LOS PEQUEÑOS AMORES de Celia Rico

 "Sembla que no passi res, però passa tot". Aquesta frase podria definir molt bé la història que trobem a LOS PEQUEÑOS AMORES, la segona pel·lícula de la directora Celia Rico Clavellino, després de la seva aclamada òpera prima "Viaje al cuarto de una madre" (2018) i del curtmetratge "Luisa no está en casa" (2012). Rico torna a l'entorn familiar i a les relacions entre mares i filles per trenar una narració delicada, subtil, plena de matisos i de diàlegs reveladors on parar l'orella. 

Si a "Viaje al cuarto de una madre" ens parlava de les relacions maternofilials des d'una feminitat més jove o de la maduresa i la soledat des de l'òptica d'una mare i una filla que necessiten fer un pas en les seves vides, a LOS PEQUEÑOS AMORES també trobem una mena de viatge pel camí vital de les dues protagonistes, camins que intuïm dividits, separats, gairebé enfrontats, però que transiten paral·lels durant un estiu a una casa de camp amb molta calor i olor de acabat de pintar.

Teresa (María Vázquez "Matria") canvia els seus plans de vacances per ajudar a la seva mare (Adriana Ozores), que ha sofert un petit accident mentre passeja pel camp amb el gos. Mare i filla passaran juntes un estiu d'allò més sufocant, en el qual no aconsegueixen posar-se d'acord ni en les coses més trivials. No obstant això, la convivència remourà més de l'esperat i en les nits estivals Teresa viurà moments reveladors al costat de la seva mare. 

LOS PEQUEÑOS AMORES és una finestra d'estiu oberta de bat a bat. Els remordiments, el temps perdut, els silencis injustificats, tots es van a poc a poc corregint a partir del retrobament. És llavors quan els petits amors als quals fa referència el títol van sorgint, una mena d'instant de llum on el misteri deixa pas, a poquet a poquet, a la profunditat. 

En l'aspecte tècnic destaca i molt la fotografia de Santiago Racaj. Un mestre de la llum amb qui Rico ja va treballar al "Viaje al cuarto de una madre". La capacitat de Racaj de capturar la llum natural amb tanta exquisidesa i detall és sorprenent. S'observa perfectament tant en plans de càmera fixa com els subtils moviments de càmera. Es fa palpable la llum de l'hora que sigui. 

Adriana Ozores i Maria Vázquez són dues actrius solvents que transmeten veracitat en els seus personatges. Totes dues estan impressionants en el seu camí vital i la seva particular simbiosi amb el personatge. Maria Vazquez és Teresa, la filla que arriba a la casa a cuidar sa mare una mica a contracor, ja que els seus plans d’estiu s’han vist alterats per la caiguda de la mare. Es farà càrrec de les feines quotidianes de la casa, del dinar i d’altres coses amb la mirada instigadora de la mare al darrere. Embarcada en una relació a distància amb algú molt llunyà passarà els capvespres entre l’atenció per la mare i la frustració del canvi de plans inesperat. Tot i això, l’estada li servirà per enfrontar de ple la relació amb la seva mare. Aquí veiem el treball cinematogràfic de Celia Rico, on ens porta a vehicular entre les discrepàncies, tensions i avinences de mare i filla. Rico juga d’alguna manera a fet i amagar, tant físic - on els enquadres ens mostren i amaguen detalls rellevants - com psíquics, on veurem, fent una al·legoria amb la casa, els seus passadissos mentals, les seves habitacions secretes. 

LOS PEQUEÑOS AMORES és també un cinema sobre tenir cura. Teresa arriba a una casa on la mare ha estat enfeinada arreglant la façana, Teresa proposarà canvis i liderarà el contracte dels pintors, amb mirades i reticències de la mare, matriarca i propietària, a qui la vida solitària li accentua un humor agre. Ani haurà d'enfrontar deixar anar la seva voluntat de control de tot i això implicarà grans dosis de paciència. Però mentrestant, Teresa haurà de cuidar i Ani deixar-se cuidar i aquest fet anirà apropant mare i filla en el canvi de papers de qui cuida a qui. 

LOS PEQUEÑOS AMORES és una filmació dotada d'una senzillesa exuberant. Celia Rico desdibuixa el drama rural en una història on l'amor petit esdevé gran. La simplicitat de la narració serveix per descobrir un petit univers on les mirades de les protagonistes, els seus gestos, els seus records, els seus desitjos no aconseguits que confessen a peu de llit, afloren i es transformen en un discurs més intens: l'amor incondicional, mutu i profund d'una mare i una filla i del moment concret que se'ns mostra i on només es tenen l'una a l'altre. 

Aquesta projecció forma part del Ciclo Nacional de Cine y Mujeres Rurales que s'organitza en l'àmbit estatal per donar visibilitat i recolzament a la dona en el món rural, tant en el que viu o hi treballa. 

Comptarem amb la presència de la directora Celia Rico Clavellino, qui ens presentarà la pel·lícula i compartirem una estona d'impressions i sentiments en acabar la projecció. 

José Manuel Ruiz

Mira el tràiler de LOS PEQUEÑOS AMORES. 

Entrevista a Celia Rico per LOS PEQUEÑOS AMORES

Entrevista a Maria Vázquez i Adriana Ozores

Dijous 6 de novembre a les 20 hores. 

Sala La Violeta, carrer de l'Hostal 15 Altafulla

No recomanada a menors de 7 anys.

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.

CLOSE de Lukas Dhont

CLOSE és una coproducció belga-neerlandesa-francesa de 2022 dirigida per Lukas Dhont, amb guió del propi Dhont i d'Angelo Tijssens. El repartiment d'aquest coming-of-age compta amb la participació d'Eden Dambrine, Gustav de Waele, Émilie Dequenne i Léa Drucker. Close és una commovedora història sobre la relació entre dos nens que no s’ajusten als estàndards de masculinitat de la resta dels seus companys de classe i de la societat en general. La pel·lícula va rebre el Gran Premi del Jurat al Festival de Cannes i va ser nominada a l'Oscar a la Millor Pel·lícula Internacional.

 

 

 

Léo (Eden Dambrine) i Rémi (Gustav De Waele) són dos nois de 13 anys que sempre han tingut una relació d'amistat molt propera, com si fossin germans, però la seva bonica relació es veurà durament alterada a mesura que arribin a l'adolescència per culpa de la pressió que comencen a experimentar per part dels que els envolten, especialment dins l'institut. En aquest camí de la infància a l'edat adulta, els nostres joves protagonistes viuran una situació molt difícil de gestionar. La pel·lícula ens parla de la pèrdua de la innocència, una pèrdua que en molts casos és forçada per un entorn molt determinat pels rols que s'esperen de nosaltres. La Sophie (Émilie Dequenne), mare d'un dels protagonistes, també tindrà un rol important a l'hora d'acompanyar els nois en aquest delicat i complex camí que ens presenten a Close. 

 

 

 

L'amistat entre en Léo i en Rémi és molt innocent i extremadament feliç, però s'esmicola de cop quan un d’ells s'espanta davant l’homofòbia que percep a l'entorn. Una companya de classe els pregunta si són nòvios i això desencadena una forta distància entre ells. El que ve després és el dolor de la pèrdua i un sentiment de culpa, que costa de digerir a qualsevol edat, però encara més per algú que tot just s'està acomiadant de la infantesa. "Jo també vaig tenir amics amb qui compartia aquell amor íntim, pur, del qual en un cert moment vaig començar a sentir por", confessa Lukas Dhont, el director i coguionista. En aquest relat devastador sobre la fi d’una bonica amistat ens arriben emocions de molta felicitat i tendresa, però també d’una tristesa profundament dolorosa. 

 

 

 

La pel·lícula està formada per dues parts ben diferenciades on experimentarem emocions molt allunyades. La primera part és d’absoluta tendresa, amb una connexió íntima i gairebé idíl·lica entre els dos joves amics, en un estat que no sempre és visible a la pantalla, corrent alegres per camps de flors i pedalejant amb les bicicletes a través dels boscos en un estiu tranquil i despreocupat. A la segona part es destrueix el món suau i fràgil que hem vist al principi, la pel·lícula es converteix en un drama al voltant del dol d’en Léo després de la seva tràgica ruptura amb en Rémi, i de la seva lluita per encaixar en el model de masculinitat que s'espera entre els nanos de la seva edat. Vivim en una societat patriarcal que prioritza tot allò que és dur, competitiu i brutal, i amaga tot allò que és suau i tendre, especialment quan es tracta de la socialització masculina. Segons el director, cal molta energia per escollir la tendresa, és una elecció política.

 

 

 

En una entrevista, Lukas Dhont explica que va trobar una investigació sociològica feta per un psicòleg de Nova York que es va dedicar a estudiar la vida de 150 nens i, per fer-ho, els va seguir entre els 13 i els 18 anys. Quan aquests noies tenien 13 anys i parlaven dels seus amics, ho feien com si fossin les persones més importants de les seves vides i feien servir un llenguatge molt vulnerable i amorós, molt emotiu. Però després, quan els va fer aquestes mateixes preguntes als mateixos nois, als 16, 17 i 18 anys, va comprovar que ja no s'atrevien a utilitzar aquell vocabulari que usaven tan alegrement quan eren més petits, ja no parlaven de la mateixa manera, perquè aquell tipus de llenguatge està molt vinculat a la feminitat, i un dels pilars bàsics de la socialització masculina consisteix a deslligar-se completament de la feminitat, de tot allò que pugui associar-se a les dones. Així doncs, no es permetien mostrar vulnerabilitat quan parlaven d'aquells amics que tant apreciaven.

 

 

 

Moltes pel·lícules tracten sobre el despertar sexual a l’adolescència, però molt poques parlen de la forta censura social que recau sobre els nois joves i que els obliga a reprimir qualsevol actitud de tendresa i sensibilitat. Aquest procés de deshumanització és retratat amb molta habilitat a Close, que ha comptat amb les grans interpretacions dels seus joves actors debutants, el Gustav De Waele i l'Eden Dambrine. Sorprenentment, l'Eden, l'actor que dona vida d'una forma admirable a en Léo, va debutar en aquesta pel·lícula. Un dels principals propòsits del director amb Close és denunciar el tipus de masculinitat que ha servit per educar generacions de nens i homes en uns estàndards repressius que massa sovint fan més mal que bé. Dhont vol que es reinventi un llenguatge de cura i d’amor per a tots els joves, creu fermament que cal escoltar-los, donar-los suport i permetre’ls ser ells mateixos sense les imposicions del gènere. 

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Lukas Dhont sobre la creació de Close

➤ Entrevista a Lukas Dhont. Per Kinótiko.

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 24 d'octubre de 2025 a les 20 h

No recomanada per a menors de 12 anys