LA ESTRELLA AZUL de Javier Macipe

Mai una pel·lícula ha anat tant acompanyada del seu personatge. LA ESTRELLA AZUL és una pel·lícula gairebé desconeguda. Potser és aquest el seu únic "però", que no s'ha vist tant com es mereix. I podríem dir que així també va ser la vida del seu protagonista. Un músic de Saragossa, gairebé desconegut a escala nacional però una llegenda a la seva terra, creador d'una de les cançons icòniques dels 90. 

LA ESTRELLA AZUL és una encertadíssima barreja de biopic, documental i docudrama sobre els últims anys de la vida del músic saragossà Mauricio Aznar, qui va ser cantant i líder del grup Mas Birras. Una banda que va ser cabdal a l'escena rock aragonesa dels anys 80-90 i que van compondre d'aquelles cançons conegudes per tots, però que mai se sap del cert d'on venen, qui les va crear. 

El pop-rock espanyol dels anys vuitanta va donar cabuda a molts grups convertits en història, però no és d'estranyar que molts altres van passar sense pena ni glòria després de dos o tres discos, o que el canvi en els gustos del públic o la crisi econòmica de 1993 van fer que molts acabessin desapareixent per sempre. És singular que Mas Birras es va mantenir viu a la memòria de molts, fins al punt que a finals del 2023 apareix un llibre sobre la biografia del grup i el 2024 s'estreni als cinemes un llargmetratge que segueix la vida del seu líder després de la dissolució del grup. 

"Más Birras, del barrio a la leyenda", publicat per Doce Robles, és un exhaustiu treball documental escrit per Jorge Martinez, amb pròleg de Enrique Búnbury - el que va ser cantant en aquella època de Héroes del Silencio - i amb epíleg de Santi Rex de Niños del Brasil. Un llibre que ens porta a la mateixa pregunta que ho fa LA ESTRELLA AZUL, perquè Más Birras i Mauricio Aznar no van ser més coneguts, perquè resulta tan incomprensible que les seves cançons no hagin estat himne o hits de tota una generació. El millor exemple és la més coneguda i d'ella en parlarem a la presentació de la pel·lícula aquest divendres. 

Mauricio Aznar tenia una veu idònia pel rock and roll i un carisma arrasador. Així ho recull el primer llargmetratge del director Javier Macipe. Una pel·lícula que et reconcilia amb el cinema i amb les sales de cinema. Per un costat, perquè a Macipe li ha costat divuit anys portar a terme aquesta filmació. Per l'altra, perquè veure LA ESTRELLA AZUL és recordar la màgia única i veritable del cinema, la de portar-nos vides desconegudes i ensenyar-nos el món. 

Curiosament, la història arriba a Macipe de la mà de la mare de Mauricio Aznar. Amb divuit anys, Macipe va rodar el seu primer curtmetratge i va demanar permís a la mare d'Aznar per incloure una de les seves cançons a la banda sonora. Inge Müller va convidar Macipe a un cafè i li va demanar que fes una pel·li sobre el seu fill, però també incloent la figura del seu germà gran Pedro, grandíssim músic totalment desconegut pel públic. Inge Müller fins i tot havia parlat temps enrere amb Carlos Saura per portar a la pantalla gran la història dels seus fills. Macipe va considerar que no estava preparat per un projecte tan gran en aquell moment, però la llavor ja estava posada i el projecte el va tenir al cap sempre. Després de rodar uns quants curts i completar més estudis, es va sentir preparat i va començar el seu viatge de documentació. La mare d'Aznar va morir el 2025 després d'haver vist acomplert el seu somni. 

És molt difícil no desfer-se en elogis amb la pel·lícula perquè és veritablement magnífica. És increïble veure el que Macipe ha aconseguit amb mitjans molt limitats, un baix pressupost, una pandemia pel mig i una altra crisi argentina - La pel·lícula és una coproducció hispanoargentina - que li va posar tots els impediments possibles.  Tant el director com l'actor Pepe Lorente converteixen la filmació no només en una plasmació biogràfica, sinó en una narració universal sobre que consisteix ser artista, creador i músic. Quan l'art passa per davant de qualsevol altra consideració material. 

LA ESTRELLA AZUL arrenca quan Mauricio Aznar deixa Más Birras en la recerca de si mateix. L'inici ens mostra la seva particular baixada a l'infern, consumit pels dubtes, les drogues i l'ansietat. I com pren la decisió, a vegades ben difícil, de marxar. Com el personatge diu a la pel·lícula: "Había perdido el norte y me fui a buscarlo al sur.". Així, el seu periple llati-americà acabarà a Santiago del Estero, Argentina, on descobrirà que la música forma part de tot i on intentarà retrobar-se per començar de nou. El seu és, veritablement, un doble viatge. El físic - que el portarà a conèixer nous paisatges i a inundar-se d'imatges, llocs i persones - i l'espiritual, que l'ajudarà a combatre els dimonis interns que l'ofeguen i a redescobrir el poder inmens de la música. 

A Santiago del Estero, Mauricio coneixerà a Don Carlos i tota la seva família. Amb ell, formaran un duo tan entranyable com còmic. Una relació sentida d'aprenentatge i convivència, tant amb ell com els altres integrants i que portaran a Mauricio a trobar allò que estava buscant. Don Carlos està interpretat amb un caliu excepcional pel músic Cuti Carabajal, donant al seu personatge un caràcter realista molt commovedor. 

Pepe Lorente, en el paper de Mauricio Aznar, és senzillament brillant. No en va, va guanyar el Goya 2025 al millor actor revelació per LA ESTRELLA AZUL, en una actuació en la qual l'actor es mimetitza amb el personatge. Pepe Lorente és Mauricio. Interpreta de manera natural, creïble, profundament emotiu, i el fet de ser aragonès li fa més fàcil aconseguir un excel·lent accent. Lorente aconsegueix que l'acompanyem en el seu viatge. Ho sentim tot amb ell: el seu dolor, la seva passió, la seva lluita, la seva il·lusió. Des de les escenes a Espanya amb un entorn que l'asfixia fins al seu viatge a l'Argentina, cada gest de Lorente és un reflex de Mauricio. 

La pel·lícula està magistralment ambientada als anys noranta, des de la música fins la decoració, l'estètica, el vestuari i la temperatura de la filmació. Destaca molt bé la sensibilitat amb la que aborda el personatge, el viatge i la connexió entre Espanya i llatinoamèrica. LA ESTRELLA AZUL no és una pel·li sobre el rock and roll. És un preciós viatge musical. És un homenatge a la música en si mateixa. El seu respecte i admiració per la música i per la cultura argentina són palpables. Macipe ho fa servir per explorar molts temes, com la vocació, l'amistat, l'espiritualitat o l'emprenta artística. 

LA ESTRELLA AZUL és una pel·lícula única, dotada d'una capacitat pròpia per transgredir sense ser transgressora, d'allunyar-se dels clixés que sempre estan presents a gran part del cinema espanyol, de portar sentiment amb naturalitat i de traspassar la quarta paret d'una manera original i plena de sentit. No és només un homenatge a la música, també ho és al cinema i les mateixes persones que l'han fet possible. De les seves grans virtuts és connectar amb el públic amb un nivell totalment visceral. Un tipus de cinema pensat per tocar el cor i no ple de focs artificials. Cinema que es queda a la retina. Cinema imprescindible pel qui busca alguna cosa més que no la mateixa fórmula una vegada i una altra. 

Ho direm un altre cop: el pitjor de LA ESTRELLA AZUL és que no tothom l'hagi vist. Que el gran públic no hagi gaudit d'una obra inesperada, plena de molt moments bonics, dolços, tristos, emocionants i divertits en total equilibri. Una obra per gaudir de cada fotograma i de cada nota musical, gaudir d'aquesta troballa precisa entre la narració, el documental i el making of feta amb tant d'amor i respecte vers tots aquells sobre els que versa, sobre els que hi surten i sobre els que la fan possible. La millor pel·lícula que tot músic voldria protagonitzar. La millor pel·lícula que tot amant de la música li agradaria veure. Una gemma amagada en un món saturat. Un estel blau molt lluminós en un cel molt fosc. Un regal per tots els sentits. 

Crítica: José Manuel Ruiz.

Veure el tràiler de La Estrella Azul

Entrevista a Javier Macipe

Entrevista a Javier Macipe

Entrevista a Pepe Lorente y Javier Macipe

Making off de La Estrella Azul

Divendres 19 de setembre a les 20 h. 

Sala La Violeta d'Altafulla. Carrer de l'Hostal 15. 

No recomanada a menors de 7 anys 

Venda d'entrades i obertura de portes 30 minuts abans de la projecció. 

L'ÀVIA I EL FORASTER de Sergi Miralles

L’àvia i el foraster és el primer llargmetratge del director valencià Sergi Miralles i és també el debut com a protagonista a la gran pantalla de l'actor altafullenc Carles Francino i de l’actor indi Kandarp Mehta. La veterana actriu alcoiana Neus Agulló completa el trio protagonista en aquesta comèdia dramàtica que s'ha convertit en la pel·lícula en valencià més vista als cinemes. Nominada a 13 premis Lola Gaos de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual, incloent-hi Millor Llargmetratge de Ficció, va tenir la seva première el maig de 2024 al Festival de Cinema d’Alacant, on va enamorar al públic i va recollir-hi quatre guardons: la Tesela d’Or a millor pel·lícula, millor actriu per a Neus Agulló i millor actor per a Kandarp Mehta, així com el premi de la Crítica Sergio Balseyrova. 

 

Aquesta comèdia dramàtica ens parla de temes actuals i sensibles com la discriminació, el xoc cultural que es produeix en pobles petits a l'hora de conviure amb la gent migrant i dels greuges emocionals que pot comportar deixar enrere el teu poble, la teva gent, el teu país i les teves tradicions. Els nostres protagonistes viuen en un petit poble del País Valencià on, com és habitual en aquestes contrades, tothom es coneix i qualsevol novetat corre com la pólvora. "Ix una xenofòbia interioritzada, pròpia de la gent major de poble, totalment involuntària", explica el director. La pel·lícula es desenvolupa a Alcalà de la Serra, un poble imaginari que arrebossa l'essència de la vida en un poblet típicament valencià. El rodatge es dugué a terme, principalment, a Algar de Palància, on també van fer partícips els habitants del municipi com a figurants. De fet, un dels personatges principals, la Pura, està interpretat per Amparo Gascó, una veïna d'Algar.

En la seva òpera prima, en Sergi retrata l'amistat que sorgeix, contra tot pronòstic, entre la Teresa (Neus Agulló), una dona modista del poble que també va necessitar emigrar quan era jove, però va poder tornar al poble, i el Samir (Kandarp Mehta), un sastre vidu que va haver d'emigrar des del Pakistan amb la seva filla i que recentment ha obert una fruiteria al mateix poble on viu la Teresa, però no hi és gaire benvingut. El fil conductor de la història és l'Enric (Carles Francino), que actualment viu al Regne Unit i que torna al poble en motiu de la mort sobtada de la seva àvia Teresa. Sí, des de ben aviat sabrem que perdrem a la Teresa, però el desenvolupament de la pel·lícula ens farà oblidar-ho durant una bona estona. Mentre l'Enric travessa una crisi vital a l'espera del naixement del seu fill, amb la seva dona embarassada esperant-lo a Manchester i retrobant-se amb un antic amor que es va quedar al poble, la pel·lícula recorda els últims moments de la vida de la Teresa. 

La Teresa, modista de professió, és una dona gran que continua treballant al menjador de casa per cosir totes les peces de roba que li confien les veïnes. És una dona discreta i independent que fa i desfà com i quan vol, però sabrem que va passar una mala època quan, de jove, va haver d'emigrar a França. En Samir, natural de Pakistan i sastre, ara treballa a la nova fruiteria del poble, a la que una part del veïnat fa el buit a favor de la fruiteria de tota la vida. En Samir és un home compromès i agraït, però ara viu una mica espantat per les dificultats que ha patit i preocupat pel benestar i el futur de la seva filla. El seu nou objectiu és cosir un vestit tradicional pakistanès per a la seva filla Dahlia, perquè el llueixi durant les festes del poble. És per aquesta raó que s'apropa a la Teresa, vol que li permeti usar la seva màquina de cosir durant uns dies, però la Teresa no veu gens clar que algú que no sigui ella toqui la seva màquina. Veurem que aquesta inesperada parella acabarà col·laborant, però ho farà d'amagat per por del que pugui dir el veïnat. Amb el temps, aquesta col·laboració reviurà a través de la complicitat de l'Enric. 

 

L'àvia i el foraster té un caràcter autobiogràfic, basat en diverses vivències pròpies de Sergi Miralles que, en un mitjà explicà que l'Enric, interpretat per en Carles Francino, és la seva versió millorada. La història d'aquesta pel·lícula neix d’una anècdota real que va passar a Pego, on l’oncle del Sergi Miralles té una botiga de roba i va descobrir que el pakistanès de la fruitera del costat de casa seva era sastre. Tots dos van començar a col·laborar, però ho havien de fer en secret, i va ser precisament aquest secret el que va inspirar el Sergi a escriure L'àvia i el foraster. "Aquest és un cas de xenofòbia brutal per la por de què diran, és una xenofòbia que tots exercim". El film, diu el director, parla de tres nivells de forasters: l’àvia que va emigrar a França i va tornar, el pakistanès que ha arribat recentment al poble i el jove que ha emigrat a Manchester i ja no té clar on és casa seva. Així mateix, Miralles remarca que des d’un inici no volien ser alliçonadors amb el discurs de la pel·lícula, sinó que "la gent s’introduïra en la història i arribara a les seues pròpies conclusions", diu.

  

Quant a la situació de l’audiovisual valencià, el cineasta es mostra "positiu" i considera que "està en un moment molt bo". "Ara el que hem de fer és no perdre-ho perquè tenim un sector molt bo, assentat i molt ben vist des de fora", apunta, alhora que conclou que "com sempre, ens veuen millor els de fora que els de dins", diu al Diari La Veu. Miralles assenyala que "encara que és una pel·lícula molt valenciana, ha funcionat molt bé en altres llocs com Màlaga, Madrid o Barcelona perquè està tractada des d’un punt de vista molt universal i s’entén". L'essència de L'àvia i el foraster és una història sobre la xenofòbia quotidiana, però també sobre la solidaritat i l'amistat que, com diu la filòsofa Marina Garcés a l’assaig La passió dels estranys, és l’única forma d’interacció social estable que no està institucionalitzada, regulada: és lliure, sense normes, sense papers, entre iguals. Només depèn de la voluntat dels qui la sostenen, dels ritus i hàbits que creïn. Neix i mor per generació espontània. No hi ha dues amistats iguals.

En aquesta nova sessió de cinema a la fresca, l'última de la temporada abans de tornar a La Violeta, gaudirem de la presència d'en Sergi Miralles, director de la pel·lícula, així com d'en Carles Francino, l'actor natural d'Altafulla que dona vida a l'Enric. Tots dos ens acompanyaran durant la presentació de la pel·lícula. 

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ El director ens convida a veure la peli

➤ Parlem amb l'actor Kandarp Mehta

 

CINEMA A LA FRESCA 

Plaça de l'Església, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 22 d'agost de 2025 a les 22 h

No recomanada per a menors de 7 anys

FLOW, UN MUNDO QUE SALVAR de Gints Zilbalodis

Encetem la temporada de cinema a la fresca amb la pel·lícula d'animació més commovedora, única, absolutament magnífica i imprescindible dels últims temps. Una filmació que ens retroba amb el bon cinema i ens fa creure en l'animació com una gran oportunitat per mostrar històries fantàstiques, emocionar, fer gaudir i inclús, despertar consciències. Una pel·lícula original, molt diferent del que s'ha vist abans i que ofereix un enfocament renovat i encantador del gènere. 

FLOW, UN MUNDO QUE SALVAR, és una cinta dirigida per Gints Zilbalodis, cineasta i animador letó. FLOW és la seva segona pel·lícula, després de "Away" i d'haver dirigit set curtmetratges. Zilbalodis va començar a treballar en Flow el 2022 i va comptar amb la col·laboració del productor Matïss Kaza i amb l'ajuda dels estudis Sacrebleu Productions de França i Take Five de Bèlgica. Els crèdits de la pel·lícula són sorprenentment curts en comparació a produccions d'altres grans distribuïdores de cinema, un indicador dels mitjans i pressupost petits amb els que va comptar aquesta pel·lícula. Però tot i això, el que ens ofereix FLOW és veritablement molt gran. 

A FLOW, un gat es desperta en un món ple d'aigua, on els humans semblen haver desaparegut.  A la seva recerca de refugi, s'uneix a un vaixell amb animals d'altres espècies. Però portar-se bé amb ells és un repte encara més gran que superar la seva por a l'aigua. Davant d'aquesta situació, tots hauran de demostrar la seva valentia, superar les seves diferències i adaptar-se a aquest nou món en el qual es troben. 

FLOW es va estrenar el 22 de maig de 2024 a la secció Un Certain Regard del Festival Internacional de Cannes i ha tingut un recorregut destacat entre la crítica especialitzada en el seu pas per festivals d'arreu del món. FLOW va guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula d'animació el 2025, el primer Òscar en la història del cinema de Letonia. Dos mesos abans va obtenir els Golden Globes a la mateixa categoria, sent la primera pel·lícula europea en aconseguir-ho. També va guanyar els Premis Cèsar 2025 com millor animació; Millor pel·lícula d'animació per les associacions de crítics de Nova York, Los Angeles,  Chicago i Boston, així com el National Board of review que és l'associació de crítics nord-americans; Gran Premi del jurat i millor muntatge al Festival de Sevilla; Millor pel·lícula estrangera als Independent Spirit Awards; Millor Pel·li independent i millor guió als premis Annie; va arrasar al Festival Annecy el 2024 guanyant el premi especial del jurat, el premi de la Fundació Gan a la distribució, el premi del públic i també el premi a millor música original, una obra creada per Rihards Zalupe i el mateix Gints Zilbalodis. I encara ha guanyat més premis. 

FLOW és una meravella animada sense precedents. Animals tal com són, sense aparença humana. No hi ha cançons. No hi ha diàlegs. Els gats miolen i els gossos borden. Cadascun dels animals que surten responen a comportaments propis de la seva idiosincràsia, encara que a estones se'ls pugui veure algun lleuger toc humà. El talent flueix per tot arreu en aquesta filmació que es converteix en una mirada essencial cap a un món que ja no és el que és, tocant tot un seguit de grans temes universals. 

Zilbalodis fa gala d'un virtuosisme excepcional amb una possada en escena plena de llum, color i moviment - gaudiu d'uns bonics i llargs plans seqüència - i on potser sacrifica una mica en el disseny dels animals, però tot i això transmeten molt més que qualsevol multimilionària producció. FLOW és una gran festa pels sentits, per la ment i el cor i ens recorda l'immortal poder que tenen les imatges per sobre de les paraules. 

FLOW és probablement de les millors i més sorprenents propostes dins del cinema d'animació contemporani. Capaç com poques de mantenir l'atenció constant de l'espectador, fer-lo connectar amb la situació dels animals protagonistes, fer-lo plorar d'emoció i fer-lo sentir lliure. FLOW és una riuada de sentiments molt gran, que fa que un necessiti temps perquè passi pel seu cos. Hi ha qui considera FLOW com una mena de mantra que ajuda a situar cos i ment a lloc. Qui la veu no li deixa indiferent, necessitant un temps per respirar-la i plantejant-se, ben segur, tornar-la a veure. 

FLOW comença amb un bonic moment de tranquil·litat. Un petit gat negre mirant fixament el seu reflex en un toll d'aigua. Un conill passa i uns gossos el persegueixen, envoltat tot amb sons naturals de la natura. El gat torna a una casa i puja a l'àtic per dormir una estona. Tot sembla molt relaxant, però en la pròxima sortida pel bosc, el petit gatet es trobarà amb una onada que s'ho emporta tot i veurà com l'aigua puja, puja... i puja.  

La pel·li es converteix en una mena de thriller de supervivència, on el gat acabarà a sobre d'un vaixell amb un gos, un capibara, un lèmur i un ocell secretari. Un altre animal tindrà protagonisme des de l'aigua. Tots ells viuran junts per donar una lliçó de vida en el fet de confiar els uns en els altres per la salvació. FLOW es converteix en una experiència d'empatia, companyonia i d'estima sense contraprestacions. Ens atorga als humans la idea que una comunitat pot unir-se per enfrontar qualsevol marea, i això, en el món que vivim, no podria ser més benvingut i necessari. 

Gaudiu de la història que FLOW us porta. Gaudiu d'una animació especial i única, més a prop de l'estudi Ghibli que de Disney. Gaudiu de la seva imatge feta amb molta cura - els fons són impressionantment detallats, des de les imatges del bosc, els capvespres, els plans que suggereixen Àsia o potser Venècia -. Gaudiu dels seus enigmes. Gaudiu del seu missatge esperançador i ple de llum. I sobretot, gaudiu en família de vuitanta minuts d'exquisidesa animada. FLOW la porteu al cor després de veure-la i probablement, algun dia, sentireu que necessitareu tornar-la a veure. 

Crítica: José Manuel Ruiz

Mira el tràiler de FLOW

Entrevista amb Gints Zilbalodis, director de FLOW. 

Entrevista a Gints Zilbalodis

Divendres 25 de Juliol de 2025

Plaça de l'Esglesia d'Altafulla. 

22 hores. 

En cas de pluja la projecció es traslladaria a La Violeta. 

SALVE MARIA de Mar Coll

SALVE MARIA (2024) és la tercera pel·lícula de la directora i guionista barcelonina Mar Coll, una atípica aproximació a la maternitat en la que és, probablement, una de les pel·lícules més audaces del cinema català dels últims anys.  

Maria és una jove escriptora que acaba de ser mare i se sent asfixiada i sobrepassada pel pes de la responsabilitat que suposa ser mare. Un dia es topa amb la notícia d'un succés esfereïdor. Una dona francesa ha ofegat als seus bessons de deu mesos a la banyera. Maria s'obsessiona amb això. Per què ho va fer? 

Basada en la novel·la "Las madres no" de Katixa Agirre, la pel·lícula ens porta al dia a dia d'una dona que s'obsessiona amb un infanticidi i que entra en una espiral de malson, que vehicula entre la realitat i la imaginació. Una filmació fosca, molt pertorbadora i que parla de la maternitat com mai s'havia fet i dona veu al cinema a un problema gran, moltes vegades silenciat: la mare penedida. El focus que fa servir Mar Coll és veritablement inèdit, portant la narrativa cap al thriller i el terror psicològic, convertint SALVE MARIA en una de les obres més valentes del cinema contemporani. 

Feia poc que Mar Coll s'havia convertit en mare quan el llibre d'Agirre va arribar a les seves mans i també a les de Valentina Miso, la seva millor amiga des dels deu anys i amb qui ha escrit tots els seus projectes. Amb Miso han fet una adaptació molt lliure de la novel·la, originalment amb el mateix títol de la novel·la però finalment nomenada SALVE MARIA. 

Mar Coll sempre s'ha caracteritzat per ficar el dit a la ferida en situacions i tabús socials de la societat. A la seva filmografia hi ha incomoditat i desconcert, com a "Tres dies amb la família" (2009), la seva òpera prima amb la qual va guanyar el Goya a la millor direcció novell amb vint-i-set anys, i que ens parlava de les famílies que no parlen i que amaguen problemes sota l'aparença d'una vida perfecta. O a "Tots volem el millor per ella" (2013) on explora el desconcert d'algú que després de patir un accident, pot recuperar la seva vida i sent que aquella vida ja ha deixat d'interessar-li. Però definitivament, mai Mar Coll ha anat tan lluny com ho ha fet a SALVE MARIA. 

La gran valentia de la pel·lícula és la de no parlar de la maternitat de la manera edulcorada que massa vegades s'ha vist al cinema. I tot i que és cert que la duresa de la maternitat també s'ha reflectit al cinema, SALVE MARIA es fica de ple a les parts més fosques de la maternitat, portant a la seva protagonista a una zona psicològica límit, on un comença a partir per la sort del petit. 

Protagonitzada per una impressionant actriu debutant com és Laura Weissmahr, qui dona vida a Maria. Traspassada per una brutal depressió postpart, té una mirada vidriosa, mai somriu al nadó o li fa petons, li dona el pit de manera gairebé mecànica, mentre ella mateixa plora i que no li diu a la seva parella el que li està passant pel cap. El pare del nen és Nico (Oriol Pla), qui treballa a un laboratori i s'ho repensa i posposa eternament la possibilitat d'agafar-se la baixa, amb l'explicació d'anar molt justos de personal i que seria un gran problema pels seus companys. Un home que ajuda a la seva parella des de la seva condescendència i que no veu com ella s'ofega irremeiablement un dia darrere l'altre. 

Val a dir que el rol de Nico no és gens fàcil. És un enorme optimista que prefereix veure sempre el costat senzill i lluminós de tot. Potser és aquest el seu gran error. És molt gran l'estigma i el tabú que hi ha sobre la depressió postpart, sobre el penediment vers la maternitat. Això fa que ella sigui incapaç de dir-li que li passa. ¿Com pot ser que una mare rebutgi el seu nadó? ¿Com pots ni tan sols imaginar-ho? Sempre pensarem que qui fa això és una mala persona, algú desgraciat o que no està bé mentalment. 

Laura Weissmahr va ser seleccionada pel seu magnetisme. Segons Mar Coll "la seva mirada és molt expressiva. Transmet una ferida, una esquerda i un cansament que et sacseja. És superfotogènica i atrapa la mirada de l'espectador. I a més, es una actriu molt especial. No s'assembla a ningú que hagui vist. Hi ha alguna cosa irracional en ella. Encaixava perfectament en un personatge, com aquest, que no està bé. Vam treballar moltíssim amb ella i es va entregar completament, amb passió i compromís. Ha fet un treball excepcional." Weissmahr va guanyar el premi Goya i el premi Gaudí com a millor actriu revelació i va ser escollida millor actriu a la Seminci de Valladolid per SALVE MARÍA.  

De fet, inicialment es va buscar una actriu coneguda. És més fàcil atraure l'atenció dels mitjans i el públic. Però és cert que Mar Coll va trobar en Laura Weissmahr una cara nova que aportava alguna cosa única. I veritablement, el nivell de veracitat i credibilitat de l'actuació de Weissmarh és incontestable.  

SALVE MARIA no és un drama pròpiament dit, sinó un drama terrorífic dels que fan moure's inquiet a la cadira. No és terror de sang i fetge. No li cal. En subtils aspectes com una mirada pertorbadora, una finestra que no encaixa o una volta per la ferreteria del barri són suficients per provocar que els ulls no es puguin apartar de la pantalla. El terror deambula principalment al voltant de l'obsessió de Maria amb la notícia d'una dona a França que ha ofegat als seus bessons a la banyera i per a qui comença a sentir una mena d'estranya i perillosa fascinació. 

Però no es només aquí on aquesta excel·lent, fascinant, inquietant, profunda i molt reivindicativa pel·lícula guanya en intenció. Les imatges premonitòries del començament són un exemple i sens dubte l'aparició d'una admiradora de Maria - amb qui es troba a un grup de mares - també posa els pèls de punta i amb qui Maria trobarà una complicitat intrigant. 

Maria retalla notícies dels diaris sobre l'assassina, es pregunta per les raons que la van portar a fer el que va fer, a apropar-se a la casa on vivia, mentre mira al seu fill amb uns ulls buits, com si el petit li fos una càrrega massa gran. Tot ficat en un vaixell que navega en un mar massa obscur, i que el seu vaivé l'impulsa una realització sense fissures, unes interpretacions aclaparadores - sobretot Weissmahr - i una magistral banda sonora composta per Bernard Herrman que hagués fet les delícies del mateix Hitchcock. 

SALVE MARIA és una pel·lícula extremadament valenta i necessària. Pot semblar fantàstic, però és molt realista. El puerperi, en si, ja és un moment molt gros. Es desperten moltes pors per la responsabilitat gegant i el pes de cuidar un nadó que depèn totalment de tu. El no dormir, la percepció alterada. Si ho pensem, els elements comuns amb el gènere de terror són més dels que poden semblar. 

El gran mèrit de Mar Coll és que, encara que patim per les coses que Maria pugui arribar a fer, l'espectador no la veu com un monstre sinó com una dona molt sobrepassada per les circumstàncies. I que tot i hi ha gent que vol ajudar-la, no ho aconsegueix, com moltes vegades la realitat ens ensenya. SALVE MARIA ens mostra una situació de tensió que no és fàcil de resoldre, com són les maternitats complicades i turbulentes. En paraules de Coll "la societat parla molt del gran moment que és l'arribada d'un nadó i com els bebès fan que la teva vida sigui millor. Jo ja havia començat a escoltar veus dissidents, tenia amigues, mares que m'explicaven que no és or tot el que llueix. Vaig connectar molt amb la novel·la de Katixa i també amb el de les mares penedides d'Orna Donath. Abans de ser mare, com a filla, aquest pensament em semblava l'acabose. Com fill sempre penses que els teus pares han sigut beneïts amb la teva arribada. I no sempre és així."

Comptarem amb la presència de la directora de la pel·lícula, Mar Coll. Amb ella parlarem de com va ser el rodatge, de la inspiració que va portar a la pantalla SALVE MARIA i d'aquesta maternitat penedida. Gaudirem de la projecció i tindrem una estona de col·loqui on conversar amb el públic. 

La projecció de SALVE MARIA s'engloba dins el cicle MUJERES DE CINE que té lloc en l'àmbit estatal i que, ja fa 16 edicions, va néixer amb l'objectiu de revertir la desigualtat històrica que existeix en el sector cinematogràfic. Des de llavors promou el treball de les dones com a cineastes i amb la certesa que no aconseguirà la màxima qualitat si no s'incorporen les seves mirades i pràctiques. El cicle està disponible en línia a mujeresdecine.com. 

El cartell de SALVE MARIA, amb la imatge d'un pit descobert amb mastitis, ha estat moltes vegades censurat per institucions, col·lectius, centres, mitjans de transport i a moltes webs. L'equip de la pel·lícula va haver de dissenyar un cartell alternatiu per determinades ocasions. Des del Cineclub Altafulla advoquem per la llibertat i la conscienciació social, amb la inclusió de la imatge promocional original de la pel·lícula. 

Crítica: José-Manuel Ruiz. 

Veieu el tràiler aquí

Entrevista a Mar Coll i Laura Weissmarh

Entrevista a Mar Coll 

No recomanada a menors de setze anys. 

Divendres 23 de maig de 2025 a les 20 hores. 

Sala La Violeta. Carrer de l'Hostal 15, Altafulla. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

 

MAMÍFERA de Liliana Torres

MAMÍFERA (2024) és la tercera pel·lícula de la directora i guionista catalana Liliana Torres, una comèdia dramàtica que gira al voltant de l'exploració de l'autonomia corporal i reproductiva femenina i sobre el pes del context social en la presa d'algunes decisions importants de les nostres vides. Maria Rodríguez Soto i Enric Auquer són els actors encarregats de donar vida a la parella protagonista, la Lola i el Bruno. Torres ha anat convertint les seves ficcions en espais per interrogar-se sobre el seu lloc en el món. Mamífera segueix aquesta mateixa idea a partir del dubte existencial que es planteja la Lola, una dona que ronda els quaranta, que treballa com a professora titular en una universitat i que comparteix vida i llar amb la seva gossa i el Bruno, la seva parella, quan s'adona que és gairebé l'única dona del seu entorn que no vol ser mare. La Lola gaudeix d'una vida feliç fins que descobreix que està embarassada de 10 setmanes i aquesta notícia revoluciona la seva existència. Encara que sempre ha tingut clar que no volia ser mare, amb l'embaràs sobtat se sent qüestionada per la societat, per les pors internes i pel desig sobtat del seu company per tenir la criatura.

 

 

 

Comencen els dubtes, la culpabilitat per no tenir instint maternal, que és gairebé un imperatiu per a les dones. “És que la societat fa replantejar-se al personatge si té un trauma, si li va passar alguna cosa de petita per a no voler ser mare. Al final et preguntes si no tens l'instint, si no tens aquesta supervivència mamífera, si tens un problema”, deia l'actriu Maria Rodríguez en una entrevista. A diferència de les seves amigues (les actrius Ruth Llopis, Anna Alarcón, María Ribera i Anna Bertran), la Lola mai ha volgut ser mare, però el protocol legal a l'hora d'avortar l'obliga a esperar tres dies abans d'iniciar el procediment, un període imposat per una llei espanyola -derogada el 2022- que obligava les dones a prendre's 72 hores per considerar la decisió d'interrompre el seu embaràs. La vida feliç i tranquil·la que duia s'ha convertit en una muntanya russa d'emocions que durant aquests tres dies la porta a reafirmar-se a través de totes les dones del seu entorn més proper. Malgrat tot, la Lola se sent perduda en un món que encara exerceix una forta pressió social perquè les dones siguin mares. Estem davant d'una proposta valenta i sincera sobre un tema que tradicionalment ha estat sacralitzat, el de la maternitat, fent que fos el fi últim i el més important en la vida de tota dona, una altra realitat de la qual la majoria de les nostres mares i àvies ni tan sols podien plantejar-se una altra opció.

 

Afortunadament, avui dia podem parlar més obertament de l'existència de dones que no volen ser mares i que aquestes deixin de patir l'estigma d'una societat que tot sovint les assenyalava com si fossin defectuoses. És ben coneguda l'expressió "se li passarà l'arròs" en referència a una dona adulta que no ha sigut mare. Sota tota aquesta pressió social, gairebé ancestral, fins i tot moltes de les dones que tenen clar que no volen ser mares, en algun moment han arribat a plantejar-se si estan cometent un error del qual potser se n'acabaran penedint.  És interessant comptar amb referents de dones adultes per mostrar-nos aquesta realitat des d'un punt de vista més madur. La maternitat no és gens fàcil, involucra molta energia i molta organització, la decisió de tenir descendència no s'hauria de prendre mai a la lleugera, però vivim en una societat on a les dones encara se'ns educa, des de la més tendra infantesa, per desitjar ser mares. Només cal veure les joguines destinades a les nenes, a diferència de les que estan pensades pels nens. A nosaltres ens eduquen des de ben petites per desitjar ser mares i cuidadores, i trencar amb això no sempre és fàcil. 

 

 

Encara que la nostra protagonista ens mostra una dona que no vol ser mare, durant tota la pel·lícula la directora ens presenta diferents dones i les seves vivències particulars pel que fa a la maternitat, entre elles les amigues de la Lola i la seva mare, que serveixen per a evidenciar la dificultat de temes com la conciliació, la parella o les exigències socials. Aquí podríem encetar un altre debat molt necessari sobre tota aquella informació valuosa que no s'arriba a transmetre entre dones sobre la maternitat, més enllà dels aspectes més populars i idealitzats. Sembla que encara hi ha resistència, per part de dones que han estat mares i per part del personal sanitari, a transmetre amb total transparència i tot luxe de detalls tot el que implica ser mare, tant pel que fa a les coses bones com per les dolentes. "El que vaig veure en la meva mare sempre em va semblar un contrast molt immens en contrast amb el que jo escoltava de la maternitat i de les mares, o fins i tot del que veia en pel·lícules. Vaig veure una mare superada pel treball, per l'obligació amb les filles, pels diners, per l'àmbit domèstic. Em sembla que no van tenir aquesta oportunitat de qüestionar-s'ho i que les que sí que s'ho qüestionaven segurament ho feien en silenci", diu Torres. "Tenia 25 anys quan la meva mare em va dir per sorpresa: 'No tinguis fills, gaudeix de la vida'. La frase em va marcar. Era la meva mare una mare penedida? Aquesta va ser la llavor que va sembrar els meus dubtes sobre la maternitat", rememora la directora.

 

 

Durant massa temps, el relat cinematogràfic ha estat sota el domini dels homes. L'arribada de les dones rere les càmeres ha significat un canvi narratiu important, ara s'expliquen altres històries i des de punts de vista ben diferents. Les directores han canviat la imatge de la maternitat, que ara es mostra complexa i contradictòria, de la mà de personatges que fins ara no s'havien vist, reals i propers, allunyats del tradicional retrat de la mare feliç, devota i entregada totalment a la família i a les tasques de la llar sense queixes. La Liliana subratlla “l'absència de referents positius de dones que no volen ser mares”. Això demostra la poca importància que se li ha donat al tema i del fàcil que ha estat per al cinema imperant posar a totes aquestes dones en un paper secundari i sempre sota el clixé d'amargades que detesten les criatures. "Les bruixes de Disney sempre són dones sense fills, per exemple”, reflexiona la cineasta. Creu que aquesta absència de dones que no volen ser mares també es deu a una qüestió política. Segons Torres, la maternitat s'ha instrumentalitzat per tal de beneficiar a un sistema conservador i capitalista per transmetre la propietat privada, el llinatge i per contribuir al fet que a les dones no els resulti fàcil abandonar l'esfera domèstica.

 

La naturalitat amb què es relacionen els protagonistes és clarament una de les fortaleses de la pel·lícula, però també la sensibilitat amb què Torres presenta els dubtes i la fermesa de la Lola. Per a Liliana Torres també va ser fonamental retratar la pressió de la parella. “Moltes vegades la paternitat als homes els arriba a través de la maternitat, és a dir, a través de les dones que tenen a prop i que volen ser mares. No hi ha un qüestionament previ i es deixen portar. D'alguna manera és una mica el que passa entre el Bruno i la Lola. Ell s'ha deixat portar pel desig de no ser mare de la seva parella, però quan arriba el moment ell es desperta i comença a imaginar amb delit la possibilitat de ser pare. Tot i això, ell no imposa el seu punt de vista, sap que la decisió final és d'ella, però també té dret a parlar-ne. La directora explica que tot l'equip tenia clar que volia mostrar una relació de parella sana i creu que en Bruno és “simplement una persona amb responsabilitat afectiva, ni més ni menys” tot i que sovint li destaquen aquest retrat positiu del personatge masculí. Això la porta a reflexionar sobre la falta de referents de “la masculinitat positiva pel que fa a les cures”. “Hi ha una responsabilitat aquí dels homes, directors i escriptors, de començar a buscar-la i transmetre-la”.

 

 

 

Mamífera transmet una gran sensació de realisme a través de la història reflexiva de Liliana Torres que la directora de fotografia Lucía C. Pa s'encarrega de captar a la perfecció amb la càmera, gràcies a la serenitat com a principi fonamental. Són ben singulars les seqüències de collages obra de l'artista María José Garcés Larrain -animats per la Nú Larry-, que es manifesten en forma de malsons de la Lola que contribueixen a l'encant creatiu de la pel·lícula. En aquestes escenes breus, la Lola es vesteix amb roba inspirada a mitjan segle passat, amb el disseny de vestuari de la Désirée Guirao, i s'introdueix en mons fantàstics terrorífics relacionats amb la maternitat. Els collages estan dissenyats per emular l’estil artístic de la Lola. Pel que fa a la banda sonora, tenim una guitarra que alterna moments de punteig suau amb altres de rock indie, amb música original d'en Joan Pons Villaró, que aporta el fons de tensió d'aquesta vida alterada sobtadament. La dissenyadora de producció, la Xènia Besora, aporta molta proximitat a les escenes dels pisos dels personatges, que sempre es mostren desordenats però acollidors, molt en la línia de moltes de parelles de la Generació Y, popularment coneguts com a millennials.

 

 

Mamífera es va estrenar mundialment el 8 de març de 2024 a Texas, el Dia Internacional de la Dona, on va enamorar al públic del festival SXSW d'Austin, el Sundance de Texas. És en aquest festival on la Maria Rodríguez Soto va obtenir un merescut premi a la Millor Actriu, precisament a la capital un dels estats amb lleis antiavortament més estrictes dels Estats Units. La cinta també va rebre tres nominacions als Premis Gaudí; a millor actriu, millor actor i millor pel·lícula. Torres afirmà que estava molt contenta de presentar la pel·lícula coincidint amb el 8 de març. "Estic a favor del dret a decidir de la dona en tot moment i presentar la pel·lícula en un estat antiavortista ens fa sentir orgulloses", reconeix. Per la cineasta també fou una manera de "col·laborar" en la desestructuració de la "nova onada d'ultradreta" que sacseja el món. 

 

 

 

Maria Rodríguez, l'actriu protagonista, destaca que “cal reivindicar la felicitat del treball. Aquest va ser un rodatge feliç i molt tendre, perquè es va treballar des d'una tendresa i des d'una professionalitat que jo no havia vist. Això té molt a veure amb les caps d'equip, hi havia molta interacció entre totes, molta cooperació. El cinema sovint és molt jeràrquic, però aquí era tot el contrari. Jo dic als productors que posin dones al capdavant, perquè és tot més senzill i condeix més”. Liliana Torres també insisteix en la importància de reivindicar l'amistat, que juga un paper clau a Mamífera. "Avui en dia és molt important", recorda, "abans la càrrega emocional i vital anava tota cap a la parella i no sempre ha de ser així, és una situació molt bonica quan aquesta va a parar a altres llocs".

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora

➤ Q&A amb la directora i l'actriu protagonista.

 

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 25 d'abril de 2025 a les 20 h

No recomanada per a menors de 7 anys

 

Per finalitzar, us informem que el dimarts 6 de maig arriba l'ALT IFF, l'Altafulla International Film Festival, el primer festival de cinema que neix amb la voluntat de situar Altafulla al mapa de la indústria cinematogràfica. Es tracta d'un festival que combina cinema i valors relacionats amb la cultura hídrica i la preservació dels ecosistemes marins. En aquesta sessió de cinema, comptarem amb la presència de l'actor i codirector del festival en qüestió, l'altafullenc Carles Francino, que ens presentarà aquest nou esdeveniment del cinema de forma més detallada tot just abans del visionat de Mamífera.