MAMÍFERA (2024) és la tercera pel·lícula de la directora i guionista catalana Liliana Torres, una comèdia dramàtica que gira al voltant de l'exploració de l'autonomia corporal i reproductiva femenina i sobre el pes del context social en la presa d'algunes decisions importants de les nostres vides. Maria Rodríguez Soto i Enric Auquer són els actors encarregats de donar vida a la parella protagonista, la Lola i el Bruno. Torres ha anat convertint les
seves ficcions en espais per interrogar-se sobre el seu lloc en
el món. Mamífera segueix aquesta mateixa idea a partir del dubte existencial que es
planteja la Lola, una dona que ronda els quaranta, que treballa com a professora titular en una universitat i que comparteix vida i llar amb la seva
gossa i el Bruno, la seva parella, quan
s'adona que és gairebé l'única dona del seu entorn que no vol ser mare. La Lola gaudeix d'una vida feliç fins que descobreix que està embarassada
de 10 setmanes i aquesta notícia revoluciona la seva existència. Encara que sempre ha tingut clar que no volia ser mare, amb l'embaràs sobtat se sent qüestionada per la
societat, per les pors internes i pel desig sobtat del seu company per tenir la
criatura.
Comencen els dubtes, la culpabilitat per no tenir instint maternal, que és gairebé un imperatiu per a les dones. “És que la societat fa replantejar-se al personatge si té un trauma, si li va passar alguna cosa de petita per a no voler ser mare. Al final et preguntes si no tens l'instint, si no tens aquesta supervivència mamífera, si tens un problema”, deia l'actriu Maria Rodríguez en una entrevista. A diferència de les seves amigues (les actrius Ruth Llopis, Anna Alarcón, María Ribera i Anna Bertran), la Lola mai ha volgut ser mare, però el protocol legal a l'hora d'avortar l'obliga a esperar tres dies abans d'iniciar el procediment, un període imposat per una llei espanyola -derogada el 2022- que obligava les dones a prendre's 72 hores per considerar la decisió d'interrompre el seu embaràs. La vida feliç i tranquil·la que duia s'ha convertit en una muntanya russa d'emocions que durant aquests tres dies la porta a reafirmar-se a través de totes les dones del seu entorn més proper. Malgrat tot, la Lola se sent perduda en un món que encara exerceix una forta pressió social perquè les dones siguin mares. Estem davant d'una proposta valenta i sincera sobre un tema que tradicionalment ha estat sacralitzat, el de la maternitat, fent que fos el fi últim i el més important en la vida de tota dona, una altra realitat de la qual la majoria de les nostres mares i àvies ni tan sols podien plantejar-se una altra opció.
Afortunadament, avui dia podem parlar més obertament de l'existència de dones que no volen ser mares i que aquestes deixin de patir l'estigma d'una societat que tot sovint les assenyalava com si fossin defectuoses. És ben coneguda l'expressió "se li passarà l'arròs" en referència a una dona adulta que no ha sigut mare. Sota tota aquesta pressió social, gairebé ancestral, fins i tot moltes de les dones que tenen clar que no volen ser mares, en algun moment han arribat a plantejar-se si estan cometent un error del qual potser se n'acabaran penedint. És interessant
comptar amb referents de dones adultes per
mostrar-nos aquesta realitat des d'un punt de vista més madur. La
maternitat no és gens fàcil, involucra molta energia i molta
organització, la decisió de tenir descendència no s'hauria de prendre mai a
la lleugera, però vivim en una societat on a les dones encara se'ns
educa, des de la més tendra infantesa, per desitjar ser mares. Només cal veure les joguines destinades a les nenes, a
diferència de les que estan pensades pels nens. A nosaltres ens
eduquen des de ben petites per desitjar ser mares i cuidadores, i trencar amb això no
sempre és fàcil.
Encara que la nostra protagonista ens mostra una dona que no vol ser mare, durant tota la pel·lícula la directora ens presenta diferents dones i les seves vivències particulars pel que fa a la maternitat, entre elles les amigues de la Lola i la seva mare, que serveixen per a evidenciar la dificultat de temes com la conciliació, la parella o les exigències socials. Aquí podríem encetar un altre debat molt necessari sobre tota aquella informació valuosa que no s'arriba a transmetre entre dones sobre la maternitat, més enllà dels aspectes més populars i idealitzats. Sembla que encara hi ha resistència, per part de dones que han estat mares i per part del personal sanitari, a transmetre amb total transparència i tot luxe de detalls tot el que implica ser mare, tant pel que fa a les coses bones com per les dolentes. "El que vaig veure en la meva mare sempre em va semblar un contrast molt immens en contrast amb el que jo escoltava de la maternitat i de les mares, o fins i tot del que veia en pel·lícules. Vaig veure una mare superada pel treball, per l'obligació amb les filles, pels diners, per l'àmbit domèstic. Em sembla que no van tenir aquesta oportunitat de qüestionar-s'ho i que les que sí que s'ho qüestionaven segurament ho feien en silenci", diu Torres. "Tenia 25 anys quan la meva mare em va dir per sorpresa: 'No tinguis fills, gaudeix de la vida'. La frase em va marcar. Era la meva mare una mare penedida? Aquesta va ser la llavor que va sembrar els meus dubtes sobre la maternitat", rememora la directora.
Durant
massa temps, el relat cinematogràfic ha estat sota el domini dels homes. L'arribada de les dones rere les càmeres ha significat un canvi narratiu important, ara s'expliquen altres
històries i des de punts de vista ben diferents. Les directores han canviat la imatge de la
maternitat, que ara es mostra complexa i contradictòria, de la mà de personatges que
fins ara no s'havien vist, reals i propers, allunyats del tradicional retrat de la mare feliç, devota i entregada totalment a la família
i a les tasques de la llar sense queixes. La Liliana
subratlla “l'absència
de referents positius de dones que no volen ser mares”. Això demostra la poca importància que se li ha donat al tema i del fàcil que ha estat
per al cinema imperant posar a totes aquestes
dones en un paper secundari i sempre sota el clixé d'amargades
que detesten les criatures. "Les bruixes de
Disney sempre són dones sense fills, per exemple”, reflexiona la
cineasta. Creu que aquesta absència de dones que no volen ser mares
també es deu a una qüestió política. Segons Torres, la maternitat
s'ha instrumentalitzat per tal de beneficiar a un sistema conservador i
capitalista per transmetre la propietat privada, el llinatge i per contribuir al fet
que a les dones no els resulti fàcil abandonar l'esfera domèstica.
La naturalitat amb què es relacionen els protagonistes és clarament una
de les fortaleses de la pel·lícula, però també la sensibilitat amb què
Torres presenta els dubtes i la fermesa de la Lola. Per a Liliana Torres també va ser fonamental retratar la pressió de la parella. “Moltes vegades la paternitat als homes els arriba a través de la maternitat, és a dir, a través de les dones que tenen a prop i que volen ser mares. No hi ha un qüestionament previ i es deixen portar. D'alguna manera és una mica el que passa entre el Bruno i la Lola. Ell s'ha deixat portar pel desig de no ser mare de la seva parella, però quan arriba el moment ell es desperta i comença a imaginar amb delit la possibilitat de ser pare. Tot i això, ell no imposa el seu punt de vista, sap que la decisió final és d'ella, però també té dret a parlar-ne. La directora explica que tot l'equip tenia clar que volia mostrar una relació de parella sana i creu que en Bruno és “simplement una persona amb responsabilitat afectiva, ni més ni menys” tot i que sovint li destaquen aquest retrat positiu del personatge masculí. Això la porta a reflexionar sobre la falta de referents de “la masculinitat positiva pel que fa a les cures”. “Hi ha una responsabilitat aquí dels homes, directors i escriptors, de començar a buscar-la i transmetre-la”.
Mamífera transmet una gran sensació de realisme a través de la història reflexiva de Liliana Torres que la directora de fotografia Lucía C. Pa s'encarrega de captar a la perfecció amb la càmera, gràcies a la serenitat com a principi fonamental. Són ben singulars les seqüències de collages obra de l'artista María José Garcés Larrain -animats per la Nú Larry-, que es manifesten en forma de malsons de la Lola que contribueixen a l'encant creatiu de la pel·lícula. En aquestes escenes breus, la Lola es vesteix amb roba inspirada a mitjan segle passat, amb el disseny de vestuari de la Désirée Guirao, i s'introdueix en mons fantàstics terrorífics relacionats amb la maternitat. Els collages estan dissenyats per emular l’estil artístic de la Lola. Pel que fa a la banda sonora, tenim una guitarra que alterna moments de punteig suau amb altres de rock indie, amb música original d'en Joan Pons Villaró, que aporta el fons de tensió d'aquesta vida alterada sobtadament. La dissenyadora de producció, la Xènia Besora, aporta molta proximitat a les escenes dels pisos dels personatges, que sempre es mostren desordenats però acollidors, molt en la línia de moltes de parelles de la Generació Y, popularment coneguts com a millennials.
Mamífera es va estrenar mundialment el 8 de març de 2024 a Texas, el Dia Internacional de la Dona, on va enamorar al públic del festival SXSW d'Austin, el Sundance de Texas. És en aquest festival on la Maria Rodríguez Soto va obtenir un merescut premi a la Millor Actriu, precisament a la
capital un dels estats amb lleis antiavortament més estrictes dels Estats Units. La cinta també va rebre tres nominacions als Premis Gaudí; a millor actriu, millor actor i millor pel·lícula. Torres afirmà que estava molt
contenta de presentar la pel·lícula coincidint amb el
8 de març. "Estic a favor del dret a decidir de la dona en tot moment i
presentar la pel·lícula en un estat antiavortista ens fa sentir
orgulloses", reconeix. Per la cineasta també fou una manera de
"col·laborar" en la desestructuració de la "nova onada d'ultradreta" que
sacseja el món.
Maria Rodríguez, l'actriu protagonista, destaca que “cal reivindicar la felicitat del treball. Aquest va ser un rodatge
feliç i molt tendre, perquè es va treballar des d'una tendresa i des
d'una professionalitat que jo no havia vist. Això té molt a veure amb
les caps d'equip, hi havia molta interacció entre totes, molta
cooperació. El cinema sovint és molt jeràrquic, però aquí era tot el
contrari. Jo dic als productors que posin dones al capdavant,
perquè és tot més senzill i condeix més”. Liliana Torres també insisteix en la importància de reivindicar l'amistat, que juga un paper clau a Mamífera.
"Avui en dia és molt important", recorda, "abans la càrrega emocional i
vital anava tota cap a la parella i no sempre ha de ser així, és una
situació molt bonica quan aquesta va a parar a altres llocs".
✎ Janira Muñoz
➤ TRÀILER de la pel·lícula.
➤ Entrevista a la directora
➤ Q&A amb la directora i l'actriu protagonista.
Sala La Violeta
Carrer de l'Hostal,15, Altafulla
Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.
Divendres 25 d'abril de 2025 a les 20 h
No recomanada per a menors de 7 anys
Per finalitzar, us informem que el dimarts 6 de maig arriba l'ALT IFF, l'Altafulla International Film Festival, el primer festival de cinema que neix amb la voluntat de situar Altafulla al mapa de la indústria cinematogràfica. Es tracta d'un festival que combina cinema i valors relacionats amb la cultura hídrica i la preservació dels ecosistemes marins. En aquesta sessió de cinema, comptarem amb la presència de l'actor i codirector del festival en qüestió, l'altafullenc Carles Francino, que ens presentarà aquest nou esdeveniment del cinema de forma més detallada tot just abans del visionat de Mamífera.
