15 mar. 2013

ELEFANTE BLANCO


 ELEFANTE BLANCO

Títol original: Elefante blancoDirecció: Pablo Trapero
Guió: Alejandro Fadel, Martín Mauregui, Santiago Mitre i Pablo TraperoPaís:  Argentina-Espanya, 2012
Fotografia: Guillermo NietoMúsica:  Michael Nyman
Muntatge: Pablo Trapero y Nacho Ruiz CapillasInterpretació: Ricardo Darín, Jérémie Rénier, Martina Gusman...
Durada: 106 minuts
Versió: original en castellà
Calificació: No recomanada a menors de 12 anys
 Premis: Festival de Cannes 2012: Secció oficial a concurs "Un Certain Regard" 



Sinopsi: Elefante blanco narra la història d'amistat de dos capellans, Julián i Nicolau, que després de sobreviure a un intent d'assassinat per part de l'exèrcit durant el seu treball a Amèrica Central, s'assenten en un barri de Buenos Aires per desenvolupar la seva apostolat i tasca social. Allà coneixen a Luciana, amb qui lluitaran colze amb colze contra la corrupció, un mal endèmic de la zona. El seu treball els enfrontarà a la jerarquia eclesiàstica i als poders governamentals i policials, arriscant les seves vides per defensar el seu compromís i lleialtat cap als veïns del barri.
 

CRÍTIQUES PROFESSIONALS

Escrit per Julio Rodríguez Chico
A mig camí entre el capellà rural de Bernanos i el capellà guerriller compromès amb la societat trobem a Julián, rector en un suburbi miserable i violent de Buenos Aires. Allà tracta de portar a bon port la seva tasca pastoral, quan li diagnostiquen un tumor cerebral i es veu obligat a buscar suport i relleu en el seu amic Nicolás. Si Julián arrossega dubtes sobre la seva missió i sent amargor en el seu interior, Nicolás pateix el sentiment de culpa i la solitud que el porten a debatre entre la seva vocació i l'amor humà. Narcotràfic i famílies trencades, 
violència entre bandes de carrer i tibantors amb les autoritats civils i eclesiàstiques conformen el difícil ambient d'aquesta parella de sacerdots que tenen més o menys fe en la justícia social i en l'ajuda divina. Així és Elefante blanco, última pel·lícula de Pablo Trapero i homenatge al pare Carlos Múgica, assassinat el 1974 quan desenvolupava la seva tasca a la parròquia bonaerense de Crist Obrer, per ell fundada. Uns llargs plans seqüència i una fotografia de tons apagats ens introdueixen en un escenari 
de misèria material i moral, tractats des d'una estètica realista. Allà uns sacerdots i laics compromesos intenten aixecar un projecte humà i social, entre les dificultats de l'entorn i les crisis internes que pateixen. Trapero aconsegueix recollir el dramatisme d'un ambient hostil i opressiu, però amb prou feines ho aconsegueix amb el drama existencial dels seus protagonistes: la interpretació de Ricardo Darín salva, però, els mobles amb un silenci que reflecteix un dolor interioritzat i un futur ple de dubtes en Julián; per la seva banda, 
Jérémie Renier no aguanta el pes de la culpa que se suposa en Nicolás, i el seu ràpid esfondrament és previsible i alhora forçat, tret que el muntatge ens hagi privat de passos intermedis en la seva evolució . Per això, les tensions personals queden eclipsades per la situació de conflicte permanent que es viu als carrers. A la cinta li costa arrencar i després no empantanegar entre tanta misèria i violència, amb una tòrrida subtrama amorosa que pretén oferir com a 
alternativa vàlida al compromís de Julián. Amb ells, Trapero aixeca un retrat d'oposats complementaris, amb els seus moments d'heroïcitat i de debilitat, amb les seves tensions i els seus dubtes de consciència. Tots dos arrisquen i lliuren la seva vida pels més indefensos, i tots dos tenen por de no poder salvar la seva en el combat final, quan senten l'odi i la carn que els amenacen. Elefante blanco –nom de l'hospital de la barriada de Buenos Aires, inacabat en la seva 
construcció, allotjament de drogoaddictes i gent sense sostre– mostra alguns centelleigs de bon fer cinematogràfic, fonamentalment en la posada en escena i disseny de producció, i també espurnes d'una fe compromesa amb una tasca social no exempta de dificultats. El silenci de Déu i el lliurament als altres, la debilitat humana i la necessitat d'afecte, la pobresa i la desídia dels governants constitueixen massa i transcendentals realitats, tractades aquí evitant el tòpic, de manera tan personal com ambiciosa.
 
Escrit per José Arce


Pablo Trapero torna per airejar els draps bruts d'Argentina centrant la seva mirada en els oblidats, que malviuen en gegantines barriades marginals al marge de la societat. Bona posada en escena.

«No vull acabar odiant a tot el món». Bandes, ambient suburbial, (fangosos) interessos burocràtics i institucionals, corrupció, drogues, violència desfermada... al que cal unir les flaqueses inevitables de l'ésser humà i les temptacions de la carn. Un còctel de barreja explosiva que col·loca a tots els personatges de la pel·lícula a prop, perillosament a prop, del punt de ruptura individual i col·lectiu, però és un coqueteig amb l'abisme desenvolupat des massa línies confluents al guió també signat per Trapero, camins no sempre efectius en el 
traç de les relacions interpersonals per bona, meticulosa i conscient que sigui la posada en escena i maneig de la càmera per part del cineasta. 
Això sí, el to de thriller vibrant del conjunt ajuda a la digestió del seu compromís, una opció visual, estètica i narrativa que apropa aquest Elefante blanco a una llotja molt més ampli que l'interessat en el drama de denúncia social. Quant al trident central, Ricardo Darín està còmode, com sempre, el dardennià Jérémie Renier grinyola una mica des de la 
seva forçosa adaptació lingüística, de vegades poc natural més enllà del lògic, i Martina Gusman defensa de manera regular el menys saborós dels personatges principals.

No hay comentarios:

Publicar un comentario