AFTERSUN (2022) és l'òpera prima escrita i dirigida per la productora, guionista i directora de cinema britànica Charlotte Wells, protagonitzada per Paul Mescal i Francesca -Frankie- Corio, amb una banda sonora elaborada pel compositor i violoncel·lista londinenc Oliver Coates. Tant Paul Mescal com la jove debutant Frankie Corio -triada en un càsting entre més de 800 persones- ens ofereixen unes interpretacions sublims, tant que Mescal fou nomenat a l'Oscar al Millor Actor. La pel·lícula va guanyar el Premi French Touch de la Setmana de la Crítica al Festival de Cannes 2022. També va guanyar 8 guardons en els BIFA, premis de cinema independent britànic: a la millor pel·lícula, direcció, direcció debutant, guió, direcció de foto, muntatge i supervisió musical. A més, s'alçà amb el premi a la millor direcció en els Premis Gotham, el de millor producció de les Nuevas Olas a Sevilla i uns quants més a Sarajevo, Deaville i Múnic.
AFTERSUN ens presenta la Sophie, una nena d'onze anys amb els pares separats. El seu pare Calum viu lluny d'ella, però vol ser capaç d'oferir a la seva filla el record d'unes vacances perfectes. Tanmateix, des del començament, hi haurà petites coses que aniran sortint malament: un conserge que no apareix, una habitació mal assignada, obres a la zona de la piscina. Res greu, petites ensopegades que no minen un viatge, però l'allunyen, una mica, de les expectatives formades. Des del punt de vista de la Sophie, el seu estiu no pot ser més idíl·lic: el seu pare l'ha portat de vacances a un ressort turc amb tot inclòs just abans de tornar a l'escola. Això es tradueix amb banys a la platja i a la piscina, jugar al billar, inflar-se a refrescos i cantar al karaoke amb el seu pare, un home que sempre és graciós, atent i somrient amb ella. Aparentment, la pel·lícula ens permet relaxar-nos mentre compartim el gaudi d'aquest ambient estival familiar al qual ens transporta Wells, però no tot és dolçor i calma. Sota les aigües tranquil·les circulen turbulències.
Així com el seu pare, la Sophie també tracta de construir un present memorable. Està en l'època dels primers amors i dels primers petons, quan es prefereix ser espectadora de les experiències dels més grans abans que companya de jocs dels més petits. Quan el ballar despreocupat d'un pare comença a produir vergonya. En una seqüència al costat de la piscina, en Calum convidarà la seva filla a presentar-se als nens d'una altra família i ella li dirà que es presenti als pares. Els nens són massa petits per a ella i els pares massa vells per a ell. Tots dos tracten que l'altre compleixi amb el rol que suposen que els toca i cap dels dos ho aconsegueix, ja que ambdós es troben a l'inici d'una etapa en què no acaben de situar a l'altre. Això és perquè Sophie s'aproxima a l'adolescència.
El so de la pel·lícula arrencarà abans que la imatge, escoltarem encendre's i apagar-se d'una càmera de vídeo i desplegar i retreure del seu objectiu. Pare i filla són a l'habitació de l'hotel que ocupen durant les seves vacances i ella l'està filmant, mentre intenta entrevistar-lo. L'endemà ell farà anys —131 anys, segons la Sophie— i ella aprofita l'ocasió per a preguntar-li on esperava estar a aquesta edat quan en tenia onze, l'edat que ella té ara. Ella llançarà la pregunta, la imatge es congelarà i no obtindrem resposta. En un parell de minuts, la directora ens ha posat al davant gairebé totes les claus de la pel·lícula que estem a punt de veure. Però això nosaltres, és clar, encara no ho sabem.
AFTERSUN ens mostra moments íntims familiars en els quals sembla que no hauríem d'entrar, les converses entre un pare i una filla que a priori semblen supèrflues, però que amaguen tot l'amor de qui s'aferra a la seva filla com a únic motiu per a no esfondrar-se, però a mesura que la Sophie creix, Calum es va fent més petit. I només necessitem uns petits cops d'ull al futur per a entendre la relació posterior de pare i filla. Aquests pocs segons són suficients per emplenar tota una història amagada entre fotogrames. Els buits sobre els quals orbita la història donen espai suficient perquè també l'espectador elabori les seves teories, de les quals és fàcil que emani la sensació de tragèdia. Contemplem el viatge d'en Calum i la Sophie en estat d'alerta, apreciant cadascuna de les escenes des de la sospita.
Wells narra amb seguretat i subtilesa tot i ser la primera vegada que dirigeix un llargmetratge. És un encert utilitzar, en algunes escenes, una càmera de vídeo amateur moguda pels mateixos personatges. Ens transmet molta nostàlgia i es converteix en un símbol del que esdevindrà inesborrable. Aquestes gravacions disten molt de ser un simple recurs visual i passen a ser records eterns en els quals pare i filla intentaran trobar-se al llarg del temps. AFTERSUN ens parla d'un pare que, tot i estar trencat per dins, tracta de donar a la seva filla tot el que ell no va rebre de petit. En un punt de les gravacions, Calum li explica a la Sophie que ningú va pensar a felicitar-lo el dia del seu onzè aniversari. No tenim més informació sobre la seva infància, però aquest detall ens ajuda a deduir per què en Calum vol ser millor pare que el que va tenir.
Aquesta història està inspirada en la vida real de Wells, qui també va viatjar amb el seu pare a Turquia als anys 90. La seva voluntat, amb aquesta pel·lícula, era aprofundir, mitjançant la seva memòria d'adulta, en els records que va emmagatzemar de nena. AFTERSUN també és una carta d'amor al seu pare i un regal que ens fa als espectadors per a aprofundir en aquests sentiments i en aquesta connexió impossibles d'esborrar de la nostra memòria. Podria ser només una pel·lícula sobre les vacances d'estiu d'un pare i una filla amb un estil realista i naturalista, però, en canvi, Charlotte decideix tractar l'espectador com un ens intel·ligent capaç d'apreciar els detalls, les cartes, el futur, els plors en solitari perquè la persona que més vols no et vegi trencat per dins. Algú que balla i s'acomiada a l'aeroport sense deixar de gravar a l'única persona que és capaç d'estimar. Algú, l'existència del qual ens resulta una incògnita. Després de veure aquesta pel·lícula, resulta gairebé inevitable acabar amb un petit buit dolorós dins l'ànima.
✎ Janira Muñoz
➤ TRÀILER de la pel·lícula.
➤ Entrevista a la directora Charlotte Wells (subtítols aplicables)
Sala La Violeta, Carrer de L'Hostal, 15 Altafulla
Divendres 18 de setembre, 20 h
Apte a partir de 7 anys
Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció
