En un panorama saturat de documentals sobre la guerra a Ucraïna, MR. NOBODY CONTRA PUTIN (2025), dirigit per David Borenstein i Pavel Talankin, aconsegueix destacar no per l'espectacularitat ni per la denúncia grandiloqüent, sinó pel seu enfocament radicalment íntim. La pel·lícula ens situa en un lloc inesperat: una escola primària en Karabash, una petita ciutat industrial dels Urals, on la maquinària ideològica de l'Estat comença a infiltrar-se de manera sistemàtica en l'educació. El documental segueix a Pavel “Pasha” Talankin, un professor i responsable audiovisual del col·legi que, aprofitant el seu rol, registra en secret la transformació d'un entorn educatiu en una extensió de l'aparell propagandístic del Kremlin després de la invasió d'Ucraïna en 2022.
Un dels majors assoliments de la pel·lícula és el seu accés privilegiat. No estem davant una mirada externa o periodística clàssica, sinó davant un registre intern, gairebé clandestí, que captura el dia a dia sense filtres. Aquest dispositiu narratiu converteix a la pel·lícula en alguna cosa més que un documental: en una espècie de diari moral d'un individu atrapat en un sistema que li exigeix complicitat.
La propaganda no apareix de manera evident, sinó com a rutina: lliçons d'història dictades per l'Estat, cançons patriòtiques, actes escolars obligatoris, cerimònies que semblen innocents. Aquest enfocament subtil converteix el documental en una experiència inquietant, perquè evidencia com l'adoctrinament es normalitza a poc a poc, especialment entre els més joves. La pel·lícula revela el procés mitjançant el qual les escoles poden transformar-se en eines de militarització i control social.
El cor dramàtic de la pel·lícula no és la guerra en si, sinó el conflicte intern del seu protagonista. Talankin s'enfronta a una pregunta incòmoda: continuar participant en el sistema o abandonar-lo? Després d'inquietants moments de dubtes, pren la decisió més complexa: romandre dins per a documentar el que estar passant. Aquest dilema converteix el documental en una reflexió profunda sobre la responsabilitat individual en sistemes autoritaris. No es tracta només de denunciar, sinó de qüestionar fins a quin punt tots podem convertir-nos en engranatges d'una maquinària major.
Des del punt de vista formal, MR. NOBODY CONTRA PUTIN evita l'espectacularitat. La major part del material està filmat pel protagonista, la qual cosa li atorga una estètica pròxima al vídeo domèstic. Això fa que el que veiem sigui més autèntic, amb més risc i apropa a l'espectador a la realitat que ens està mostrant.
La pel·lícula va tenir un recorregut destacat en festivals internacionals i va guanyar premis importants, inclòs l'Òscar al millor documental, fet que va ampliar el seu impacte global. Més enllà dels premis, la seva importància radica en el fet que ofereix una perspectiva diferent dins del discurs sobre la guerra: no des del front, sinó des de la rereguarda cultural i educativa.
MR. NOBODY CONTRA PUTIN és un documental incòmode, necessari i profundament humà. La seva gran virtut no està a descobrir noves veritats, sinó a fer visible l'invisible: el procés silenciós per l'adoctrinament i la preparació de nous soldats. Un procés silenciós mitjançant el qual una societat pot adaptar-se o resignar-se a la propaganda i la guerra.
MR. NOBODY CONTRA PUTIN no és, probablement, el documental més perfecte del món. Però tampoc pretén ser-ho i precisament en aquesta imperfecció resideix la seva gran autenticitat. MR. NOBODY CONTRA PUTIN és una filmació valenta que demostra que, a vegades, els majors actes de resistència provenen dels qui menys semblen preparats per fer-los.
Crítica: José Manuel Ruiz
De quan Mr. NOBODY CONTRA PUTIN va guanyar l'Òscar
Divendres, 5 de Juny de 2026 a les 20 hores.
Sala La Violeta d'Altafulla, Carrer de l'Hostal 15 Altafulla.
No recomenada a menors de 12 anys.
Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada