6 de maig arriba l'ALT IFF, l'Altafulla International Film Festival, el primer festival de cinema que neix amb la voluntat de situar Altafulla al mapa de la indústria cinematogràfica. Es tracta d'un festival que combina cinema i valors relacionats amb la cultura hídrica i la preservació dels ecosistemes marins. En aquesta sessió de cinema, comptarem amb la presència de l'actor i codirector del festival en qüestió, l'altafullenc Carles Francino, que ens presentarà aquest nou esdeveniment del cinema de forma més detallada tot just abans del visionat de Mamífera.  

NO OTHER LAND de Basel Adra, Yuval Abraham, Rachel Szor, Hamdam Ballal - CINECLUB ALTAFULLA DOCUMENTALS

De mica en mica, la secció de Documentals del Cineclub Altafulla anirà tornant a les pantalles d'Altafulla, amb propostes diverses d'esperit informatiu i crític. 

En aquesta ocasió, ho fem amb el documental més sorprenent, rigorós i reconegut dels últims temps. Guanyador de l'Oscar al millor documental el 2024. Aquest impactant relat del conflicte entre Palestina i Israel és, encara avui, després d'acabar-se el rodatge el 2023, motiu de primera plana informativa arreu del món. 

NO OTHER LAND és el relat veraç de l'ocupació israelià del territori palestí. Al cor de NO OTHER LAND, es troba Masafer Yatta, una comunitat palestina de la Cisjordània ocupada que porta molts anys sotmesa als intents sistemàtics de desplaçament forçós. El documental, codirigit pels periodistes Basel Adra i Yuval Abraham, junt amb Rachel Szor i Hamdal Bila, ens mostra un relat sense filtres i molt personal de la resistència palestina diària en enfront de l'opressió militar israelí. No és una investigació periodística, és un testimoni, càmera en mà, de la realitat quotidiana d'un poble que viu sota l'amenaça constant. 

La pel·lícula no es limita a documentar la destrucció material de les cases, els controls militars, els escorcolls, els talls de carreteres, sinó que també ens exposa la devastació psicològica de l'ocupació. Adra, periodista i activista palestí, filma amb la seva petita càmera digital tot el que la seva comunitat viu: la por, el neguit, la impotència, entre imatges de la seva vida personal i moments de resistència, tensió i desesperació. Per mitjà de la seva càmera, l'espectador és testimoni de famílies senceres que veuen les seves cases convertides en runes i nens que creixen entre controls militars. 

Abraham, periodista de la revista +972 i activista israelí, actua no només com un testimoni, sinó com algú que es fa preguntes sobre els sistemes profundament arrelats que fan que l'ocupació israelí continuï en el temps. Com israelià, reconeix els privilegis que comporta la seva nacionalitat i fa servir la seva veu per posar en dubte les polítiques del seu govern. La seva presència a la filmació ens mostra els dilemes ètics que tenen els que s'oposen a l'ocupació per dins la societat israelí i destaca la tensió entre la solidaritat que sent i la situació de llibertat que el separa d'Adra. 

NO OTHER LAND no es només una exposició de desplaçaments i destrucció. També explora la solidaritat, la vida quotidiana sota l'ocupació i la culpa i l'ètica de documentar aquesta opressió. La pel·lícula avança amb el dilema de ser testimoni de l'injustícia i no poder fer res per evitar-ho. Com es fa per donar veu a un poble i no sentir que l'estàs explotant? Són preguntes que Adra i Abraham es fan i que d'alguna manera es traslladen al públic. 

El documental es va rodar durant quatre anys, del 2019 al 2023, tot i que conté imatges de tot el llarg de la vida de Basel Adra. Des de petit va agafar una càmera i va enregistrar el que veia, captant moments crucials de quotidianitat, violència i resistència. El rodatge va acabar pocs dies abans de l'atac de Hamàs contra Israel el 7 d'octubre de 2023, un esdeveniment que va canvia el panorama i va intensificar les accions militars d'Israel als territoris ocupats. Les imatges sense filtre i la narració molt personal, fan de NO OTHER LAND una denúncia urgent i intransigent vers les polítiques israelís de neteja ètnica i una potent reflexió sobre el poder i les limitacions del cinema documental com a forma d'activisme. 

La crítica de la pel·lícula a les polítiques israelís no ha passat desapercebuda per les institucions polítiques i mediàtiques d'Occident. Als Estats Units, on el suport militar i diplomàtic a Israel determina la política exterior, la filmació s'ha enfrontat a molts intents de censura. Cap estudi nord-americà ha volgut programar el documental. Fins a rebre l'Oscar només es va projectar a 23 sales del país i gràcies a una autodistribució artesanal, ciutat per ciutat. Un reflex de constant intent occidental de silenciar la veu palestina, on els llibres, les pel·lis i els debats sobre la qüestió palestina als Estats Units sovint acaben en reaccions violentes. 

La victòria de NO OTHER LAND als Òscar, marca un moment històric en el reconeixement mundial de la lluita palestina. Durant dècades, Hollywood i les corporacions cinematogràfiques han ignorat la veu palestina. El reconeixement de NO OTHER LAND marca un canvi, per petit que sigui, en la manera que el món veu l'ocupació i el seu devastador impacte a les comunitats palestines. 

És ingenu pensar que el reconeixement de la filmació portarà a una transformació completa de les actituds occidentals vers la qüestió palestina, però tot i això, l'èxit del documental ha forçat converses que molts han intentat suprimir durant molt de temps. L'impacte de l'Òscar ha amplificat la veu palestina en un espai on ha estat sempre esborrada. El mateix Adra ho manifestava a un article d'opinió a la revista +972 "Mentre el món veu NO OTHER LAND, els colons israelís assalten i cremen els nostres pobles, i els soldats no els detenen, abusen de nosaltres i enderroquen les nostres cases."

Les seves paraules són una veritat fonamental: el reconeixement de la pel·lícula és una victòria per la narració palestina, però la violència que documenta no s'atura. 

Jose Manuel

 

Moment en que NO OTHER LAND guanya el Òscar

Entrevista a Basel Adra

Tràiler

Dijous 17 d'abril a les 20 hores. 

Sala La Violeta

No recomenada a menors de 16 anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

 

SIMONE, LA MUJER DEL SIGLO de Olivier Dahan

Simone, la mujer del siglo, títol una mica confús perquè hi ha hagut més Simone importants al segle XX, és la biografia d’una dona extraordinària, potser la dona més poderosa d’aquest segle, que va exercir el seu poder per millorar la vida de milions de persones i que va encarnar en la seva trajectòria vital molts dels temes la transcendència dels quals encara romandre'n: la justícia pels col·lectius més vulnerables, la descolonització, la despenalització de l’avortament, Europa, la II Guerra Mundial i l’holocaust, el feminisme, la immigració….

Ens referim a Simone Veil, de soltera Simone Jacob, advocadessa i magistrada, ministra de Sanitat i Urbanisme dues vegades, presidenta del primer Parlament Europeu, Membre del Consell Constitucional Francès, Membre de l'Acadèmia Francesa, presidenta de la Fundació per la Memòria de la Shoah.

Simone, la dona del segle, s’inicia a la finca familiar de Niça, on ja gran recorda la seva vida i escriu per a no oblidar i que no se n'oblidin el que va passar a la guerra a Europa, una de les seves obsessions més presents al llarg de la seva biografia. La seva veu acompanya les imatges que van apareixent a la pantalla.

Va néixer a Niça l'any 1927 dins d’una família jueva laica, culta i nombrosa. El seu pare era arquitecte i la seva mare, mestressa de casa, però va inculcar a les tres filles la necessitat d’estudiar, treballar i ser independents. A més de les tres germanes, Denise, Milou i Simone, completava la família Jean, el germà. Vivien folgadament sense luxes i eren apassionats de la lectura, el mar i la família.

França havia estat derrotada a la guerra i els alemanys ocupaven gran part del país. Malgrat això Niça va ser durant molt de temps un lloc més tranquil, sota control dels italians, on no es vivia la guerra amb tota la seva cruesa. És amb la caiguda de Mussolini, a la tardor de 1943,  quan els alemanys envaeixen Niça i la Gestapo comença a fer detencions i deportacions. La família Jacob se separa, es refugien en cases segures, reben ajut de coneguts i amics no jueus. Una tarda, tornant de l’Institut on havia aprovat l’accés a la universitat, Simone es detinguda. Més tard, la seva mare, el seu germà i la seva germana Milou són també detinguts i es troben tots al nefast Hotel Excelsior.

A finals d’abril de 1944 Simone, Milou i la mare arriben a Auschwitz. Durant un any i mig són traslladades de camp a camp en les Marxes de la Mort fins a arribar a Bergen-Belsen, on la mare mor de tifus i des d’on van ser alliberades l'any 1945. Les dues germanes van romandre juntes i van escapar de les cambres de gas a causa de la seva edat i els treballs que feien. No es pot descriure el que van viure. Mentrestant el pare i el germà van ser enviats a Lituània d'on no van tornar. 

Tornar a la “normalitat” va ser dolorós i cruel, no es parla del que ha passat, fins i tot no se les creuen, el silenci és la norma, la societat no reconeix els seus patiments. Simone es sobreposa i comença la Universitat on estudia Dret i Ciències Polítiques on coneix al que serà el seu marit Antoine Veil. Acaba la carrera, té tres fills, fa oposicions a magistrada i es converteix en assessora tècnica del Ministeri de Justícia on fa una tasca formidable a les presons de França i Algèria, en ple procés d’independència. Tot allà amb la resistència del seu marit que no veu amb bons ulls l’activitat professional de la seva dona.

En 1974 essent ministra de Sanitat presenta l’Assemblea Francesa el projecte de llei per a la despenalització de l’avortament. Amb la defensa apassionada dels milers de dones que morien a França per avortament clandestí assoleix una aclaparadora majoria malgrat la poderosa dreta francesa. El 1979 el primer Parlament Europeu l’anomena, per sufragi universal, Presidenta i crea immediatament la primera Comissió per la igualtat de les dones.

Mai va militar a cap partit polític. La seva cultura humanista i les seves experiències la van portar a defendre de manera aferrissada Europa com a lloc de llibertat, democràcia i reconciliació i va treballar incansablement per aconseguir-ho. Creia firmament en la necessitat de reconciliar-se després de la II Guerra Mundial i pensava que un fracàs europeu podia conduir a guerres encara més perilloses en un futur. La situació actual l’hauria preocupat molt.

El resum anterior expressa mínimament la densitat i rellevància de la biografia que el director, Olivier Dahan, ha portat a la pantalla. Aquest ja havia realitzat anteriorment, amb desigual fortuna, els biopics de Edith Piaf, en la Vida en rose, i de Gracia de Monaco.

La narració es desenvolupa a través de flash-backs que segueixen els records de la protagonista,  encarnada por Rebecca Marder en la seva joventut, un difícil paper que broda  i per Elsa Zvlberstein en la maduresa. La fotografia, en blanc i negre en els passatges més obscurs del film,  respon a la necessitat de la protagonista i els seus sentiments.

La quantitat de fets rellevants de la pel·lícula la fa especialment  interessant pels espectadors d’avui que potser desconeixen una figura tan significativa en Europa i que va deixar un llegat imprescindible per l'evolució del continent. El seu testimoni incideix igualment en la necessitat de no oblidar, per no repetir, el que ella i la seva família, com tantes altres famílies, van patir a la brutal guerra.

Marisa Méndez-Vigo

Premis

2 Premis Cesar a millor vesturi i disseny de producció

 

Altres pel·lícules sobre Simone Veil

La Ley. pel·lícula dirigida per Christian Faure,  amb Emmanuelle Devos i Lorànt Deutch, 2014

Llibres

Amanecer en Bikernau. Recopilació de textos. Ed. Pre-textos, 2022

Una vida. Simone Veil. Ed. Clave Intelectual, 2011

Solo la esperanza calma el dolor. Simone Veil. Ed. Lumen 2025

Trailer https://youtu.be/oBzXAMK4hE8?si=Ioj8FuVL7t8MVHrU

Entrevista a Olivier Dahan https://www.eltiempo.com/cultura/cine-y-tv/entrevista-con-olivier-dahan-sobre-su-pelicula-de-simone-veil-731866

No recomenada a menors de 16 anys. 

Divendres 28 de Març de 2025

Sala La Violeta 20 h. 

Carrrer de l'Hostal, 15 Altafulla. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

HOW TO HAVE SEX de Molly Manning Walker

HOW TO HAVE SEX (2023) és una pel·lícula dramàtica tipus coming-of-age d'una noia de setze anys escrita i dirigida per la britànica Molly Manning Walker, en el seu debut com a directora. Un còctel de joventut, festa, alcohol i sexe que va ser un dels fenòmens britànics de 2023. Tres amigues adolescents van de vacances per celebrar el final de curs amb els ritus d'iniciació típics de la seva edat: beure, sortir de festa i lligar, en el que creuen que serà el millor estiu de les seves vides. És un premiat retrat de l'esbojarrada joventut britànica amb el consentiment com a eix principal, que ens mostra, des dels ulls de la protagonista, les atrocitats intrínseques als ritus de pas adolescents, i ens parla de les zones grises del consentiment i de la influència coactiva de les companyies.

 

Tara (Mia McKenna-Bruce) i les seves dues amigues d'institut, Em (Enva Lewis) i Skye (Lara Peake) arriben a un ressort a l'illa de Creta, amb la intenció de passar unes vacances memorables. És el final d'una era: l'insti ha acabat i el futur, almenys per a la Tara, és un gran interrogant, i aquest grup d'amigues estan compromeses a beure fins a l'última gota de la seva nova llibertat. El punt de partida de HOW TO HAVE SEX podria ser el mateix de tantes altres comèdies adolescents basades en l'objectiu de sortir de festa i perdre la virginitat, però la directora ens ofereix un contrapunt brutal a aquesta idealització revelant-nos com les convencions adolescents del desfasament acaben imposant les seves pròpies formes de pressió social sobre la sexualitat, sobretot pel que fa a la de les noies.

 

A HOW TO HAVE SEX la directora ens parla de tot el que s'ha ensenyat malament sobre el sexe a la joventut. Precisament aquesta òpera prima està inspirada en les seves pròpies vacances a Magaluf, les últimes abans d'anar a la Universitat. Manning Walker retrata l'ambient hipersexualizat dels joves en aquests contextos i ens explica que la 'diversió' de fa uns anys es traduïa en fer mamades als nois sobre l'escenari d'una discoteca, però anys després, va comprendre com aquells dies que a ella li van semblar d'una gran llibertat havien marcat la seva sexualitat d'adulta. Aquesta òpera prima és la resposta a la commoció que la directora va viure en retornar a aquell record des d'un punt de vista més conscient. "La pel·lícula és un reflex de situacions que vaig viure. És a dir, la mamada a l'escenari, tot això ho vaig viure. La pel·lícula també intenta entendre el que significava, com ens havia afectat realment tot allò a l'edat que teníem aleshores", diu la directora.

 

La pel·lícula ens parla d'una joventut pornificada que no sap què és el consentiment i que viu sotmesa a molta pressió sexual. Premi a la Millor pel·lícula en Un Certain Regard del Festival de Cannes i premi del jurat jove i a la millor direcció novella a la SEMINCI de Valladolid, HOW TO HAVE SEX és una potent denúncia de la ignorància sexual i del brutal masclisme amb els quals conviuen els i les adolescents des de fa anys, narrada amb el ritme i el caos d'una festa molt densa que sembla no acabar. La pel·lícula és protagonitzada per la jove Tara, a la qual acompanyen les seves amigues Em i Sky. En un balcó proper al del seu apartament hi ha un altre grup d'amics: Badger (Shaun Thomas), Paddy (Samuel Bottomley) i Paige (Laura Ambler). Quan aquests dos grups s'uneixen, els límits es posen a prova i la dinàmica entre ells es torna desordenada i traumatitzant a cops de gelosia, falta de consentiment real i por a no complir les expectatives de diversió.

 

Les vacances d'aquestes tres adolescents s'enrareixen quan la Tara viu una mala experiència durant la seva primera trobada sexual, però no s'atreveix a explicar-ho a les seves amigues. Com que moltes noies no saben què és el que realment volen d'una trobada sexual ni com comunicar-ho, el que acaben fent és reproduir un paper d'allò que creuen que s'espera d'elles, també es mouen des de la por a fer el ridícul o de decebre els nois amb els quals es relacionen. Això és especialment palès en el cas de la Tara, la menys experimentada sexualment de les tres amigues, ja que, com la seva amiga Skye assenyala sovint amb to de burla, encara és verge als 16 anys i aquesta desafortunada etiqueta fa que la Tara senti molta més pressió per aconseguir practicar sexe amb algun noi. Això l'empeny a prendre decisions que potser des d'una llibertat no viciada no hagués pres.

 

L'actriu protagonista té aquesta sorprenent capacitat de fer dues coses alhora, fingir i alhora comunicar el que realment li està passant", diu Molly Manning Walker, que es mostra a favor d'explicar històries amb poc diàleg. "El públic és perfectament capaç d'interpretar petits gestos sense necessitat que s'expliqui tot constantment", afegeix. "Crec que hi ha una connexió absoluta entre no parlar de sexe, no atrevir-se a parlar de sexe, la vergonya que dona el sexe i la necessitat d'amagar-lo bevent. Quan es beu d'una forma responsable, està bé, però si beus per a ajudar-te a superar una situació, a fer front a alguna cosa, això ja és molt diferent. No resoldrà els problemes, més aviat tu tens un problema". Problema que s'accentua amb la inexistent educació sexual que es rep i els canals en els quals els adolescents busquen avui informació, especialment quan s'emmirallen en la pornografia i la normalitzen a les seves vides.

 

 

 

En aquesta amalgama d'alcohol, música, suor i adolescents ens trobem amb les fabuloses aportacions tant per part del bon ull del director de fotografia de l'obra, el canadenc Nicolas Canniccioni, com del compositor, productor i DJ britànic James Jacob pel que fa al so. Ambdós aconsegueixen crear una atmosfera que transmet perfectament la desorientació i la solitud que sent Tara enmig de la sòrdida multitud festiva. Manning Walker ha volgut crear un escenari realista i identificable sobre les formes de socialització juvenil en aquests contextos per plasmar-hi una experiència d'abús, malauradament massa habitual, però que poques vegades és narrada i descodificada des d'un punt de vista com el que ella proposa a la seva pel·lícula. Mia McKenna-Bruce, que dona vida a Tara, explica que la pel·lícula ha ajudat moltes persones a explicar experiències similars a la viscuda per la protagonista.

 

 

HOW TO HAVE SEX és, en paraules de la directora, una manera d'explicar aquest aspecte de la vida de la gent jove des d'una postura diferent. "Sempre que veig una escena de violació en una pel·lícula sembla que tota la vida del personatge està perduda, però no és així, la vida segueix, hem d'enfrontar-nos a això". Encara que crec que per fi ens hem adonat que el plaer femení existeix, sé que queda molt camí per fer. També crec que hi ha una desconnexió al·lucinant entre dones que senten que han estat forçades i homes que estan convençuts que mai han forçat a ningú. És hora que se n'adonin", diu la directora.

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora

➤ Q&A amb la directora i l'actriu protagonista.

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 21 de febrer de 2025 a les 20 h

No recomanada a menors de 16 anys