Títol
original: Le gamin au vélo
Direcció i
Guió: Jean-Pierre
Dardenne y Luc Dardenne
País:
Bèlgica, França, Itàlia, 2011
Fotografia:
Alain
Marcoen
Música: varis
Muntatge: Marie-Hélène Dozo
Interpretació: Cécile De France, Thomas Doret, Jérémie Renier, Fabrizio Rongione, Egon
Di Mateo, Oliver Gourmet.Durada: 87 minuts
Versió: original subtitulada en castellà
Calificació:
no recomanable a menors de 7 anys
Premis 2011:Gran Premi del Jurat (Ex-aequo) Festival de Cannes; Nominada a Millor
pel·lícula estranjera als Premis Cesar; Premis del Cinema Europeo: Millor guió.
4 nominacions, incloent millor pel·lícula; Globos de Oro: Nominada a millor
pel·lícula de parla no anglesa. Festival de Valladolid - Seminci: Secció
oficial llargmetratges a concurs
Si voleu veure el trailer, cliqueu aqui
Sinopsi:Cyril té gairebé 12 anys i
un únic pla: trobar al pare que el va deixar temporalment en una llar infantil
d'acollida. Coneix per casualitat a Samantha, que té una perruqueria. Samantha
accedeix que es quedi amb ella els caps de setmana. Cyril no vol reconèixer
l'amor que Samantha sent per ell, un amor que el nen necessita desesperadament
per calmar la seva ràbia.
Comentari:
Amb aquesta pel·lícula, els
directors belgues veuen necessari recuperar el concepte de vincle i compromís
dins la societat, fugir de l'espiral d'individualisme i delinqüència, i tornar
a la família com a nucli fonamental per a la seva construcció.
Julio Rodriguez Chico per a
Labutaca.net
Amb una narrativa senzilla i
clara, amb un ritme que no decau en cap moment a través de girs ben encadenats,
i amb una excel·lent direcció d'actors —sobretot
del nen protagonista—, els germans Dardenne es
mantenen en la seva línia realista que s'acosta a la gent del carrer i
especialment a aquells que estan en període de formació. Els adolescents —en aquest cas un nen— els
permeten fer evolucionar els seus personatges, demanar perdó i redimir, lluitar
contra els obstacles de l'ambient i d'una societat perillosa. Aquí situen a
Cyril en una cruïlla d'odi i indiferència per una banda, i d'afecte i educació
per un altre, i l'obliguen a seguir un o altre camí. Veiem que en el seu
interior sent la necessitat de la recerca del pare i de sacrificar-ho tot per
recuperar aquesta proximitat, però també assistim al començament de la seva
maduresa quan de s'adona del que li convé i de la responsabilitat de les seves
decisions.
La bicicleta és, en
definitiva, símbol d'unió amb el que s'entén com a família, nexe i vincle amb
el seu pare, l'únic que li queda. I d'aquí el seu afany per recuperar o per evitar
que li robin. Però també és cert que Samantha és qui li regala per segona
vegada, després de l'abandonament patern, i és com una nova oportunitat
d'afecte que se li ofereix per decidir el seu futur. En aquest sentit, és
significativa l'escena en què es coneixen i la manera com s'agafa a la dona en
el consultori, necessitat de l'afecte de l'abraçada.
D'aquesta manera, la pel·lícula
es converteix en un conte moral per a l'espectador, on els Dardenne opten per donar-li
una perspectiva lluminosa i esperançada, tant a través de la fotografia de tons
clars –el sol exterior és reflex de l'interior– com d'una música simfònica que
emergeix puntualment per concedir-nos serenitat i ampliar horitzons.
Esplèndides interpretacions d'un Thomas Doret ple de ràbia i decidit a
recuperar la seva bicicleta, i d'una dolça Cécile De France que sap transmetre
l'afecte necessari perquè aquesta màgica relació sigui versemblant. Finalment,
l'equilibri de temes i subtrames i la contenció al abordar-los, converteixen "El
niño de la bicicleta" en una mirada polièdrica sobre l'individu i la
societat, contemplada des de l'optimisme en una gran pel·lícula per als amants
del cinema social i d'autor.
ENTREVISTA ALS DIRECTORS:
¿Cómo surgió la
idea de hacer “El niño de la bicicleta”?
Luc: Era
una historia que nos rondaba hace mucho tiempo. La historia de una mujer que
ayuda a un chico a liberarse de la violencia que le aprisiona. La primera
imagen era la de este niño, un manojo de nervios, que encuentra la paz y el
sosiego gracias a otro ser humano.
Sus películas
suelen tratar las relaciones entre padres e hijos: “La promesa”, “El niño”, “El
hijo”. ¿A qué se debe?
Luc: Todos
somos hijos o hijas de alguien...
Jean-Pierre: La
sociedad fomenta el individualismo. Así que es una especie de reacción y de la
necesidad de recuperar la noción de vínculo. Un vínculo que no es
necesariamente biológico, como ocurre con Samantha y Cyril...
¿Es difícil
rodar la ternura?
Luc: La
verdad es que el mal siempre resulta más atractivo (risas). Pero era muy
importante que no cayéramos en una ternura edulcorada. Lo que sí queríamos
reflejar con la mayor exactitud posible era ese sentimiento de apertura y de intercambio.
Jean-Pierre: Hacer
una película sobre un personaje que se vuelca desinteresadamente en otra
persona no nos ha ocurrido muy a menudo. Rodar en verano nos ayudó a que la
película tuviera cierto brillo y también cierta dulzura. Y Cécile de France
transmite esas cualidades de forma natural.
No suelen
trabajar con actores conocidos.
Luc: No
habíamos programado nada. Nunca escribimos pensando en un actor en particular.
En cuanto terminamos el guión empezamos a pensar en actrices y Cécile fue la
que surgió primero. Sabíamos que con ella evitaríamos ese lado melodramático.
Su cuerpo y su cara lo dicen todo. Le enseñamos el guión y aceptó
inmediatamente. Nos hizo algunas preguntas sobre las motivaciones de su
personaje. Le dijimos que Samantha estaba ahí en ese momento. Nada más. Y ella
confió en nosotros.
¿Cómo
encontraron a Thomas Doret, el chico que interpreta a Cyril y que está en casi
todas las escenas?
Jean-Pierre: Lo encontramos por
la vía habitual para buscar actores de su edad: poniendo un anuncio en
el periódico. Al casting se presentaron un centenar de niños. Thomas
vino el primer día. Era el quinto que veíamos y enseguida supimos que
era él.
¿Cómo
escribieron el guión? ¿Cuánto tiempo les llevó?
Jean-Pierre: Un
año y unas cuantas semanas. Pero llevábamos mucho tiempo hablando del tema.
Luc: Empezamos
con un personaje, una situación, y tomamos notas sobre todo lo que nos parece
interesante. Después llega la estructura, luego el primer borrador, luego otro,
y otro... Nos lleva meses.
¿Y el rodaje?
Luc: 55
días. Con noches muy cortas. Pero nunca trabajamos después de la 1:30. Bueno,
puede que alguna vez. Estábamos rodando con un niño de 13 años. Estábamos muy
bien preparados. No ensayábamos mucho antes de una toma
