NO OTHER LAND de Basel Adra, Yuval Abraham, Rachel Szor, Hamdam Ballal - CINECLUB ALTAFULLA DOCUMENTALS

De mica en mica, la secció de Documentals del Cineclub Altafulla anirà tornant a les pantalles d'Altafulla, amb propostes diverses d'esperit informatiu i crític. 

En aquesta ocasió, ho fem amb el documental més sorprenent, rigorós i reconegut dels últims temps. Guanyador de l'Oscar al millor documental el 2024. Aquest impactant relat del conflicte entre Palestina i Israel és, encara avui, després d'acabar-se el rodatge el 2023, motiu de primera plana informativa arreu del món. 

NO OTHER LAND és el relat veraç de l'ocupació israelià del territori palestí. Al cor de NO OTHER LAND, es troba Masafer Yatta, una comunitat palestina de la Cisjordània ocupada que porta molts anys sotmesa als intents sistemàtics de desplaçament forçós. El documental, codirigit pels periodistes Basel Adra i Yuval Abraham, junt amb Rachel Szor i Hamdal Bila, ens mostra un relat sense filtres i molt personal de la resistència palestina diària en enfront de l'opressió militar israelí. No és una investigació periodística, és un testimoni, càmera en mà, de la realitat quotidiana d'un poble que viu sota l'amenaça constant. 

La pel·lícula no es limita a documentar la destrucció material de les cases, els controls militars, els escorcolls, els talls de carreteres, sinó que també ens exposa la devastació psicològica de l'ocupació. Adra, periodista i activista palestí, filma amb la seva petita càmera digital tot el que la seva comunitat viu: la por, el neguit, la impotència, entre imatges de la seva vida personal i moments de resistència, tensió i desesperació. Per mitjà de la seva càmera, l'espectador és testimoni de famílies senceres que veuen les seves cases convertides en runes i nens que creixen entre controls militars. 

Abraham, periodista de la revista +972 i activista israelí, actua no només com un testimoni, sinó com algú que es fa preguntes sobre els sistemes profundament arrelats que fan que l'ocupació israelí continuï en el temps. Com israelià, reconeix els privilegis que comporta la seva nacionalitat i fa servir la seva veu per posar en dubte les polítiques del seu govern. La seva presència a la filmació ens mostra els dilemes ètics que tenen els que s'oposen a l'ocupació per dins la societat israelí i destaca la tensió entre la solidaritat que sent i la situació de llibertat que el separa d'Adra. 

NO OTHER LAND no es només una exposició de desplaçaments i destrucció. També explora la solidaritat, la vida quotidiana sota l'ocupació i la culpa i l'ètica de documentar aquesta opressió. La pel·lícula avança amb el dilema de ser testimoni de l'injustícia i no poder fer res per evitar-ho. Com es fa per donar veu a un poble i no sentir que l'estàs explotant? Són preguntes que Adra i Abraham es fan i que d'alguna manera es traslladen al públic. 

El documental es va rodar durant quatre anys, del 2019 al 2023, tot i que conté imatges de tot el llarg de la vida de Basel Adra. Des de petit va agafar una càmera i va enregistrar el que veia, captant moments crucials de quotidianitat, violència i resistència. El rodatge va acabar pocs dies abans de l'atac de Hamàs contra Israel el 7 d'octubre de 2023, un esdeveniment que va canvia el panorama i va intensificar les accions militars d'Israel als territoris ocupats. Les imatges sense filtre i la narració molt personal, fan de NO OTHER LAND una denúncia urgent i intransigent vers les polítiques israelís de neteja ètnica i una potent reflexió sobre el poder i les limitacions del cinema documental com a forma d'activisme. 

La crítica de la pel·lícula a les polítiques israelís no ha passat desapercebuda per les institucions polítiques i mediàtiques d'Occident. Als Estats Units, on el suport militar i diplomàtic a Israel determina la política exterior, la filmació s'ha enfrontat a molts intents de censura. Cap estudi nord-americà ha volgut programar el documental. Fins a rebre l'Oscar només es va projectar a 23 sales del país i gràcies a una autodistribució artesanal, ciutat per ciutat. Un reflex de constant intent occidental de silenciar la veu palestina, on els llibres, les pel·lis i els debats sobre la qüestió palestina als Estats Units sovint acaben en reaccions violentes. 

La victòria de NO OTHER LAND als Òscar, marca un moment històric en el reconeixement mundial de la lluita palestina. Durant dècades, Hollywood i les corporacions cinematogràfiques han ignorat la veu palestina. El reconeixement de NO OTHER LAND marca un canvi, per petit que sigui, en la manera que el món veu l'ocupació i el seu devastador impacte a les comunitats palestines. 

És ingenu pensar que el reconeixement de la filmació portarà a una transformació completa de les actituds occidentals vers la qüestió palestina, però tot i això, l'èxit del documental ha forçat converses que molts han intentat suprimir durant molt de temps. L'impacte de l'Òscar ha amplificat la veu palestina en un espai on ha estat sempre esborrada. El mateix Adra ho manifestava a un article d'opinió a la revista +972 "Mentre el món veu NO OTHER LAND, els colons israelís assalten i cremen els nostres pobles, i els soldats no els detenen, abusen de nosaltres i enderroquen les nostres cases."

Les seves paraules són una veritat fonamental: el reconeixement de la pel·lícula és una victòria per la narració palestina, però la violència que documenta no s'atura. 

Jose Manuel

 

Moment en que NO OTHER LAND guanya el Òscar

Entrevista a Basel Adra

Tràiler

Dijous 17 d'abril a les 20 hores. 

Sala La Violeta

No recomenada a menors de 16 anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

 

SIMONE, LA MUJER DEL SIGLO de Olivier Dahan

Simone, la mujer del siglo, títol una mica confús perquè hi ha hagut més Simone importants al segle XX, és la biografia d’una dona extraordinària, potser la dona més poderosa d’aquest segle, que va exercir el seu poder per millorar la vida de milions de persones i que va encarnar en la seva trajectòria vital molts dels temes la transcendència dels quals encara romandre'n: la justícia pels col·lectius més vulnerables, la descolonització, la despenalització de l’avortament, Europa, la II Guerra Mundial i l’holocaust, el feminisme, la immigració….

Ens referim a Simone Veil, de soltera Simone Jacob, advocadessa i magistrada, ministra de Sanitat i Urbanisme dues vegades, presidenta del primer Parlament Europeu, Membre del Consell Constitucional Francès, Membre de l'Acadèmia Francesa, presidenta de la Fundació per la Memòria de la Shoah.

Simone, la dona del segle, s’inicia a la finca familiar de Niça, on ja gran recorda la seva vida i escriu per a no oblidar i que no se n'oblidin el que va passar a la guerra a Europa, una de les seves obsessions més presents al llarg de la seva biografia. La seva veu acompanya les imatges que van apareixent a la pantalla.

Va néixer a Niça l'any 1927 dins d’una família jueva laica, culta i nombrosa. El seu pare era arquitecte i la seva mare, mestressa de casa, però va inculcar a les tres filles la necessitat d’estudiar, treballar i ser independents. A més de les tres germanes, Denise, Milou i Simone, completava la família Jean, el germà. Vivien folgadament sense luxes i eren apassionats de la lectura, el mar i la família.

França havia estat derrotada a la guerra i els alemanys ocupaven gran part del país. Malgrat això Niça va ser durant molt de temps un lloc més tranquil, sota control dels italians, on no es vivia la guerra amb tota la seva cruesa. És amb la caiguda de Mussolini, a la tardor de 1943,  quan els alemanys envaeixen Niça i la Gestapo comença a fer detencions i deportacions. La família Jacob se separa, es refugien en cases segures, reben ajut de coneguts i amics no jueus. Una tarda, tornant de l’Institut on havia aprovat l’accés a la universitat, Simone es detinguda. Més tard, la seva mare, el seu germà i la seva germana Milou són també detinguts i es troben tots al nefast Hotel Excelsior.

A finals d’abril de 1944 Simone, Milou i la mare arriben a Auschwitz. Durant un any i mig són traslladades de camp a camp en les Marxes de la Mort fins a arribar a Bergen-Belsen, on la mare mor de tifus i des d’on van ser alliberades l'any 1945. Les dues germanes van romandre juntes i van escapar de les cambres de gas a causa de la seva edat i els treballs que feien. No es pot descriure el que van viure. Mentrestant el pare i el germà van ser enviats a Lituània d'on no van tornar. 

Tornar a la “normalitat” va ser dolorós i cruel, no es parla del que ha passat, fins i tot no se les creuen, el silenci és la norma, la societat no reconeix els seus patiments. Simone es sobreposa i comença la Universitat on estudia Dret i Ciències Polítiques on coneix al que serà el seu marit Antoine Veil. Acaba la carrera, té tres fills, fa oposicions a magistrada i es converteix en assessora tècnica del Ministeri de Justícia on fa una tasca formidable a les presons de França i Algèria, en ple procés d’independència. Tot allà amb la resistència del seu marit que no veu amb bons ulls l’activitat professional de la seva dona.

En 1974 essent ministra de Sanitat presenta l’Assemblea Francesa el projecte de llei per a la despenalització de l’avortament. Amb la defensa apassionada dels milers de dones que morien a França per avortament clandestí assoleix una aclaparadora majoria malgrat la poderosa dreta francesa. El 1979 el primer Parlament Europeu l’anomena, per sufragi universal, Presidenta i crea immediatament la primera Comissió per la igualtat de les dones.

Mai va militar a cap partit polític. La seva cultura humanista i les seves experiències la van portar a defendre de manera aferrissada Europa com a lloc de llibertat, democràcia i reconciliació i va treballar incansablement per aconseguir-ho. Creia firmament en la necessitat de reconciliar-se després de la II Guerra Mundial i pensava que un fracàs europeu podia conduir a guerres encara més perilloses en un futur. La situació actual l’hauria preocupat molt.

El resum anterior expressa mínimament la densitat i rellevància de la biografia que el director, Olivier Dahan, ha portat a la pantalla. Aquest ja havia realitzat anteriorment, amb desigual fortuna, els biopics de Edith Piaf, en la Vida en rose, i de Gracia de Monaco.

La narració es desenvolupa a través de flash-backs que segueixen els records de la protagonista,  encarnada por Rebecca Marder en la seva joventut, un difícil paper que broda  i per Elsa Zvlberstein en la maduresa. La fotografia, en blanc i negre en els passatges més obscurs del film,  respon a la necessitat de la protagonista i els seus sentiments.

La quantitat de fets rellevants de la pel·lícula la fa especialment  interessant pels espectadors d’avui que potser desconeixen una figura tan significativa en Europa i que va deixar un llegat imprescindible per l'evolució del continent. El seu testimoni incideix igualment en la necessitat de no oblidar, per no repetir, el que ella i la seva família, com tantes altres famílies, van patir a la brutal guerra.

Marisa Méndez-Vigo

Premis

2 Premis Cesar a millor vesturi i disseny de producció

 

Altres pel·lícules sobre Simone Veil

La Ley. pel·lícula dirigida per Christian Faure,  amb Emmanuelle Devos i Lorànt Deutch, 2014

Llibres

Amanecer en Bikernau. Recopilació de textos. Ed. Pre-textos, 2022

Una vida. Simone Veil. Ed. Clave Intelectual, 2011

Solo la esperanza calma el dolor. Simone Veil. Ed. Lumen 2025

Trailer https://youtu.be/oBzXAMK4hE8?si=Ioj8FuVL7t8MVHrU

Entrevista a Olivier Dahan https://www.eltiempo.com/cultura/cine-y-tv/entrevista-con-olivier-dahan-sobre-su-pelicula-de-simone-veil-731866

No recomenada a menors de 16 anys. 

Divendres 28 de Març de 2025

Sala La Violeta 20 h. 

Carrrer de l'Hostal, 15 Altafulla. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

HOW TO HAVE SEX de Molly Manning Walker

HOW TO HAVE SEX (2023) és una pel·lícula dramàtica tipus coming-of-age d'una noia de setze anys escrita i dirigida per la britànica Molly Manning Walker, en el seu debut com a directora. Un còctel de joventut, festa, alcohol i sexe que va ser un dels fenòmens britànics de 2023. Tres amigues adolescents van de vacances per celebrar el final de curs amb els ritus d'iniciació típics de la seva edat: beure, sortir de festa i lligar, en el que creuen que serà el millor estiu de les seves vides. És un premiat retrat de l'esbojarrada joventut britànica amb el consentiment com a eix principal, que ens mostra, des dels ulls de la protagonista, les atrocitats intrínseques als ritus de pas adolescents, i ens parla de les zones grises del consentiment i de la influència coactiva de les companyies.

 

Tara (Mia McKenna-Bruce) i les seves dues amigues d'institut, Em (Enva Lewis) i Skye (Lara Peake) arriben a un ressort a l'illa de Creta, amb la intenció de passar unes vacances memorables. És el final d'una era: l'insti ha acabat i el futur, almenys per a la Tara, és un gran interrogant, i aquest grup d'amigues estan compromeses a beure fins a l'última gota de la seva nova llibertat. El punt de partida de HOW TO HAVE SEX podria ser el mateix de tantes altres comèdies adolescents basades en l'objectiu de sortir de festa i perdre la virginitat, però la directora ens ofereix un contrapunt brutal a aquesta idealització revelant-nos com les convencions adolescents del desfasament acaben imposant les seves pròpies formes de pressió social sobre la sexualitat, sobretot pel que fa a la de les noies.

 

A HOW TO HAVE SEX la directora ens parla de tot el que s'ha ensenyat malament sobre el sexe a la joventut. Precisament aquesta òpera prima està inspirada en les seves pròpies vacances a Magaluf, les últimes abans d'anar a la Universitat. Manning Walker retrata l'ambient hipersexualizat dels joves en aquests contextos i ens explica que la 'diversió' de fa uns anys es traduïa en fer mamades als nois sobre l'escenari d'una discoteca, però anys després, va comprendre com aquells dies que a ella li van semblar d'una gran llibertat havien marcat la seva sexualitat d'adulta. Aquesta òpera prima és la resposta a la commoció que la directora va viure en retornar a aquell record des d'un punt de vista més conscient. "La pel·lícula és un reflex de situacions que vaig viure. És a dir, la mamada a l'escenari, tot això ho vaig viure. La pel·lícula també intenta entendre el que significava, com ens havia afectat realment tot allò a l'edat que teníem aleshores", diu la directora.

 

La pel·lícula ens parla d'una joventut pornificada que no sap què és el consentiment i que viu sotmesa a molta pressió sexual. Premi a la Millor pel·lícula en Un Certain Regard del Festival de Cannes i premi del jurat jove i a la millor direcció novella a la SEMINCI de Valladolid, HOW TO HAVE SEX és una potent denúncia de la ignorància sexual i del brutal masclisme amb els quals conviuen els i les adolescents des de fa anys, narrada amb el ritme i el caos d'una festa molt densa que sembla no acabar. La pel·lícula és protagonitzada per la jove Tara, a la qual acompanyen les seves amigues Em i Sky. En un balcó proper al del seu apartament hi ha un altre grup d'amics: Badger (Shaun Thomas), Paddy (Samuel Bottomley) i Paige (Laura Ambler). Quan aquests dos grups s'uneixen, els límits es posen a prova i la dinàmica entre ells es torna desordenada i traumatitzant a cops de gelosia, falta de consentiment real i por a no complir les expectatives de diversió.

 

Les vacances d'aquestes tres adolescents s'enrareixen quan la Tara viu una mala experiència durant la seva primera trobada sexual, però no s'atreveix a explicar-ho a les seves amigues. Com que moltes noies no saben què és el que realment volen d'una trobada sexual ni com comunicar-ho, el que acaben fent és reproduir un paper d'allò que creuen que s'espera d'elles, també es mouen des de la por a fer el ridícul o de decebre els nois amb els quals es relacionen. Això és especialment palès en el cas de la Tara, la menys experimentada sexualment de les tres amigues, ja que, com la seva amiga Skye assenyala sovint amb to de burla, encara és verge als 16 anys i aquesta desafortunada etiqueta fa que la Tara senti molta més pressió per aconseguir practicar sexe amb algun noi. Això l'empeny a prendre decisions que potser des d'una llibertat no viciada no hagués pres.

 

L'actriu protagonista té aquesta sorprenent capacitat de fer dues coses alhora, fingir i alhora comunicar el que realment li està passant", diu Molly Manning Walker, que es mostra a favor d'explicar històries amb poc diàleg. "El públic és perfectament capaç d'interpretar petits gestos sense necessitat que s'expliqui tot constantment", afegeix. "Crec que hi ha una connexió absoluta entre no parlar de sexe, no atrevir-se a parlar de sexe, la vergonya que dona el sexe i la necessitat d'amagar-lo bevent. Quan es beu d'una forma responsable, està bé, però si beus per a ajudar-te a superar una situació, a fer front a alguna cosa, això ja és molt diferent. No resoldrà els problemes, més aviat tu tens un problema". Problema que s'accentua amb la inexistent educació sexual que es rep i els canals en els quals els adolescents busquen avui informació, especialment quan s'emmirallen en la pornografia i la normalitzen a les seves vides.

 

 

 

En aquesta amalgama d'alcohol, música, suor i adolescents ens trobem amb les fabuloses aportacions tant per part del bon ull del director de fotografia de l'obra, el canadenc Nicolas Canniccioni, com del compositor, productor i DJ britànic James Jacob pel que fa al so. Ambdós aconsegueixen crear una atmosfera que transmet perfectament la desorientació i la solitud que sent Tara enmig de la sòrdida multitud festiva. Manning Walker ha volgut crear un escenari realista i identificable sobre les formes de socialització juvenil en aquests contextos per plasmar-hi una experiència d'abús, malauradament massa habitual, però que poques vegades és narrada i descodificada des d'un punt de vista com el que ella proposa a la seva pel·lícula. Mia McKenna-Bruce, que dona vida a Tara, explica que la pel·lícula ha ajudat moltes persones a explicar experiències similars a la viscuda per la protagonista.

 

 

HOW TO HAVE SEX és, en paraules de la directora, una manera d'explicar aquest aspecte de la vida de la gent jove des d'una postura diferent. "Sempre que veig una escena de violació en una pel·lícula sembla que tota la vida del personatge està perduda, però no és així, la vida segueix, hem d'enfrontar-nos a això". Encara que crec que per fi ens hem adonat que el plaer femení existeix, sé que queda molt camí per fer. També crec que hi ha una desconnexió al·lucinant entre dones que senten que han estat forçades i homes que estan convençuts que mai han forçat a ningú. És hora que se n'adonin", diu la directora.

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora

➤ Q&A amb la directora i l'actriu protagonista.

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 21 de febrer de 2025 a les 20 h

No recomanada a menors de 16 anys

RADICAL de Christopher Zalla

"L'escola primària José Urbina López es troba al costat d'un abocador, just a l'altre costat de la frontera amb els Estats Units, a Mèxic. L'escola atén els residents de Matamoros, una ciutat polsosa i assolellada de 489.000 habitants que és un punt crític en la guerra contra les drogues. Hi ha tirotejos amb regularitat i no és rar que els vilatans trobin cadàvers escampats pel carrer al matí. Per a arribar a l'escola, els estudiants caminen per un camí de terra blanca que corre paral·lel a un canal fètid. Un matí recent hi havia un tractor de la dècada de 1940, un vaixell en descomposició en una rasa i un ramat de cabres rosegant brins grisos d'herba. Una barrera de blocs de ciment separa l'escola d'un terreny erm, en l'extrem del qual més allunyat hi ha un munt d'escombraries que va créixer tant que finalment va ser clausurat. La majoria dels dies, una olor de podrit flota a través de les aules amb parets de ciment. Algunes persones aquí criden a l'escola un lloc de càstig."

Així comença l'article "A radical way of unleashing a generation of geniuses" (una forma radical d'alliberar a una generació de genis) de Joshua Davis  que va inspirar Christopher Zalla per escriure el guió i dirigir RADICAL, un biopic (pel·lícula biogràfica) que ens parla del brillant Sergio Juárez Correa, un professor de primària que s'incorpora a l'últim moment a aquest col·legi i que, avorrit de veure com el sistema educatiu com a tal no funciona, possa en marxa un sistema innovador d'ensenyament, que passa per obrir la curiositat dels propis alumnes i deixar sortir el seu potencial. Amb molta creativitat i sentit de l'humor, Sergio s'enfrontarà a la incomprensió dels seus col·legues i a un entorn social molt dificl per mirar de donar-li el millor futur possible. 

La cinta va sorprendre al Festival de Sundance del 2023, on va guanyar el premi del públic i es va emportar el premi a millor pel·lícula iberoamericana al recent Festival de Malaga. Un palmarès que acredita la veracitat dels fets narrats amb encert en la filmació i actuació. 

Si bé alguns han comparat RADICAL amb "El club de los poetas muertos", l'emblemàtica pel·lícula de Peter Weir amb l'inoblidable Robin Williams, es podria dir que a la pel·li de 1989 el missatge sobre la docència acaba sent una mica erroni. Amb paraules del crític Roger Ebert "Al final d'un bon curs de poesia amb un gran professor, els estudiants haurien d'estimar la poesia; al final del semestre a qui realment estimen és al professor". Christopher Zalla intenta corregir això i amb l'adaptació que fa del mencionat article publicat a la revista Wired en 2013, certament ho aconsegueix. 

RADICAL està protagonitzada per Eugenio Derbez, un actor molt conegut a Mèxic gràcies a la seva participació en programes televisius, així com la pel·lícula "No se aceptan devoluciones" que ell mateix va dirigir i interpretar i que és una de les pel·lícules més taquilleres del cinema mexicà. Derbez demostra sempre la seva capacitat interpretativa i el seu talent còmic, i a RADICAL fa gala d'aquestes virtuts amb gran plenitud, portant a l'espectador cap a una història inoblidable. 

Sergio Juarez es va inspirar en les idees de Sugata Mitra, un professor britànic de tecnologia educativa, que va proposar un aprenentatge liderat pels estudiants, qui a la vegada es va basar  en les idees de John Dewey a començaments del Segle XX i Alexander Sutherland Neill als Seixanta. Sergio decideix descartar els exàmens i les qualificacions i substituir el mestre que ensenya per convertir-lo en el motivador d'aprenentatge. Sergio pregunta als estudiants "¿Qué quieres aprender?" o "¿Quién quiere equivocarse primero?"

Com es podrà veure, Sergio aixeca l'autoestima de les nenes i els nens. A Lupe (Mia Fernanda Solís), una nena obligada a cuidar dels seus germans petits mentre els pares treballen, li diu que pot arribar a ser una filòsofa important. A Paloma (Jennifer Trejo), una nena extremadament intel·ligent interessada per les matemàtiques i l'astronomia i que viu amb el seu pare a un abocador, Sergio la motiva a poder ser enginyera espacial. A Nico (Danilo Guardiola), un nen ficat com el seu germà gran al tràfic de drogues, Sergio l'estimula per desenvolupar la seva actitud rebel i a fer-se moltes preguntes. 

Mia, Jennifer i Danilo són veritablement el gran descobriment d'aquesta pel·lícula. Tres joves actors que prenen l'important repte de donar veracitat a tot allò que s'està veient i certament ho aconsegueixen amb escreix. Un nivell actoral impropi de les seves edats ens deixa uns personatges plens de realitat i sentiment. La gran part del mèrit de l'èxit de RADICAL és gràcies a ells. 

RADICAL està rodada amb seqüencies llargues que porten l'espectador a endinsar-se en les dinàmiques d'inspiració que Sergio pretén. El director ens fa seure a una cadira de l'aula i convertir-nos en un alumne més i estar ben atents. Hi ha un magnífic joc de càmeres que capta el frenesí que desperta el professor i la perplexitat amb què l'alumnat respon. Alumnes que viuen vides que no volen i que són captades a base de plans amplis que capturen l'immensitat dels seus problemes. Imatges que mostren la situació d'extrema pobresa que es viu en aquest lloc i com aquesta problemàtica els afecta en el seu rendiment escolar. 

Una narració creada per Christopher Zalla amb un guió ben trenat que permet descobrir a un professor que fa de llum cap a l'esperança. Un guió que es desenvolupa de manera coherent i sentida per veure com es transforma la relació del professor amb els alumnes i que potser arrisca una mica més en la part final, però sense deixar de mantenir un equilibri exquisit. 

RADICAL és una proposta sobre el plaer del coneixement i l'aprenentatge, embolcada amb una banda sonora alegre i encertada creada per Pascual Reyes (La llorona) i Juan Pablo Villa (Hambre), que motiva als nens en els moments d'abstracció que viuen a l'escola, però que es torna més tensa en els moments de realitat personal que ho trenquen tot. 

RADICAL és una pel·lícula basada en fets reals amb ànima pròpia i capacitat per cautivar l'espectador amb imatges que mostren l'humil realitat dels seus protagonistes. RADICAL mai s'oblida que el protagonista no és el professor sinó els seus alumnes. Una pel·lícula que ens diu que la revolució en l'educació implica deixar de banda els exàmens i qualificacions que retallen el plaer d'aprendre. Però potser el més important de RADICAL és l'esperit que per més obscura que sigui la nostra vida, sempre hi ha una llum d'esperança i que el paper d'un professor és ajudar-nos a trobar-la. RADICAL és, sens dubte, un descobriment sobre l'ensenyament, però innegablement és també un homenatge a aquella gran professora o professor que alguna vegada hem tingut - o potser ens hagués agradat tenir - a les nostres vides i que ens va donar el que més ens calia: Llum per trobar el nostre potencial. 

José Manuel Ruiz 

L'article de Joshua Davis en el que es va inspirar RADICAL.

Mira el Tràiler

Entrevista a Eugenio Derbez 

Entrevista a Christopher Zalla 

Entrevista a Eugenio Derbez on explica perque va trigar vuit anys en preparar el paper de RADICAL 

Divendres 24 de Gener de 2025 a les 20 hores. 

Sala La Violeta, Carrer de l'Hostal 15 Altafulla. 

No recomenada a menors de 12 anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

FALLEN LEAVES de Aki Kaurismaki

L'última pel·lícula del 2024 al Cineclub Altafulla és una obra d'amor al cinema prodigiosa. FALLEN LEAVES és considerada per la crítica com, probablement, la millor pel·lícula de l'any 2023. 

Aki Kaurismäki és un conegut director de cinema finlandès, famós per les seves pel·lícules ambientades entre les cases socials més desfavorides, especialment les del Nord d'Europa i sovint amb situacions i personatges extravagants. Gran part de la seva obra se centra a Helsinki, on situa filmacions com Calamari Union (1985) o la trilogia "Sombras del pasado" (1986), "Ariel" (1988) i "La chica de la fábrica de cerillas" (1990), on es nota la seva voluntat crítica i aliena al romanticisme. El seu reconeixement internacional va arribar amb "Un hombre sin pasado" (2002) a Cannes, sent a més nominada als Òscar a Hollywood. Però Kaurismäki ha preferit sempre no anar a les cerimònies de cinema. 

En la seva nova, bonica i deliciosa història banyada en vodka, Aki Kaurismäki fa l'ullet, o, millor, amplia la seva coneguda Trilogia del Proletariat mencionada i ens regala una història d'amor esquitxada de desacords i borratxeres, casualitats i notícies radiofòniques sobre la guerra a Ucraïna, entrepans caducats, cinema i telèfons anotats en papers que surten volant.

La pel·lícula té una gran capacitat atemporal. Sembla ambientada als anys vuitanta per la seva estètica, vestuari i ambientació, però la ràdio vintage de la protagonista ens porta notícies de la realitat actual i això gairebé confon a l'espectador. En un cinema actual molt més ràpid i fashion, tot el que sembla vintage sembla d'altres temps i la voluntat de Kaurismäki és fer-nos comprendre que no, que la ficció pot ser molt real. El seu reflex de la precarietat laboral i social és molt marcat. Com les escenes del supermercat on Ansa, la protagonista, hi treballa fins que la fan fora, la marcada austeritat de casa seva o del que té per sopar, o el fet que Holappa, l'home protagonista, visqui temporalment en una mena de contenidor adaptat que l'empresa on treballa li proporciona mentre duri l'obra. Com diem, són imatges que relaten situacions que en la mirada occidental sembla fora de lloc en temps i espai, però el director ens mostra amb subtilesa, sense dramatisme a la imatge que tot allò va de debò i que passa ara mateix. 

Així, com avançàvem, coneixerem a Ansa, una dona soltera que viu i treballa a Helsinki, amb un contracte insultant a un supermercat com a reposadora. Una nit es troba accidentalment amb el també solitari treballador Holappa, un home alcohòlic molt reservat. Contra tot pronòstic, s'agraden i intenten construir una relació. Però tot s'estronca quan Holappa perd el paper on Ansa li havia apuntat el seu telèfon, mentre intenta controlar la seva addicció a l'alcohol. 

FALLEN LEAVES té moltíssimes virtuts com a pel·lícula i potser una d'elles és la seva constant imatge de retrat, amb escenes gairebé estàtiques i ambientació minimalista. Tot un prodigi de serenor i mesura ben trobada, i on Kaurismäki compta amb la complicitat del seu director de fotografia habitual, Timo Salminen, i del dissenyador de producció VIlle Grönroos. Amb ells construeix una posada en escena enlluernadora. I sobretot, atípica. Com diem, el cinema moltes vegades està plagat de velocitat i si alguna cosa no té FALLEN LEAVES és precisament això. No significa que la pel·lícula caigui en el tedi, sinó que hi ha temps a respirar i fa el seu visionat molt gustós. Contempleu de cada escena els detalls, la decoració, la llum - el treball d'il·luminació és un veritable prodigi saborós -, la composició. És un veritable plaer per la relaxació mentre la història se'ns va explicant. 

Però sens dubte, una de les grans qualitats de FALLEN LEAVES és el seu to sorprenent per inesperat. Estem davant d'una història d'amor? Claríssimament. És una filmació amb crítica social? Tota la del món i més. És un drama? És més que evident. Però, de sobte, estareu veient la pel·li i probablement començareu a somriure. I el somriure us portarà al riure. I no us adonareu i us trobareu davant d'una pel·lícula dotada d'una desimboltura desternillant. Atens als diàlegs de Holappa amb el seu amic, o a la impagable escena d'Ansa al supermercat quan es amonestada pel seu cap. Fixeu-vos en els diàlegs i mireu l'expressió de les cares i això us farà un cata-crec que us sorprendrà. FALLEN LEAVES arriba per trencar molts estereotips i per portar-nos un tastet del cinema nòrdic, i del seu humor, deliciós. 

FALLEN LEAVES ens dibuixa l'amor que alleuja a una classe treballadora que mai perd la dignitat, que es resisteix a la rendició vers el destí, els elements o els caps insensibles. Bonica, divertida i, una de les seves altres virtuts, curta: 80 minuts d'emoció, riure, vodka, i els paradisos amagats a un humil karaoke. 

José Manuel Ruiz

Mira el trailer de FALLEN LEAVES

Entrevista a Aki Kaurismäki

Entrevista a la actriu Alma Pöysti sobre Fallen Leaves

Divendres 20 de desembre a les 20 hores. 

Sala La Violeta, Carrer de l'Hostal 15 Altafulla. 

No recomenada a menors de 12 anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.