LA LUZ QUE IMAGINAMOS de Payal Kapadia

LA LUZ QUE IMAGINAMOS és el segon llargmetratge de la directora índia Payal Kapadia, la primera ficció després de rodar un documental el 2021, i és considerada per la crítica especialitzada com una de les grans pel·lícules de l'any. El mèrit de LA LUZ QUE IMAGINAMOS per aconseguir aquest reconeixement està en la seva simplicitat. Un exercici exquisit de naturalitat que aconsegueix la desaparició de la càmera, una posada en escena lluminosa on tots els protagonistes s'obren de bat a bat per mostrar-se tal com són i una absència d'artificis visuals que interfereixin a la narració, fan de LA LUZ QUE IMAGINAMOS una extraordinària finestra oberta a la vida i la realitat de Bombay. 

Kapadia ens mostra un mapa de silencis que es transforma en veus contingudes, en dolors que no es poden dir i alegries no fàcils d'exterioritzar. Una filmació plena de mirades que diuen moltes coses en la foscor de la nit, un joc d'ombres on trobar-se a la clandestinitat o memòries tan intenses com la incertesa que s'amaga al seu darrere. Una obra magnètica que no pretén res més que un retrat fidel de les seves tres protagonistes i ho fa amb honestedat i fiabilitat vers uns personatges que, tot i ser ficticis, són pura realitat. 

Tres dones acorralades per la societat construeixen entre elles una xarxa de sororitat que les sostingui sobre un abisme de masclisme i precarietat. Prabha i Anu són infermeres, companyes de treball i de pis, i, sobretot, amigues. La primera veu com la seva vida es consumeix en l'espera perpètua del seu marit (amb qui es va casar per obligació de la seva família sense ni tan sols conèixer-lo) i qui des de fa anys treballa a Alemanya, la segona, més jove, intenta trobar un lloc on mantenir relacions sexuals amb el seu nuvi, al mateix temps que s'esforça per convèncer els seus pares que no li organitzin unes noces amb un home al qual (de nou) ni coneix ni, òbviament, vol. La tercera protagonista és una dona recentment enviduada que està a punt de ser desnonada, perquè casa seva estava a nom del seu espòs i aquest, abans de morir, no va fer cap mena de canvi en el registre de la propietat que indiqués que l'habitatge també era d'ella.

Kapadia té una extraordinària habilitat per radiografiar de fons la realitat urbana de Bombay i ho demostra amb escreix amb aquestes tres històries que es desgranen i sumen en la narració. Kapadia extrau d'elles la seva delicadesa, la seva sensibilitat i el seu calat humà. La pel·lícula és, per una banda, un retrat clar d'una ciutat massificada de gent, d'autobusos plens, de festes populars, de pluja monsònica, de vida. Les imatges són autèntiques postals de la quotidianitat. També és una crida, per mitjà de les seves protagonistes, cap a la llibertat. Una crítica cap a una societat classista que no deixa a la dona expressar-se. Kapadia no fa imposicions, no accentua els dilemes ni imposa moralitat als seus personatges. Sembla com si les deixés actuar, sé elles mateixes, i d'aquesta manera vehicula la narració. 

Primerament, veurem la seva vida rutinària, aixecar-se a casa i anar cap a la feina, la vida diària com infermeres, tornar, sopar i continuar. Fins que un dia, Prabha rep un paquet del seu marit i aquest fet tot ho trastoca. És un fet petit, però marca un primer gir gairebé invisible que canvia coses en el comportament de Prabha - interpretada per la reconeguda actriu índia Kani Kusruti -.  El regal li rememora la presència - o no presència - del seu marit, i s'hi agafa com un símbol d'enyorança. Com influirà això en la seva relació amb els altres? Quina imatge de la vida en família - que per ella és inexistent - pot donar aquest fet?

La segona part de la filmació transcorre lluny de Bombay i s'allunya de les imatges nocturnes plenes de gent, per donar pas a més llum, més espai i un paisatge que acull. Hi ha un viatge físic però també personal de les tres protagonistes. Prabha i Anu acompanyen a Parvaty a la costa, en la recerca dels seus orígens, i serà un punt d'inflexió per cadascuna. Anu consolida el seu amor juvenil i Prabha té una experiència gairebé mística, quan es troba amb un desconegut i es genera una confusió que a ella li despertarà sensacions i sentiments que manté amagats, en una metàfora de vida rica en matisos i que es converteix en un dels moments cabdals de la pel·lícula. 

LA LUZ QUE IMAGINAMOS està plena de detalls senzills, insignificants, com els molts que omplen les nostres vides. Deixeu-vos captivar per la mirada d'una càmera que ofereix postals d'una vida que ens sembla lluny. El tractament de la llum, imaginada o no, és un dels grans misteris de la mestria de Kapadia.

Una pel·lícula rodona i ben acabada, on un final obert ens deixarà camins sobre la continuïtat de la vida de les protagonistes. Imaginarem que pot ser de cadascuna i és que LA LUZ QUE IMAGINAMOS no deixa de ser una invitació a descobrir els petits detalls que construeixen les nostres vides, petits moments que ens retornen el plaer de veure més enllà de la nostra mirada. 

LA LUZ QUE IMAGINAMOS és cinema indi, d'autor, molt diferent del cinema de Bollywood amb les seves característiques escenes musicals. És més de l'estil europeu i amb una mirada íntima que sorgeix d'una poderosa sensibilitat femenina de la mà de Kapadia.  No hi ha gestos grandiloqüents. Tot és contingut. És una pel·lícula que suposa un cant a l'amistat i a aquest amor que a vegades es torna impossible i com els amics poden substituir als familiars. Per si no n'hi hagués prou també aborda temes tan dispars com l'abús de poder de les empreses, o la falta de llibertat de les dones i la qüestió de les castes o també el pes de la religió. I també, i, sobretot, és un viatge a l'Índia de la mà de tres dones valentes (més la directora) interpretada de manera magistral per Kani Kusruti, Divya Prabha i Chhaya Kadam. Kapadia amb el seu segon llargmetratge ha aconseguit el Gran Premi del Jurat 2024 en el Festival de Cannes i també aixecar una certa polèmica al seu país, ja que no va ser seleccionada per als premis Oscars.

Una pel·lícula gran plena de llum.

José Manuel Ruiz

Mira el tràiler de LA LUZ QUE IMAGINAMOS

Entrevista a Payal Kapadia 

Entrevista a Payal Kapadia per LA LUZ QUE IMAGINAMOS

Divendres 19 de desembre a les 20 hores. 

Sala La Violeta. Carrer de l'hostal 15 Altafulla

No recomenada a menors de 12 anys i especialment recomenada per el foment de l'igualtat de gènere. 

Venda d'entrades i obertura de portes 30 minuts abans de la projecció. 

BRAINWASHED de Nina Menkes

BRAINWASHED:SEX-CAMERA-POWER (2022) és un documental basat en l’aclamada conferència universitària de la productora i directora independent estatunidenca Nina Menkes «Sexe i poder: el llenguatge visual del cinema», un estudi sobre l’enquadrament dels cossos femenins en el cinema al llarg de totes les èpoques i de com aquesta visió distorsionada ha influenciat en l’abús i la discriminació contra les dones a la vida real. Menkes no pretén aprofundir en la teoria del cinema, sinó mostrar de manera clara i senzilla "els 120 anys de mirada masculina sobre les nostres espatlles". 

 

 

A BRAINWASHED s’evidencia el biaix de gènere del llenguatge cinematogràfic a través de l’anàlisi de gairebé 180 fragments de pel·lícules de diferents èpoques. Segons el documental, que intercala clips de pel·lícules estrenades entre 1896 i 2020 i que compta amb entrevistes a directores com Laura Mulvey, Joey Soloway, Julie Dash o Eliza Hittman, la misogínia i la cultura de la violació han tingut en el cinema de Hollywood el seu millor aliat durant anys. "Tot l’equip que va muntar la pel·lícula la vam veure com un tema de conversa. No es pretenia que fos la versió definitiva de la representació de la dona al cinema. És un iniciador de conversa".

 

 

Així, quatre dècades després que la teòrica del cinema i realitzadora anglesa Laura Mulvey denunciés per primera vegada el domini de la mirada masculina al cinema en el seu assaig "Placer Visual y Cine Narrativo" (1975), Menkes ens convida a despertar del "brainwashed" analitzant amb profunditat el disseny dels plans relacionant-ho amb la discriminació sexista cap a les dones i els casos d’abusos sexuals destapats pel #metoo. I és que ningú escapa d’aquesta mirada esbiaixada que sembla ancorada en el subconscient col·lectiu: ni Scorsese, ni David Lynch, ni Tarantino ni Kubrick, ni Paul Thomas Anderson, però tampoc Julia Ducournau ni Sofia Coppola. Precisament, que estiguem parlant d’algunes de les millors pel·lícules i cineastes de la història del cinema, ha fet encara més difícil la possibilitat de qüestionar aquesta mirada tan injustament present a moltes produccions.

 

L'any 2017, dues setmanes després que es fessin públiques les denúncies contra el poderós productor de cinema Harvey Weinstein, Nina Menkes va escriure The Visual Language of Oppression, un article en què vinculà els abusos sexuals a la indústria del cinema amb la representació cinematogràfica que converteix la dona en objecte de desig per al gaudi de la mirada masculina. Anys després, Menkes amplià la seva crítica gràcies al documental Brainwashed: Sex-Camera-Power. Menkes formula la seva pel·lícula com una continuació de l’assaig de Laura Mulvey. No només assenyala la violència simbòlica que el cinema exerceix sobre les dones, sinó que va més enllà: revela com aquesta representació a la pantalla té conseqüències materials. Menkes evidencia que la manera com les dones són filmades afecta directament a la seva discriminació i crea un entorn que facilita l’assetjament i l’abús sexual en la indústria del cinema. En altres paraules, l’abús sexual en el camp cinematogràfic és la pràctica d’una ideologia constituïda pel propi cinema durant anys.

 

No només els guions són sexistes quan construeixen dones com si fossin figures merament decoratives, sinó que la manera com són enquadrades a la pantalla perpetua la diferència de poder entre homes i dones, on ells són el subjecte, amb personatges complexos, i elles l'objecte, amb personatges creats per fer bonic, per acompanyar i per fer gaudir visualment tant els protagonistes com els espectadors masculins. L’enquadrament que fragmenta el cos de les dones observades, els moviments de càmera per tal de poder contemplar detingudament parts concretes dels seus cossos, sexualitzat fins l'extenuació amb plans que molts cops no aporten res a la trama, l’ús de la il·luminació sobre les dones per afeblir-les, i la posició narrativa de la dona dins del relat. Aquestes tècniques cinematogràfiques han creat una obsessió constant pel cos femení, convertint així la càmera en una entitat depredadora més.

 

BRAINWASHED és una crítica a un sistema que sovint ha categoritzat com a grans mestres del cinema aquells que, des del privilegi i el reconeixement, han contribuït a reforçar una mirada hegemònica sobre el cos i l’agència de les dones en el cinema. Des d’una postura feminista que inclou la veu de diverses personalitats del món acadèmic i cinematogràfic, Nina Menkes va formulant exemples i tesis en contra de la male gaze, terme creat per Laura Mulvey a l'assaig ja mencionat, Visual Pleasure and Narrative Cinema el 1975. Per a la directora, encara continua vigent un problema de masclisme estructural del qual, fins i tot, les cineastes no se'n escapen.

 

Brainwashed: Sex-Camera-Power és un film urgent, pel seu caràcter interpel·lador, que aconsegueix generar les preguntes necessàries sobre la manera de filmar i sobre la manera com es construeixen aquestes visions del món. Qüestionar aquestes representacions, des de la pròpia indústria del cinema, és vital. Gràcies al documental de Menkes, la invitació incòmoda ja està feta i servida per a que tots i totes reflexionem.

El diari Los Angeles Times la va qualificar de «brillant, una de les artistes més provocadores del cinema actual» i Sight and Sound va descriure la seva obra com a «controvertida, intensa i visualment impactant». 

 

 ✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Nina Menkes ens parla de la Male Gaze

➤ Nina Menkes entrevistada per Carne Cruda

 

Sala La Violeta, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 28 de novembre, 20 h

No recomanada per a menors de 12 anys  

 

LOS PEQUEÑOS AMORES de Celia Rico

 "Sembla que no passi res, però passa tot". Aquesta frase podria definir molt bé la història que trobem a LOS PEQUEÑOS AMORES, la segona pel·lícula de la directora Celia Rico Clavellino, després de la seva aclamada òpera prima "Viaje al cuarto de una madre" (2018) i del curtmetratge "Luisa no está en casa" (2012). Rico torna a l'entorn familiar i a les relacions entre mares i filles per trenar una narració delicada, subtil, plena de matisos i de diàlegs reveladors on parar l'orella. 

Si a "Viaje al cuarto de una madre" ens parlava de les relacions maternofilials des d'una feminitat més jove o de la maduresa i la soledat des de l'òptica d'una mare i una filla que necessiten fer un pas en les seves vides, a LOS PEQUEÑOS AMORES també trobem una mena de viatge pel camí vital de les dues protagonistes, camins que intuïm dividits, separats, gairebé enfrontats, però que transiten paral·lels durant un estiu a una casa de camp amb molta calor i olor de acabat de pintar.

Teresa (María Vázquez "Matria") canvia els seus plans de vacances per ajudar a la seva mare (Adriana Ozores), que ha sofert un petit accident mentre passeja pel camp amb el gos. Mare i filla passaran juntes un estiu d'allò més sufocant, en el qual no aconsegueixen posar-se d'acord ni en les coses més trivials. No obstant això, la convivència remourà més de l'esperat i en les nits estivals Teresa viurà moments reveladors al costat de la seva mare. 

LOS PEQUEÑOS AMORES és una finestra d'estiu oberta de bat a bat. Els remordiments, el temps perdut, els silencis injustificats, tots es van a poc a poc corregint a partir del retrobament. És llavors quan els petits amors als quals fa referència el títol van sorgint, una mena d'instant de llum on el misteri deixa pas, a poquet a poquet, a la profunditat. 

En l'aspecte tècnic destaca i molt la fotografia de Santiago Racaj. Un mestre de la llum amb qui Rico ja va treballar al "Viaje al cuarto de una madre". La capacitat de Racaj de capturar la llum natural amb tanta exquisidesa i detall és sorprenent. S'observa perfectament tant en plans de càmera fixa com els subtils moviments de càmera. Es fa palpable la llum de l'hora que sigui. 

Adriana Ozores i Maria Vázquez són dues actrius solvents que transmeten veracitat en els seus personatges. Totes dues estan impressionants en el seu camí vital i la seva particular simbiosi amb el personatge. Maria Vazquez és Teresa, la filla que arriba a la casa a cuidar sa mare una mica a contracor, ja que els seus plans d’estiu s’han vist alterats per la caiguda de la mare. Es farà càrrec de les feines quotidianes de la casa, del dinar i d’altres coses amb la mirada instigadora de la mare al darrere. Embarcada en una relació a distància amb algú molt llunyà passarà els capvespres entre l’atenció per la mare i la frustració del canvi de plans inesperat. Tot i això, l’estada li servirà per enfrontar de ple la relació amb la seva mare. Aquí veiem el treball cinematogràfic de Celia Rico, on ens porta a vehicular entre les discrepàncies, tensions i avinences de mare i filla. Rico juga d’alguna manera a fet i amagar, tant físic - on els enquadres ens mostren i amaguen detalls rellevants - com psíquics, on veurem, fent una al·legoria amb la casa, els seus passadissos mentals, les seves habitacions secretes. 

LOS PEQUEÑOS AMORES és també un cinema sobre tenir cura. Teresa arriba a una casa on la mare ha estat enfeinada arreglant la façana, Teresa proposarà canvis i liderarà el contracte dels pintors, amb mirades i reticències de la mare, matriarca i propietària, a qui la vida solitària li accentua un humor agre. Ani haurà d'enfrontar deixar anar la seva voluntat de control de tot i això implicarà grans dosis de paciència. Però mentrestant, Teresa haurà de cuidar i Ani deixar-se cuidar i aquest fet anirà apropant mare i filla en el canvi de papers de qui cuida a qui. 

LOS PEQUEÑOS AMORES és una filmació dotada d'una senzillesa exuberant. Celia Rico desdibuixa el drama rural en una història on l'amor petit esdevé gran. La simplicitat de la narració serveix per descobrir un petit univers on les mirades de les protagonistes, els seus gestos, els seus records, els seus desitjos no aconseguits que confessen a peu de llit, afloren i es transformen en un discurs més intens: l'amor incondicional, mutu i profund d'una mare i una filla i del moment concret que se'ns mostra i on només es tenen l'una a l'altre. 

Aquesta projecció forma part del Ciclo Nacional de Cine y Mujeres Rurales que s'organitza en l'àmbit estatal per donar visibilitat i recolzament a la dona en el món rural, tant en el que viu o hi treballa. 

Comptarem amb la presència de la directora Celia Rico Clavellino, qui ens presentarà la pel·lícula i compartirem una estona d'impressions i sentiments en acabar la projecció. 

José Manuel Ruiz

Mira el tràiler de LOS PEQUEÑOS AMORES. 

Entrevista a Celia Rico per LOS PEQUEÑOS AMORES

Entrevista a Maria Vázquez i Adriana Ozores

Dijous 6 de novembre a les 20 hores. 

Sala La Violeta, carrer de l'Hostal 15 Altafulla

No recomanada a menors de 7 anys.

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.

CLOSE de Lukas Dhont

CLOSE és una coproducció belga-neerlandesa-francesa de 2022 dirigida per Lukas Dhont, amb guió del propi Dhont i d'Angelo Tijssens. El repartiment d'aquest coming-of-age compta amb la participació d'Eden Dambrine, Gustav de Waele, Émilie Dequenne i Léa Drucker. Close és una commovedora història sobre la relació entre dos nens que no s’ajusten als estàndards de masculinitat de la resta dels seus companys de classe i de la societat en general. La pel·lícula va rebre el Gran Premi del Jurat al Festival de Cannes i va ser nominada a l'Oscar a la Millor Pel·lícula Internacional.

 

 

 

Léo (Eden Dambrine) i Rémi (Gustav De Waele) són dos nois de 13 anys que sempre han tingut una relació d'amistat molt propera, com si fossin germans, però la seva bonica relació es veurà durament alterada a mesura que arribin a l'adolescència per culpa de la pressió que comencen a experimentar per part dels que els envolten, especialment dins l'institut. En aquest camí de la infància a l'edat adulta, els nostres joves protagonistes viuran una situació molt difícil de gestionar. La pel·lícula ens parla de la pèrdua de la innocència, una pèrdua que en molts casos és forçada per un entorn molt determinat pels rols que s'esperen de nosaltres. La Sophie (Émilie Dequenne), mare d'un dels protagonistes, també tindrà un rol important a l'hora d'acompanyar els nois en aquest delicat i complex camí que ens presenten a Close. 

 

 

 

L'amistat entre en Léo i en Rémi és molt innocent i extremadament feliç, però s'esmicola de cop quan un d’ells s'espanta davant l’homofòbia que percep a l'entorn. Una companya de classe els pregunta si són nòvios i això desencadena una forta distància entre ells. El que ve després és el dolor de la pèrdua i un sentiment de culpa, que costa de digerir a qualsevol edat, però encara més per algú que tot just s'està acomiadant de la infantesa. "Jo també vaig tenir amics amb qui compartia aquell amor íntim, pur, del qual en un cert moment vaig començar a sentir por", confessa Lukas Dhont, el director i coguionista. En aquest relat devastador sobre la fi d’una bonica amistat ens arriben emocions de molta felicitat i tendresa, però també d’una tristesa profundament dolorosa. 

 

 

 

La pel·lícula està formada per dues parts ben diferenciades on experimentarem emocions molt allunyades. La primera part és d’absoluta tendresa, amb una connexió íntima i gairebé idíl·lica entre els dos joves amics, en un estat que no sempre és visible a la pantalla, corrent alegres per camps de flors i pedalejant amb les bicicletes a través dels boscos en un estiu tranquil i despreocupat. A la segona part es destrueix el món suau i fràgil que hem vist al principi, la pel·lícula es converteix en un drama al voltant del dol d’en Léo després de la seva tràgica ruptura amb en Rémi, i de la seva lluita per encaixar en el model de masculinitat que s'espera entre els nanos de la seva edat. Vivim en una societat patriarcal que prioritza tot allò que és dur, competitiu i brutal, i amaga tot allò que és suau i tendre, especialment quan es tracta de la socialització masculina. Segons el director, cal molta energia per escollir la tendresa, és una elecció política.

 

 

 

En una entrevista, Lukas Dhont explica que va trobar una investigació sociològica feta per un psicòleg de Nova York que es va dedicar a estudiar la vida de 150 nens i, per fer-ho, els va seguir entre els 13 i els 18 anys. Quan aquests noies tenien 13 anys i parlaven dels seus amics, ho feien com si fossin les persones més importants de les seves vides i feien servir un llenguatge molt vulnerable i amorós, molt emotiu. Però després, quan els va fer aquestes mateixes preguntes als mateixos nois, als 16, 17 i 18 anys, va comprovar que ja no s'atrevien a utilitzar aquell vocabulari que usaven tan alegrement quan eren més petits, ja no parlaven de la mateixa manera, perquè aquell tipus de llenguatge està molt vinculat a la feminitat, i un dels pilars bàsics de la socialització masculina consisteix a deslligar-se completament de la feminitat, de tot allò que pugui associar-se a les dones. Així doncs, no es permetien mostrar vulnerabilitat quan parlaven d'aquells amics que tant apreciaven.

 

 

 

Moltes pel·lícules tracten sobre el despertar sexual a l’adolescència, però molt poques parlen de la forta censura social que recau sobre els nois joves i que els obliga a reprimir qualsevol actitud de tendresa i sensibilitat. Aquest procés de deshumanització és retratat amb molta habilitat a Close, que ha comptat amb les grans interpretacions dels seus joves actors debutants, el Gustav De Waele i l'Eden Dambrine. Sorprenentment, l'Eden, l'actor que dona vida d'una forma admirable a en Léo, va debutar en aquesta pel·lícula. Un dels principals propòsits del director amb Close és denunciar el tipus de masculinitat que ha servit per educar generacions de nens i homes en uns estàndards repressius que massa sovint fan més mal que bé. Dhont vol que es reinventi un llenguatge de cura i d’amor per a tots els joves, creu fermament que cal escoltar-los, donar-los suport i permetre’ls ser ells mateixos sense les imposicions del gènere. 

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Lukas Dhont sobre la creació de Close

➤ Entrevista a Lukas Dhont. Per Kinótiko.

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 24 d'octubre de 2025 a les 20 h

No recomanada per a menors de 12 anys

 

  

LA ESTRELLA AZUL de Javier Macipe

Mai una pel·lícula ha anat tant acompanyada del seu personatge. LA ESTRELLA AZUL és una pel·lícula gairebé desconeguda. Potser és aquest el seu únic "però", que no s'ha vist tant com es mereix. I podríem dir que així també va ser la vida del seu protagonista. Un músic de Saragossa, gairebé desconegut a escala nacional però una llegenda a la seva terra, creador d'una de les cançons icòniques dels 90. 

LA ESTRELLA AZUL és una encertadíssima barreja de biopic, documental i docudrama sobre els últims anys de la vida del músic saragossà Mauricio Aznar, qui va ser cantant i líder del grup Mas Birras. Una banda que va ser cabdal a l'escena rock aragonesa dels anys 80-90 i que van compondre d'aquelles cançons conegudes per tots, però que mai se sap del cert d'on venen, qui les va crear. 

El pop-rock espanyol dels anys vuitanta va donar cabuda a molts grups convertits en història, però no és d'estranyar que molts altres van passar sense pena ni glòria després de dos o tres discos, o que el canvi en els gustos del públic o la crisi econòmica de 1993 van fer que molts acabessin desapareixent per sempre. És singular que Mas Birras es va mantenir viu a la memòria de molts, fins al punt que a finals del 2023 apareix un llibre sobre la biografia del grup i el 2024 s'estreni als cinemes un llargmetratge que segueix la vida del seu líder després de la dissolució del grup. 

"Más Birras, del barrio a la leyenda", publicat per Doce Robles, és un exhaustiu treball documental escrit per Jorge Martinez, amb pròleg de Enrique Búnbury - el que va ser cantant en aquella època de Héroes del Silencio - i amb epíleg de Santi Rex de Niños del Brasil. Un llibre que ens porta a la mateixa pregunta que ho fa LA ESTRELLA AZUL, perquè Más Birras i Mauricio Aznar no van ser més coneguts, perquè resulta tan incomprensible que les seves cançons no hagin estat himne o hits de tota una generació. El millor exemple és la més coneguda i d'ella en parlarem a la presentació de la pel·lícula aquest divendres. 

Mauricio Aznar tenia una veu idònia pel rock and roll i un carisma arrasador. Així ho recull el primer llargmetratge del director Javier Macipe. Una pel·lícula que et reconcilia amb el cinema i amb les sales de cinema. Per un costat, perquè a Macipe li ha costat divuit anys portar a terme aquesta filmació. Per l'altra, perquè veure LA ESTRELLA AZUL és recordar la màgia única i veritable del cinema, la de portar-nos vides desconegudes i ensenyar-nos el món. 

Curiosament, la història arriba a Macipe de la mà de la mare de Mauricio Aznar. Amb divuit anys, Macipe va rodar el seu primer curtmetratge i va demanar permís a la mare d'Aznar per incloure una de les seves cançons a la banda sonora. Inge Müller va convidar Macipe a un cafè i li va demanar que fes una pel·li sobre el seu fill, però també incloent la figura del seu germà gran Pedro, grandíssim músic totalment desconegut pel públic. Inge Müller fins i tot havia parlat temps enrere amb Carlos Saura per portar a la pantalla gran la història dels seus fills. Macipe va considerar que no estava preparat per un projecte tan gran en aquell moment, però la llavor ja estava posada i el projecte el va tenir al cap sempre. Després de rodar uns quants curts i completar més estudis, es va sentir preparat i va començar el seu viatge de documentació. La mare d'Aznar va morir el 2025 després d'haver vist acomplert el seu somni. 

És molt difícil no desfer-se en elogis amb la pel·lícula perquè és veritablement magnífica. És increïble veure el que Macipe ha aconseguit amb mitjans molt limitats, un baix pressupost, una pandemia pel mig i una altra crisi argentina - La pel·lícula és una coproducció hispanoargentina - que li va posar tots els impediments possibles.  Tant el director com l'actor Pepe Lorente converteixen la filmació no només en una plasmació biogràfica, sinó en una narració universal sobre que consisteix ser artista, creador i músic. Quan l'art passa per davant de qualsevol altra consideració material. 

LA ESTRELLA AZUL arrenca quan Mauricio Aznar deixa Más Birras en la recerca de si mateix. L'inici ens mostra la seva particular baixada a l'infern, consumit pels dubtes, les drogues i l'ansietat. I com pren la decisió, a vegades ben difícil, de marxar. Com el personatge diu a la pel·lícula: "Había perdido el norte y me fui a buscarlo al sur.". Així, el seu periple llati-americà acabarà a Santiago del Estero, Argentina, on descobrirà que la música forma part de tot i on intentarà retrobar-se per començar de nou. El seu és, veritablement, un doble viatge. El físic - que el portarà a conèixer nous paisatges i a inundar-se d'imatges, llocs i persones - i l'espiritual, que l'ajudarà a combatre els dimonis interns que l'ofeguen i a redescobrir el poder inmens de la música. 

A Santiago del Estero, Mauricio coneixerà a Don Carlos i tota la seva família. Amb ell, formaran un duo tan entranyable com còmic. Una relació sentida d'aprenentatge i convivència, tant amb ell com els altres integrants i que portaran a Mauricio a trobar allò que estava buscant. Don Carlos està interpretat amb un caliu excepcional pel músic Cuti Carabajal, donant al seu personatge un caràcter realista molt commovedor. 

Pepe Lorente, en el paper de Mauricio Aznar, és senzillament brillant. No en va, va guanyar el Goya 2025 al millor actor revelació per LA ESTRELLA AZUL, en una actuació en la qual l'actor es mimetitza amb el personatge. Pepe Lorente és Mauricio. Interpreta de manera natural, creïble, profundament emotiu, i el fet de ser aragonès li fa més fàcil aconseguir un excel·lent accent. Lorente aconsegueix que l'acompanyem en el seu viatge. Ho sentim tot amb ell: el seu dolor, la seva passió, la seva lluita, la seva il·lusió. Des de les escenes a Espanya amb un entorn que l'asfixia fins al seu viatge a l'Argentina, cada gest de Lorente és un reflex de Mauricio. 

La pel·lícula està magistralment ambientada als anys noranta, des de la música fins la decoració, l'estètica, el vestuari i la temperatura de la filmació. Destaca molt bé la sensibilitat amb la que aborda el personatge, el viatge i la connexió entre Espanya i llatinoamèrica. LA ESTRELLA AZUL no és una pel·li sobre el rock and roll. És un preciós viatge musical. És un homenatge a la música en si mateixa. El seu respecte i admiració per la música i per la cultura argentina són palpables. Macipe ho fa servir per explorar molts temes, com la vocació, l'amistat, l'espiritualitat o l'emprenta artística. 

LA ESTRELLA AZUL és una pel·lícula única, dotada d'una capacitat pròpia per transgredir sense ser transgressora, d'allunyar-se dels clixés que sempre estan presents a gran part del cinema espanyol, de portar sentiment amb naturalitat i de traspassar la quarta paret d'una manera original i plena de sentit. No és només un homenatge a la música, també ho és al cinema i les mateixes persones que l'han fet possible. De les seves grans virtuts és connectar amb el públic amb un nivell totalment visceral. Un tipus de cinema pensat per tocar el cor i no ple de focs artificials. Cinema que es queda a la retina. Cinema imprescindible pel qui busca alguna cosa més que no la mateixa fórmula una vegada i una altra. 

Ho direm un altre cop: el pitjor de LA ESTRELLA AZUL és que no tothom l'hagi vist. Que el gran públic no hagi gaudit d'una obra inesperada, plena de molt moments bonics, dolços, tristos, emocionants i divertits en total equilibri. Una obra per gaudir de cada fotograma i de cada nota musical, gaudir d'aquesta troballa precisa entre la narració, el documental i el making of feta amb tant d'amor i respecte vers tots aquells sobre els que versa, sobre els que hi surten i sobre els que la fan possible. La millor pel·lícula que tot músic voldria protagonitzar. La millor pel·lícula que tot amant de la música li agradaria veure. Una gemma amagada en un món saturat. Un estel blau molt lluminós en un cel molt fosc. Un regal per tots els sentits. 

Crítica: José Manuel Ruiz.

Veure el tràiler de La Estrella Azul

Entrevista a Javier Macipe

Entrevista a Javier Macipe

Entrevista a Pepe Lorente y Javier Macipe

Making off de La Estrella Azul

Divendres 19 de setembre a les 20 h. 

Sala La Violeta d'Altafulla. Carrer de l'Hostal 15. 

No recomanada a menors de 7 anys 

Venda d'entrades i obertura de portes 30 minuts abans de la projecció.