Simone, la mujer del siglo, títol una mica confús perquè hi ha hagut més Simone importants al segle XX, és la biografia d’una dona extraordinària, potser la dona més poderosa d’aquest segle, que va exercir el seu poder per millorar la vida de milions de persones i que va encarnar en la seva trajectòria vital molts dels temes la transcendència dels quals encara romandre'n: la justícia pels col·lectius més vulnerables, la descolonització, la despenalització de l’avortament, Europa, la II Guerra Mundial i l’holocaust, el feminisme, la immigració….
Ens
referim a Simone Veil, de soltera Simone Jacob, advocadessa i magistrada,
ministra de Sanitat i Urbanisme dues vegades, presidenta del primer Parlament
Europeu, Membre del Consell Constitucional Francès, Membre de l'Acadèmia
Francesa, presidenta de la Fundació per la Memòria de la Shoah.
Simone, la dona del segle, s’inicia a la finca familiar de Niça, on ja gran recorda la seva vida i
escriu per a no oblidar i que no se n'oblidin el que va passar a la guerra a
Europa, una de les seves obsessions més presents al llarg de la seva biografia.
La seva veu acompanya les imatges que van apareixent a la pantalla.
Va
néixer a Niça l'any 1927 dins d’una família jueva laica, culta i nombrosa. El
seu pare era arquitecte i la seva mare, mestressa de casa, però va inculcar a
les tres filles la necessitat d’estudiar, treballar i ser independents. A més
de les tres germanes, Denise, Milou i Simone, completava la família Jean, el
germà. Vivien folgadament sense luxes i eren apassionats de la lectura, el mar
i la família.
França
havia estat derrotada a la guerra i els alemanys ocupaven gran part del país.
Malgrat això Niça va ser durant molt de temps un lloc més tranquil, sota
control dels italians, on no es vivia la guerra amb tota la seva cruesa. És amb
la caiguda de Mussolini, a la tardor de 1943,
quan els alemanys envaeixen Niça i la Gestapo comença a fer detencions i
deportacions. La família Jacob se separa, es refugien en cases segures, reben
ajut de coneguts i amics no jueus. Una tarda, tornant de l’Institut on havia
aprovat l’accés a la universitat, Simone es detinguda. Més tard, la seva mare,
el seu germà i la seva germana Milou són també detinguts i es troben tots al
nefast Hotel Excelsior.
A finals d’abril de 1944 Simone, Milou i la mare arriben a Auschwitz. Durant un any i mig són traslladades de camp a camp en les Marxes de la Mort fins a arribar a Bergen-Belsen, on la mare mor de tifus i des d’on van ser alliberades l'any 1945. Les dues germanes van romandre juntes i van escapar de les cambres de gas a causa de la seva edat i els treballs que feien. No es pot descriure el que van viure. Mentrestant el pare i el germà van ser enviats a Lituània d'on no van tornar.
Tornar
a la “normalitat” va ser dolorós i cruel, no es parla del que ha passat, fins i
tot no se les creuen, el silenci és la norma, la societat no reconeix els seus
patiments. Simone es sobreposa i comença la Universitat on estudia Dret i
Ciències Polítiques on coneix al que serà el seu marit Antoine Veil. Acaba la
carrera, té tres fills, fa oposicions a magistrada i es converteix en assessora
tècnica del Ministeri de Justícia on fa una tasca formidable a les presons de
França i Algèria, en ple procés d’independència. Tot allà amb la resistència
del seu marit que no veu amb bons ulls l’activitat professional de la seva
dona.
En
1974 essent ministra de Sanitat presenta l’Assemblea Francesa el projecte de
llei per a la despenalització de l’avortament. Amb la defensa apassionada dels
milers de dones que morien a França per avortament clandestí assoleix una
aclaparadora majoria malgrat la poderosa dreta francesa. El 1979 el primer
Parlament Europeu l’anomena, per sufragi universal, Presidenta i crea
immediatament la primera Comissió per la igualtat de les dones.
Mai
va militar a cap partit polític. La seva cultura humanista i les seves
experiències la van portar a defendre de manera aferrissada Europa com a lloc
de llibertat, democràcia i reconciliació i va treballar incansablement per
aconseguir-ho. Creia firmament en la necessitat de reconciliar-se després de la
II Guerra Mundial i pensava que un fracàs europeu podia conduir a guerres
encara més perilloses en un futur. La situació actual l’hauria preocupat molt.
El
resum anterior expressa mínimament la densitat i rellevància de la biografia
que el director, Olivier Dahan, ha portat a la pantalla. Aquest ja havia
realitzat anteriorment, amb desigual fortuna, els biopics de Edith Piaf, en la
Vida en rose, i de Gracia de Monaco.
La
narració es desenvolupa a través de flash-backs que segueixen els records de la
protagonista, encarnada por Rebecca
Marder en la seva joventut, un difícil paper que broda i per Elsa Zvlberstein en la maduresa. La
fotografia, en blanc i negre en els passatges més obscurs del film, respon a la necessitat de la protagonista i
els seus sentiments.
La quantitat de fets rellevants de la
pel·lícula la fa especialment
interessant pels espectadors d’avui que potser desconeixen una figura
tan significativa en Europa i que va deixar un llegat imprescindible per l'evolució
del continent. El seu testimoni incideix igualment en la necessitat de no
oblidar, per no repetir, el que ella i la seva família, com tantes altres
famílies, van patir a la brutal guerra.
Premis
2
Premis Cesar a millor vesturi i disseny de producció
Altres pel·lícules sobre Simone Veil
La Ley. pel·lícula dirigida per Christian
Faure, amb Emmanuelle Devos i Lorànt
Deutch, 2014
Llibres
Amanecer en Bikernau. Recopilació de textos. Ed. Pre-textos, 2022
Una vida. Simone Veil. Ed. Clave Intelectual, 2011
Solo la esperanza calma el dolor. Simone Veil. Ed. Lumen 2025
Trailer https://youtu.be/oBzXAMK4hE8?si=Ioj8FuVL7t8MVHrU
Entrevista a Olivier Dahan https://www.eltiempo.com/cultura/cine-y-tv/entrevista-con-olivier-dahan-sobre-su-pelicula-de-simone-veil-731866
No recomenada a menors de 16 anys.
Divendres 28 de Març de 2025
Sala La Violeta 20 h.
Carrrer de l'Hostal, 15 Altafulla.
Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.
No hay comentarios:
Publicar un comentario