La guionista i directora de cinema Celia Rico Clavellino torna al Cineclub Altafulla Link per presentar la seva tercera pel·lícula LA BUENA LETRA. Després del seu debut com a directora amb la deliciosa "Viaje al cuarto de una madre" i d'atrapar al públic amb la delicada "Los pequeños amores" - pel·lícula que Rico va presentar al Cineclub Altafulla Link el novembre de 2025 -, LA BUENA LETRA suposa un cert gir en la seva filmografia però sense deixar de rodar amb elements molt propis de la seva essència cinematogràfica.
"Viaje al cuarto de una madre" i "los pequeños amores" tenen en comú ser retrats íntims de la vida familiar i més concretament de les relacions entre mares i filles, però sempre amb exquisidesa pels matisos i plenes de moments en què els silencis diuen tant com els diàlegs ben treballats. Ambdues filmacions tenen a dues dones com a protagonistes, però sempre mare i filla.
A LA BUENA LETRA el cercle familiar s'obre i canvia, però sempre manté la mateixa essència íntima. Rico té l'habilitat de mirar als seus personatges amb tendresa i sublim respecte, com si en comptes d'estar darrere d'una càmera, estigués asseguda a una cadira al seu costat escoltant, o recolzada al marc de la porta observant, sense intervenir, deixant parlar i respirar. El cercle familiar s'obre perquè ja no són dues persones: trobem una família amb la mare, el pare, la filla i l'avia. I amb el temps la família s'obrirà encara més amb l'arribada del cunyat i la seva dona. És aquí on de nou, trobarem dues dones, potser també enfrontades com a "Los pequeños amores" però les diferències entre elles marcaran el desenvolupament de la narració.
LA BUENA LETRA es basa en la novel·la homònima de l'escriptor i crític literari Rafael Chirbes (Tabernes de la Valldigna 1949-2015). En 2007, la seva tercera novel·la, La Buena Letra (Edicions Anagrama 1992) va ser seleccionada llibre de l'any per la ciutat de Colònia, premi atorgat en anys anteriors a Orhan Pamuk i Haruki Murakami. Es tracta una novel·la curta, intensa i desoladora que narra la postguerra espanyola des de la perspectiva dels vençuts, enfocant-se en la memòria, els somnis trencats i la supervivència familiar. A través d'un monòleg interior de la protagonista, Ana, l'obra destaca pel seu estil sobri i la seva profunda crítica a les mentides imposades pel silenci i la por. És una obra breu però de gran nivell literari. Es va publicar inicialment el 1992 i posteriorment va formar part de Pecados Originales (2013), consolidant-se com una obra fonamental per entendre la literatura de la memòria a Espanya.
LA BUENA LETRA és una proposta que a Celia Rico li va fer el productor Fernando Bovaira. Rico va tenir dubtes sobre com plasmar aquest univers narratiu, però es va llençar a indagar el paper de la dona en aquella època, sent qui sosté la família i la societat. A més, d'una manera personal, va desenvolupar un fil narratiu per mitjà d'unes cartes escrites amb tot l'amor per tenir tranquil·la a la sogra de la protagonista, que patia per no saber d'un dels seus fills. Així, la gran habilitat de Celia Rico en crear el guió va estar en fer sortir la història d'aquest monòleg interior de la novel·la per estructurar-lo i donar-li vida amb diferents personatges que viuen també els seus propis patiments i somnis. De fet, Rico va estar nominada als Premis Goya 2025 com a millor guió adaptat per LA BUENA LETRA.
"La buena letra es el disfraz de las mentiras" diu Rafael Chirbes a la seva novel·la. Veritablement, la pel·lícula de Celia Rico té una marcada cal·ligrafia i s'ha de veure aquesta filmació com el desenvolupament de l'estil treballat a les seves anteriors pel·lícules. Aquest estil construït amb els moments quotidians, els silencis, les mirades i uns diàlegs propers. És un cinema literari, un cinema sobre la postguerra però a l'estil Celia Rico. Amb aquesta mirada diferent sobre les ferides que la Guerra Civil espanyola va deixar a la vida quotidiana del costat dels perdedors, una mirada que s'aixeca amb les dones que van resistir des de les seves cases cuinant, netejant, cosint, tenint cura dels seus, amb força, amb constància i també és la història dels homes que depenien d'elles però sense admetre-ho obertament.
Una pel·lícula on destaca l'ús de l'espai i la llum de manera exquisida. Rico Clavellino demostra de nou la seva habilitat delicada per rodar a la llar familiar, les cases són el seu entorn ideal per explicar les històries i aquí fa servir cadascuna de les habitacions de la casa per mostrar la pressó on viu Ana, una pressó feta de portes, murs, finestres, llits, mobles i cuines. Tot il·luminat amb suavitat i encert on destaca la impressionant direcció de fotografia de Sara Diego i on també trobem la preciosa direcció d'art de Miguel Ángel Rebollo, amb una paleta de colors càlids i ambients d'època. Moments que transcorren amb la llum d'una espelma i que recreen un ambient de postguerra ben trobat. Tot per donar estructura a un film que clarament defineix els vincles emocionals entre els seus personatges, on la història creix no només pel seu origen literari, sinó perquè fa visible la progressió dramàtica d'una història extraordinària plena d'estima i generositat, però també marcada per la rancúnia i la traïció que van definir aquell període de l'història espanyola.
Per fer-ho possible destaca amb llum pròpia l'excel·lent interpretació de Loreto Mauleón (protagonista a sèries com El Secreto de Puente Viejo i pel·lícules com Los Renglones Torcidos de Dios). Loreto és indiscutiblement Ana, els ulls i l'ànima de LA BUENA LETRA, aconseguint amb la mirada, els gestos, la sensibilitat i la vulnerabilitat de Loreto Mauleón narrar fins a la perfecció aquesta voluntat que tothom estigui bé, descuidant-se una mateixa. Per Loreto va ser molt important construir el seu personatge gràcies al treball amb la resta de companys de repartiment i certament, LA BUENA LETRA funciona sense fissures per l'encomiable treball conjunt de Mauleón amb Auquer, Rujas i Casamajor.
En un poble valencià, durant la postguerra, Ana (Loreto Mauleón) intenta tirar endavant amb la seva família, la seva filla i el seu marit Tomàs (Enric Casamajor). La guerra civil ha obert una profunda ferida en tots ells, especialment el seu cunyat, Antonio (Enric Auquer). Ana intenta curar aquestes ferides a base de guisats, secrets i silencis, però quan Isabel (Ana Rujas), recentment casada amb Antonio, arriba a la família, les atencions i les cures d'Ana tenen poc valor o res. El sacrifici no sempre té la seva recompensa.
La postguerra és una època obscura i difícil, plena de misèria, mancances i amargures. Els protagonistes són una família que pertany al bàndol dels perdedors i que subsisteixen amb dificultats i beneint cada aliment que poden menjar. Han passat penúries, però ja es poden permetre prendre xicoria com substitutiu del cafè. La família pateix per la desaparició després de la guerra del cunyat d'Ana, Antonio. No saben on és i somien que és viu i que es troba a Buenos Aires. El miracle es produeix el dia que apareix per la porta.
LA BUENA LETRA manifesta aquesta obscuritat en la seva posada en escena, com dèiem en la seva ambientació i il·luminació, i fa servir la música que surt d'una vella ràdio per trencar el silenci i desdibuixar somnis que no tornaran. Ana és la dona resignada, treballadora i submisa que esdevé pilar fonamental i callat de la família, qui contribueix a l'economia familiar cosint per amigues i veïnes i cuidant els seus i de les feines de casa. Un reflex d'una societat marcadament patriarcal i sexista, situant a la dona en situació d'extrema dependència i desprotecció.
Tot i ser protagonista de la pel·lícula, Ana ha de restar en el paper secundari que la societat li ofereix. Exclosa de la vida pública i aïllada a la privada, ho demostra amb gestos i mirades de gran expressivitat i que Rico explora molt bé. Com també ho fa amb l'altre personatge femení, convertit totalment en l'antítesi i que serà la cunyada d'Ana, Isabel, ficada en la imatge de les dones que se sortien de les normes i que no eren ben vistes. Fins i tot Ana no veu amb bons ulls els pantalons que Isabel fa servir i els seus aires de dona independent i d'estar per sobre de tot. Isabel reflecteix un món diferent, una vida ociosa enfront de les obligacions. Peró Ana no pot triar. No pot deixar de banda les seves obligacions en una vida que ha d'assumir, fet que es contraposa amb les eleccions que Isabel sí que pot fer.
Celia Rico fa una elecció encertada en la seva posada en escena, on cada fotograma recorda la gana, el fred i la por d'aquells anys. La casa és plena d'ombres a la llum de fanals, espelmes i sense llum elèctrica i el so de les paraules que no es diuen fan eco contra les parets. Ana somia amb una vida que no arriba. La seva persona es modela per mitjà de les vivències i existències dels altres, com escriure cartes de vides que no són seves. Hi ha melancolia en el seu dia a dia a més, amb el seu marit, ha de suportar l'humiliació i l'ofensa. El menyspreu i la traïció moral dels que no tenen escrúpols fan sorgir sentiments de derrota i impotència. La guerra es perd per partida doble i només queda la soledat del vençut i fracassat.
Tant Rico com Chirbes no busquen consol. El temps en temps de postguerra no acaba posant les coses a lloc, no porta justícia, no repara injustícies sinó que les fa més grans. "¿Decir que fue puro o limpio el miedo? Ni la muerte ni el miedo son limpios" remarca l'escriptor. Ana queda atrapada en un instant d'absolut esgotament que l'aixafa i la fa trontollar en el seu silenci, preguntant-se perquè tant patiment no ha servit per a res.
Celia Rico Clavellino ens acompanyarà de nou en aquesta nit de cinema i en acabar la projecció compartirà una estona amb tots els que vulguin fer preguntes o compartir sensacions i sentiments vers LA BUENA LETRA.
Crítica: José-Manuel Ruiz.
Foto Celia Rico: Janira Muñoz
Mira el tràiler
Entrevista a Celia Rico i Loreto Mauleón
Entrevista a Ana Rujas i Roger Casamajor
Entrevista a Enric Auquer
Divendres 22 de maig a les 20 hores.
Sala La Violeta, carrer de l'Hostal, 15. Altafulla.
No recomanada a menors de dotze anys.
Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.
