FALLEN LEAVES de Aki Kaurismaki

L'última pel·lícula del 2024 al Cineclub Altafulla és una obra d'amor al cinema prodigiosa. FALLEN LEAVES és considerada per la crítica com, probablement, la millor pel·lícula de l'any 2023. 

Aki Kaurismäki és un conegut director de cinema finlandès, famós per les seves pel·lícules ambientades entre les cases socials més desfavorides, especialment les del Nord d'Europa i sovint amb situacions i personatges extravagants. Gran part de la seva obra se centra a Helsinki, on situa filmacions com Calamari Union (1985) o la trilogia "Sombras del pasado" (1986), "Ariel" (1988) i "La chica de la fábrica de cerillas" (1990), on es nota la seva voluntat crítica i aliena al romanticisme. El seu reconeixement internacional va arribar amb "Un hombre sin pasado" (2002) a Cannes, sent a més nominada als Òscar a Hollywood. Però Kaurismäki ha preferit sempre no anar a les cerimònies de cinema. 

En la seva nova, bonica i deliciosa història banyada en vodka, Aki Kaurismäki fa l'ullet, o, millor, amplia la seva coneguda Trilogia del Proletariat mencionada i ens regala una història d'amor esquitxada de desacords i borratxeres, casualitats i notícies radiofòniques sobre la guerra a Ucraïna, entrepans caducats, cinema i telèfons anotats en papers que surten volant.

La pel·lícula té una gran capacitat atemporal. Sembla ambientada als anys vuitanta per la seva estètica, vestuari i ambientació, però la ràdio vintage de la protagonista ens porta notícies de la realitat actual i això gairebé confon a l'espectador. En un cinema actual molt més ràpid i fashion, tot el que sembla vintage sembla d'altres temps i la voluntat de Kaurismäki és fer-nos comprendre que no, que la ficció pot ser molt real. El seu reflex de la precarietat laboral i social és molt marcat. Com les escenes del supermercat on Ansa, la protagonista, hi treballa fins que la fan fora, la marcada austeritat de casa seva o del que té per sopar, o el fet que Holappa, l'home protagonista, visqui temporalment en una mena de contenidor adaptat que l'empresa on treballa li proporciona mentre duri l'obra. Com diem, són imatges que relaten situacions que en la mirada occidental sembla fora de lloc en temps i espai, però el director ens mostra amb subtilesa, sense dramatisme a la imatge que tot allò va de debò i que passa ara mateix. 

Així, com avançàvem, coneixerem a Ansa, una dona soltera que viu i treballa a Helsinki, amb un contracte insultant a un supermercat com a reposadora. Una nit es troba accidentalment amb el també solitari treballador Holappa, un home alcohòlic molt reservat. Contra tot pronòstic, s'agraden i intenten construir una relació. Però tot s'estronca quan Holappa perd el paper on Ansa li havia apuntat el seu telèfon, mentre intenta controlar la seva addicció a l'alcohol. 

FALLEN LEAVES té moltíssimes virtuts com a pel·lícula i potser una d'elles és la seva constant imatge de retrat, amb escenes gairebé estàtiques i ambientació minimalista. Tot un prodigi de serenor i mesura ben trobada, i on Kaurismäki compta amb la complicitat del seu director de fotografia habitual, Timo Salminen, i del dissenyador de producció VIlle Grönroos. Amb ells construeix una posada en escena enlluernadora. I sobretot, atípica. Com diem, el cinema moltes vegades està plagat de velocitat i si alguna cosa no té FALLEN LEAVES és precisament això. No significa que la pel·lícula caigui en el tedi, sinó que hi ha temps a respirar i fa el seu visionat molt gustós. Contempleu de cada escena els detalls, la decoració, la llum - el treball d'il·luminació és un veritable prodigi saborós -, la composició. És un veritable plaer per la relaxació mentre la història se'ns va explicant. 

Però sens dubte, una de les grans qualitats de FALLEN LEAVES és el seu to sorprenent per inesperat. Estem davant d'una història d'amor? Claríssimament. És una filmació amb crítica social? Tota la del món i més. És un drama? És més que evident. Però, de sobte, estareu veient la pel·li i probablement començareu a somriure. I el somriure us portarà al riure. I no us adonareu i us trobareu davant d'una pel·lícula dotada d'una desimboltura desternillant. Atens als diàlegs de Holappa amb el seu amic, o a la impagable escena d'Ansa al supermercat quan es amonestada pel seu cap. Fixeu-vos en els diàlegs i mireu l'expressió de les cares i això us farà un cata-crec que us sorprendrà. FALLEN LEAVES arriba per trencar molts estereotips i per portar-nos un tastet del cinema nòrdic, i del seu humor, deliciós. 

FALLEN LEAVES ens dibuixa l'amor que alleuja a una classe treballadora que mai perd la dignitat, que es resisteix a la rendició vers el destí, els elements o els caps insensibles. Bonica, divertida i, una de les seves altres virtuts, curta: 80 minuts d'emoció, riure, vodka, i els paradisos amagats a un humil karaoke. 

José Manuel Ruiz

Mira el trailer de FALLEN LEAVES

Entrevista a Aki Kaurismäki

Entrevista a la actriu Alma Pöysti sobre Fallen Leaves

Divendres 20 de desembre a les 20 hores. 

Sala La Violeta, Carrer de l'Hostal 15 Altafulla. 

No recomenada a menors de 12 anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

PROMISING YOUNG WOMAN d'Emerald Fennell

PROMISING YOUNG WOMAN (2020) és una pel·lícula d'humor àcid i thriller dirigida, escrita i coproduïda per l'anglesa Emerald Fennell, en la seva estrena com a directora de cinema. Amb Promising Young Woman Fennel va guanyar, entre altres, els premis Oscar, WGA i BAFTA al millor guió original i el BAFTA a la millor pel·li britànica. Com a actriu ha aparegut en nombroses pel·lícules i sèries com ara Anna Karenina, The Danish Girl, Vita & Virginia o The Crown. També és coneguda per ser la showrunner de la segona temporada de la sèrie de Killing Eve, que li va valer dues nominacions al premi Primetime Emmy. La seva creació més recent és la controvertida pel·lícula Saltburn (2023), en la qual també ha exercit les funcions de directora, coproductora i guionista. 

 

Una altra de les coproductores de PROMISING YOUNG WOMAN és l'actriu i productora de cinema australiana Margot Robbie coneguda pels seus papers en pel·lícules com Barbie, Once Upon A Time in Hollywood, The Wolf of Wallstreet, Sucide Squat o Mary Queen of Scots. De la banda sonora se n'encarregà el compositor anglès Anthony Willis, feina que li va valdre a Willis una nominació al BAFTA a la millor banda sonora original.

La nostra protagonista és l'actriu britànica Carey Mulligan coneguda per la seva participació en pel·lícules com Pride & Prejudice, An Education, Drive, Shame, Sufraggette, The Dig o Maestro. Mulligan compta amb diferents premis i nominacions. Entre les seves nominacions n'hi ha tres als Premis Oscar, i totes tres són a la millor actriu per An Education, Promising Young Woman i Maestro. 

 

  

PROMISING YOUNG WOMAN és una pel·lícula que tracta el greu problema que suposen les agressions sexuals. Fenell descriu la seva òpera prima com un conte de fades fosc, en el que la seva protagonista, Cassandra Thomas o Cassie (Carey Mulligan), una dona forta i intel·ligent amb set de venjança duu una doble vida: té trenta anys, va deixar la carrera de medicina, viu amb els seus pares i treballa en una cafeteria, però de nit es dedica a visitar clubs nocturns i bars en una mena de croada contra violadors. Aquesta particular rutina nocturna seva queda interrompuda el dia que s'enamora del Ryan (Bo Burnham). Encara que sovint es qualifica aquesta cinta com una comèdia negra, en general no té res de divertit: és un història dura i trista que se sent molt real. 

 

La pel·lícula comença amb la Cassie aparentment borratxa i sola en un club nocturn. Veiem com la càmera passa d'enfocar-la a ella a enquadrar a tres homes que parlen d'ella. Dos dels homes l'estan criticant dient que és un "putu desastre" i que "ho està demanant a crits". Bàsicament, estan excusant una possible agressió sexual en base a l'estat d'embriaguesa de la Cassie. Us sona aques tipus d'escena? Segur que sí. No obstant això, un home anomenat Jerry (Adam Brody) pren el paper d'heroi i intenta rescatar-la, però aviat la directora ens revelarà la veritat d'aquest heroi i veurem que no és tan diferent -potser fins i tot pitjor- que els altres homes. Amb aquesta potent escena inicial, la pel·lícula ens mostra sense embuts la naturalesa depredadora dels agressors sexuals.

 

 

La història que impulsa la trama i la recerca de venjança per part de la Cassie és la de la seva amiga Nina Fisher, que es va veure obligada a abandonar l'institut després d'una d'investigació falsejada sobre la seva violació. Amb la història de la Nina, Fennell ens explica com les víctimes/supervivents de violència masclista no només s'obliden i desapareixen massa sovint, sinó que moltes de les històries d'agressions sexuals i violacions són amagades o eliminades, especialment quan es tracta de protegir a membres de les altes esferes socials, com ara les universitats d'elit estatunidenques. I és que, en molts casos, fins i tot amb proves, les víctimes/supervivents de violació tendeixen a no aconseguir justícia. 

 

A diferència del que passa amb la Nina, la gent sí que recorda a l'Al Monroe (Chris Lowell), el violador de la Nina, el qual s'ha salvat de totes les possibles conseqüències del seu crim a causa del seu origen més acomodat. Aquest personatge ens mostra com algú amb connexions i amb diners pot esborrar els seus delictes i altres comportaments corruptes sense deixar cap mena de rastre. No només surt indemne de l'agressió sexual que ha comès, sinó que socialment se'l percep com un estudiant universitari amb èxit. En aquest cas, l'única persona a qui sembla importar-li la Nina i el que li van fer és a la seva amiga Cassie. Això ens fa recordar un dels lemes feministes popularitzat a molts països per la manca d'actuació i de justícia real per part dels organismes estatals enfront la violència masclista "L'estat no em cuida, em cuiden les meves amigues". 

 

 

 

A banda de la problemàtica evident que suposen les agressions sexuals, hi ha un altre tema conflictiu en aquesta pel·lícula que aquí no us desvelarem, ja que us faríem un gran espòiler! Es tracta del final de PROMISING YOUNG WOMAN, un final evidentment defensat per la seva directora i guionista, l'Emmerald Fennell, però que no ha estat exempt de debat entre el públic. El que sí que direm és que és un final èpic que, segons paraules de la directora, va ser suavitzat de la versió que havia ideat originalment, uau! La directora diu que no estava interessada en un final còmic: "Ningú treu un rifle d'assalt per eliminar els dolents. De fet, els dolents tendeixen a fer-se passar per bons." Sí, estimada Emerald, sabem que molts agressors mostren una cara amable i fins i tot simpàtica en públic que sovint perjudica la credibilitat de les víctimes quan aquestes decideixen parlar i denunciar.

 

L'estrena mundial es va fer en el Festival de Cinema de Sundance el gener de 2020 i el mateix any va rebre cinc nominacions als Premis Oscar, incloent-hi els premis a la millor pel·lícula, la millor directora i la millor actriu per a Carey Mulligan. També fou descrita com una de les deu millors pel·lícules de l'any 2020 pel National Board of Review, on Mulligan també va ser premiada com a millor actriu i, a més, la pel·lícula també rebé quatre nominacions en el 78è Golden Globe Awards.

 

 

Tant Fennell com Mulligan esperen que aquesta història ajudi a crear consciència sobre les agressions sexuals, especialment entre la gent més jove. De fet, Focus Features, la distribuïdora de la pel·lícula, i RAINN, una organització estatunidenca contra la violència sexual, van anunciar l'intenció de fer projeccions virtuals gratuïtes de PROMISING YOUNG WOMAN per a estudiants universitaris. En una entrevista, la directora va comentar que si PROMISING YOUNG WOMAN fa que sigui una mica més fàcil tenir aquesta conversa entre nois, entre homes i entre homes i dones, ja ho considera tot un èxit.

✎ Janira Muñoz

 

➤ Mira el TRÀILER de la pel·lícula.

➤ QUATRE PINZELLADES d'Emerald Fennell sobre Promising Young Woman.

➤ El MAKING OF amb la directora i l'actriu protagonista.

 

Després de veure la pel·lícula farem una tertúlia amb companyes

del Club de Lectura Lectures Rebels. 

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 22 de novembre de 2024 a les 20 h

No recomanada a menors de 16 anys

ELS ENCANTATS de Elena Trapé

Com trobar-se amb la sensació de desencant individual vers les mateixes expectatives i haver d'explorar camins nous per sortise'n. Podríem dir que la pel·lícula més recent de la directora Elena Trapé ens porta a aquest plantejament. Després de debutar al llarg amb "Blog" i impressionar al Festival de Màlaga amb "Las Distancias", la tercera pel·lícula de la directora barcelonina promet ser un torrent d'emocions intimistes. 

ELS ENCANTATS ens presenta a Irene, qui després de la seva recent separació, s'enfronta per primer cop a l'absència de la seva filla de quatre anys. Incapaç d'adaptar-se a aquesta nova realitat, Irene viatjarà al poble de la seva infantesa, al Pirineu, on té una casa. Allà intentarà trobar la calma i la seguretat que fa temps que sent que ha perdut. Però el lloc, en el passat tan acollidor, es mostra cada cop més aclaparador, tant com la seva nova vida, i haurà d'afrontar les seves pors per així retrobar-se amb si mateixa. 

ELS ENCANTATS està protagonitzada per Laia Costa, qui vam veure recentment al paper de mare a "Cinco Lobitos". De fet, la pel·lícula de Trapé es podria veure com una mena de seqüela de la filmació de Alauda Ruiz de Azúa, donat que després de ser mare primerenca es troba en un paper de mare que, de sobte, es veu separada de la seva filla i és aquesta una realitat amb la qual no hi comptava. Separar-se, mudar-se i concertar les coses amb el pare de la seva filla, no era el que pensava que seria la seva realitat present i futura. No veure a la seva filla cada dia i a cada moment no era el que volia.  Però sobretot aquesta separació de la seva filla per primer cop, que no havia contemplat i que li genera un dolor que no sap explicar, assegura Elena Trapé. Mentre Irene està sola, la seva filla viurà coses en les que ella no estarà present i això no és fàcil. Com t'hi acostumes quan tot es trenca de sobte i has de començar de nou quan tot ja no és nou. 

Potser és la seva naturalitat, la credibilitat de la seva interpretació o la força que sempre transmet, però Laia Costa torna a demostrar per què és una de les actrius més sol·licitades del cinema actual. En aquesta escapada es troba acompanyada per altres grans personatges, com els que ens ofereix una llegenda de la interpretació com Pep Cruz, fent de l'entranyable Agustí,  i Aina Clotet com Ingrid, ambos en col·laboracions especials, però remarcable és el descobriment d'Ainara Elejalde, filla de Karra Elejalde, com Gina - important saber que farà a partir d'ara com a actriu - i també destacable el madrileny Dani Pérez Prada en la seva versió d'una aventura de cap de setmana que va... com va. 

ELS ENCANTATS vol ser una història de retrobament amb un mateix. Vol, perquè haurem d'esperar fins al final per entendre si és així o no. Com altres pel·lícules del cinema recent - com la mateixa "Cinco Lobitos", "20.000 Especies de Abejas", "Alcarrás" i altres - fa servir l'entorn rural com a refugi. La necessitat de fugir de la gran ciutat, de buscar aire per respirar i una pau que s'anhela. Un lloc on aturar-se i poder començar.

En aquest cas, la filmació es trasllada a Antist, un petit poble de la Vall Fosca que només té tres habitants al llarg de l'any. L'emplaçament ideal per parlar d'un moment de canvi en una mare que s'acaba de separar i ha d'assimilar la nova realitat.  

La casa d'Irene a la pel·lícula pertany als pares d'una amiga de Trapé. Una construcció en pedra i fusta amb un ampli finestral amb vistes espectaculars. "Hi ha alguna cosa de la història del poble, de la reconstrucció d'aquesta zona que va quedar abandonada fa molts anys, que vam trobar que tenia alguna cosa molt bonica", diu Trapé. "De sobte, algú que no sap on està, retorna a la casa familiar on guarda bons records. I està molt sola, ja que aquí el silenci aclapara a la nit". Trapé també fa així referència a la influència d'un llibre de Pere Coll sobre mites i llegendes de la Vall Fosca, com la pròpia llegenda de Els Encantats que Irene explica en un moment de la filmació. 

 

El personatge de Pep Cruz, està inspirat en Agustí, l'impulsor de la reconstrucció de totes les cases d'Antist. De fet, Cruz va anar al poble quinze dies abans del rodatge per conèixer a Agustí, recórrer el terreny i parlar amb la gent de la zona. Agustí és enginyer i de petit vivia al poble, però va marxar a la ciutat a estudiar. Quan va tornar, arran de la pandèmia,  va veure que tot estava destrossat i es va dedicar per complet a la reconstrucció del poble, començant pel campanar de l'església, les cases, buscant subvencions per poder refer el poble. Així, el personatge fa com d'avi d'Irene. Tenen una relació de gran estima donat que la coneix des de petita i es preocupa per ella. 

Dani Perez-Prada -  conegut actor per la sèrie "El Pueblo" i a qui els espectadors del Cineclub van poder veure a l'inquietant "La Mano Invisible"-  va saber que volia ser a Antist des que va veure el dossier de la pel·li. L'entorn rural i l'història dels pobles petits com aquest li cridaven l'atenció. Ell és Eric, el pegat del personatge de Laia. Un noi generós que cau molt bé, La típica persona que apareix en la vida dels altres i que si ho fes en un altre moment i altres circumstàncies, tot seria perfecte. A Eric li agradaria que les coses amb Irene funcionessin. 

Però Irene està passant per aquest moment que no sap com gestionar. Si Trapé va saber explorar el protagonisme col·lectiu en les seves dues primeres pel·lícules, a ELS ENCANTATS se centra indiscutiblement en una experiència individual i íntima poc relatada: L'angoixa maternal per la separació. Veurem a Irene en moments de soledat, d'introspecció per intentar ajudar-se, però és quan es relaciona amb els altres personatges que el seu dol pren més força i profunditat. No sabem gaire d'ella, que té una filla, s'ha separat i sense la nena se sent incapaç. I a sobre, escapant al poble les coses tampoc són com imaginava. Arribarà Irene a un punt de cansament?

Veritablement, la pel·lícula d'Elena Trapé és una ruptura amb el plantejament del cinema rural femení actual, potser més centrat en una visió romàntica d'aquest entorn. Tot sembla idíl·lic entre muntanyes i pastura, però Irene no podrà evitar preguntar-se que està fent allà. L'espai rural sembla pertànyer al passat, ser un ens que no es mou en el temps. Així quan Irene intenta aferrar-se als records, als arravataments sexuals i a les amistats d'abans, veu que tot no és com ho recordava, com si el temps hagués embrutat la memòria. És aquí on Trapé li treu tot el misticisme a l'entorn rural: El poble és un poble i punt. No et canviarà res, ni les circumstàncies ni l'estat d'ànim. Per molt sobrepassat que estiguis. 

Amb ELS ENCANTATS, El Cineclub Altafulla torna a participar per tercer any en el Ciclo Nacional de Cine y Mujeres Rurales que el Ministerio de Agricultura organitza a escala de tot l'estat espanyol. Aquest cicle vol donar visibilitat i reconeixement a la dona en l'àmbit rural i agrari. 

Es pot seguir a la seva versió online a www.cineymujeresrurales.es

Comptarem amb la presència d'Elisa Sirvent, directora de producció (APPA) de ELS ENCANTATS. Amb ella parlarem de com va ser el rodatge, de la història darrera ELS ENCANTATS, gaudirem de la projecció i tindrem una estona de col·loqui on comentar detalls, preguntes i comentaris del públic. 

Crítica: José Manuel Ruiz

Mira el trailer de Els Encantats

Entrevista a Elena Trapé 

Entrevista a Laia Costa

Divendres 18 d'octubre a les 20 hores. Sala La Violeta. 

Carrer de l'Hostal, 15. Altafulla. 

No recomanada a menors de 7 anys. 

Venda d'entrades i obertura de portes 30 minuts abans de la projecció. 

SLOW de Marija Kavtaradze

La directora lituana Marija Kavtaradze ens ha sorprès molt gratament amb una temàtica fins ara poc explorada al món cinematogràfic, amb SLOW, el seu segon llargmetratge, Marija ens fa endinsar en una relació amorosa fora del convencional, una en la qual no hi ha sexe entre les dues persones implicades. Es tracta d'un retrat molt íntim i molt tendre de l'espectre asexual gràcies al qual aquesta jove directora va guanyar el premi a la millor direcció al Festival de Sundance de 2023, Premi a Millor Òpera Prima al Festival REC de Tarragona i fou seleccionada com a proposta lituana a la millor pel·lícula de parla no anglesa als Premis Oscar del mateix any. Per a qui no sàpiga de què estem parlant, l'asexualitat, de vegades anomenada no-sexualitat, és la manca d'atracció sexual cap a altres persones o la manca d'interès pel sexe. 

 

 

Els protagonistes d'aquesta història són l'Elena, interpretada per Greta Grineviciute, ballarina professional a la vida real i debutant com a actriu, i el Dovydas, interpretat per Kestutis Cicenas. L’Elena és professora de dansa contemporània i es dedica a donar classes de ball mentre que el Dovydas treballa com a intèrpret del llenguatge de signes. Són dos joves intentant encaixar en una societat on els rols de gènere i la sexualitat segueixen estant molt definits i sortir d'aquests esquemes sovint implica haver d'afrontar escenaris difícils, especialment en un país com Lituània en el que, segons la mateixa directora, encara s'hi respira un conservadorisme general que fa molt fàcil sentir-se menys "normal" que la resta a la mínima que trenques amb el que socialment s'espera de tu. 

 

Kavtaradze sempre busca retratar personatges i històries de gent de la seva generació que podrien ser del tot reals. S'inspira en les seves pròpies experiències i en les del seu entorn més proper, ho transforma i ho plasma d'una forma tan sincera i propera com ha fet amb SLOW. La parella protagonista es van coneixent a foc lent, i els acompanyem mentre experimenten aquests moments únics dels inicis de les relacions entre dues persones que s'estan enamorant. Són moments de molta complicitat, de molta tendresa i de molta passió, però un dels nostres protagonistes és asexual i això marca un punt d'inflexió en el progrés de la relació. Per a una bona part de la població, tota relació amorosa acaba desembocant en moments d'intimitat sexual compartida, però per a l'Elena i el Dovydas la cosa no culminarà de la forma en la qual ens tenen habituats a la pantalla gran. Per a les escenes més íntimes, van comptar amb l'ajuda de la coordinadora d'intimitat Irma Pužauskaitė, una de les primeres persones dels països bàltics formada per a exercir aquest rol.

 

Marija i Laurynas Bareisa, el director de foto de SLOW, van parlar molt sobre com volien veure els cossos dels protagonistes a la pel·lícula. A banda d'emfatitzar els diàlegs, motivació principal de la directora a l'hora de fer cinema, pretenien cuidar molt els moviments, les posicions corporals i les distàncies, però Marija no volia ser gens intrusiva i no va donar indicacions als actors, els quals van gaudir de molta llibertat de moviment, fins al punt que era la càmera qui s'adaptava a ells quan es movien, quan s'aturaven o gesticulaven, i no al revés. També van quedar enregistrades frases que els actors van dir durant el rodatge tot i no estar escrites al guió. El títol de la pel·lícula està inspirat en una cançó de Leonard Cohen i, segons la directora, és una defensa de la pausa en aquests temps d'augment de les relacions fast food: "Generalment, esperem que les relacions vagin molt bé i molt ràpid i si no ho fan, llavors continuem cap a la següent conquesta. Té cert sentit, però també ens perdem moltes connexions potencials que podríem crear lentament".

 

Finalment, però menys important, cal mencionar la banda sonora, molt adient a aquesta història millennial de rabiosa actualitat en un temps d'orientacions i relacions sexoafectives més líquides que mai, com diria el famós sociòleg Zygmunt Bauman. Són composicions molt immersives i ambientals, que ens ajuden a submergir-nos en les profunditats d'aquesta història plena de sensibilitat entre Elena i Dovydas. Marija va comptar amb diferents músics per crear la banda sonora de SLOW, però hi ha dos noms que destaquen especialment: April Snow i Martin Hederos. Snow també coneguda com a Irya Gmeyner, és una compositora de cinema, artista i productora de música amb seu a Suècia. És coneguda per la seva música expressiva, suggeridora i la seva veu acolorida i ha compost música per a una àmplia gamma de mitjans, incloses sèries de televisió, pel·lícules, obres de teatre i cor. Darrerament, Irya ha estat col·laborant amb el pianista Martin Hederos, també suec, com a duo de compositors de cinema. Gràcies a SLOW van ser seleccionats per a un Sundance Composer Spotlight.

 

 

"En l’alteritat està la riquesa. Fins fa poc, només vèiem un tipus de cinema, amb un discurs concret i una perspectiva concreta. Un cinema creat majoritàriament per directors homes blancs. A mi, particularment, m’afecta i m’enriqueix veure treballs de diferents cultures i diferents realitats. Conèixer altres persones ens fa millors i ens fa conèixer el món d’una forma més completa." Paraules de la directora, Marija Kavtaradze, en una entrevista per a Núvol.

✎ Janira Muñoz

 

➤ Mira el TRÀILER de la pel·lícula.

➤ QUATRE PINZELLADES de Marija Kavtaradze sobre SLOW.

➤ Mira l'ENTREVISTA a la directora.  

➤ Mira l'ENTREVISTA a Clara i Pablo, dos joves que parlen de la seva asexualitat.

➤ Llegeix l'ENTREVISTA a Pablo Ortiz, jove que es defineix com asexual.

 

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 20 de setembre de 2024 a les 20 h

No recomanada a menors de 12 anys

LLENOS DE GRACIA de Roberto Bueso

El Cineclub Altafulla tanca la seva programació de cinema a la fresca amb una comèdia de les que veritablement es poden considerar com a tal. LLENOS DE GRACIA, l’última pel·lícula del director valencià Roberto Bueso, és fresca, divertida, trepidant, emotiva i conciliadora. Té tots els ingredients per fer passar una bona estona.

 

L’estiu de 1994, Marina, una monja no gaire convencional, arriba a El Parral, un col·legi internat amenaçat de tancament. Arriba amb l’objectiu de fer passar els cursets d’estiu als nois que es queden tot el temps al centre. Nois sense família, sense mares ni pares que els vinguin a buscar. Així, la seva actitud entremaliada farà que rebin a la nova professora amb un munt de trastades. No li posaran gens fàcil. Però un dia Marina tindrà una idea que ho canviarà tot: formar un equip de futbol. Amb l’ajuda de dues altres monges, l’encantadora, innocent i fràgil Angelines i la bruta i bondadosa Tatiana, acabarà convertint la seva relació amb els nois a alguna cosa semblant a una família de veritat. Anys més tard, un dels nois debutarà a Primera Divisió.

 

La pel·lícula està inspirada en la  història real de Valdo, l'exjugador del Reial Madrid, l’Osasuna i altres equips de primera divisió. Originari de Cabo Verde, va arribar amb els seus pares a Espanya, amb l’objectiu per part del seu pare de treballar a les mines de carbó de León. Els seus pares es van separar i va marxar amb la seva mare a Madrid. Poc després, la seva mare es va traslladar a Portugal i la família va decidir que era millor que Valdo es quedés a Madrid. Tenia cinc anys i no entenia res. Al “Centro Residencial de Menores Santa Maria del Parral” va trobar una nova llar i Sor Marina el va cuidar amb molta cura. 

 

Sor Marina és molt futbolera i va fundar El Parral CF perquè els nois juguessin i tinguessin un motiu per il·lusionar-se. Aviat van veure que Valdo tenia un do especial pel futbol, I Sor Marina va fer tot el que va estar a les seves mans perquè ell i tots els altres nens trobessin la felicitat i un camí de sortida per les seves vides. Per Valdo el futbol va ser la seva única opció. No tenia pla B. Valdo va debutar l’octubre del 2001 amb el Reial Madrid al Bernabeu, davant l’Athletic de Bilbao, sortint a la meitat del partit i donant l’assistència que va suposar la victòria. Sor Marina mai va oblidar aquell moment.

 

El guió es va extreure de l’història adjuntada al llibre “La Revolución Emocional” de la psicòloga Inma Puig. El 2004, jugant amb l’Osasuna un partit contra el Mallorca, Valdo va marcar un gol i va córrer cap a una càmera de televisió, es va aixecar la camiseta i va mostrar la samarreta blanca que portava sota i on es llegia “Gracias Hermana Marina”. Puig va voler saber qui era Valdo i qui era la germana Marina i el seu relat va servir per parlar de complir els somnis a força de superació i sacrifici. Tot això va ser amb el que Bueso va fer un guió rodó.

 

Que la pel·lícula estigui inspirada en aquest fet real, no vol dir que tot el que expliqui sigui totalment verídic. De fet, el mateix Valdo tot i estar internat al centre, no es va sentir totalment sol i abandonat pel seu pare com a la pel·lícula pot semblar. Tenien contacte regularment i  el sentia a prop. Però sí és cert que es va haver d’espavilar tot sol i gràcies a l’ajuda de la monja futbolera.

 

Carmen Machi protagonitza LLENOS DE GRACIA en el paper de Sor Marina. Forjada amb una àmplia trajectòria al cinema, el teatre i la televisió (qui no hagi vist alguna vegada ni que sigui fent zàping, “7 Vidas” o “Aida”, no té tele) és d’aquelles actrius tot terreny. El seu talent és innegable i veritablement té un do especial per la comèdia. “Ocho Apellidos Vascos” no seria el mateix sense ella. Fer comèdia no és fàcil, que surti rodona, no és fàcil, que faci riure, no és gens fàcil. Machi té una gran habilitat i és un valor segur per aquest tipus de cinema. A LLENOS DE GRACIA o aconsegueix amb escreix i fent paler també una important vis dramàtica molt ben desenvolupada, considerant la càrrega dramàtica que la pel·lícula també té. Fixeu-vos en la seva actitud amb els altres quan se li acosten. O fixeu-vos en les escenes quan parla amb els nois.

 

Machi està acompanyada d’altres actors també en estat de gràcia. Com Paula Usero bordant excel·lentment el paper de la germana Angelines, tendre, carinyosa i molt compromesa o Pablo Chiapella com l’impagable conserge Rafa, qui us regalarà escenes i moments que no tenen cap deixalla. Ningú millor que Núria González per fer de Mare Superiora i Manolo Solo serà l'implacable Vicari.

 

Però és evident que sobresurten i molt els nois protagonistes. Podríem destacar Darion Tallon com a Valdo – qui ja ha treballat a altres pel·lícules-, Pau Márquez com l'irreverent Bichi o el divertidíssim Adrian López com l’inigualable Sebas, però és ben cert que tots ells conformen un grup espectacularment compacte i interessant. Escollits entre més de 60 nois de diferents col·legis i instituts valencians. Els nois s’entenen a la perfecció, formant un "Dream Team", un equip potent que dona molta vida a la pel·lícula. Són nois de veritat, que es comporten i parlen com els nois de sempre. Sí, parlen fatal. El seu vocabulari és aclaparador. Però això no fa que perdi en cap moment la seva gràcia ni la seva veritat. I si d’alguna cosa en van sobrats és precisament de gràcia. Els nois son divertiment total, riure, molt riure i molta frescor. I emoció, també, en la seva justa mesura.

 

Prepareu-vos per trobar una infinitat de referències gracioses als anys 90. A viure amb els nois entremaliadures que qui més qui menys ha fet. I a trobar-vos amb unes picades d’ullet impagables que us faran somriure. Una pel·lícula amb un humor senzill, directe, tímidament provocador. Un humor fi, ben fet, que costa de trobar. Una filmació amb l’única pretensió d’entretenir amb molt bon humor per mitjà d’una història plena d’emoció, però sobretot plena d’esperança en el ésser humà. Hi ha un fil que uneix la tendresa, l’innocència i l’enginy als valors com l’amistat, l’empatia, la il·lusió, l’esforç, però sobretot, la generositat. LLENOS DE GRACIA és generositat en estat pur.

 

Crítica: José Manuel Ruiz

Entrevista a Carmen Machi, Darion Tallon, Adrián López y Pau Márquez  

Entrevista a Pablo Ciapella, Darion Tallon, Adrián López y Pau Márquez  

Entrevista a Paula Usero 

Entrevista a Roberto Bueso, director 

Tráiler 

Cinema a la fresca a la plaça de l'Església.

Divendres 23 d’agost a les 22 h. Plaça de l’Església.

No recomanada a menors de 7 anys.

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.

En cas de pluja o possibilitat de pluja, la projecció es traslladaria a La Violeta. Carrer de l'Hostal, 15, Altafulla.