19/05/2013

AMOR BAJO EL ESPINO BLANCO


Títol original: Shan zha shu zhi lian
Direcció: Zhang Yimou
Guió: Yin Lichuan, Gu Xiaobai i A Mei; basat en la novel·la “Hawthorn tree forever” d'Ai Mi
País:  China, 2010
Fotografia: Zhao Xiaoding
Música: Qigang Chen
Muntatge: Peicong
Interpretació: Zhou Dongyu, Shawn Dou, Xi Meijuan, Li Xuejian, Cheng Taishen, Sa Rina
Durada: 121 minuts
Versió: original subtitulada en castellà
Calificació: Apta per a tots els públics










Reeducación en la delicadeza del amor


En “Amor bajo el espino blanco”, Zhang Yimou retrata una historia de amor imposible con sensibilidad y buen gusto. Una entrañable e idílica estampa llena de humanidad y emoción, que despierta sentimientos sutiles y profundos.

Resulta fascinante la sensibilidad y buen gusto con que Yimou retrata a sus personajes, el acierto de casting con los actores y la facilidad con que les dirige hasta hacerles hablar con el silencio y la mirada, hasta lograr que compartan con el espectador
sentimientos tan sutiles y profundos como frescos y auténticos. Todo en la vida de estos dos enamorados respira pureza y sacrificio, sinceridad y sencillez, ternura e ingenuidad. Y todo expresa la fuerza del amor y el dolor de la pérdida, de forma que lo que no se cuenta —la subtrama política o el pasado de la madre de Jing, por ejemplo— cobra tanta realidad como lo que se explicita en esos furtivos encuentros y en esas promesas de fidelidad. Asistimos a una historia —real— de amor romántico y de inocencia, a una leve denuncia política y social que clama por la
libertad y la dignidad, a una entrañable e idílica estampa llena de humanidad y emoción. Amor, política, educación y familia tratados con una fuerza algo atemperada en su carácter mainstream, con un pudor y exquisitez que hacen que el espectador llore a gusto y se reconforte en lo más íntimo con estos amantes de Verona trasladados a la China de Mao.

El director coge su paleta cromática más luminosa para retratar ese amor puro y limpio, trabaja una puesta en escena muy cuidada tanto en el atrezzo 
como en la planificación, y se sirve de una preciosa fotografía o de una emotiva banda sonora para conmover y ganar hondura emocional. Hay planos de perfecto detallismo, ritmo reposado o maravillosa complicidad de las miradas, y secuencias tan sutiles y densas como ese atravesar el río cogidos con un palo, rica metáfora de la fragilidad y delicadeza del amor. El trabajo artístico trata de alcanzar las emociones más íntimas y humanas manteniéndose en un acertado equilibrio, aspira a no quedarse en lo superficial y evita que hablemos de manipulación
sentimental o de ñoñería trasnochada. En la propuesta de Yimou hay honestidad, contemplación, poesía y humor porque las espontáneas salidas de los más pequeños o algunas reacciones de la pareja contribuyen decisivamente a dar aire al drama y comicidad a una situación de por sí dura y dolorosa.

Si la interpretación de Zhou Dongyu fue toda una agradable sorpresa que le hizo merecedora del premio a mejor actriz en la última Seminci, también destaca el trabajo de Xi Meijuan como madre de 
Jing, a la que dota de una extraordinaria profundidad y contención de sentimientos. Una película entrañable y conmovedora, ideal para quienes busquen sentidas historias de amor, tratadas con una hermosa estética y contadas a base de fogonazos impresionistas, como si se tratara de recuerdos de una época dorada que permanecen intactos en la memoria de unos enamorados que fueron reeducados en la delicadeza del amor.

25/04/2013

LA SALUT, EL NEGOCI DE LA VIDA

DOCUMENTALS ALTAFULLA-LINK

Presentat pels seus autors, Carlos Collazos i Carlos Vera

Dijous dia 2 de maig, a les 20:00 h, a la Sala de Plens de l'Ajuntament.

Fitxa tècnica:
Director: Frederic Pahisa
Realitzadors: Carlos Collazos i Carlos Vera
Producció executiva: Josep Cabayol, 2012

La salut, el negoci de la vida és un documental de Solidaritat i Comunicació –SICOM– i de HOW Audiovisuals i Multimèdia, on s'explica la situació de la salut pública expecialment a Catalunya i es mostra l'agressivitat que el poder exerceix contra el dret inalienable a la salut.

El documental es basa en el dia a dia de les persones. Estudia com els determinants socials de la salut, que segons la OMS són les
circumstàncies en què les persones neixen, creixen, viuen, treballen i envelleixen, estan repercutint negativament sobre la vida dels ciutadans i ciutadanes. El resultat és un augment de les desigualtats en salut. Un fet que es demostra en descobrir que l'esperança de vida als barris empobrits de Catalunya és 8 anys inferior a l'esperança de vida dels rics.


La salut, el negoci de la vida observa i mostra un
procés que, tot disfressat de retallades i culpant la crisi, busca en realitat la privatització de la salut en general i la sanitat en particular. Tot plegat en detriment de la ciutadania i en favor del poder econòmic causant de les crisis, que està convertint el dret universal a la salut en un negoci.






NO US HO PODEU PRERDRE!!!!

12/04/2013

¿Y SI VIVIMOS TODOS JUNTOS?


Títol original: Et si on vivait tous ensemble?
Direcció i guió: Stéphane Robelin
País:  França i Alemanya, 2011
Fotografia: Dominique Colin
Música: Jean-Philippe Verdin
Muntatge: Patrick Wilfert
Interpretació: Guy Bedos, Daniel Brühl, Geraldine Chaplin, Jane Fonda, Claude Rich, Pierre Richard
Durada: 97 minuts
Versió: original francesa subtitulada en castellà
Calificació: No recomanada per a menors de 7 anys 


Sinopsi:Coneixerem Annie, Jean, Claude, Albert i Jeanne, amics des de fa més de 40 anys. Quan la memòria falla, el cor es descontrola i apareix el fantasma de la residència d'avis, ells es rebel·len i decideixen anar a viure junts. Sens dubte, una bogeria. Però encara que la manca d'espai molesti i desperti vells records, comença una genial aventura: compartir casa als 75 anys.


LA PREMSA HA DIT

Excessif ****
Té la gosadia de tractar un tema difícil amb simplicitat, realisme i humor, escombrant tabús. Convenç.

Le Point ****
Aquesta comèdia toca amb subtilesa i alegria una mica del que no se sol parlar: la vellesa.

Marianne ****
Una pel·lícula viva, divertida i commovedora.

Metro ****
Una pel·lícula commovedora que regala somriures.

Le Figaroscope ****
Una comèdia dramàtica que trenca tots els tabús sobre la vellesa.


COMENTARIS 

Una comuna de la tercera edad
Por Marius

¿Y si vivimos todos juntos? es el segundo largometraje de Stéphane Robelin, guionista, realizador de cortometrajes y de documentales para TV.

Se trata de un discurso sobre la dicotomía entre juventud y vejez, salud y enfermedad, vida y muerte. Su estilo muestra esa seductora mezcla de comedia y drama en la que el cine francés se muestra casi siempre muy acertado. 

La historia está bastante suavizada ya que 
muchos aspectos de la vida real son bastante más crueles y amargos que la forma en que vienen representados en este relato de ficción, de manera que predomina un cierto tono optimista y benevolente fruto de una visión tan generosa e irónica sobre el ser humano con sus virtudes y sus flaquezas, subrayando aspectos como la amistad, el sexo, la comida, el amor, etc.

Robelin confiesa haber hecho este film -una coproducción franco-germana- movido por dos 
razones fundamentales: reunir en un relato coral a un grupo de conocidos actores maduros y recordar con afecto a sus propios abuelos en su progresivo envejecimiento, poniendo de relieve que son pocas las personas que se preparan, tanto física como psicológicamente, para vivir felizmente a partir de la jubilación y, sobre todo, en la ancianidad. Un hecho agravado en los últimos tiempos cuando los hijos ya no suelen ocuparse personalmente de sus padres incapacitados por diversos motivos.

"¿Y si vivimos todos juntos?" aborda también 
un tema generalmente silenciado como es el de la sexualidad de los ancianos y lo hace con realismo y valentía ya que los personajes no son inválidos sino seres afectados por los años o por alguna grave enfermedad. Con escenarios y decorados que evitan todo rasgo de modernidad, de un estilo burgués acorde con la edad y la clase social de los protagonistas, la película es a la vez un testimonio del declive vital de los seres humanos y una propuesta esperanzadora -dominada por el humor- dirigida a atemperar 
los aspectos más tristes de la existencia.
Pero no sin razón se podría acusar al film de ser excesivamente idealista ya que revivir el espíritu libertario y comunitario de los revolucionarios años 60-70 en personas que queman la última etapa de su vida es un argumento utópico que no encaja con la dureza y exigencia del mundo actual.



Por Fausto Fernández
Aunque parezca que la indignación actual compete solamente a la juventud, la verdad es que es cosa de todos, y muy especialmente también de nuestros mayores, si acaso más en la cuerda floja que el resto en este fin del mundo que vivimos. De momento, contra esa indignación aparece la comedia. Comedia es ¿Y si vivimos todos juntos?, pero también una pequeña lección a todos los que o somos jóvenes o lo fuimos no hace mucho, sobre la atemporalidad del espíritu revolucionario, de las ganas de vivir, y de las ganas de pasárselo bien… en la cama. 

Rebeldes septuagenarios, los cinco protagonistas de esta coral variación "Tercera Edad" de la capriana Vive como quieras, deciden no ser relegados por el sistema (en el asilo, vamos) y vivir juntos en una suerte de comuna donde sus achaques, miedos y deseos (y su sentido puñetero del humor) les harán más fuertes ante lo que se halla fuera de su casa, y más allá de su última estación en la vida.

Stéphane Robelin, el director, aprovecha el background vital de su reparto, y es ahí donde la comedia sube enteros: ver a Jane Fonda bromear sobre los revolucionarios años 60 y sobre el envejecimiento, no tiene precio. Y el resto (Claude Rich, Geraldine Chaplin, Guy Bedos y Pierre Richard) parecen asimismo reflexionar irónicamente sobre sus carreras y su propia vejez, mientras van dejando caer perlas sociopolíticas que no tienen desperdicio. 

Sobra el contrapunto juvenil de Daniel Brühl, o al menos sobra tal como lo plantea la película, y acaso el gancho respecto al sexo gerontófilo se quede solamente en eso, en gancho, aunque la escena de la Chaplin no diria yo que no se merezca una Zona Caliente. Y es que, a veces en el cine, lo más veterano es lo más joven.




15/03/2013

ELEFANTE BLANCO


 ELEFANTE BLANCO

Títol original: Elefante blancoDirecció: Pablo Trapero
Guió: Alejandro Fadel, Martín Mauregui, Santiago Mitre i Pablo TraperoPaís:  Argentina-Espanya, 2012
Fotografia: Guillermo NietoMúsica:  Michael Nyman
Muntatge: Pablo Trapero y Nacho Ruiz CapillasInterpretació: Ricardo Darín, Jérémie Rénier, Martina Gusman...
Durada: 106 minuts
Versió: original en castellà
Calificació: No recomanada a menors de 12 anys
 Premis: Festival de Cannes 2012: Secció oficial a concurs "Un Certain Regard" 



Sinopsi: Elefante blanco narra la història d'amistat de dos capellans, Julián i Nicolau, que després de sobreviure a un intent d'assassinat per part de l'exèrcit durant el seu treball a Amèrica Central, s'assenten en un barri de Buenos Aires per desenvolupar la seva apostolat i tasca social. Allà coneixen a Luciana, amb qui lluitaran colze amb colze contra la corrupció, un mal endèmic de la zona. El seu treball els enfrontarà a la jerarquia eclesiàstica i als poders governamentals i policials, arriscant les seves vides per defensar el seu compromís i lleialtat cap als veïns del barri.
 

CRÍTIQUES PROFESSIONALS

Escrit per Julio Rodríguez Chico
A mig camí entre el capellà rural de Bernanos i el capellà guerriller compromès amb la societat trobem a Julián, rector en un suburbi miserable i violent de Buenos Aires. Allà tracta de portar a bon port la seva tasca pastoral, quan li diagnostiquen un tumor cerebral i es veu obligat a buscar suport i relleu en el seu amic Nicolás. Si Julián arrossega dubtes sobre la seva missió i sent amargor en el seu interior, Nicolás pateix el sentiment de culpa i la solitud que el porten a debatre entre la seva vocació i l'amor humà. Narcotràfic i famílies trencades, 
violència entre bandes de carrer i tibantors amb les autoritats civils i eclesiàstiques conformen el difícil ambient d'aquesta parella de sacerdots que tenen més o menys fe en la justícia social i en l'ajuda divina. Així és Elefante blanco, última pel·lícula de Pablo Trapero i homenatge al pare Carlos Múgica, assassinat el 1974 quan desenvolupava la seva tasca a la parròquia bonaerense de Crist Obrer, per ell fundada. Uns llargs plans seqüència i una fotografia de tons apagats ens introdueixen en un escenari 
de misèria material i moral, tractats des d'una estètica realista. Allà uns sacerdots i laics compromesos intenten aixecar un projecte humà i social, entre les dificultats de l'entorn i les crisis internes que pateixen. Trapero aconsegueix recollir el dramatisme d'un ambient hostil i opressiu, però amb prou feines ho aconsegueix amb el drama existencial dels seus protagonistes: la interpretació de Ricardo Darín salva, però, els mobles amb un silenci que reflecteix un dolor interioritzat i un futur ple de dubtes en Julián; per la seva banda, 
Jérémie Renier no aguanta el pes de la culpa que se suposa en Nicolás, i el seu ràpid esfondrament és previsible i alhora forçat, tret que el muntatge ens hagi privat de passos intermedis en la seva evolució . Per això, les tensions personals queden eclipsades per la situació de conflicte permanent que es viu als carrers. A la cinta li costa arrencar i després no empantanegar entre tanta misèria i violència, amb una tòrrida subtrama amorosa que pretén oferir com a 
alternativa vàlida al compromís de Julián. Amb ells, Trapero aixeca un retrat d'oposats complementaris, amb els seus moments d'heroïcitat i de debilitat, amb les seves tensions i els seus dubtes de consciència. Tots dos arrisquen i lliuren la seva vida pels més indefensos, i tots dos tenen por de no poder salvar la seva en el combat final, quan senten l'odi i la carn que els amenacen. Elefante blanco –nom de l'hospital de la barriada de Buenos Aires, inacabat en la seva 
construcció, allotjament de drogoaddictes i gent sense sostre– mostra alguns centelleigs de bon fer cinematogràfic, fonamentalment en la posada en escena i disseny de producció, i també espurnes d'una fe compromesa amb una tasca social no exempta de dificultats. El silenci de Déu i el lliurament als altres, la debilitat humana i la necessitat d'afecte, la pobresa i la desídia dels governants constitueixen massa i transcendentals realitats, tractades aquí evitant el tòpic, de manera tan personal com ambiciosa.
 
Escrit per José Arce


Pablo Trapero torna per airejar els draps bruts d'Argentina centrant la seva mirada en els oblidats, que malviuen en gegantines barriades marginals al marge de la societat. Bona posada en escena.

«No vull acabar odiant a tot el món». Bandes, ambient suburbial, (fangosos) interessos burocràtics i institucionals, corrupció, drogues, violència desfermada... al que cal unir les flaqueses inevitables de l'ésser humà i les temptacions de la carn. Un còctel de barreja explosiva que col·loca a tots els personatges de la pel·lícula a prop, perillosament a prop, del punt de ruptura individual i col·lectiu, però és un coqueteig amb l'abisme desenvolupat des massa línies confluents al guió també signat per Trapero, camins no sempre efectius en el 
traç de les relacions interpersonals per bona, meticulosa i conscient que sigui la posada en escena i maneig de la càmera per part del cineasta. 
Això sí, el to de thriller vibrant del conjunt ajuda a la digestió del seu compromís, una opció visual, estètica i narrativa que apropa aquest Elefante blanco a una llotja molt més ampli que l'interessat en el drama de denúncia social. Quant al trident central, Ricardo Darín està còmode, com sempre, el dardennià Jérémie Renier grinyola una mica des de la 
seva forçosa adaptació lingüística, de vegades poc natural més enllà del lògic, i Martina Gusman defensa de manera regular el menys saborós dels personatges principals.

18/02/2013

EN UN MUNDO MEJOR


Títol original: Hævnen
Direcció: Susanne Bier
Guió: Anders Thomas Jensen; basat en un argument de Susanne Bier i Anders Thomas Jensen
País: Dinamarca, 2010
Fotografia: Morten Søborg
Música: Johan Söderqvist
Muntatge: Pernille Bech Christensen i Morten Egholm
Interpretació: Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm, Ulrich Thomsen, Markus Rygaard, William Jøhnk Nielsen, Bodil Jorgensen, Elsebeth Steentoft, Martin Buch, Anette Stovebaek, Kim Bodnia.
Durada: 113 minuts
Versió: original subtitulada en castellà
Calificació: No recomanada per a menos de 7 anys 





Premis 2010: 
Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Globus d'Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa. 
Premis del Cinema Europeu: Millor director i cinc nominacions, inclosa la de millor pel·lícula. 
Festival de Sevilla: millor direcció i millor guió. 

Sinopsi:
Anton és metge i divideix el seu temps entre una petita ciutat idíl·lica a Dinamarca i el seu treball en un camp de refugiats a Àfrica. En aquests dos mons tan diferents, ell i la seva família s'enfronten a conflictes que els empenyen a escollir entre la venjança i el perdó. Anton i la seva esposa Marianne tenen dos fills, estan separats i consideren la possibilitat de divorciar-se. El major dels seus fills, Elias, de deu anys, pateix el constant bullying d'uns companys fins que un altre noi el defensa, Christian. La mare de Christian ha mort recentment de càncer i Christian no ha superat la pèrdua. Elias i Christian no triguen a estar molt units, però Christian involucra Elias en un perillós acte de revenja que pot comportar conseqüències tràgiques, una situació que a més de posar a prova l'amistat que els uneix, també posa en perill diverses vides.

Pots veure el trailer aqui

Crítiques Professionals

Escrit per José Arce


Susanne Bier desplega tot el seu "saber fer" darrera les càmeres per oferir un drama potentíssim, en un esforç de direcció perfectament defensat per un repartiment poderós i profund. Mikael Persbrandt broda el seu paper.


Amb mà continguda malgrat l'abismal material emocional que mou ─ signat per Anders Thomas Jensen, col·laborador freqüent de Bier multinominat i multipremiat arreu del planeta com a guionista i curtmetratgista ─, la realitzadora ofereix a l'espectador un elaboradíssim treball de direcció, reflectit en un objectiu que passa de l'estatisme pràcticament pictòric al nerviosisme de la càmera en mà, als zooms intranquils que gairebé xoquen amb els personatges; la cineasta es recolza, a més, en una espectacular fotografia de Morten Søborg 
que realça textures i paisatges fins a l'increïble, en una banda sonora perfectament integrada en les prop de dues hores de projecció, i en un intel·ligent muntatge que respecta tant a l'elenc com a l'observador, tenallats tots dos per la constant tensió quieta que desprèn la història.



Ara bé, si l'espectre purament tècnic és sensacional, no ho és menys el desplegament d'un repartiment encapçalat per un increïble Mikael Persbrandt, que abarrota el seu personatge de matisos humans en la 
composició d'un paper senzillament terrible. Al seu voltant, Bier canvia els punts de vista per establir l'anhel que planteja el títol mitjançant la confrontació dels paratges que emmarquen la pel·lícula ─ la pobresa d'Àfrica, la prosperitat material d'Europa del nord ─ i dels propis participants de la tragèdia ─ adults i adolescents, que solquen camins radicalment oposats tot i buscar els mateixos objectius finals ─, una gran proposta, en definitiva, que anima a plantejar que la solució als nostres dubtes moltes vegades està tan a prop, tan a l'abast de la mà, que ni tan sols arribem a veure. Però hi és.




Escrit per Julio Rodríguez Chico


Susanne Bier ens emociona i ens fa reflexionar sobre l'afecte i la soledat, el dolor i la mort, la venjança i la violència. Ho fa amb un treball aspre i punyent d'enorme intensitat dramàtica i que està obert a l'esperança.

Cada pel·lícula de Susanne Bier és com una bomba d'emocions i una crida a les 
consciències, tant pels durs temes que aborda com per la facilitat per penetrar a l'interior dels personatges i arribar a l'espectador. Les seves històries són drames intensos amb situacions límit que miren a la mort com a element dinamitzador, i que donen refugi a personatges en conflicte amb si mateixos i amb l'entorn. En un món millor ens presenta a una família trencada pel càncer i a una altra pel divorci que clamen per una segona oportunitat, a un noi enrabiat amb la vida i disposat a venjar-se de 
la injustícia, i a un altre més inclinat a encaixar els cops que li arriben, també a un pare disposat a ser valent però no un idiota que es refugia en la força, i a una societat que ha d'aprendre a perdonar per creure en un món millor.

Anton és un metge compromès amb un campament africà de refugiats i també un marit que necessita el perdó de la seva dona Marianne. Un dels seus fills es diu Elias i pateix l'assetjament escolar sense dir ni piu, 
seguint l'exemple patern de no respondre amb més violència. En la seva solitud, Elias es fa aviat amic del nouvingut Christian, que ha perdut la seva mare per càncer i no és capaç de perdonar a un pare que li va assegurar que ella no moriria, ni tampoc l'agressor que molesta al seu amic o al pare d'aquest. Christian ha optat per donar primer i més fort perquè l'altre no pugui respondre, i per això busca la complicitat d'Elias, per acabar d'una vegada per totes amb la injustícia dels que abusen de la força, i fer-ho amb les seves
mateixes armes.

Bier sap moure la càmera per crear un entorn que es converteix en remolí emocional, i també fixar-la en els rostres amb primers o primeríssims plans per capturar tot el sentiment i dramatisme d'unes ànimes plenes de dolor i  necessitades de pau. Els seus personatges es veuen embolicats en baralles de nens o en conflictes de majors, i tracten de sortir airosos amb una paraula i una mirada de compassió, o amb un cop de puny d'ira i venjança.

De vegades necessiten una mica de soledat i es retiren de l'enrenou per submergir-se en les aigües refrescants de la mar, contemplar un capvespre o pujar a dalt d'un terrat des de la qual albirar la ciutat. Els falta oxigen per viure, però sobretot necessiten algú en qui confiar i obrir la seva ànima. Són drames íntims que els fan plorar, cridar i colpejar, ferides que només l'amor i el perdó poden curar. La directora danesa aconsegueix aquestes inquietuds amb una fotografia que carrega les atmosferes i una banda sonora emotiva que empra amb eficàcia
el so i el silenci.

El profund i commovedor retrat dels personatges i els seus problemes ve secundat per una estupenda tasca de càsting i direcció d'actors, així com per unes interpretacions de luxe. Mikael Persbrandt dóna vida a un pare exemplar malgrat les seves debilitats passades, capaç de donar mostres d'integritat com a metge –magnífica l'escena al campament africà, en què s'ha d'enfrontar al
monstre i també als refugiats– i com a persona enfrontada a difícils dilemes. No menys força té la seva dona a la ficció, Trine Dyrholm, amb una mirada profunda que reflecteix sofriment i tendresa, o la parella de Markus Rygaard i William Jøhnk Nielsen, que mostra totes les mancances afectives i l'univers de solitud en què es poden veure sumits els nens.

Com en Després del casament (2006) o en Coses que vam perdre en el foc (2007), Susanne Bier ens emociona i ens fa reflexionar 
sobre l'afecte i la soledat, el dolor i la mort, la venjança i la violència. Ho fa amb un treball aspre i punyent d'enorme intensitat dramàtica i que està obert a l'esperança, amb històries molt humanes i plenes de força, on els personatges poden optar per comportar-se com gallines, com terroristes o com a persones que saben perdonar.