BLUE JEAN (2022) és una pel·lícula dramàtica britànica escrita i
dirigida per Georgia Oakley, en la seva carta de presentació com a directora de cinema. La peça es va estrenar al 79è Festival Internacional de Cinema de Venècia el setembre de 2022, on va obtenir el Premi del Públic, i va ser nominada al
premi BAFTA al millor debut d'una guionista, directora o productora britànica, a més de rebre diverses nominacions als Premis del Cinema
Independent Britànic, on va guanyar el premi al millor guió debut.
Rosy McEwen fou l'actriu encarregada de donar vida a la protagonista, Jean, en un paper que li va valdre el premi a la millor actuació principal als British Independent Film Awards i el Premi del Públic de les Giornate degli Autori del Festival de Venècia.La banda sonora de la pel·lícula va ser creada pel músic Chris Roe en col·laboració amb el Solem Quartet i la saxofonista Amy Green. La música original combina instruments acústics i elèctrics per a reflectir l'emotivitat i repressió de la protagonista. Com a música diegètica tenim alguns hits dels 80 com ara el popular tema "Blue Monday" de New Order o "Why" de Carly Simon.
L'any 2018, Oakley va començar a treballar en el seu llargmetratge sobre la Secció 28, una llei clarament homòfoba -derogada l'any 2003- que prohibia “promoure l'homosexualitat a les escoles”, coincidint amb el 30è aniversari d'implementació de la llei en qüestió. La pel·lícula és un relat polític que se situa a finals dels anys vuitanta, en una escola privada per a noies de Newcastle on treballa Jean, una jove professora d'educació física lesbiana que, per por a represàlies, intenta mantenir amagada la seva vida personal a la feina. Per a documentar-se amb fonament, Oakley va entrevistar professores d'educació física lesbianes que havien viscut experiències semblants, així com membres de la comunitat LGBT+ de Newcastle que van viure aquella època. Entre les persones consultades hi havia Catherine Lee, de la Universitat Anglia Ruskin, i Huffty, presentadora de televisió.
Anglaterra, any 1988. Amb Margaret Thatcher al poder, entra en vigor la Secció 28, en aquest clima hostil en què els valors de la tradició es defensaven també mitjançant una opressió ferotge contra qualsevol persona que s'allunyés de la norma establerta, Jean, professora de gimnàstica, se sent obligada a amagar la seva orientació sexual i comença a dur una doble vida entre l'escola i l'escena gay de la zona. Aquest secretisme provoca tensions amb la seva parella Viv (Karrie Hayes), qui sí que tria viure obertament la seva orientació sexual: amb els cap rapat, els pírcings, els tatuatges i els seus looks a base de cuir negre, proclama sense complexos el seu lesbianisme. Jean voldria viure amb normalitat la seva relació amb la Viv, però, tot i estar-ne enamorada, no pot permetre que entri en tots els àmbits de la seva vida, ja que aquesta es compon d’esferes que han de mantenir-se separades. De dia, el que és públic, el que és laboral. De nit, el que és personal, el que és sentimental. La nostra protagonista viu amb la por que algú del veïnat, de la seva família o de l'escola descobreixin que li agraden les dones, perquè sap que això podria costar-li la feina entre altres pèrdues personals significatives.
La relació de la parella encara es complica més quan Lois (Lucy Halliday), una nova alumna de Jean, comença a freqüentar el mateix bar d'ambient que la parella i connecta els dos mons de la seva professora, posant en crisi l'equilibri que la nostra protagonista havia aconseguit entre els seus espais vitals. La Lois és una jove que intenta trobar, com totes les altres noies i dones lesbianes, un espai segur. No vol amagar la seva orientació com fa la Jean, però tampoc no la mostra de manera tan explícita com la Viv. Per a la Jean la Lois és la materialització de la seva por més gran: una representant de l’escola al bar i un rostre del bar a l’escola. Augmenta l'angoixa. Els mitjans de comunicació, sempre presents, llancen els seus discursos i, amb ells, modelen pensaments, configuren prejudicis i generen rumors. També ho fa l’Article 28. Són discursos d'odi, discursos que li diuen a la Jean com hauria de ser i la jutgen per sortir de la norma. No cal que ningú descobreixi que la Jean és lesbiana ni ser denunciada explícitament. La simple possibilitat de ser descoberta serà suficient per fer-la viure amb les alarmes activades.
Veurem com, per culpa de la por que li genera aquest entorn social i polític hostil cap a l'homosexualitat, Jean començarà a controlar tots els seus actes i els seus gestos com si en ells es pogués revelar la veritat que intenta amagar. Tocar qualsevol de les seves alumnes de gimnàstica per corregir-li la postura o bé entrar al vestidor eren situacions completament normals i quotidianes dins les classes d'educació física que ara es tradueixen en comportaments perillosos que podrien alçar sospites. Els discursos d'odi tenen la capacitat d'afectar negativament els cossos de les persones assenyalades i així ho constatem en l'evolució de l'aspecte de Jean, que comença a patir-ne els efectes en la seva salut física i mental, entre els episodis d'insomni i l’estat permanent d’alerta.
Quan la seva alumna Lois necessiti l'ajuda de la Jean, aquesta no només no l’ajudarà, sinó que anirà més enllà en un acte desesperat per recuperar la normalitat de la seva doble vida i del seu cos. Jean necessita desfer-se de qui fa de nexe de tot allò que ella havia mantingut dividit. Té l’oportunitat d’adoptar un comportament heroic, però fracassa i és aquest el gran triomf dels discursos d’odi: aconseguir que la por porti una víctima a trair la seva pròpia ètica i esdevenir així, responsable de les mateixes conseqüències de l’odi que ella pateix. Dues vegades víctima d'un punt de vista radicalment allunyat de l'ètica, de la humanitat i de la mateixa naturalesa. És del tot esfereïdor constatar que a 2026 hi ha més de 60 països on l'homosexualitat continua sent un delicte. Les
penes varien des de càstigs amb presó, en uns 30 països, fins a la pena
de mort, en almenys 6 països. És per aquesta raó que cal continuar reivindicant l'Orgull, no tant com una festa, sinó com a espai i esdeveniment de protesta col·lectiva per fer front a tots aquells discursos que volen continuar controlant la sexualitat de les persones i castigant aquelles que surten de la norma. Obrim tots els armaris!
✎ Janira Muñoz
➤ TRÀILER de la pel·lícula.
➤ Entrevista a la directora i l'actriu protagonista (en anglès, amb la possibilitat de traducció a l'espanyol mitjançant IA)
ESPECIAL MES DE L'ORGULL
Sala La Violeta, Carrer de L'Hostal, 15 Altafulla
Divendres 19 de juny, 20 h
A partir de 12 anys
Obertura de portes 30 min abans de la projecció
Sessió gratuïta
