APPLES de Christos Nikou

La memòria és un misteri delicat i selectiu, que cadascú de nosaltres experimenta de manera profundament personal i totalment intransferible. La memòria no es pot compartir ni ensenyar. Com a individus, només podem conèixer allò que habita a la nostra ment. La memòria ens dona identitat.

Quant Aris és declarat oficialment desmemoriat, perd la seva identitat. És un adult en tota la seva forma i funcionalitat, però sense un passat conegut o un futur aparent. Una vida en blanc. Afectat, com molts altres, per uns atacs d'amnèsia que s'han estès pel món, Aris es trobarà sol sense que algú el reconegui i haurà de participar en un programa de Noves Identitats per tornar a donar sentir a la seva vida.

Amb la idea de recuperar una certa normalitat en la seva manera de connectar amb el món, Aris haurà d'anar complint una sèrie de tasques (com fer fotos del seu dia a dia fins a mantenir sexe), que li donen en una llista i en cintes de casset. Així, anirem veient fins a quin punt això li resulta d'interès o no.

L'Òpera prima del director grec Christos Nikou, que compta amb la producció executiva de l'actriu Cate Blanchett, és una interessant reflexió sobre el poder de la memòria, la construcció d'un mateix i l'importància d'experimentar la vida en primera persona. Molt interessat en el imprevisible i inexorable de la psique humana, Nikou porta amb aquesta pel·lícula un guió que pot semblar asfixiant, però amb una gran habilitat ho converteix en una experiència veritablement magnètica.

Mitjançant un ritme pausat i un format 4:3 molt adient, el director ens fica de ple en la ment d'un home que ha perdut tot i ha de tornar a retrobar-se amb si mateix. Un intent de reinici que té un especial interès quan Anna, una dona en la mateixa situació, es creua en el camí d'Aris.

Una pel·lícula sòbria no exempta d'ironia i sentit de l'humor. A estones ens fica en una mena d'univers alternatiu on trobarem escenes extravagants en contraposició a la mesura de la resta del guió.

Apples vehicula d'una manera pausada en una intriga sostinguda per conèixer qui és Aris. Com a dubte final, una gran porta oberta que queda al final del metratge, en un eco sobre les reflexions de la memòria. Potser estem davant d'un home que no vol recordar. Al cap i a la fi, quan voluntària pot ser l'amnèsia.

Entrevista al director Christos Nikou https://www.magazinema.es/entrevista-a-christos-nikou-por-su-opera-prima-apples/

Tràiler https://youtu.be/wAGTNiFLVzM

Divendres 16 de juny a les 20 hores. 

Sala La Violeta. 

Apta. 

Venda d'entrades i obertura de portes 30 minuts abans de la projecció. 

SURO de Mikel Gurrea

Qualificada per la premsa especialitzada com una de les pel·lícules que s'han de veure, sí o sí, SURO, arriba a la pantalla del Cineclub Altafulla el 26 de maig.

Òpera prima del director Mikel Gurrea, a la que precedeixen sis curtmetratges en el currículum de Gurrea,i on sembla que aquesta obra va ser pensada i treballada fins a l'últim detall durant molt de temps. Una pel·li rodona, ben feta i portada, que ens mostra un director a tenir molt en compte.

Helena (Vicky Luengo) i Ivan (Pol López) es proposen construir una nova vida en el bosc de sureres, però els seus diferents punts de vista sobre com viure en la terra emergeixen, desafiant el seu futur com a parella.

Que Vicky Luengo és una força de la natura com a actriu, ho veiem en moltes de les sèries i pel·lícules que ha protagonitzat. És un valor segur per una filmació i a SURO domina la pantalla a cada escena que hi surt. Però Pol López és, probablement, el gran descobriment en aquest llargmetratge, amb un personatge ric en matisos que, sense saber-ho, guia la pel·lícula i estableix una diàleg invisible amb l'espectador que poques vegades es veu en el cinema. Amic de Mikel Gurrea des de fa molts anys, el director tenia molt clar que volia comptar amb ell per aquesta pel·lícula. De fet, els primers passos de SURO van sorgir de sessions de treball i improvisació que Gurrea va portar a terme amb Pol López durant molt de temps. La gravació d'aquelles improvisacions li van donar peu a trenar el que posteriorment seria el guió.

Helena i Ivan posen sobre la taula l'ideal d'un canvi de vida bonic, deixant enrere la vida de ciutat i endinsant-se en la natura per construir una nova llar on esperar l'arribada d'un fill. Arquitectes tots dos, capficats en la reforma de l'antiga masia que Helena hereta de la seva tieta, l'arribada a la finca els portarà a cometre un pecat d'ambició. Un pecat que portarà a una destrucció a càmera lenta, ja que trigues a veure el que realment està passant. El conflicte entre com vivim i com ens agradaria viure, entre ideals i fets.

SURO navega entre els conflictes de classe, de raça i de sexe sense que es vegi d'una manera explícita. Ho va explicant amb una subtilesa que sense adonar-te'n ets dins de totes les situacions que la pel·lícula en parla. Plena de debats de consciència social, ens porta a pensar que moltes vegades trobem que és més fàcil pensar que som bones persones que, veritablement, ser-ho.

No us perdeu una fotografia exquisida, que capta amb gran detall l'escalfor del dia de feina al bosc De com la llum transforma les sureres en éssers vius únics, en escultures d'elles mateixes, tan bon punt arbres i al moment desproveïts de pell. No us perdeu el trenc d'alba, quan la jornada comença i els treballadors esmolen les seves destrals.

SURO és un prodigi de pel·li en estat de gràcia. Des de l'inici feliç a l'impactant final. Una obra gran i plena de capes, com els arbres del suro.

Trailer https://youtu.be/T_XGmL34fzA

Entrevista al director Mikel Gurrea https://elcontraplano.com/2022/11/28/mikel-gurrea-suro-es-la-tension-entre-los-ideales-y-la-practica/

Divendres 26 de Maig a les 20 hores.

Sala La Violeta.

No recomenada a menors de 12 anys.

Venda d'entrades i obertura de portes 30 minuts abans de la projecció.

 

MASS de Fran Kranz

Una sala, una taula, quatre cadires i dues parelles parlant. És tot el que veure-ho a MASS, del director Fran Kranz. Potser, una de les millors pel·lícules del passat any. Potser, una de les grans oblidades dels Oscars.

Dotada d'una senzillesa extrema i d'una aclaparadora execució, on un guió ben elaborat ens porta a veure com el diàleg pot ser suficient per trenar una peli enorme.

Anys després que el fill de Linda i Richard causés una enorme tragèdia, Gail i Jay estan per fi disposats a parlar, en un intent de tractar de continuar amb les seves vides.

A MASS trobarem una reunió entre dues parelles, on el director ens anirà desvelant a poc a poc el motiu d'aquesta. Connectem primer amb els protagonistes pel seu estat d'ànim i la seva aflicció que per la seva identitat. Kranz situa la paraula el centre de tot. Així, ens trobem davant de quatre interpretacions impecables, d'uns actors immensos com Martha Plimpton, Ann Dowd, Reed Birney i Jason Isaacs.

MASS li dona un poder catàrtic al diàleg i ens proposa aquesta aproximació única al procés que suposa conviure amb el dolor ocasionat per la violència i amb aquells que la van causar.

El més complicat de MASS és entendre als quatre protagonistes. La seva tristor, la seva desolació, el dolor, la culpa. I comprendre que hi ha darrere de cada retret, cada defensa, cada intent de trobar una explicació o una justificació al que va passar. No és una pel·lícula de bons i dolents, però sí tots necessiten trobar la culpa en algun lloc o en algú, perquè la seva pròpia culpa pugui esvair-se. Tots busquen, en fi, la comprensió i deixar enrere fets i sentiments que provoquen devastació en l'ànima.

Pot semblar que quatre persones assegudes al voltant d'una taula a una petita sala d'una parròquia no sigui gaire, quan el cinema ens acostuma a grans efectes visuals per donar ritme a la història. Però Fran Kranz té l'habilitat de donar a cada escena un ritme vertiginós, sense necessitat de fer grans coses amb la càmera. Sap on situar-la per no fer-se notar i, d'alguna manera, fer que tu també et trobis assegut en aquesta taula.

Tràiler https://youtu.be/hYWXJ2AhA20

Divendres 21 d'abril a les 20 hores.

Sala La Violeta.

No recomanada a menors de dotze anys.

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.

 

THE EYES OF TAMMY FAYE de Michael Showalter

Aquest mes de març arriba una pel·li d'Oscar a la pantalla del Cineclub Altafulla: LOS OJOS DE TAMMY FAYE, el biopic de Michael Showalter sobre l'extraordinari ascens, caiguda i redempció de la telepredicadora evangelista Tammy Faye Bakker, interpretada per Jessica Chastain.

Un biopic és una pel·lícula cinematogràfica que tracta la vida d'una persona o un grup de persones reals. No és un documental, sinó una dramatització cinematogràfica de la biografia dels seus protagonistes i també és considerat un gènere cinematogràfic molt diferent del reality film o pel·lícula basada en fets reals, on es parla més específicament d'un succés concret.

Tammy Faye i el seu marit van aixecar pràcticament del no-res la xarxa de cadenes religioses més gran del món i van gaudir d'una intensa popularitat gràcies als seus missatges d'amor, acceptació i prosperitat.

L'any 1974, moltes coses van canviar a la televisió americana. Es van estrenar sèries que després marcarien època com "Happy days" mentre altres clàssics com "La Tribu de los Brady" arribava a la seva fi. Un temps en què Richard Nixon donava per acabat un dels més grans escàndols de la història dels Estats Units proclamant la seva dimissió en directe després del Watergate. I en aquest ambient on es podia percebre el fi d'una televisió conversadora i poc arriscada, per altra banda, a un petit estudi de Carolina del Nord es gravava el primer programa catòlic presentat per Tammy Faye i Tim Bakker. I per bo i per dolent, van fer història.

Innegablement, The Eyes of Tammy Faye destaca per l'extraordinària interpretació de Jessica Chastain, on l'actriu no només es mimetitza amb el personatge sinó que té la capacitat de mostrar totes les capes que l'envolten. La seva mirada i el seu somriure, passen d'una felicitat naïf al començament de la pel·lícula cap a la tristor amarga d'una vida plena de penediment en el seu cas. Chastain no només replica la manera de ser de Tammy Faye, sinó que fa pujar la seva interpretació i, amb ella, la pel·lícula. Va guanyar l'Oscar a la millor actriu el 2021 per aquesta pel·lícula.

Michael Showalter, director de pel·lis com "La gran enfermedad del amor" (The big sick), ens porta en aquesta pel·lícula fins als anys setanta, en una imatge i un color remarcables, que gairebé podríem dir que caricaturitza l'estètica d'una època de canvis. La pel·lícula també va ser guanyadora de l'Oscar al millor maquillatge i certament el treball en aquest camp, en vestuari i en perruqueria és excel·lent. Tot això converteix THE EYES OF TAMMY FAYE en un biopic molt entretingut, que en moments troba el punt àlgid de la millor sàtira i que conté tot el que agrada del melodrama, la soap opera, la crònica de successos i el reflex de retalls de vida.

Entrevista a Jessica Chastain https://www.youtube.com/watch?app=desktop&v=9HHd56EN93E

Entrevista a Michael Showalter https://www.youtube.com/watch?v=NESiGeIkgu0

Tràiler: https://youtu.be/iVx9wBzBKII

Divendres 24 de Març de 2023 a les 20 hores.

Sala La Violeta.

No recomenada a menors de 12 anys.

COMPARTIMENTO NUM. 6 de Juho Kuosmanen

El Cineclub Altafulla us ofereix aquest mes de febrer la pel·lícula "COMPARTIMENTO NUM.6" del director Juho Kuosmanen.

Amb la seva òpera prima "El día más feliz en la vida de Olli Mäki", el finlandès Juho Kuosmanen ja demostrava tenir un tacte especial per les històries romàntiques sorprenents, iròniques i plenes de tendresa. Amb aquesta nova pel·lícula ens porta a una mena de road movie ferroviària per tornar-nos a parlar de la humanitat de la manera més humana, en un viatge que ens porta al fons de les persones.

Una jove universitària finlandesa agafa un tren cap a Moscou per anar al jaciment arqueològic de Murmansk. Al tren haurà de compartir el seu compartiment amb un desconegut, un miner rus. Aquesta convivència i unes trobades improbables, a poc a poc uniran a aquests dos éssers completament oposats.

A COMPARTIMENTO NUM. 6 trobarem uns viatgers que hauran d'enfrontar-se a la veritat del seu propi anhel de connexió humana. Encarrilada sobre l'excepcional interpretació i l'extraordinària química dels joves protagonistes (Seidi Haala i Yuriy Borisov), la pel·lícula juga amb les falses aparences per parlar de com les diferències entre els éssers humans pot ser la peça angular de la més poderosa de les connexions.

És probable que el miner rus caigui malament des del començament de la pel·li. De seguida pot ser jutjat sense conèixe'l. I potser serà necessari avançar en la pel·li per modificar la primera impressió que pot donar. Però, que es necessita per indagar sota les capes, en ocasions massa gruixudes, sota les quals s'amaga l'ésser humà veritable? En tot això anirà aprofundint la pel·lícula, al ritme pausat del llarg viatge.

"Si tots deixéssim de fingir, existiria una veritable connexió entre els éssers humans". Aquesta es la idea que el director Juho Kuosmanen vol transmetre amb la seva pel·lícula, amb la que va guanyar el gran premi del jurat al Festival de Cannes. Una pel·lícula que aspira a parlar-nos de disfresses, d'amagatalls emocionals, de prejudicis i de tot allò que ens impedeix estar en pau amb nosaltres mateixos i amb el món.

COMPARTIMENTO NUM 6 és una història per descobrir, potser de descobriment en si mateixa, potser d'amistat, potser d'acceptació i inclús potser d'amor. De ser una història d'amor és, potser, de les més sorprenents i atípiques. Però potser és també de les més veritables.

Rodada amb una fotografia deliciosa que ens recorda als carrets analògics, aquells que tenien més capacitat de retenir l'història que la imatge digital, i envoltada amb una mena de vapor que recorda als trens antics, aquesta pel·lícula es una delícia que encanta conforma es veu i que culmina amb un final bonic i sincer dels que deixen molta llum.

Pugeu a un viatge que us arribarà al cor, que us portarà a entendre els sentiments sense necessitat de paraules i que farà que fins i tot un insult sigui una porta cap a l'amor.

Haista Vittu.

Entrevista al director Juho Kuosmanen https://www.publico.es/entrevistas/estreno-compartimento-n-6-juho-kuosmanen-creo-mundo-cultura-sigue-forma-modelo-clase-alta.html

Trailer https://youtu.be/cR2ji5JVPkM

Divendres 17 de febrer de 2023.

Sala La Violeta. 20 hores.

No recomanada a menors de dotze anys.

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.