EN UN MUNDO MEJOR

Títol original: Hævnen
Direcció: Susanne Bier
Guió: Anders Thomas Jensen; basat en un argument de Susanne Bier i Anders Thomas Jensen
País: Dinamarca, 2010
Fotografia: Morten Søborg
Música: Johan Söderqvist
Muntatge: Pernille Bech Christensen i Morten Egholm
Interpretació: Mikael Persbrandt, Trine Dyrholm, Ulrich Thomsen, Markus Rygaard, William Jøhnk Nielsen, Bodil Jorgensen, Elsebeth Steentoft, Martin Buch, Anette Stovebaek, Kim Bodnia.
Durada: 113 minuts
Versió: original subtitulada en castellà
Calificació: No recomanada per a menos de 7 anys 





Premis 2010: 
Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Globus d'Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa. 
Premis del Cinema Europeu: Millor director i cinc nominacions, inclosa la de millor pel·lícula. 
Festival de Sevilla: millor direcció i millor guió. 

Sinopsi:
Anton és metge i divideix el seu temps entre una petita ciutat idíl·lica a Dinamarca i el seu treball en un camp de refugiats a Àfrica. En aquests dos mons tan diferents, ell i la seva família s'enfronten a conflictes que els empenyen a escollir entre la venjança i el perdó. Anton i la seva esposa Marianne tenen dos fills, estan separats i consideren la possibilitat de divorciar-se. El major dels seus fills, Elias, de deu anys, pateix el constant bullying d'uns companys fins que un altre noi el defensa, Christian. La mare de Christian ha mort recentment de càncer i Christian no ha superat la pèrdua. Elias i Christian no triguen a estar molt units, però Christian involucra Elias en un perillós acte de revenja que pot comportar conseqüències tràgiques, una situació que a més de posar a prova l'amistat que els uneix, també posa en perill diverses vides.

Pots veure el trailer aqui

Crítiques Professionals

Escrit per José Arce

Susanne Bier desplega tot el seu "saber fer" darrera les càmeres per oferir un drama potentíssim, en un esforç de direcció perfectament defensat per un repartiment poderós i profund. Mikael Persbrandt broda el seu paper.

Amb mà continguda malgrat l'abismal material emocional que mou ─ signat per Anders Thomas Jensen, col·laborador freqüent de Bier multinominat i multipremiat arreu del planeta com a guionista i curtmetratgista ─, la realitzadora ofereix a l'espectador un elaboradíssim treball de direcció, reflectit en un objectiu que passa de l'estatisme pràcticament pictòric al nerviosisme de la càmera en mà, als zooms intranquils que gairebé xoquen amb els personatges; la cineasta es recolza, a més, en una espectacular fotografia de Morten Søborg 

que realça textures i paisatges fins a l'increïble, en una banda sonora perfectament integrada en les prop de dues hores de projecció, i en un intel·ligent muntatge que respecta tant a l'elenc com a l'observador, tenallats tots dos per la constant tensió quieta que desprèn la història.

Ara bé, si l'espectre purament tècnic és sensacional, no ho és menys el desplegament d'un repartiment encapçalat per un increïble Mikael Persbrandt, que abarrota el seu personatge de matisos humans en la 

composició d'un paper senzillament terrible. Al seu voltant, Bier canvia els punts de vista per establir l'anhel que planteja el títol mitjançant la confrontació dels paratges que emmarquen la pel·lícula ─ la pobresa d'Àfrica, la prosperitat material d'Europa del nord ─ i dels propis participants de la tragèdia ─ adults i adolescents, que solquen camins radicalment oposats tot i buscar els mateixos objectius finals ─, una gran proposta, en definitiva, que anima a plantejar que la solució als nostres dubtes moltes vegades està tan a prop, tan a l'abast de la mà, que ni tan sols arribem a veure. Però hi és.

Escrit per Julio Rodríguez Chico

Susanne Bier ens emociona i ens fa reflexionar sobre l'afecte i la soledat, el dolor i la mort, la venjança i la violència. Ho fa amb un treball aspre i punyent d'enorme intensitat dramàtica i que està obert a l'esperança.

Cada pel·lícula de Susanne Bier és com una bomba d'emocions i una crida a les 

consciències, tant pels durs temes que aborda com per la facilitat per penetrar a l'interior dels personatges i arribar a l'espectador. Les seves històries són drames intensos amb situacions límit que miren a la mort com a element dinamitzador, i que donen refugi a personatges en conflicte amb si mateixos i amb l'entorn. En un món millor ens presenta a una família trencada pel càncer i a una altra pel divorci que clamen per una segona oportunitat, a un noi enrabiat amb la vida i disposat a venjar-se de 

la injustícia, i a un altre més inclinat a encaixar els cops que li arriben, també a un pare disposat a ser valent però no un idiota que es refugia en la força, i a una societat que ha d'aprendre a perdonar per creure en un món millor.

Anton és un metge compromès amb un campament africà de refugiats i també un marit que necessita el perdó de la seva dona Marianne. Un dels seus fills es diu Elias i pateix l'assetjament escolar sense dir ni piu, 

seguint l'exemple patern de no respondre amb més violència. En la seva solitud, Elias es fa aviat amic del nouvingut Christian, que ha perdut la seva mare per càncer i no és capaç de perdonar a un pare que li va assegurar que ella no moriria, ni tampoc l'agressor que molesta al seu amic o al pare d'aquest. Christian ha optat per donar primer i més fort perquè l'altre no pugui respondre, i per això busca la complicitat d'Elias, per acabar d'una vegada per totes amb la injustícia dels que abusen de la força, i fer-ho amb les seves

mateixes armes.

Bier sap moure la càmera per crear un entorn que es converteix en remolí emocional, i també fixar-la en els rostres amb primers o primeríssims plans per capturar tot el sentiment i dramatisme d'unes ànimes plenes de dolor i  necessitades de pau. Els seus personatges es veuen embolicats en baralles de nens o en conflictes de majors, i tracten de sortir airosos amb una paraula i una mirada de compassió, o amb un cop de puny d'ira i venjança.

De vegades necessiten una mica de soledat i es retiren de l'enrenou per submergir-se en les aigües refrescants de la mar, contemplar un capvespre o pujar a dalt d'un terrat des de la qual albirar la ciutat. Els falta oxigen per viure, però sobretot necessiten algú en qui confiar i obrir la seva ànima. Són drames íntims que els fan plorar, cridar i colpejar, ferides que només l'amor i el perdó poden curar. La directora danesa aconsegueix aquestes inquietuds amb una fotografia que carrega les atmosferes i una banda sonora emotiva que empra amb eficàcia

el so i el silenci.

El profund i commovedor retrat dels personatges i els seus problemes ve secundat per una estupenda tasca de càsting i direcció d'actors, així com per unes interpretacions de luxe. Mikael Persbrandt dóna vida a un pare exemplar malgrat les seves debilitats passades, capaç de donar mostres d'integritat com a metge –magnífica l'escena al campament africà, en què s'ha d'enfrontar al

monstre i també als refugiats– i com a persona enfrontada a difícils dilemes. No menys força té la seva dona a la ficció, Trine Dyrholm, amb una mirada profunda que reflecteix sofriment i tendresa, o la parella de Markus Rygaard i William Jøhnk Nielsen, que mostra totes les mancances afectives i l'univers de solitud en què es poden veure sumits els nens.

Com en Després del casament (2006) o en Coses que vam perdre en el foc (2007), Susanne Bier ens emociona i ens fa reflexionar 

sobre l'afecte i la soledat, el dolor i la mort, la venjança i la violència. Ho fa amb un treball aspre i punyent d'enorme intensitat dramàtica i que està obert a l'esperança, amb històries molt humanes i plenes de força, on els personatges poden optar per comportar-se com gallines, com terroristes o com a persones que saben perdonar.