L'ÀVIA I EL FORASTER de Sergi Miralles

L’àvia i el foraster és el primer llargmetratge del director valencià Sergi Miralles i és també el debut com a protagonista a la gran pantalla de l'actor altafullenc Carles Francino i de l’actor indi Kandarp Mehta. La veterana actriu alcoiana Neus Agulló completa el trio protagonista en aquesta comèdia dramàtica que s'ha convertit en la pel·lícula en valencià més vista als cinemes. Nominada a 13 premis Lola Gaos de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual, incloent-hi Millor Llargmetratge de Ficció, va tenir la seva première el maig de 2024 al Festival de Cinema d’Alacant, on va enamorar al públic i va recollir-hi quatre guardons: la Tesela d’Or a millor pel·lícula, millor actriu per a Neus Agulló i millor actor per a Kandarp Mehta, així com el premi de la Crítica Sergio Balseyrova. 

 

Aquesta comèdia dramàtica ens parla de temes actuals i sensibles com la discriminació, el xoc cultural que es produeix en pobles petits a l'hora de conviure amb la gent migrant i dels greuges emocionals que pot comportar deixar enrere el teu poble, la teva gent, el teu país i les teves tradicions. Els nostres protagonistes viuen en un petit poble del País Valencià on, com és habitual en aquestes contrades, tothom es coneix i qualsevol novetat corre com la pólvora. "Ix una xenofòbia interioritzada, pròpia de la gent major de poble, totalment involuntària", explica el director. La pel·lícula es desenvolupa a Alcalà de la Serra, un poble imaginari que arrebossa l'essència de la vida en un poblet típicament valencià. El rodatge es dugué a terme, principalment, a Algar de Palància, on també van fer partícips els habitants del municipi com a figurants. De fet, un dels personatges principals, la Pura, està interpretat per Amparo Gascó, una veïna d'Algar.

En la seva òpera prima, en Sergi retrata l'amistat que sorgeix, contra tot pronòstic, entre la Teresa (Neus Agulló), una dona modista del poble que també va necessitar emigrar quan era jove, però va poder tornar al poble, i el Samir (Kandarp Mehta), un sastre vidu que va haver d'emigrar des del Pakistan amb la seva filla i que recentment ha obert una fruiteria al mateix poble on viu la Teresa, però no hi és gaire benvingut. El fil conductor de la història és l'Enric (Carles Francino), que actualment viu al Regne Unit i que torna al poble en motiu de la mort sobtada de la seva àvia Teresa. Sí, des de ben aviat sabrem que perdrem a la Teresa, però el desenvolupament de la pel·lícula ens farà oblidar-ho durant una bona estona. Mentre l'Enric travessa una crisi vital a l'espera del naixement del seu fill, amb la seva dona embarassada esperant-lo a Manchester i retrobant-se amb un antic amor que es va quedar al poble, la pel·lícula recorda els últims moments de la vida de la Teresa. 

La Teresa, modista de professió, és una dona gran que continua treballant al menjador de casa per cosir totes les peces de roba que li confien les veïnes. És una dona discreta i independent que fa i desfà com i quan vol, però sabrem que va passar una mala època quan, de jove, va haver d'emigrar a França. En Samir, natural de Pakistan i sastre, ara treballa a la nova fruiteria del poble, a la que una part del veïnat fa el buit a favor de la fruiteria de tota la vida. En Samir és un home compromès i agraït, però ara viu una mica espantat per les dificultats que ha patit i preocupat pel benestar i el futur de la seva filla. El seu nou objectiu és cosir un vestit tradicional pakistanès per a la seva filla Dahlia, perquè el llueixi durant les festes del poble. És per aquesta raó que s'apropa a la Teresa, vol que li permeti usar la seva màquina de cosir durant uns dies, però la Teresa no veu gens clar que algú que no sigui ella toqui la seva màquina. Veurem que aquesta inesperada parella acabarà col·laborant, però ho farà d'amagat per por del que pugui dir el veïnat. Amb el temps, aquesta col·laboració reviurà a través de la complicitat de l'Enric. 

 

L'àvia i el foraster té un caràcter autobiogràfic, basat en diverses vivències pròpies de Sergi Miralles que, en un mitjà explicà que l'Enric, interpretat per en Carles Francino, és la seva versió millorada. La història d'aquesta pel·lícula neix d’una anècdota real que va passar a Pego, on l’oncle del Sergi Miralles té una botiga de roba i va descobrir que el pakistanès de la fruitera del costat de casa seva era sastre. Tots dos van començar a col·laborar, però ho havien de fer en secret, i va ser precisament aquest secret el que va inspirar el Sergi a escriure L'àvia i el foraster. "Aquest és un cas de xenofòbia brutal per la por de què diran, és una xenofòbia que tots exercim". El film, diu el director, parla de tres nivells de forasters: l’àvia que va emigrar a França i va tornar, el pakistanès que ha arribat recentment al poble i el jove que ha emigrat a Manchester i ja no té clar on és casa seva. Així mateix, Miralles remarca que des d’un inici no volien ser alliçonadors amb el discurs de la pel·lícula, sinó que "la gent s’introduïra en la història i arribara a les seues pròpies conclusions", diu.

  

Quant a la situació de l’audiovisual valencià, el cineasta es mostra "positiu" i considera que "està en un moment molt bo". "Ara el que hem de fer és no perdre-ho perquè tenim un sector molt bo, assentat i molt ben vist des de fora", apunta, alhora que conclou que "com sempre, ens veuen millor els de fora que els de dins", diu al Diari La Veu. Miralles assenyala que "encara que és una pel·lícula molt valenciana, ha funcionat molt bé en altres llocs com Màlaga, Madrid o Barcelona perquè està tractada des d’un punt de vista molt universal i s’entén". L'essència de L'àvia i el foraster és una història sobre la xenofòbia quotidiana, però també sobre la solidaritat i l'amistat que, com diu la filòsofa Marina Garcés a l’assaig La passió dels estranys, és l’única forma d’interacció social estable que no està institucionalitzada, regulada: és lliure, sense normes, sense papers, entre iguals. Només depèn de la voluntat dels qui la sostenen, dels ritus i hàbits que creïn. Neix i mor per generació espontània. No hi ha dues amistats iguals.

En aquesta nova sessió de cinema a la fresca, l'última de la temporada abans de tornar a La Violeta, gaudirem de la presència d'en Sergi Miralles, director de la pel·lícula, així com d'en Carles Francino, l'actor natural d'Altafulla que dona vida a l'Enric. Tots dos ens acompanyaran durant la presentació de la pel·lícula. 

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ El director ens convida a veure la peli

➤ Parlem amb l'actor Kandarp Mehta

 

CINEMA A LA FRESCA 

Plaça de l'Església, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 22 d'agost de 2025 a les 22 h

No recomanada per a menors de 7 anys

MAMÍFERA de Liliana Torres

MAMÍFERA (2024) és la tercera pel·lícula de la directora i guionista catalana Liliana Torres, una comèdia dramàtica que gira al voltant de l'exploració de l'autonomia corporal i reproductiva femenina i sobre el pes del context social en la presa d'algunes decisions importants de les nostres vides. Maria Rodríguez Soto i Enric Auquer són els actors encarregats de donar vida a la parella protagonista, la Lola i el Bruno. Torres ha anat convertint les seves ficcions en espais per interrogar-se sobre el seu lloc en el món. Mamífera segueix aquesta mateixa idea a partir del dubte existencial que es planteja la Lola, una dona que ronda els quaranta, que treballa com a professora titular en una universitat i que comparteix vida i llar amb la seva gossa i el Bruno, la seva parella, quan s'adona que és gairebé l'única dona del seu entorn que no vol ser mare. La Lola gaudeix d'una vida feliç fins que descobreix que està embarassada de 10 setmanes i aquesta notícia revoluciona la seva existència. Encara que sempre ha tingut clar que no volia ser mare, amb l'embaràs sobtat se sent qüestionada per la societat, per les pors internes i pel desig sobtat del seu company per tenir la criatura.

 

 

 

Comencen els dubtes, la culpabilitat per no tenir instint maternal, que és gairebé un imperatiu per a les dones. “És que la societat fa replantejar-se al personatge si té un trauma, si li va passar alguna cosa de petita per a no voler ser mare. Al final et preguntes si no tens l'instint, si no tens aquesta supervivència mamífera, si tens un problema”, deia l'actriu Maria Rodríguez en una entrevista. A diferència de les seves amigues (les actrius Ruth Llopis, Anna Alarcón, María Ribera i Anna Bertran), la Lola mai ha volgut ser mare, però el protocol legal a l'hora d'avortar l'obliga a esperar tres dies abans d'iniciar el procediment, un període imposat per una llei espanyola -derogada el 2022- que obligava les dones a prendre's 72 hores per considerar la decisió d'interrompre el seu embaràs. La vida feliç i tranquil·la que duia s'ha convertit en una muntanya russa d'emocions que durant aquests tres dies la porta a reafirmar-se a través de totes les dones del seu entorn més proper. Malgrat tot, la Lola se sent perduda en un món que encara exerceix una forta pressió social perquè les dones siguin mares. Estem davant d'una proposta valenta i sincera sobre un tema que tradicionalment ha estat sacralitzat, el de la maternitat, fent que fos el fi últim i el més important en la vida de tota dona, una altra realitat de la qual la majoria de les nostres mares i àvies ni tan sols podien plantejar-se una altra opció.

 

Afortunadament, avui dia podem parlar més obertament de l'existència de dones que no volen ser mares i que aquestes deixin de patir l'estigma d'una societat que tot sovint les assenyalava com si fossin defectuoses. És ben coneguda l'expressió "se li passarà l'arròs" en referència a una dona adulta que no ha sigut mare. Sota tota aquesta pressió social, gairebé ancestral, fins i tot moltes de les dones que tenen clar que no volen ser mares, en algun moment han arribat a plantejar-se si estan cometent un error del qual potser se n'acabaran penedint.  És interessant comptar amb referents de dones adultes per mostrar-nos aquesta realitat des d'un punt de vista més madur. La maternitat no és gens fàcil, involucra molta energia i molta organització, la decisió de tenir descendència no s'hauria de prendre mai a la lleugera, però vivim en una societat on a les dones encara se'ns educa, des de la més tendra infantesa, per desitjar ser mares. Només cal veure les joguines destinades a les nenes, a diferència de les que estan pensades pels nens. A nosaltres ens eduquen des de ben petites per desitjar ser mares i cuidadores, i trencar amb això no sempre és fàcil. 

 

 

Encara que la nostra protagonista ens mostra una dona que no vol ser mare, durant tota la pel·lícula la directora ens presenta diferents dones i les seves vivències particulars pel que fa a la maternitat, entre elles les amigues de la Lola i la seva mare, que serveixen per a evidenciar la dificultat de temes com la conciliació, la parella o les exigències socials. Aquí podríem encetar un altre debat molt necessari sobre tota aquella informació valuosa que no s'arriba a transmetre entre dones sobre la maternitat, més enllà dels aspectes més populars i idealitzats. Sembla que encara hi ha resistència, per part de dones que han estat mares i per part del personal sanitari, a transmetre amb total transparència i tot luxe de detalls tot el que implica ser mare, tant pel que fa a les coses bones com per les dolentes. "El que vaig veure en la meva mare sempre em va semblar un contrast molt immens en contrast amb el que jo escoltava de la maternitat i de les mares, o fins i tot del que veia en pel·lícules. Vaig veure una mare superada pel treball, per l'obligació amb les filles, pels diners, per l'àmbit domèstic. Em sembla que no van tenir aquesta oportunitat de qüestionar-s'ho i que les que sí que s'ho qüestionaven segurament ho feien en silenci", diu Torres. "Tenia 25 anys quan la meva mare em va dir per sorpresa: 'No tinguis fills, gaudeix de la vida'. La frase em va marcar. Era la meva mare una mare penedida? Aquesta va ser la llavor que va sembrar els meus dubtes sobre la maternitat", rememora la directora.

 

 

Durant massa temps, el relat cinematogràfic ha estat sota el domini dels homes. L'arribada de les dones rere les càmeres ha significat un canvi narratiu important, ara s'expliquen altres històries i des de punts de vista ben diferents. Les directores han canviat la imatge de la maternitat, que ara es mostra complexa i contradictòria, de la mà de personatges que fins ara no s'havien vist, reals i propers, allunyats del tradicional retrat de la mare feliç, devota i entregada totalment a la família i a les tasques de la llar sense queixes. La Liliana subratlla “l'absència de referents positius de dones que no volen ser mares”. Això demostra la poca importància que se li ha donat al tema i del fàcil que ha estat per al cinema imperant posar a totes aquestes dones en un paper secundari i sempre sota el clixé d'amargades que detesten les criatures. "Les bruixes de Disney sempre són dones sense fills, per exemple”, reflexiona la cineasta. Creu que aquesta absència de dones que no volen ser mares també es deu a una qüestió política. Segons Torres, la maternitat s'ha instrumentalitzat per tal de beneficiar a un sistema conservador i capitalista per transmetre la propietat privada, el llinatge i per contribuir al fet que a les dones no els resulti fàcil abandonar l'esfera domèstica.

 

La naturalitat amb què es relacionen els protagonistes és clarament una de les fortaleses de la pel·lícula, però també la sensibilitat amb què Torres presenta els dubtes i la fermesa de la Lola. Per a Liliana Torres també va ser fonamental retratar la pressió de la parella. “Moltes vegades la paternitat als homes els arriba a través de la maternitat, és a dir, a través de les dones que tenen a prop i que volen ser mares. No hi ha un qüestionament previ i es deixen portar. D'alguna manera és una mica el que passa entre el Bruno i la Lola. Ell s'ha deixat portar pel desig de no ser mare de la seva parella, però quan arriba el moment ell es desperta i comença a imaginar amb delit la possibilitat de ser pare. Tot i això, ell no imposa el seu punt de vista, sap que la decisió final és d'ella, però també té dret a parlar-ne. La directora explica que tot l'equip tenia clar que volia mostrar una relació de parella sana i creu que en Bruno és “simplement una persona amb responsabilitat afectiva, ni més ni menys” tot i que sovint li destaquen aquest retrat positiu del personatge masculí. Això la porta a reflexionar sobre la falta de referents de “la masculinitat positiva pel que fa a les cures”. “Hi ha una responsabilitat aquí dels homes, directors i escriptors, de començar a buscar-la i transmetre-la”.

 

 

 

Mamífera transmet una gran sensació de realisme a través de la història reflexiva de Liliana Torres que la directora de fotografia Lucía C. Pa s'encarrega de captar a la perfecció amb la càmera, gràcies a la serenitat com a principi fonamental. Són ben singulars les seqüències de collages obra de l'artista María José Garcés Larrain -animats per la Nú Larry-, que es manifesten en forma de malsons de la Lola que contribueixen a l'encant creatiu de la pel·lícula. En aquestes escenes breus, la Lola es vesteix amb roba inspirada a mitjan segle passat, amb el disseny de vestuari de la Désirée Guirao, i s'introdueix en mons fantàstics terrorífics relacionats amb la maternitat. Els collages estan dissenyats per emular l’estil artístic de la Lola. Pel que fa a la banda sonora, tenim una guitarra que alterna moments de punteig suau amb altres de rock indie, amb música original d'en Joan Pons Villaró, que aporta el fons de tensió d'aquesta vida alterada sobtadament. La dissenyadora de producció, la Xènia Besora, aporta molta proximitat a les escenes dels pisos dels personatges, que sempre es mostren desordenats però acollidors, molt en la línia de moltes de parelles de la Generació Y, popularment coneguts com a millennials.

 

 

Mamífera es va estrenar mundialment el 8 de març de 2024 a Texas, el Dia Internacional de la Dona, on va enamorar al públic del festival SXSW d'Austin, el Sundance de Texas. És en aquest festival on la Maria Rodríguez Soto va obtenir un merescut premi a la Millor Actriu, precisament a la capital un dels estats amb lleis antiavortament més estrictes dels Estats Units. La cinta també va rebre tres nominacions als Premis Gaudí; a millor actriu, millor actor i millor pel·lícula. Torres afirmà que estava molt contenta de presentar la pel·lícula coincidint amb el 8 de març. "Estic a favor del dret a decidir de la dona en tot moment i presentar la pel·lícula en un estat antiavortista ens fa sentir orgulloses", reconeix. Per la cineasta també fou una manera de "col·laborar" en la desestructuració de la "nova onada d'ultradreta" que sacseja el món. 

 

 

 

Maria Rodríguez, l'actriu protagonista, destaca que “cal reivindicar la felicitat del treball. Aquest va ser un rodatge feliç i molt tendre, perquè es va treballar des d'una tendresa i des d'una professionalitat que jo no havia vist. Això té molt a veure amb les caps d'equip, hi havia molta interacció entre totes, molta cooperació. El cinema sovint és molt jeràrquic, però aquí era tot el contrari. Jo dic als productors que posin dones al capdavant, perquè és tot més senzill i condeix més”. Liliana Torres també insisteix en la importància de reivindicar l'amistat, que juga un paper clau a Mamífera. "Avui en dia és molt important", recorda, "abans la càrrega emocional i vital anava tota cap a la parella i no sempre ha de ser així, és una situació molt bonica quan aquesta va a parar a altres llocs".

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora

➤ Q&A amb la directora i l'actriu protagonista.

 

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 25 d'abril de 2025 a les 20 h

No recomanada per a menors de 7 anys

 

Per finalitzar, us informem que el dimarts 6 de maig arriba l'ALT IFF, l'Altafulla International Film Festival, el primer festival de cinema que neix amb la voluntat de situar Altafulla al mapa de la indústria cinematogràfica. Es tracta d'un festival que combina cinema i valors relacionats amb la cultura hídrica i la preservació dels ecosistemes marins. En aquesta sessió de cinema, comptarem amb la presència de l'actor i codirector del festival en qüestió, l'altafullenc Carles Francino, que ens presentarà aquest nou esdeveniment del cinema de forma més detallada tot just abans del visionat de Mamífera.  

HOW TO HAVE SEX de Molly Manning Walker

HOW TO HAVE SEX (2023) és una pel·lícula dramàtica tipus coming-of-age d'una noia de setze anys escrita i dirigida per la britànica Molly Manning Walker, en el seu debut com a directora. Un còctel de joventut, festa, alcohol i sexe que va ser un dels fenòmens britànics de 2023. Tres amigues adolescents van de vacances per celebrar el final de curs amb els ritus d'iniciació típics de la seva edat: beure, sortir de festa i lligar, en el que creuen que serà el millor estiu de les seves vides. És un premiat retrat de l'esbojarrada joventut britànica amb el consentiment com a eix principal, que ens mostra, des dels ulls de la protagonista, les atrocitats intrínseques als ritus de pas adolescents, i ens parla de les zones grises del consentiment i de la influència coactiva de les companyies.

 

Tara (Mia McKenna-Bruce) i les seves dues amigues d'institut, Em (Enva Lewis) i Skye (Lara Peake) arriben a un ressort a l'illa de Creta, amb la intenció de passar unes vacances memorables. És el final d'una era: l'insti ha acabat i el futur, almenys per a la Tara, és un gran interrogant, i aquest grup d'amigues estan compromeses a beure fins a l'última gota de la seva nova llibertat. El punt de partida de HOW TO HAVE SEX podria ser el mateix de tantes altres comèdies adolescents basades en l'objectiu de sortir de festa i perdre la virginitat, però la directora ens ofereix un contrapunt brutal a aquesta idealització revelant-nos com les convencions adolescents del desfasament acaben imposant les seves pròpies formes de pressió social sobre la sexualitat, sobretot pel que fa a la de les noies.

 

A HOW TO HAVE SEX la directora ens parla de tot el que s'ha ensenyat malament sobre el sexe a la joventut. Precisament aquesta òpera prima està inspirada en les seves pròpies vacances a Magaluf, les últimes abans d'anar a la Universitat. Manning Walker retrata l'ambient hipersexualizat dels joves en aquests contextos i ens explica que la 'diversió' de fa uns anys es traduïa en fer mamades als nois sobre l'escenari d'una discoteca, però anys després, va comprendre com aquells dies que a ella li van semblar d'una gran llibertat havien marcat la seva sexualitat d'adulta. Aquesta òpera prima és la resposta a la commoció que la directora va viure en retornar a aquell record des d'un punt de vista més conscient. "La pel·lícula és un reflex de situacions que vaig viure. És a dir, la mamada a l'escenari, tot això ho vaig viure. La pel·lícula també intenta entendre el que significava, com ens havia afectat realment tot allò a l'edat que teníem aleshores", diu la directora.

 

La pel·lícula ens parla d'una joventut pornificada que no sap què és el consentiment i que viu sotmesa a molta pressió sexual. Premi a la Millor pel·lícula en Un Certain Regard del Festival de Cannes i premi del jurat jove i a la millor direcció novella a la SEMINCI de Valladolid, HOW TO HAVE SEX és una potent denúncia de la ignorància sexual i del brutal masclisme amb els quals conviuen els i les adolescents des de fa anys, narrada amb el ritme i el caos d'una festa molt densa que sembla no acabar. La pel·lícula és protagonitzada per la jove Tara, a la qual acompanyen les seves amigues Em i Sky. En un balcó proper al del seu apartament hi ha un altre grup d'amics: Badger (Shaun Thomas), Paddy (Samuel Bottomley) i Paige (Laura Ambler). Quan aquests dos grups s'uneixen, els límits es posen a prova i la dinàmica entre ells es torna desordenada i traumatitzant a cops de gelosia, falta de consentiment real i por a no complir les expectatives de diversió.

 

Les vacances d'aquestes tres adolescents s'enrareixen quan la Tara viu una mala experiència durant la seva primera trobada sexual, però no s'atreveix a explicar-ho a les seves amigues. Com que moltes noies no saben què és el que realment volen d'una trobada sexual ni com comunicar-ho, el que acaben fent és reproduir un paper d'allò que creuen que s'espera d'elles, també es mouen des de la por a fer el ridícul o de decebre els nois amb els quals es relacionen. Això és especialment palès en el cas de la Tara, la menys experimentada sexualment de les tres amigues, ja que, com la seva amiga Skye assenyala sovint amb to de burla, encara és verge als 16 anys i aquesta desafortunada etiqueta fa que la Tara senti molta més pressió per aconseguir practicar sexe amb algun noi. Això l'empeny a prendre decisions que potser des d'una llibertat no viciada no hagués pres.

 

L'actriu protagonista té aquesta sorprenent capacitat de fer dues coses alhora, fingir i alhora comunicar el que realment li està passant", diu Molly Manning Walker, que es mostra a favor d'explicar històries amb poc diàleg. "El públic és perfectament capaç d'interpretar petits gestos sense necessitat que s'expliqui tot constantment", afegeix. "Crec que hi ha una connexió absoluta entre no parlar de sexe, no atrevir-se a parlar de sexe, la vergonya que dona el sexe i la necessitat d'amagar-lo bevent. Quan es beu d'una forma responsable, està bé, però si beus per a ajudar-te a superar una situació, a fer front a alguna cosa, això ja és molt diferent. No resoldrà els problemes, més aviat tu tens un problema". Problema que s'accentua amb la inexistent educació sexual que es rep i els canals en els quals els adolescents busquen avui informació, especialment quan s'emmirallen en la pornografia i la normalitzen a les seves vides.

 

 

 

En aquesta amalgama d'alcohol, música, suor i adolescents ens trobem amb les fabuloses aportacions tant per part del bon ull del director de fotografia de l'obra, el canadenc Nicolas Canniccioni, com del compositor, productor i DJ britànic James Jacob pel que fa al so. Ambdós aconsegueixen crear una atmosfera que transmet perfectament la desorientació i la solitud que sent Tara enmig de la sòrdida multitud festiva. Manning Walker ha volgut crear un escenari realista i identificable sobre les formes de socialització juvenil en aquests contextos per plasmar-hi una experiència d'abús, malauradament massa habitual, però que poques vegades és narrada i descodificada des d'un punt de vista com el que ella proposa a la seva pel·lícula. Mia McKenna-Bruce, que dona vida a Tara, explica que la pel·lícula ha ajudat moltes persones a explicar experiències similars a la viscuda per la protagonista.

 

 

HOW TO HAVE SEX és, en paraules de la directora, una manera d'explicar aquest aspecte de la vida de la gent jove des d'una postura diferent. "Sempre que veig una escena de violació en una pel·lícula sembla que tota la vida del personatge està perduda, però no és així, la vida segueix, hem d'enfrontar-nos a això". Encara que crec que per fi ens hem adonat que el plaer femení existeix, sé que queda molt camí per fer. També crec que hi ha una desconnexió al·lucinant entre dones que senten que han estat forçades i homes que estan convençuts que mai han forçat a ningú. És hora que se n'adonin", diu la directora.

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora

➤ Q&A amb la directora i l'actriu protagonista.

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 21 de febrer de 2025 a les 20 h

No recomanada a menors de 16 anys

PROMISING YOUNG WOMAN d'Emerald Fennell

PROMISING YOUNG WOMAN (2020) és una pel·lícula d'humor àcid i thriller dirigida, escrita i coproduïda per l'anglesa Emerald Fennell, en la seva estrena com a directora de cinema. Amb Promising Young Woman Fennel va guanyar, entre altres, els premis Oscar, WGA i BAFTA al millor guió original i el BAFTA a la millor pel·li britànica. Com a actriu ha aparegut en nombroses pel·lícules i sèries com ara Anna Karenina, The Danish Girl, Vita & Virginia o The Crown. També és coneguda per ser la showrunner de la segona temporada de la sèrie de Killing Eve, que li va valer dues nominacions al premi Primetime Emmy. La seva creació més recent és la controvertida pel·lícula Saltburn (2023), en la qual també ha exercit les funcions de directora, coproductora i guionista. 

 

Una altra de les coproductores de PROMISING YOUNG WOMAN és l'actriu i productora de cinema australiana Margot Robbie coneguda pels seus papers en pel·lícules com Barbie, Once Upon A Time in Hollywood, The Wolf of Wallstreet, Sucide Squat o Mary Queen of Scots. De la banda sonora se n'encarregà el compositor anglès Anthony Willis, feina que li va valdre a Willis una nominació al BAFTA a la millor banda sonora original.

La nostra protagonista és l'actriu britànica Carey Mulligan coneguda per la seva participació en pel·lícules com Pride & Prejudice, An Education, Drive, Shame, Sufraggette, The Dig o Maestro. Mulligan compta amb diferents premis i nominacions. Entre les seves nominacions n'hi ha tres als Premis Oscar, i totes tres són a la millor actriu per An Education, Promising Young Woman i Maestro. 

 

  

PROMISING YOUNG WOMAN és una pel·lícula que tracta el greu problema que suposen les agressions sexuals. Fenell descriu la seva òpera prima com un conte de fades fosc, en el que la seva protagonista, Cassandra Thomas o Cassie (Carey Mulligan), una dona forta i intel·ligent amb set de venjança duu una doble vida: té trenta anys, va deixar la carrera de medicina, viu amb els seus pares i treballa en una cafeteria, però de nit es dedica a visitar clubs nocturns i bars en una mena de croada contra violadors. Aquesta particular rutina nocturna seva queda interrompuda el dia que s'enamora del Ryan (Bo Burnham). Encara que sovint es qualifica aquesta cinta com una comèdia negra, en general no té res de divertit: és un història dura i trista que se sent molt real. 

 

La pel·lícula comença amb la Cassie aparentment borratxa i sola en un club nocturn. Veiem com la càmera passa d'enfocar-la a ella a enquadrar a tres homes que parlen d'ella. Dos dels homes l'estan criticant dient que és un "putu desastre" i que "ho està demanant a crits". Bàsicament, estan excusant una possible agressió sexual en base a l'estat d'embriaguesa de la Cassie. Us sona aques tipus d'escena? Segur que sí. No obstant això, un home anomenat Jerry (Adam Brody) pren el paper d'heroi i intenta rescatar-la, però aviat la directora ens revelarà la veritat d'aquest heroi i veurem que no és tan diferent -potser fins i tot pitjor- que els altres homes. Amb aquesta potent escena inicial, la pel·lícula ens mostra sense embuts la naturalesa depredadora dels agressors sexuals.

 

 

La història que impulsa la trama i la recerca de venjança per part de la Cassie és la de la seva amiga Nina Fisher, que es va veure obligada a abandonar l'institut després d'una d'investigació falsejada sobre la seva violació. Amb la història de la Nina, Fennell ens explica com les víctimes/supervivents de violència masclista no només s'obliden i desapareixen massa sovint, sinó que moltes de les històries d'agressions sexuals i violacions són amagades o eliminades, especialment quan es tracta de protegir a membres de les altes esferes socials, com ara les universitats d'elit estatunidenques. I és que, en molts casos, fins i tot amb proves, les víctimes/supervivents de violació tendeixen a no aconseguir justícia. 

 

A diferència del que passa amb la Nina, la gent sí que recorda a l'Al Monroe (Chris Lowell), el violador de la Nina, el qual s'ha salvat de totes les possibles conseqüències del seu crim a causa del seu origen més acomodat. Aquest personatge ens mostra com algú amb connexions i amb diners pot esborrar els seus delictes i altres comportaments corruptes sense deixar cap mena de rastre. No només surt indemne de l'agressió sexual que ha comès, sinó que socialment se'l percep com un estudiant universitari amb èxit. En aquest cas, l'única persona a qui sembla importar-li la Nina i el que li van fer és a la seva amiga Cassie. Això ens fa recordar un dels lemes feministes popularitzat a molts països per la manca d'actuació i de justícia real per part dels organismes estatals enfront la violència masclista "L'estat no em cuida, em cuiden les meves amigues". 

 

 

 

A banda de la problemàtica evident que suposen les agressions sexuals, hi ha un altre tema conflictiu en aquesta pel·lícula que aquí no us desvelarem, ja que us faríem un gran espòiler! Es tracta del final de PROMISING YOUNG WOMAN, un final evidentment defensat per la seva directora i guionista, l'Emmerald Fennell, però que no ha estat exempt de debat entre el públic. El que sí que direm és que és un final èpic que, segons paraules de la directora, va ser suavitzat de la versió que havia ideat originalment, uau! La directora diu que no estava interessada en un final còmic: "Ningú treu un rifle d'assalt per eliminar els dolents. De fet, els dolents tendeixen a fer-se passar per bons." Sí, estimada Emerald, sabem que molts agressors mostren una cara amable i fins i tot simpàtica en públic que sovint perjudica la credibilitat de les víctimes quan aquestes decideixen parlar i denunciar.

 

L'estrena mundial es va fer en el Festival de Cinema de Sundance el gener de 2020 i el mateix any va rebre cinc nominacions als Premis Oscar, incloent-hi els premis a la millor pel·lícula, la millor directora i la millor actriu per a Carey Mulligan. També fou descrita com una de les deu millors pel·lícules de l'any 2020 pel National Board of Review, on Mulligan també va ser premiada com a millor actriu i, a més, la pel·lícula també rebé quatre nominacions en el 78è Golden Globe Awards.

 

 

Tant Fennell com Mulligan esperen que aquesta història ajudi a crear consciència sobre les agressions sexuals, especialment entre la gent més jove. De fet, Focus Features, la distribuïdora de la pel·lícula, i RAINN, una organització estatunidenca contra la violència sexual, van anunciar l'intenció de fer projeccions virtuals gratuïtes de PROMISING YOUNG WOMAN per a estudiants universitaris. En una entrevista, la directora va comentar que si PROMISING YOUNG WOMAN fa que sigui una mica més fàcil tenir aquesta conversa entre nois, entre homes i entre homes i dones, ja ho considera tot un èxit.

✎ Janira Muñoz

 

➤ Mira el TRÀILER de la pel·lícula.

➤ QUATRE PINZELLADES d'Emerald Fennell sobre Promising Young Woman.

➤ El MAKING OF amb la directora i l'actriu protagonista.

 

Després de veure la pel·lícula farem una tertúlia amb companyes

del Club de Lectura Lectures Rebels. 

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 22 de novembre de 2024 a les 20 h

No recomanada a menors de 16 anys