MAMÍFERA de Liliana Torres

MAMÍFERA (2024) és la tercera pel·lícula de la directora i guionista catalana Liliana Torres, una comèdia dramàtica que gira al voltant de l'exploració de l'autonomia corporal i reproductiva femenina i sobre el pes del context social en la presa d'algunes decisions importants de les nostres vides. Maria Rodríguez Soto i Enric Auquer són els actors encarregats de donar vida a la parella protagonista, la Lola i el Bruno. Torres ha anat convertint les seves ficcions en espais per interrogar-se sobre el seu lloc en el món. Mamífera segueix aquesta mateixa idea a partir del dubte existencial que es planteja la Lola, una dona que ronda els quaranta, que treballa com a professora titular en una universitat i que comparteix vida i llar amb la seva gossa i el Bruno, la seva parella, quan s'adona que és gairebé l'única dona del seu entorn que no vol ser mare. La Lola gaudeix d'una vida feliç fins que descobreix que està embarassada de 10 setmanes i aquesta notícia revoluciona la seva existència. Encara que sempre ha tingut clar que no volia ser mare, amb l'embaràs sobtat se sent qüestionada per la societat, per les pors internes i pel desig sobtat del seu company per tenir la criatura.

 

 

 

Comencen els dubtes, la culpabilitat per no tenir instint maternal, que és gairebé un imperatiu per a les dones. “És que la societat fa replantejar-se al personatge si té un trauma, si li va passar alguna cosa de petita per a no voler ser mare. Al final et preguntes si no tens l'instint, si no tens aquesta supervivència mamífera, si tens un problema”, deia l'actriu Maria Rodríguez en una entrevista. A diferència de les seves amigues (les actrius Ruth Llopis, Anna Alarcón, María Ribera i Anna Bertran), la Lola mai ha volgut ser mare, però el protocol legal a l'hora d'avortar l'obliga a esperar tres dies abans d'iniciar el procediment, un període imposat per una llei espanyola -derogada el 2022- que obligava les dones a prendre's 72 hores per considerar la decisió d'interrompre el seu embaràs. La vida feliç i tranquil·la que duia s'ha convertit en una muntanya russa d'emocions que durant aquests tres dies la porta a reafirmar-se a través de totes les dones del seu entorn més proper. Malgrat tot, la Lola se sent perduda en un món que encara exerceix una forta pressió social perquè les dones siguin mares. Estem davant d'una proposta valenta i sincera sobre un tema que tradicionalment ha estat sacralitzat, el de la maternitat, fent que fos el fi últim i el més important en la vida de tota dona, una altra realitat de la qual la majoria de les nostres mares i àvies ni tan sols podien plantejar-se una altra opció.

 

Afortunadament, avui dia podem parlar més obertament de l'existència de dones que no volen ser mares i que aquestes deixin de patir l'estigma d'una societat que tot sovint les assenyalava com si fossin defectuoses. És ben coneguda l'expressió "se li passarà l'arròs" en referència a una dona adulta que no ha sigut mare. Sota tota aquesta pressió social, gairebé ancestral, fins i tot moltes de les dones que tenen clar que no volen ser mares, en algun moment han arribat a plantejar-se si estan cometent un error del qual potser se n'acabaran penedint.  És interessant comptar amb referents de dones adultes per mostrar-nos aquesta realitat des d'un punt de vista més madur. La maternitat no és gens fàcil, involucra molta energia i molta organització, la decisió de tenir descendència no s'hauria de prendre mai a la lleugera, però vivim en una societat on a les dones encara se'ns educa, des de la més tendra infantesa, per desitjar ser mares. Només cal veure les joguines destinades a les nenes, a diferència de les que estan pensades pels nens. A nosaltres ens eduquen des de ben petites per desitjar ser mares i cuidadores, i trencar amb això no sempre és fàcil. 

 

 

Encara que la nostra protagonista ens mostra una dona que no vol ser mare, durant tota la pel·lícula la directora ens presenta diferents dones i les seves vivències particulars pel que fa a la maternitat, entre elles les amigues de la Lola i la seva mare, que serveixen per a evidenciar la dificultat de temes com la conciliació, la parella o les exigències socials. Aquí podríem encetar un altre debat molt necessari sobre tota aquella informació valuosa que no s'arriba a transmetre entre dones sobre la maternitat, més enllà dels aspectes més populars i idealitzats. Sembla que encara hi ha resistència, per part de dones que han estat mares i per part del personal sanitari, a transmetre amb total transparència i tot luxe de detalls tot el que implica ser mare, tant pel que fa a les coses bones com per les dolentes. "El que vaig veure en la meva mare sempre em va semblar un contrast molt immens en contrast amb el que jo escoltava de la maternitat i de les mares, o fins i tot del que veia en pel·lícules. Vaig veure una mare superada pel treball, per l'obligació amb les filles, pels diners, per l'àmbit domèstic. Em sembla que no van tenir aquesta oportunitat de qüestionar-s'ho i que les que sí que s'ho qüestionaven segurament ho feien en silenci", diu Torres. "Tenia 25 anys quan la meva mare em va dir per sorpresa: 'No tinguis fills, gaudeix de la vida'. La frase em va marcar. Era la meva mare una mare penedida? Aquesta va ser la llavor que va sembrar els meus dubtes sobre la maternitat", rememora la directora.

 

 

Durant massa temps, el relat cinematogràfic ha estat sota el domini dels homes. L'arribada de les dones rere les càmeres ha significat un canvi narratiu important, ara s'expliquen altres històries i des de punts de vista ben diferents. Les directores han canviat la imatge de la maternitat, que ara es mostra complexa i contradictòria, de la mà de personatges que fins ara no s'havien vist, reals i propers, allunyats del tradicional retrat de la mare feliç, devota i entregada totalment a la família i a les tasques de la llar sense queixes. La Liliana subratlla “l'absència de referents positius de dones que no volen ser mares”. Això demostra la poca importància que se li ha donat al tema i del fàcil que ha estat per al cinema imperant posar a totes aquestes dones en un paper secundari i sempre sota el clixé d'amargades que detesten les criatures. "Les bruixes de Disney sempre són dones sense fills, per exemple”, reflexiona la cineasta. Creu que aquesta absència de dones que no volen ser mares també es deu a una qüestió política. Segons Torres, la maternitat s'ha instrumentalitzat per tal de beneficiar a un sistema conservador i capitalista per transmetre la propietat privada, el llinatge i per contribuir al fet que a les dones no els resulti fàcil abandonar l'esfera domèstica.

 

La naturalitat amb què es relacionen els protagonistes és clarament una de les fortaleses de la pel·lícula, però també la sensibilitat amb què Torres presenta els dubtes i la fermesa de la Lola. Per a Liliana Torres també va ser fonamental retratar la pressió de la parella. “Moltes vegades la paternitat als homes els arriba a través de la maternitat, és a dir, a través de les dones que tenen a prop i que volen ser mares. No hi ha un qüestionament previ i es deixen portar. D'alguna manera és una mica el que passa entre el Bruno i la Lola. Ell s'ha deixat portar pel desig de no ser mare de la seva parella, però quan arriba el moment ell es desperta i comença a imaginar amb delit la possibilitat de ser pare. Tot i això, ell no imposa el seu punt de vista, sap que la decisió final és d'ella, però també té dret a parlar-ne. La directora explica que tot l'equip tenia clar que volia mostrar una relació de parella sana i creu que en Bruno és “simplement una persona amb responsabilitat afectiva, ni més ni menys” tot i que sovint li destaquen aquest retrat positiu del personatge masculí. Això la porta a reflexionar sobre la falta de referents de “la masculinitat positiva pel que fa a les cures”. “Hi ha una responsabilitat aquí dels homes, directors i escriptors, de començar a buscar-la i transmetre-la”.

 

 

 

Mamífera transmet una gran sensació de realisme a través de la història reflexiva de Liliana Torres que la directora de fotografia Lucía C. Pa s'encarrega de captar a la perfecció amb la càmera, gràcies a la serenitat com a principi fonamental. Són ben singulars les seqüències de collages obra de l'artista María José Garcés Larrain -animats per la Nú Larry-, que es manifesten en forma de malsons de la Lola que contribueixen a l'encant creatiu de la pel·lícula. En aquestes escenes breus, la Lola es vesteix amb roba inspirada a mitjan segle passat, amb el disseny de vestuari de la Désirée Guirao, i s'introdueix en mons fantàstics terrorífics relacionats amb la maternitat. Els collages estan dissenyats per emular l’estil artístic de la Lola. Pel que fa a la banda sonora, tenim una guitarra que alterna moments de punteig suau amb altres de rock indie, amb música original d'en Joan Pons Villaró, que aporta el fons de tensió d'aquesta vida alterada sobtadament. La dissenyadora de producció, la Xènia Besora, aporta molta proximitat a les escenes dels pisos dels personatges, que sempre es mostren desordenats però acollidors, molt en la línia de moltes de parelles de la Generació Y, popularment coneguts com a millennials.

 

 

Mamífera es va estrenar mundialment el 8 de març de 2024 a Texas, el Dia Internacional de la Dona, on va enamorar al públic del festival SXSW d'Austin, el Sundance de Texas. És en aquest festival on la Maria Rodríguez Soto va obtenir un merescut premi a la Millor Actriu, precisament a la capital un dels estats amb lleis antiavortament més estrictes dels Estats Units. La cinta també va rebre tres nominacions als Premis Gaudí; a millor actriu, millor actor i millor pel·lícula. Torres afirmà que estava molt contenta de presentar la pel·lícula coincidint amb el 8 de març. "Estic a favor del dret a decidir de la dona en tot moment i presentar la pel·lícula en un estat antiavortista ens fa sentir orgulloses", reconeix. Per la cineasta també fou una manera de "col·laborar" en la desestructuració de la "nova onada d'ultradreta" que sacseja el món. 

 

 

 

Maria Rodríguez, l'actriu protagonista, destaca que “cal reivindicar la felicitat del treball. Aquest va ser un rodatge feliç i molt tendre, perquè es va treballar des d'una tendresa i des d'una professionalitat que jo no havia vist. Això té molt a veure amb les caps d'equip, hi havia molta interacció entre totes, molta cooperació. El cinema sovint és molt jeràrquic, però aquí era tot el contrari. Jo dic als productors que posin dones al capdavant, perquè és tot més senzill i condeix més”. Liliana Torres també insisteix en la importància de reivindicar l'amistat, que juga un paper clau a Mamífera. "Avui en dia és molt important", recorda, "abans la càrrega emocional i vital anava tota cap a la parella i no sempre ha de ser així, és una situació molt bonica quan aquesta va a parar a altres llocs".

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora

➤ Q&A amb la directora i l'actriu protagonista.

 

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 25 d'abril de 2025 a les 20 h

No recomanada per a menors de 7 anys

 

Per finalitzar, us informem que el dimarts 6 de maig arriba l'ALT IFF, l'Altafulla International Film Festival, el primer festival de cinema que neix amb la voluntat de situar Altafulla al mapa de la indústria cinematogràfica. Es tracta d'un festival que combina cinema i valors relacionats amb la cultura hídrica i la preservació dels ecosistemes marins. En aquesta sessió de cinema, comptarem amb la presència de l'actor i codirector del festival en qüestió, l'altafullenc Carles Francino, que ens presentarà aquest nou esdeveniment del cinema de forma més detallada tot just abans del visionat de Mamífera.  

HOW TO HAVE SEX de Molly Manning Walker

HOW TO HAVE SEX (2023) és una pel·lícula dramàtica tipus coming-of-age d'una noia de setze anys escrita i dirigida per la britànica Molly Manning Walker, en el seu debut com a directora. Un còctel de joventut, festa, alcohol i sexe que va ser un dels fenòmens britànics de 2023. Tres amigues adolescents van de vacances per celebrar el final de curs amb els ritus d'iniciació típics de la seva edat: beure, sortir de festa i lligar, en el que creuen que serà el millor estiu de les seves vides. És un premiat retrat de l'esbojarrada joventut britànica amb el consentiment com a eix principal, que ens mostra, des dels ulls de la protagonista, les atrocitats intrínseques als ritus de pas adolescents, i ens parla de les zones grises del consentiment i de la influència coactiva de les companyies.

 

Tara (Mia McKenna-Bruce) i les seves dues amigues d'institut, Em (Enva Lewis) i Skye (Lara Peake) arriben a un ressort a l'illa de Creta, amb la intenció de passar unes vacances memorables. És el final d'una era: l'insti ha acabat i el futur, almenys per a la Tara, és un gran interrogant, i aquest grup d'amigues estan compromeses a beure fins a l'última gota de la seva nova llibertat. El punt de partida de HOW TO HAVE SEX podria ser el mateix de tantes altres comèdies adolescents basades en l'objectiu de sortir de festa i perdre la virginitat, però la directora ens ofereix un contrapunt brutal a aquesta idealització revelant-nos com les convencions adolescents del desfasament acaben imposant les seves pròpies formes de pressió social sobre la sexualitat, sobretot pel que fa a la de les noies.

 

A HOW TO HAVE SEX la directora ens parla de tot el que s'ha ensenyat malament sobre el sexe a la joventut. Precisament aquesta òpera prima està inspirada en les seves pròpies vacances a Magaluf, les últimes abans d'anar a la Universitat. Manning Walker retrata l'ambient hipersexualizat dels joves en aquests contextos i ens explica que la 'diversió' de fa uns anys es traduïa en fer mamades als nois sobre l'escenari d'una discoteca, però anys després, va comprendre com aquells dies que a ella li van semblar d'una gran llibertat havien marcat la seva sexualitat d'adulta. Aquesta òpera prima és la resposta a la commoció que la directora va viure en retornar a aquell record des d'un punt de vista més conscient. "La pel·lícula és un reflex de situacions que vaig viure. És a dir, la mamada a l'escenari, tot això ho vaig viure. La pel·lícula també intenta entendre el que significava, com ens havia afectat realment tot allò a l'edat que teníem aleshores", diu la directora.

 

La pel·lícula ens parla d'una joventut pornificada que no sap què és el consentiment i que viu sotmesa a molta pressió sexual. Premi a la Millor pel·lícula en Un Certain Regard del Festival de Cannes i premi del jurat jove i a la millor direcció novella a la SEMINCI de Valladolid, HOW TO HAVE SEX és una potent denúncia de la ignorància sexual i del brutal masclisme amb els quals conviuen els i les adolescents des de fa anys, narrada amb el ritme i el caos d'una festa molt densa que sembla no acabar. La pel·lícula és protagonitzada per la jove Tara, a la qual acompanyen les seves amigues Em i Sky. En un balcó proper al del seu apartament hi ha un altre grup d'amics: Badger (Shaun Thomas), Paddy (Samuel Bottomley) i Paige (Laura Ambler). Quan aquests dos grups s'uneixen, els límits es posen a prova i la dinàmica entre ells es torna desordenada i traumatitzant a cops de gelosia, falta de consentiment real i por a no complir les expectatives de diversió.

 

Les vacances d'aquestes tres adolescents s'enrareixen quan la Tara viu una mala experiència durant la seva primera trobada sexual, però no s'atreveix a explicar-ho a les seves amigues. Com que moltes noies no saben què és el que realment volen d'una trobada sexual ni com comunicar-ho, el que acaben fent és reproduir un paper d'allò que creuen que s'espera d'elles, també es mouen des de la por a fer el ridícul o de decebre els nois amb els quals es relacionen. Això és especialment palès en el cas de la Tara, la menys experimentada sexualment de les tres amigues, ja que, com la seva amiga Skye assenyala sovint amb to de burla, encara és verge als 16 anys i aquesta desafortunada etiqueta fa que la Tara senti molta més pressió per aconseguir practicar sexe amb algun noi. Això l'empeny a prendre decisions que potser des d'una llibertat no viciada no hagués pres.

 

L'actriu protagonista té aquesta sorprenent capacitat de fer dues coses alhora, fingir i alhora comunicar el que realment li està passant", diu Molly Manning Walker, que es mostra a favor d'explicar històries amb poc diàleg. "El públic és perfectament capaç d'interpretar petits gestos sense necessitat que s'expliqui tot constantment", afegeix. "Crec que hi ha una connexió absoluta entre no parlar de sexe, no atrevir-se a parlar de sexe, la vergonya que dona el sexe i la necessitat d'amagar-lo bevent. Quan es beu d'una forma responsable, està bé, però si beus per a ajudar-te a superar una situació, a fer front a alguna cosa, això ja és molt diferent. No resoldrà els problemes, més aviat tu tens un problema". Problema que s'accentua amb la inexistent educació sexual que es rep i els canals en els quals els adolescents busquen avui informació, especialment quan s'emmirallen en la pornografia i la normalitzen a les seves vides.

 

 

 

En aquesta amalgama d'alcohol, música, suor i adolescents ens trobem amb les fabuloses aportacions tant per part del bon ull del director de fotografia de l'obra, el canadenc Nicolas Canniccioni, com del compositor, productor i DJ britànic James Jacob pel que fa al so. Ambdós aconsegueixen crear una atmosfera que transmet perfectament la desorientació i la solitud que sent Tara enmig de la sòrdida multitud festiva. Manning Walker ha volgut crear un escenari realista i identificable sobre les formes de socialització juvenil en aquests contextos per plasmar-hi una experiència d'abús, malauradament massa habitual, però que poques vegades és narrada i descodificada des d'un punt de vista com el que ella proposa a la seva pel·lícula. Mia McKenna-Bruce, que dona vida a Tara, explica que la pel·lícula ha ajudat moltes persones a explicar experiències similars a la viscuda per la protagonista.

 

 

HOW TO HAVE SEX és, en paraules de la directora, una manera d'explicar aquest aspecte de la vida de la gent jove des d'una postura diferent. "Sempre que veig una escena de violació en una pel·lícula sembla que tota la vida del personatge està perduda, però no és així, la vida segueix, hem d'enfrontar-nos a això". Encara que crec que per fi ens hem adonat que el plaer femení existeix, sé que queda molt camí per fer. També crec que hi ha una desconnexió al·lucinant entre dones que senten que han estat forçades i homes que estan convençuts que mai han forçat a ningú. És hora que se n'adonin", diu la directora.

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora

➤ Q&A amb la directora i l'actriu protagonista.

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 21 de febrer de 2025 a les 20 h

No recomanada a menors de 16 anys

PROMISING YOUNG WOMAN d'Emerald Fennell

PROMISING YOUNG WOMAN (2020) és una pel·lícula d'humor àcid i thriller dirigida, escrita i coproduïda per l'anglesa Emerald Fennell, en la seva estrena com a directora de cinema. Amb Promising Young Woman Fennel va guanyar, entre altres, els premis Oscar, WGA i BAFTA al millor guió original i el BAFTA a la millor pel·li britànica. Com a actriu ha aparegut en nombroses pel·lícules i sèries com ara Anna Karenina, The Danish Girl, Vita & Virginia o The Crown. També és coneguda per ser la showrunner de la segona temporada de la sèrie de Killing Eve, que li va valer dues nominacions al premi Primetime Emmy. La seva creació més recent és la controvertida pel·lícula Saltburn (2023), en la qual també ha exercit les funcions de directora, coproductora i guionista. 

 

Una altra de les coproductores de PROMISING YOUNG WOMAN és l'actriu i productora de cinema australiana Margot Robbie coneguda pels seus papers en pel·lícules com Barbie, Once Upon A Time in Hollywood, The Wolf of Wallstreet, Sucide Squat o Mary Queen of Scots. De la banda sonora se n'encarregà el compositor anglès Anthony Willis, feina que li va valdre a Willis una nominació al BAFTA a la millor banda sonora original.

La nostra protagonista és l'actriu britànica Carey Mulligan coneguda per la seva participació en pel·lícules com Pride & Prejudice, An Education, Drive, Shame, Sufraggette, The Dig o Maestro. Mulligan compta amb diferents premis i nominacions. Entre les seves nominacions n'hi ha tres als Premis Oscar, i totes tres són a la millor actriu per An Education, Promising Young Woman i Maestro. 

 

  

PROMISING YOUNG WOMAN és una pel·lícula que tracta el greu problema que suposen les agressions sexuals. Fenell descriu la seva òpera prima com un conte de fades fosc, en el que la seva protagonista, Cassandra Thomas o Cassie (Carey Mulligan), una dona forta i intel·ligent amb set de venjança duu una doble vida: té trenta anys, va deixar la carrera de medicina, viu amb els seus pares i treballa en una cafeteria, però de nit es dedica a visitar clubs nocturns i bars en una mena de croada contra violadors. Aquesta particular rutina nocturna seva queda interrompuda el dia que s'enamora del Ryan (Bo Burnham). Encara que sovint es qualifica aquesta cinta com una comèdia negra, en general no té res de divertit: és un història dura i trista que se sent molt real. 

 

La pel·lícula comença amb la Cassie aparentment borratxa i sola en un club nocturn. Veiem com la càmera passa d'enfocar-la a ella a enquadrar a tres homes que parlen d'ella. Dos dels homes l'estan criticant dient que és un "putu desastre" i que "ho està demanant a crits". Bàsicament, estan excusant una possible agressió sexual en base a l'estat d'embriaguesa de la Cassie. Us sona aques tipus d'escena? Segur que sí. No obstant això, un home anomenat Jerry (Adam Brody) pren el paper d'heroi i intenta rescatar-la, però aviat la directora ens revelarà la veritat d'aquest heroi i veurem que no és tan diferent -potser fins i tot pitjor- que els altres homes. Amb aquesta potent escena inicial, la pel·lícula ens mostra sense embuts la naturalesa depredadora dels agressors sexuals.

 

 

La història que impulsa la trama i la recerca de venjança per part de la Cassie és la de la seva amiga Nina Fisher, que es va veure obligada a abandonar l'institut després d'una d'investigació falsejada sobre la seva violació. Amb la història de la Nina, Fennell ens explica com les víctimes/supervivents de violència masclista no només s'obliden i desapareixen massa sovint, sinó que moltes de les històries d'agressions sexuals i violacions són amagades o eliminades, especialment quan es tracta de protegir a membres de les altes esferes socials, com ara les universitats d'elit estatunidenques. I és que, en molts casos, fins i tot amb proves, les víctimes/supervivents de violació tendeixen a no aconseguir justícia. 

 

A diferència del que passa amb la Nina, la gent sí que recorda a l'Al Monroe (Chris Lowell), el violador de la Nina, el qual s'ha salvat de totes les possibles conseqüències del seu crim a causa del seu origen més acomodat. Aquest personatge ens mostra com algú amb connexions i amb diners pot esborrar els seus delictes i altres comportaments corruptes sense deixar cap mena de rastre. No només surt indemne de l'agressió sexual que ha comès, sinó que socialment se'l percep com un estudiant universitari amb èxit. En aquest cas, l'única persona a qui sembla importar-li la Nina i el que li van fer és a la seva amiga Cassie. Això ens fa recordar un dels lemes feministes popularitzat a molts països per la manca d'actuació i de justícia real per part dels organismes estatals enfront la violència masclista "L'estat no em cuida, em cuiden les meves amigues". 

 

 

 

A banda de la problemàtica evident que suposen les agressions sexuals, hi ha un altre tema conflictiu en aquesta pel·lícula que aquí no us desvelarem, ja que us faríem un gran espòiler! Es tracta del final de PROMISING YOUNG WOMAN, un final evidentment defensat per la seva directora i guionista, l'Emmerald Fennell, però que no ha estat exempt de debat entre el públic. El que sí que direm és que és un final èpic que, segons paraules de la directora, va ser suavitzat de la versió que havia ideat originalment, uau! La directora diu que no estava interessada en un final còmic: "Ningú treu un rifle d'assalt per eliminar els dolents. De fet, els dolents tendeixen a fer-se passar per bons." Sí, estimada Emerald, sabem que molts agressors mostren una cara amable i fins i tot simpàtica en públic que sovint perjudica la credibilitat de les víctimes quan aquestes decideixen parlar i denunciar.

 

L'estrena mundial es va fer en el Festival de Cinema de Sundance el gener de 2020 i el mateix any va rebre cinc nominacions als Premis Oscar, incloent-hi els premis a la millor pel·lícula, la millor directora i la millor actriu per a Carey Mulligan. També fou descrita com una de les deu millors pel·lícules de l'any 2020 pel National Board of Review, on Mulligan també va ser premiada com a millor actriu i, a més, la pel·lícula també rebé quatre nominacions en el 78è Golden Globe Awards.

 

 

Tant Fennell com Mulligan esperen que aquesta història ajudi a crear consciència sobre les agressions sexuals, especialment entre la gent més jove. De fet, Focus Features, la distribuïdora de la pel·lícula, i RAINN, una organització estatunidenca contra la violència sexual, van anunciar l'intenció de fer projeccions virtuals gratuïtes de PROMISING YOUNG WOMAN per a estudiants universitaris. En una entrevista, la directora va comentar que si PROMISING YOUNG WOMAN fa que sigui una mica més fàcil tenir aquesta conversa entre nois, entre homes i entre homes i dones, ja ho considera tot un èxit.

✎ Janira Muñoz

 

➤ Mira el TRÀILER de la pel·lícula.

➤ QUATRE PINZELLADES d'Emerald Fennell sobre Promising Young Woman.

➤ El MAKING OF amb la directora i l'actriu protagonista.

 

Després de veure la pel·lícula farem una tertúlia amb companyes

del Club de Lectura Lectures Rebels. 

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 22 de novembre de 2024 a les 20 h

No recomanada a menors de 16 anys

SLOW de Marija Kavtaradze

La directora lituana Marija Kavtaradze ens ha sorprès molt gratament amb una temàtica fins ara poc explorada al món cinematogràfic, amb SLOW, el seu segon llargmetratge, Marija ens fa endinsar en una relació amorosa fora del convencional, una en la qual no hi ha sexe entre les dues persones implicades. Es tracta d'un retrat molt íntim i molt tendre de l'espectre asexual gràcies al qual aquesta jove directora va guanyar el premi a la millor direcció al Festival de Sundance de 2023, Premi a Millor Òpera Prima al Festival REC de Tarragona i fou seleccionada com a proposta lituana a la millor pel·lícula de parla no anglesa als Premis Oscar del mateix any. Per a qui no sàpiga de què estem parlant, l'asexualitat, de vegades anomenada no-sexualitat, és la manca d'atracció sexual cap a altres persones o la manca d'interès pel sexe. 

 

 

Els protagonistes d'aquesta història són l'Elena, interpretada per Greta Grineviciute, ballarina professional a la vida real i debutant com a actriu, i el Dovydas, interpretat per Kestutis Cicenas. L’Elena és professora de dansa contemporània i es dedica a donar classes de ball mentre que el Dovydas treballa com a intèrpret del llenguatge de signes. Són dos joves intentant encaixar en una societat on els rols de gènere i la sexualitat segueixen estant molt definits i sortir d'aquests esquemes sovint implica haver d'afrontar escenaris difícils, especialment en un país com Lituània en el que, segons la mateixa directora, encara s'hi respira un conservadorisme general que fa molt fàcil sentir-se menys "normal" que la resta a la mínima que trenques amb el que socialment s'espera de tu. 

 

Kavtaradze sempre busca retratar personatges i històries de gent de la seva generació que podrien ser del tot reals. S'inspira en les seves pròpies experiències i en les del seu entorn més proper, ho transforma i ho plasma d'una forma tan sincera i propera com ha fet amb SLOW. La parella protagonista es van coneixent a foc lent, i els acompanyem mentre experimenten aquests moments únics dels inicis de les relacions entre dues persones que s'estan enamorant. Són moments de molta complicitat, de molta tendresa i de molta passió, però un dels nostres protagonistes és asexual i això marca un punt d'inflexió en el progrés de la relació. Per a una bona part de la població, tota relació amorosa acaba desembocant en moments d'intimitat sexual compartida, però per a l'Elena i el Dovydas la cosa no culminarà de la forma en la qual ens tenen habituats a la pantalla gran. Per a les escenes més íntimes, van comptar amb l'ajuda de la coordinadora d'intimitat Irma Pužauskaitė, una de les primeres persones dels països bàltics formada per a exercir aquest rol.

 

Marija i Laurynas Bareisa, el director de foto de SLOW, van parlar molt sobre com volien veure els cossos dels protagonistes a la pel·lícula. A banda d'emfatitzar els diàlegs, motivació principal de la directora a l'hora de fer cinema, pretenien cuidar molt els moviments, les posicions corporals i les distàncies, però Marija no volia ser gens intrusiva i no va donar indicacions als actors, els quals van gaudir de molta llibertat de moviment, fins al punt que era la càmera qui s'adaptava a ells quan es movien, quan s'aturaven o gesticulaven, i no al revés. També van quedar enregistrades frases que els actors van dir durant el rodatge tot i no estar escrites al guió. El títol de la pel·lícula està inspirat en una cançó de Leonard Cohen i, segons la directora, és una defensa de la pausa en aquests temps d'augment de les relacions fast food: "Generalment, esperem que les relacions vagin molt bé i molt ràpid i si no ho fan, llavors continuem cap a la següent conquesta. Té cert sentit, però també ens perdem moltes connexions potencials que podríem crear lentament".

 

Finalment, però menys important, cal mencionar la banda sonora, molt adient a aquesta història millennial de rabiosa actualitat en un temps d'orientacions i relacions sexoafectives més líquides que mai, com diria el famós sociòleg Zygmunt Bauman. Són composicions molt immersives i ambientals, que ens ajuden a submergir-nos en les profunditats d'aquesta història plena de sensibilitat entre Elena i Dovydas. Marija va comptar amb diferents músics per crear la banda sonora de SLOW, però hi ha dos noms que destaquen especialment: April Snow i Martin Hederos. Snow també coneguda com a Irya Gmeyner, és una compositora de cinema, artista i productora de música amb seu a Suècia. És coneguda per la seva música expressiva, suggeridora i la seva veu acolorida i ha compost música per a una àmplia gamma de mitjans, incloses sèries de televisió, pel·lícules, obres de teatre i cor. Darrerament, Irya ha estat col·laborant amb el pianista Martin Hederos, també suec, com a duo de compositors de cinema. Gràcies a SLOW van ser seleccionats per a un Sundance Composer Spotlight.

 

 

"En l’alteritat està la riquesa. Fins fa poc, només vèiem un tipus de cinema, amb un discurs concret i una perspectiva concreta. Un cinema creat majoritàriament per directors homes blancs. A mi, particularment, m’afecta i m’enriqueix veure treballs de diferents cultures i diferents realitats. Conèixer altres persones ens fa millors i ens fa conèixer el món d’una forma més completa." Paraules de la directora, Marija Kavtaradze, en una entrevista per a Núvol.

✎ Janira Muñoz

 

➤ Mira el TRÀILER de la pel·lícula.

➤ QUATRE PINZELLADES de Marija Kavtaradze sobre SLOW.

➤ Mira l'ENTREVISTA a la directora.  

➤ Mira l'ENTREVISTA a Clara i Pablo, dos joves que parlen de la seva asexualitat.

➤ Llegeix l'ENTREVISTA a Pablo Ortiz, jove que es defineix com asexual.

 

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 20 de setembre de 2024 a les 20 h

No recomanada a menors de 12 anys

BRUJERIA de Christopher Murray

BRUJERÍA és l'obra cinematogràfica més recent del director Christopher Murray (Cristo Ciego, competència oficial al Festival de Venècia 2016) i està coproduïda per  Pablo Larraín, nominat a l'Oscar per Spencer. Murray ens presenta un drama fantàstic inspirat en fets reals succeïts l'any 1880 a l'arxipèlag de Chiloé, Xile, quan la Recta Provincia, una organització secreta formada per bruixes i bruixots indígenes, va ser acusada d'associació il·lícita per les autoritats civils. La pel·lícula és protagonitzada per Rosa Raín (Valentina Véliz), una nena de tretze anys que a finals del segle XIX inicia un camí a la recerca de justícia i de la seva pròpia identitat en la que era aleshores una remota illa xilena colonitzada per europeus. 

 

Quan els espanyols van arribar a l'illa Gran de Chiloé, 'lloc de gavines' en huilliche, estava poblada d'indis chonos, huilliches i cuncos. Els chonos eren caçadors i recol·lectors nòmades, mentre que els altres dos pobles es dedicaven al cultiu de patates, blat de moro i pèsols i a la ramaderia. Els chonos i els huilliches, del mapudungún williche, que significa 'gent del sud’, formen la branca més austral del poble maputxe. El procés d'independència xilè va passar desapercebut a Chiloé de tal manera que es va convertir en l'últim reducte espanyol a l'Amèrica del Sud. Finalment, va passar a formar part de Xile l'any 1826, vuit anys després de la independència de l'Estat xilè. Abans de seguir, però, permeteu-me donar-vos una dada curiosa o fun fact : sabíeu que de totes les patates que es conreen actualment arreu del planeta la majoria provenen de varietats natives de Chiloé?

 

 

El director de la pel·lícula, nascut a Santiago de Xile, va generar un vincle amb Chiloé gràcies a tots els relats que la seva àvia, originària de l'illa, li explicava quan era petit. BRUJERÍA és la voluntat del director de deixar constància del terrible episodi que va viure la Recta Provincia, però també de la bellesa d'aquesta terra, de la seva gent i de la seva cultura, especialment per l'activitat relacionada amb la bruixeria, i és que Chiloé era un territori propens al desenvolupament de la màgia, la bruixeria i fetilleria. La fusió entre la tradició catòlica i la huilliche va fomentar que l'imaginari de la zona es poblés d'éssers màgics i mitològics que només podien ser controlats per bruixes i bruixots.

Un dels elements més interessants d'aquesta pel·lícula de Murray és el retorn de la protagonista als seus orígens. Abans del conflicte, Rosa és una nena humil que, junt amb el seu pare, viu i treballa a casa dels seus patrons colons, dels quals ha assimilat costums i creences, allunyant-se de la seva cultura original. Parla mapudungún, la llengua original dels seus pares, alemany per comunicar-se amb els patrons i també castellà. De caràcter submís i catòlica d'inici, la jove comença una transformació que la porta a qüestionaments profunds sobre el catolicisme i sobre la seva pròpia persona, així com a la recerca incansable de justícia per l'assassinat del seu pare.

 

Un altre component fonamental del film és la pràctica ancestral de la bruixeria a través de La Recta Província, que va ser una poderosa associació verídica de bruixes i bruixots amb la seva estructura pròpia l'existència de la qual resultava incòmoda a l'estat xilè i encara més als colons que habitaven a l'illa. Rosa no troba una mà amiga fins que coneix Mateo Coñuecar (Daniel Antivilo), el líder de La Recta Provincia, i a Aurora Quinchen (Neddiel Muñoz) que li obren les portes a un univers fascinant i aterridor a parts iguals junt amb la resta de la comunitat secreta, altres indígenes huilliches que fa temps que exerceixen resistència contra els colons.

 

 

Quan Mateo és capturat i acusat de ser una autoritat paral·lela a la naixent República de Xile, Rosa assumirà el desafiament d'alliberar-lo, encara que això impliqui iniciar-se en el camí sense retorn de la bruixeria. El director assenyala la incomprensió que va generar i continua generant actualment aquesta pràctica ancestral. "La seva potència rau en com aquesta mateixa violència cap a tot allò que és diferent, ressona i persisteix fins al dia d'avui dins de l'illa, com si aquest judici no hagués acabat mai".

 

La pel·lícula Brujería està protagonizada per Valentina Véliz, Sebastian Hülk (Sin novedad en el frente), Daniel Antivilo (Secretos en el jardín), Daniel Muñoz (Los 80) i Neddiel Muñoz, la qual és educadora, poeta, investigadora, compositora i cantora tradicional huilliche originària de l'arxipèlag de Chiloé. Valentina Véliz, que és qui dona vida a Rosa i no havia actuat mai abans d'aquesta pel·lícula, va acabar aconseguint el paper protagonista pel magnetisme i la màgia que va mostrar durant els càstings, així com pel fet de comptar amb ascendència maputxe. Murray explica que en el moment del rodatge hi havia processos de la protagonista que Valentina també estava vivint respecte a la seva pròpia identitat i això fa que hi hagi molt d'ella mateixa en el personatge que interpreta. Estem davant d'un coming of age d'època que barreja realisme màgic amb crítica social i política en una atmosfera misteriosa i fantàstica.

 

BRUJERÍA es va estrenar internacionalment al Sundance Film Festival el 21 de gener de 2023 com a part de la Competència dramàtica de cinema mundial, fou seleccionada per participar en la Secció Oficial del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, nominada al Göteborg Film Festival i guanyadora del Bucheon International Fantastic Film Festival, així com del Cinélatino Festival de Toulouse.

 

 

Els seus productors són Nicolás Celis (Roma), Pablo i Juan de Dios Larraín (Spencer), Viola Fügen (Sólo los amantes sobreviven), Rocío Jadue i Michael Weber. María Secco n'és la directora de fotografia, Paloma López la muntadora i Leonardo Heiblum el compositor de la banda sonora.  El guió de BRUJERÍA està escrit entre el director, Christopher Murray, i Pablo Paredes i va suposar un llarg procés d'investigació i convivència a l'illa Gran de Chiloé per tal de poder comprendre millor les profunditats del que significa la bruixeria per a la identitat de la seva gent. La mitologia d'aquest arxipèlag de boscos frondosos, envoltat per l'oceà Pacífic, persisteix gràcies a la tradició oral dels seus habitants, les històries dels quals sobre éssers fantàstics, misteri i màgia expliquen l'entorn en el qual viuen, la seva illa, la seva llar.

✎ Janira Muñoz

 

➤ Mira el TRÀILER de la pel·lícula.

➤ QUATRE PINZELLADES de Christopher Murray, director de BRUJERíA.

➤ Mira l'ENTREVISTA al director. 

➤ Mira l'ENTREVISTA a l'actriu protagonista Valentina Véliz.

Divendres 19 d'abril de 2024 a les 20 h

No recomanada a menors de 16 anys

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.