16/10/2014

EL PASADO

Dijous 23 d'octubre, 20:30 h. - Casal La Violeta


Títol original: Le passé (The Past)
Direcció i guió: Asghar Farhadi
País: França, 2013
Fotografia: Mahmoud Kalari
Música: Evgueni Galperine y Youli Galperine.
Muntatge: Juliette Welfling
Interpretació: Bérénice Bejo, Tahar Rahim, Babak Karimi, Ali Mosaffa, Pauline Burlet, Elyes Aguis, Jeanne Jestin, Sabrina Ouazani, Valeria Cavalli...
Durada: 130 minuts
Versió: doblada al castellà
Qualificació: No racomanada per a menors de 12 anys


Premis 2013 (entre d'altres):

Nominada a la Millor Pel·lícula Estrangera als Globus d'Or; 5 nominacions incloent Millor pel·lícula als Premis Cèsar; Millor actriu al Festival de Canes...



Sinopsi:
Després de quatre anys de separació, Ahmad viatja de Teheran a París a petició de Marie, la seva dona francesa, per resoldre els tràmits del seu divorci. Durant la seva estada, Ahmad descobreix la conflictiva relació entre Marie i la seva filla. Els seus esforços per millorar aquesta relació trauran a la superfície un secret del passat.

Por Andrés Tallón Castro

El cine iraní tiene en su origen una trayectoria similar a la de otros países, basada en el cine de refugio y entretenimiento. Pero a finales de los sesenta se produjo un punto de inflexión. Irán pasó a ser un centro de innovación cinematográfico de relevancia. Floreció al calor de un proceso de occidentalización, donde tuvieron un papel sobresaliente instituciones como Kunan –una suerte de 
instituto de desarrollo para nuevos creadores– que empezó a financiar trabajos de jóvenes directores –como Abbas Kiarostami–. Surgió una nueva manera de entender el cine, al margen de la línea evasiva predominante. De todas formas, el hándicap de la censura o su carácter inescrutable para el común de los espectadores dificultaron su expansión entre el gran público. Se creó una dicotomía bastante común en la degustación del séptimo arte: divergencia de opinión entre el
gran público y la mayoría de la crítica. Unos acogieron el nuevo cine iraní como agua de mayo. La sabia nueva de autores causó sensación. En el extremo opuesto la desidia de unos espectadores reticentes a aceptar 
ese nuevo mesianismo. Parecía insalvable la falla generada en torno a la cinematografía iraní. Los prejuicios y las etiquetas mermaron su capacidad comercial; su éxito parecía limitado a festivales internacionales y círculos especializados.
Hasta que Asghar Farhadi se sacudió los falsos clichés que estigmatizaban su difusión popular, con la galardonadísima y maravillosa Nader y Simin, una separación (2011) –ganadora del Oscar y el Globo de Oro como mejor película de habla no inglesa 
y el Oso de Oro en el Festival de Berlín de 2011–.

Nader y Simin, una separación le abrió las puertas a su director, para rodar en Francia su última película: Le passé (2013). La 
esencia europea, latente en sus anteriores películas, se convierte en un hecho. Exilio creativo en el que, amén del suculento atractivo de rodar en el viejo continente, tuvo mucho que ver –intuyo– las asfixiantes medidas para cohibir la libertad creativa de los cineastas en su país de origen. Muchos creen que la restricción de ciertas libertades expresivas, los ataques al cine comercial y a la importación, así como el fomento de un cine respetuoso con los valores islámicos –sobre todo tras la Revolución Islámica de 
1979–, favorecieron un cine metafórico de alta calidad, rico en lecturas y en sutilezas. El propio Farhadi entiende que la autocensura es mucho peor que la censura institucional. No obstante, que la reprensión expresiva sea una fuente de creatividad, es matizable y discutible. Si bien abundan los casos que lo corroboran, creo que nadie en su sano juicio diría que la libertad es un inhibidor de creatividad. Por ello, es comprensible la emigración artística del cineasta iraní, a pesar de que su cine dista 
de ser considerado como disidente.

El pasado comienza con una escena especialmente memorable, por sutil, bonita, delicada y tierna. Donde sin decir nada se dice todo. Fahardi filma el reencuentro entre una mujer y lo que parece ser su marido, pero no pueden comunicarse pues se hallan separados por un cristal. Un juego alegórico brillante. Un ejercicio formal inteligentísimo. El encuentro es, en realidad, el de Marie-Anne y su ex pareja. Su mímica hacía 
presagiar otro tipo de relación. El cristal da cuenta del status formal, las pantomimas del afectivo. Una tensión expresiva no resuelta. Una genialidad que da el pistoletazo de salida a un drama familiar cuya mecánica es idéntica a la de las muñecas rusas. Cada intriga alberga en su interior un nuevo secreto, que a su vez conduce a un nuevo misterio. Lo que parecía la vuelta de un ex marido –llamado Ahmad–, desde Teherán a París, para formalizar los papeles de su divorcio, termina convirtiéndose en una 
odisea familiar de dimensiones titánicas. La llegada de éste, desatará un torbellino emocional. El pasado reciente de su hijastra mayor, su ex mujer y su pareja dejan al descubierto un tejido de emociones tan inquietante, como dañino para la  convivencia. Cada miembro de la familia parece víctima de una zozobra pasional. La tracción conflictiva es rodada con discreción. Con una cadencia visual particularmente envolvente, el director irá dando forma a un drama que flirtea –al igual que en sus 
anteriores películas– con otros géneros.


Conviene mencionar la naturaleza sobresaliente del elenco actoral, comandado por la fabulosa Bérènice Bejo –protagonista de The Artist (2011), premiada como mejor actriz en el pasado Festival de Cannes por su actuación en Le passé–, el intérprete principal de Un profeta (2009), Tahar Rahim y Babak Karimi. Los tres encabezan el recital interpretativo que pone el broche de oro a un filme, cuya humanidad 
esmerada conmueve de principio a fin. En resumidas cuentas, Farhadi pinta un cuadro de ambigüedades, de secretos. Un pequeño retrato sobre la obsolescencia familiar. Un maremoto de vida, de desconsuelo. Con precisión meridiana, sin lugar para la improvisación se tejen los telares narrativos de una historia sin más beneplácitos que los necesarios.

20/9/2014

NUESTROS HIJOS NOS ACUSARAN


Divendres 26 de setembre - Sala de Plens de l'Ajuntament - 20:00 h. Entrada lliure

Títol original: Nos enfants nous accuseront 
País: França, 2008

Direcció i guió: Jean-Paul Jaud

Música: Gabriel Yared

Fotografia: Amar Arhab, Joel Pierron

Durada: 112 minuts
 

Sinopsi
El director descriu sense concessions, la tragèdia mediambiental que amenaça a les joves generacions: enverinament de les terres agrícoles amb fertilitzants químics (76.000 Tm anuals de plaguicides a França) i greu deteriorament de la salut. 
La seva consigna és clara i inequívoca: no és suficient amb denunciar els estralls, s’ha de posar remei per tal de què els nostres fills i filles no ens acusin el dia de demà. 

Per això el documental narra la valent iniciativa del petit municipi de Bariac, al sud de França a la regió del Gard, d’introduir l’alimentació biològica a les escoles.


El propòsit del llargmetratge és "conscienciar" sobre els aliments transgènics i els seus efectes. El director proporciona una gran quantitat d'informació, incloent-hi testimonis de grangers i estadístiques governamentals i d'agències internacionals que realment ens posen el crit al cel. La pel·lícula utilitza com a crítica la salut dels nostres infants i els aliments que consumeixen avui en dia. Una pel·lícula  
crítica, ben documentada, interessant i que tots hauríem de veure.

Al documental apareixen discursos de científics davant la UNESCO i també testimonis realment esgarrifosos d'afectats. 
Les conseqüències sobre la salut humana dels productes químics de l'agricultura convencional i transgènica no són nous, i encara que el discurs oficial ho defensa com l'única sortida per a l'alimentació mundial i 
nega els greus efectes secundaris, les proves són cada cop més aclaparadores.


L'OMS denúncia que 3 milions d'agricultors moren a l'any per culpa dels agroquímics, un autèntic extermini camperol, però ara la toxicitat és col·lectiva i afecta fonamentalment a la infància.


Nuestros hijos nos acusarán se suma a la llarga llista d'evidències i denúncies de com els poderosos estan devastant el món i nosaltres consentint.
 La pel·lícula explica iniciatives en escoles franceses amb menjar ecològic i neta de tòxics.
 El retorn a l'alimentació natural i més pura ja no és un caprici d'ecologistes radicals i hippies romàntics, és una necessitat de supervivència i un dret dels nostres fills.




"No és més ciència i tecnologia el que està necessitant el camp sinó més cor"

Agrònom francès Claude Bourgignon

10/9/2014

CINCO DIAS SIN NORA

Dijous 18 de setembre - 20:30 h - CASAL LA VIOLETA


Direcció i guió: Mariana Chenillo
País:  Mèxic, 2008
Fotografia: Alberto Anaya
Música: Dario González Valderrama
Muntatge: Mariana Chenillo I Óscar Figueroa
Interpretació: Fernando Luján, Cecilia Suárez, Ari Brickman, Verónica Langer, Marina de Tavira, Angelina Peláez, Silvia Mariscal
Durada: 92 minuts
Versió: original
Calificació: No recomanada per menors de 7 anys

Sinopsi
Abans de morir, Nora elabora un pla perfecte perquè José, el seu exmarit, hagi de fer-se càrrec de l'enterrament. L'únic error del pla, una misteriosa foto oblidada sota el llit, provocarà un inesperat desenllaç.



Cinco dias sin Nora no es decanta per un sol gènere, va i ve de la comèdia al drama a través de ponts subtils construïts amb materials tan diferents com l'humor negre, el sentimentalisme i l'absurd.

La gràcia del film resideix, fonamentalment, en la singularitat de la situació: Nora (respectable dona de la comunitat jueva mexicana) idea un pla perquè, després del seu suïcidi, la família hagi de conviure amb el cos durant cinc dies, els cinc dies que falten perquè s'acabi la festivitat de Pésaj. Segons els preceptes d'aquesta religió, no és possible enterrar els difunts en festiu, així que Nora deixa tot meticulosament organitzat perquè pugui dur a terme el sopar tradicional de 
pasqua i convida la resta dels seus parents, com si ella fos a estar present.



En aquest escenari, el conflicte central l'encarna el seu exmarit, doncs Nora ha fet tot perquè fos ell qui la trobés morta i hagués d'encarregar-se del funeral. Josep es va divorciar d'ella fa vint anys, fart de tractar amb les seves contínues depressions. Per raons no massa comprensibles, es va mudar a un pis veí al seu, mantenint amb el seu ex una relació de distant proximitat. No obstant això, la mort de Nora l'obliga a revisar el passat i descobrir entre calaixos tancats, certs capítols ocults i 
sentiments que ja creia oblidats.



Sens dubte, un dels aspectes més interessants de la pel·lícula és el procés interior que va patint el protagonista en el transcurs d'aquests cinc dies de convivència amb el cos sense vida de la seva esposa. Gràcies a la impecable interpretació de Fernando Luján, ens acostem a la història d'un home que s'ha tornat malhumorat i nihilista amb els anys però que, arran dels fets, recupera el contacte amb antigues emocions, amb els seus records feliços i amb el que, en definitiva, va ser el seu únic i gran amor.



Fins aquí fils melodramàtics de la trama. Els fils còmics apareixen teixits per la presència de l'ortodòxia jueva en l'intent de dur a terme el funeral de Nora. La directora fa xocar contínuament les rígides normes que vol imposar un rabí molt influent, amb la desobediència absoluta de José, agnòstic radical que, per tal d'accelerar l'enterrament, és capaç de contractar els serveis d'un panteó cristià i posar-se en contra a tota la família.



L'absurd de les circumstàncies, la irreverència 
amb què es tracta a les tradicions religioses i la frescor d'uns diàlegs i uns personatges que allunyen tot indici de solemnitat al tema de la mort són, al meu entendre, les principals troballes d'aquesta pel·lícula equilibrista entre drama i comèdia.

De tota manera, tant l'eficaç discreció de la directora, com el sobri i profund treball dels actors permeten esquivar l'embafament i conservar aquest gustós agredolç que 
s'aconsegueix assaborir durant la resta de la pel·lícula.

31/7/2014

VICKY EL VIKINGO


PARC VORAMAR


DIVENDRES DIA 8 A LES 22:00 HORES






Títol original:  Wickie auf großer Fahrt.
Direcció: Christian Ditter
Guió: Christian Ditter; basada en els personatges creats per Runer Jonsson.
País:  Alemania, 2011
Fotografia: Christian Rein
Muntatge: Ueli Christen
Interpretació: Jonas Hämmerle, Waldemar Kobus, Valeria Eisenbart, Nic Romm, Christian Koch, Olaf Krätke.
Durada: 96 min.
Versió: Castellana
Qualificació: Apta per a tots els públics







Sinopsi:

 Vicky dirigeix l'operació de rescat del seu pare, segrestat per Sven el terrible. Ajudat per la seva astúcia i enginy, aconsegueix vèncer els perills als quals s'ha d'enfrontar.  










Crítica:

"Adaptación de la famosa serie infantil de los años setenta. Obtuvo un gran éxito de taquilla en Alemania, donde fue nº1 de recaudación."
FILMAFFINITY







"Su director sabe filtrar las simpáticas aventuras de la tropa vikinga a una pantalla grande no muy exigente. Lo mejor, el pirata tartaja y el padre del geniecillo pelirrojo. "

Javier Cortijo: Diario ABC