La Voz de Hind és la història real dels serveis d’emergència palestins per intentar salvar una nena. La pel·lícula incorpora l’enregistrament d’àudio real de la trucada als serveis d’emergència, alhora que reconstrueix el drama viscut a les seves instal·lacions.
29 de gener de 2024. Els voluntaris de la Mitja Lluna Roja reben una trucada d’emergència. Una nena de sis anys està atrapada en un cotxe sota el foc a Gaza i suplica que la rescatin. Mentre intenten mantenir-hi el contacte telefònic, fan tot el possible per enviar-hi una ambulància. El seu nom: Hind Rajab.
La voz de Hind, produïda per Brad Pitt, Joaquin Phoenix i Rooney Mara, es va endur el Gran Premi del Jurat al Festival de Venècia i el Premi del Públic al Festival de Sant Sebastià. A més, fou nominada als Oscars com a millor pel·lícula internacional, consolidant-se com una de les pel·lícules més reconegudes internacionalment de l'any 2025.
LA VOZ DE HIND és una obra formalment rigorosa que converteix el so —una veu real, les pauses i l'espera— en la seva principal matèria cinematogràfica. La seva força testimonial és indiscutible; més debatible resulta la incorporació d'aquest testimoniatge autèntic a una estructura dramàtica pròxima al thriller. La decisió essencial de la directora Kaouther Ben Hania consisteix a conservar la gravació autèntica de la veu d'Hind i envoltar-la d'una reconstrucció interpretada per actors. La mateixa directora ha explicat que va entrevistar la mare d'Hind i a les persones reals que van atendre la crida, i que va concebre deliberadament una pel·lícula ambientada gairebé per complet en un únic espai, amb la violència fora de camp. El seu propòsit era representar allò que les imatges informatives solen ometre: l'espera, la por i el silenci quan l'ajuda no arriba. El resultat se situa en un territori híbrid: no és un documental convencional, però tampoc una ficció que es limiti a estar “inspirada” en fets reals. La gravació funciona simultàniament com a evidència, presència humana i centre emocional de la posada en escena.
Ben Hania converteix l'oficina d'emergències en una espècie de cambra de pressió moral. Els personatges poden escoltar el que succeeix, consultar mapes, realitzar trucades i seguir procediments, però la seva capacitat d'intervenir està condicionada per una cadena administrativa i militar que la pel·lícula tradueix en temps d'espera. Aquesta limitació espacial és un dels seus majors encerts. En lloc de recrear visualment l'atac, la directora mostra les seves reverberacions en els rostres i moviments dels qui estan a l'altre costat del telèfon. La pel·lícula adopta així la forma d'un drama de càmera: el conflicte no es desenvolupa mitjançant desplaçaments físics, sinó a través de trucades, instruccions, interrupcions, silencis i decisions sotmeses a una pressió creixent. Aquesta concentració en l'oficina evita convertir el sofriment d'Hind en espectacle gràfic i obliga l'espectador a romandre atent a la seva veu.
La pel·lícula utilitza mecanismes del thriller per crear la seva atmosfera: una urgència temporal, obstacles successius, informació fragmentada i una tensió que augmenta amb cada minut. Aquesta estratègia proporciona claredat i intensitat a una pel·lícula que vehicula entre l'adaptació cinematogràfica i el documental. Si tenim clares les diferències entre una pel·lícula i altra, com vam veure a "Reality", la recreació exacte del temps i l'espai i l'ús de les gravacions de so reals són les que marquen el guió i el ritme de la filmació, amb més o menys càrrega dramàtica.
El treball sonor no és aquí un complement del visual: és la pel·lícula mateixa. La veu telefònica, la pèrdua de senyal, les respiracions, l'estàtica i els silencis creen un espai que la càmera mai mostra. L'espectador ha d'imaginar allò que està fora de focus, i aquesta absència resulta més pertorbadora que una reconstrucció explícita.
L'elecció també modifica la nostra posició com a públic. No podem refugiar-nos en la distància que a vegades produeixen les imatges repetides de guerra: escoltem des d'una seguretat comparable a la dels operadors, conscients de la nostra incapacitat per a intervenir. La pel·lícula fa d'aquesta distància —geogràfica, institucional i moral— el seu tema central.
La música d'Amine Bouhafa i determinats augments del ritme de muntatge reforcen l'urgència. Juan Sarmiento G. filma l'espai en format panoràmic, aprofitant escriptoris, mampares de cristall i passadissos per a mantenir a diversos personatges dins del mateix enquadrament. La càmera es desplaça per una oficina estreta que progressivament sembla més claustrofòbica; primers plans i composicions col·lectives permeten alternar entre la reacció individual i l'esforç coordinat del grup de rescat. El muntatge introdueix mapes, pantalles i fragments documentals sense abandonar la continuïtat emocional. Quan la pel·lícula deixa que una espera o un silenci es prolonguin, aconsegueix la seva màxima potència. Quan encadena discussions i reaccions massa emfàtiques, la construcció dramàtica es fa més visible.
El repartiment transmet amb eficàcia diferents respostes davant la impotència: empatia, frustració, disciplina professional, ràbia i necessitat de protegir també els equips de rescat. Saja Kilani aporta contenció i proximitat; Motaz Malhees encarna l'impuls de fer fallida un sistema que percep com a intolerable; Amer Hlehel i Clara Khoury ofereixen un contrapunt d'experiència, responsabilitat i desgast. El seu treball és compromès i físicament intens encara que en certs moments puguin semblar un punt més teatralitzat.
El cas d'Hind Rajab va ser objecte d'una recerca independent que va reunir imatges via satèl·lit, anàlisi acústica i documentació del vehicle i de l'ambulància. Forensic Architecture, en col·laboració amb periodistes d'Al Jazeera i el grup d'anàlisi sonora Earshot, va identificar vehicles militars israelians en les proximitats i va cartografiar 335 impactes de bala en l'automòbil. L'agost de 2026, les Forces de Defensa d'Israel van reconèixer que les seves tropes havien disparat contra el vehicle i cap a l'ambulància, i van anunciar una recerca criminal militar. La família ha sol·licitat que la recerca sigui internacional i independent.
La utilització de la veu real d'Hind Rajab és el que concedeix a la pel·lícula la seva singular autenticitat, però també constitueix el seu major dilema. La producció va comptar amb el suport de la seva mare, la qual cosa resulta fonamental, encara que no elimina per complet les preguntes sobre intimitat, consentiment i dret a convertir un document traumàtic en experiència narrativa. Hi ha qui veu la forma híbrida de la pel·lícula en un manifest per Hind i obliga a escoltar allò que no es veuria i que els mitjans informatius no ensenyarien mai. Per una altra banda, hi ha qui considera que incorporar la veu d'Hind a una estructura de suspens corre el risc de transformar el testimoniatge en mecanisme dramàtic. Es reconeix la potència política de la pel·lícula, però potser la reiteració i el motlle de thriller puguin estrènyer el marge de reflexió i acostar l'obra a l'espectacle que es pretén evitar. El dilema i el debat són punts d'origen per veure la pel·lícula.
Podríem dir que Ben Hania actua amb una intenció seriosa i conscient, no sensacionalista. La decisió de mantenir la violència fora de camp i centrar la mirada en els qui intenten ajudar expressa un clar principi ètic. La veu necessita espai per a ser escoltada.
LA VOZ DE HIND és al mateix temps una pel·lícula, un document de memòria i una acusació política. No busca oferir una visió neutral o equidistant: adopta el punt de vista d'una víctima civil i dels treballadors humanitaris sotmesos a una situació extrema. La seva dimensió política neix directament de la seva forma cinematogràfica: la impossibilitat de veure, l'obligació d'escoltar i la desesperant distància entre demanar ajuda i poder rebre-la. El seu gran assoliment consisteix a impedir que el cas es redueixi a una estadística: durant 89 minuts, l'espectador no rep simplement informació; queda obligat a escoltar.
José Manuel Ruiz
Mira el tràiler
Entrevista a Saja Kilani i Motaz Malhess al festival de San Sebastian (en anglès)
Entrevista a Kaouther Ben Hania al festival de Venècia (en anglès)
Divendres 16 d'octubre a les 20 hores.
Sala La Violeta d'Altafulla. Carrer de l'Hostal, 15.
No recomanada a menors de 16 anys.
Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.
