DIVERTIMENTO de Marie-Castille Mention-Schaar

DIVERTIMENTO (2023) és una obra de la directora, guionista, productora i periodista francesa Marie-Castille Mention-Schaar, coescrita amb la Clara Bourreau. Es tracta d’una pel·lícula de denúncia sobre la marginació de la dona en la música clàssica, basada en fets reals, i protagonitzada per les actrius Oulaya Amamra, guanyadora del Cèsar a la Millor Actriu Revelació el 2017, i l'actriu i violoncel·lista Lina El Arabi. Oulaya dona vida a Zahia Ziouani (París, 1978), una de les directores d’orquestra més prolífiques de França i una de les poques dones amb reconeixement mundial dedicades a aquest ofici. La jove Naomi Amarger fou la directora de fotografia, treballant mà a mà per primer cop amb Marie-Castille, que havia treballat, fins aleshores, amb Myriam Vinocour. Benoît Quinon fou qui s'encarregà de l'edició de la cinta. 

 

 

Amb disset anys, Zahia Ziouani somia en convertir-se en directora d’orquestra. La seva germana bessona, Fettouma, és violoncel·lista. Criades des de ben petites amb música simfònica clàssica, ambdues tenen el desig de fer-la accessible a tothom. Com es poden aconseguir aquests somnis tan ambiciosos l’any 1995, sent una dona jove, d'ascendència algeriana i vivint al suburbi parisenc de Seine-Saint-Denis? Amb molta determinació, valentia i, sobretot, amb la passió d’engegar la seva pròpia orquestra.

Lina, qui interpreta a Fettouma, ja era una violinista experimentada, però Oulaya no tenia cap formació musical clàssica. Tot i això, la directora la volia en el paper protagonista, i és per això que Oulaya va haver de treballar de valent amb Zahia Ziouani, la mateixa directora a qui interpreta, que la va entrenar abans i durant el rodatge. Lina tampoc ho va tenir del tot fàcil, ja que tocar el violoncel és molt diferent a tocar el violí. Per preparar-se per a la pel·lícula, va fer moltes classes amb Fettouma. Les dues actrius van treballar durant mesos per aconseguir el gran resultat que veiem a la pantalla.

 

 

També cal destacar que totes les escenes de DIVERTIMENTO s’han gravat amb músics en directe; els actors que veiem tocant els instruments de l'orquestra són músics en la vida real. A més, tots aquests músics havien de ser capaços d’actuar, cosa que la majoria mai no havia fet abans. La directora va fer saber en una entrevista, que odia les pel·lícules en què es nota que una escena està muntada per amagar el fet que no és l’actor qui toca un instrument; fa que no es cregui el que està veient. DIVERTIMENTO és, sense dubte, és una bona referència de com tractar la música al cinema i fer arribar tota la seva energia al públic.

 

 

A DIVERTIMENTO, Marie-Castille Mention-Schaar ens transporta al "93", un humil districte francès, l’any 1995, quan Zahia i la seva germana, Fettouma, ja somiaven a portar la música clàssica als llocs més inaccessibles. En una entrevista, la directora va explicar:

"Vaig passar molt de temps amb Zahia i Fettouma, així com amb els seus pares, i em vaig basar en les seves històries. Qualsevol part que sigui pura ficció sempre ha estat arrelada en l’ADN dels meus personatges i en allò que havien viscut. La gent confiava en mi compartint les seves experiències, la seva intimitat, i mai no voldria trair-les. Tenen una força de caràcter i un coratge exemplars. No estic idealitzant la seva història; simplement no es rendeixen mai! La pel·lícula no fa èmfasi en les vagues del 1995, quan el seu pare les portava a l’escola a les tres del matí per evitar els embussos i arribar a temps. Tampoc mostra que elles tornaven a casa caminant des de l’escola cada dia durant aquell període."

 

A més del classisme lligat al fet que les germanes provenen del suburbi i el racisme pel fet que són d’origen algerià, les germanes també han d’afrontar la misogínia dels qui ocupen càrrecs de poder. Fins i tot Sergiu Celibidache, director d'orquestra i mentor de Zahia, començà desanimant-la dient-li que la direcció d'orquestra no és per a dones. Les humiliacions comencen tan bon punt arriben a l’escola: des dels alumnes fins al director. Hi havia un professor de matemàtiques que se sorprenia de les notes de Zahia: “Com pots ser tan bona si vens de Pantin?” Tenim el director que mira les bessones i diu: “Sense sabatilles, senyores!” quan tothom al seu voltant en porta. Veiem el terrible moment en què, després que el jurat hagi concedit per unanimitat a Fettouma una medalla d’or i un diploma, el seu professor, un reconegut violoncel·lista, s’oposa al lliurement del premi, o quan el jurat del concurs de Besançon elimina Zahia a la primera ronda.

Qualsevol de les dues germanes podria haver-se dit a si mateixa: “Tenen raó, renuncio.” Celibidache, el mentor de Zahia, creu que les dones no són prou persistents. Tanmateix, la jove aspirant a directora el deixa impressionat. 

Marie-Castille explica que totes les seves pel·lícules són feministes a partir de BOWLING, on va intentar fer valdre totes les dones que van lluitar contra el tancament de la maternitat a Carhaix. També ha donat suport a les dones durant anys a través del “Cercle de Dones del Cinema Francès”, que va fundar junt amb altres professionals del cinema per trobar-se, intercanviar idees i cercar solucions, així com per transmetre informació i construir, per primera vegada a França, una xarxa en un sector que fins aleshores havia estat exclusivament masculí. 

 

La unió i la complicitat de Zahia amb la seva germana Fettouma mereixen ser celebrades, i seran clau perquè ambdues puguin tirar endavant en un món amb massa discriminacions contra elles. És important ressaltar que, encara avui dia, les dones directores d’orquestra només representen el 6%. En aquesta història, el pare de les bessones també va exercir un paper motivador i essencial perquè les seves filles poguessin assolir els seus objectius.

No és un espòiler si us diem que tant Zahia com Fettouma van aconseguir els seus objectius: viuen de la seva passió, però a més dediquen gran part del seu temps a iniciatives i projectes de sensibilització i promoció de la música simfònica i operística, contagiant el seu entusiasme i oferint oportunitats als joves amb menys recursos i oportunitats. A més, Zahia ha rebut les més altes distincions al seu país: és Oficial de l’Ordre Nacional del Mèrit i Comendadora de l’Ordre de les Arts i les Lletres de la República Francesa. 

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora, Marie-Castille Mention-Schaar

 

ESPECIAL 8M

Sala La Violeta, Carrer de L'Hostal, 15 Altafulla

Divendres 20 de març, 20 h

Apte per a tots els públics

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció

 

 

 

 

ESCRIBIENDO CON FUEGO de Rintu Thomas i Sushmit Ghosh

ESCRIBIENDO CON FUEGO (Writing with Fire) és un documental dirigit per Rintu Thomas i Sushmit Ghosh de l'any 2021. El documental tracta sobre l'únic diari hindú dirigit exclusivament per dones, que a més formen part de la casta social més baixa de l'Índia. Revisada pel Washington Post com la “ pel·lícula periodística més inspiradora, tal vegada mai” i pel New York Times com “ ni més ni menys que galvanitzadora”, una petita pel·lícula produïda de manera independent ha rebut una allau massiva d'elogis de la crítica. Dues vegades guanyadora del Festival de Cinema de Sundance i el primer llargmetratge documental indi nominat a un Premi de l'Acadèmia, és un paradigma de l'impacte que té la veritat enfront de la tirania. La pel·lícula va ser premiada en el festival de Sundance amb el premi del jurat i amb el guardó a millor pel·lícula documental. Acumula més de 23 premis en diferents festivals internacionals.

Rintu Thomas i Sushmit Ghosh

L'India es la democràcia amb més població del Món. Tot i així, arrossega bastans problemes proveinents del seu sistema de castes i les repercussions que té a la seva societat. El sistema de castes divideix a la societat de l'Índia en quatre grups des de temps immemorials: sacerdots, guerrers, comerciants i treballadors. Fora d'aquesta jerarquia es troben els dàlit, considerats impurs i denominats pejorativament com a “intocables”. Encara avui dia, els dàlit continuen sent condemnats a l'ostracisme social i són víctimes d'innombrables delictes amb la complicitat d'un règim que no els empara. Si ja les diferencies entre les castes més altes i les més baixes son impactants, la discriminació entre homes i dones en les castes més baixes es encara més accentuat. 

Es en aquest entorn en el que Meera decideix buscar dones de la casta Dalit per exercir l`únic poder que els queda: el quart poder. Carregades amb smartphones amb els quals gravaran els diferents successos, tindran cura de la feina periodística amb la qual el mitjà començarà a funcionar i a tenir relevància. 

A través de la mirada dels directors Rintu Thomas i Sushmit Ghosh, els espectadors de ESCRIBIENDO CON FUEGO segueixen el dia a dia de  l'única organització de notícies dirigida per dones de l'Índia, 'Khabar Lahariya' (traduïda com "Onades de notícies"). La pel·lícula es va rodar durant 5 anys i abarca desde la cobertura digital de 2016 fins a les eleccions generals de 2019, a més del canvi a l'era digital del propi diari. Amb seu a Uttar Pradesh, la província més poblada de l'Índia, aquest documental que convida a la reflexió, ens apropa a les seves reporteres,  sent Meera i Suneeta les més predominants de la pel·lícula. Els altres grans mitjans de comunicació no tenen cura de les regions rurals malgrat l'abundància de crims quotidians , que van des d'agressions sexuals fins a autoritats corruptes i explotació laboral envaïda per delinqüents. ESCRIBIENDO CON FUEGO captura els obstacles quotidians que enfronten aquestes persones en la seva vida laboral i privada, un reflex de la batalla contra la discriminació de castes, la urgència d'empoderar les veus marginades en la societat i la seva lluita per la llibertat de premsa.

Els seus vídeos sobre la corrupció, la violència contra les dones i la precària salut pública, entre altres, comencen a causar polèmica i obtenir resultats, la qual cosa incomoda enormement a les majors agències de notícies liderades per homes. Així, seguim les batalles personals i els desafiaments polítics als quals s'enfronten diàriament les periodistes: intimidacions, menyspreus, acusacions, sacrificis.

En el documental som testimonis de com un grup de dones del món rural empren la tecnologia per a ampliar la seva veu i fer-se un buit en el món de la comunicació, format –fins ara– exclusivament per homes d'alta casta. Seguim la seva lluita per la justícia i els seus assoliments a l'hora de redefinir com les dones dàlit són percebudes per la societat índia. Tot això en un context polític particularment turbulent, en el qual la democràcia del país va cap a un nacionalisme extremista. D'aquesta manera, el treball de Meera i les seves reporteres es converteix en una cosa encara més excepcional; una narrativa al estil David i Goliat on un mòbil té més força que qualsevol espasa. Avui dia, Khabar Lahariya compta amb més de mig milió de seguidors en el seu canal de YouTube.

ESCRIBIENDO CON FUEGO és un poderós al·legat a favor de la llibertat de premsa i del feminisme que hem programat en relació al 8M d'enguany.

Mira el tràiler 

Canal de Youtube de Khabar Lahariya

Instagram de Khabar Lahariya

Entrevista als directors Rinthu Thomas i Sushmit Ghosh (en anglès)

Cineclub Altafulla

Sala La Violeta

Divendres 6 de març, 20 h

No recomanada a menors de 7 anys

Obertura de taquilla i portes 30 minuts abans de la projecció.

LA FURGO de Eloy Calvo Campos

LA FURGO és l'òpera prima del director Eloy Calvo Campos i està basada en el còmic del mateix nom, il·lustrat per Martín Tognola amb guió de Ramón Pardina. De fet, els mateixos Tognola i Pardina col·laboren en la pel·lícula, tant en la imatge com el guió. 

                                Martin Tognola i Ramón Pardina

LA FURGO ens presenta a Ós, un home divorciat de quaranta-cinc anys que viu amb la seva filla de sis anys a una furgoneta a Barcelona. Ós intenta reconstruir la seva vida acompanyat d'uns personatges veritablement estrafolaris i intenta recuperar l'estabilitat, però les pròximes noces de la seva ex el porten al límit. 

L'origen de LA FURGO és una novel·la gràfica publicada per Edicions La Cúpula. És aquí on neix el personatge d'Ós, un home que viu sobre rodes. La seva llar és una furgoneta amb la qual fa diversos quilòmetres al dia buscant aparcament, fent nyaps o portant al col·legi a la seva filla Violeta. Els avantatges de viure en ruta són diverses: tot és a prop, no pagues lloguer i no has de rendir comptes amb els veïns.

Els desavantatges també existeixen. Viure sense destí, per exemple, fa difícil trobar un lloc en el món. Això de la furgo és una cosa provisional. És la solució que va trobar a mà quan va ser desnonat, fet que s'intueix, però no es veu a la filmació. 

Ós viu com en mig d'un temporal i com a tal, espera que acabi passant i tornar a veure el sol. Amb aquesta idea al cap, Os va fent, i encara que les energies no són les mateixes que fa vint anys, el truc està a no preocupar-se massa. O potser sí. LA FURGO és una història on els valors humans evolucionen i s'enforteixen en la precarietat, al marge d'un paisatge social que va minvant. 

Ós es interpretat per Pol López, un actor que al Cineclub Altafulla el vam poder gaudir a SURO, i que a LA FURGO es fa gairebé omnipresent durant tota la pel·lícula. A les seves mans, el personatge d'Ós és alguna cosa més que un pare separat, un manetes en atur o un potencial sense sostre que viu a la seva furgo. És algú real, de carn i os, una persona en un mal moment però que en cap moment vol que el públic li senti llàstima. Es fa evident que ell no ha volgut viure així, són les circumstàncies qui li han portat, i és conscient que no pot continuar així si no vol perdre la custòdia de la seva filla, per el que intentarà com sigui millorar la seva situació econòmica. El film es, per tant, un retrat de la precarietat, de la caiguda a l'infern d'algú que s'ha separat i del procés llarg i difícil que implica sortir-se'n, però LA FURGO ho narra amb un missatge esperançador i ens recorda que un pare és capaç de tot per la seva filla. 

Quan a la petita Violeta (interpretada per Martina Lleida, qui els qui segueixin sèries la veuran a Com Si Fos Ahir com la filla de la Cloe) li toca estar amb el seu pare, passa els dies a la furgo fent recorreguts per una Barcelona cada cop més afectada per la crisi de l'habitatge. El seu pare és un home molt hàbil i un excel·lent dibuixant, qui intentant superar la seva desgràcia omple de màgia i color els viatges amb la seva filla. Violeta és una nena amb molta paciència i cura en alguns moments i trencadora en altres, fent evident l'estima i la connexió que té amb el seu pare, però també fent-li reflexionar i buscar sortides al moment que junts viuen ni que sigui per uns dies. A més d'una escena, és ella qui la sosté amb molta paciència i silenci. 

Així els paisatges imaginaris es colen durant la narració per donar llum, per fer del món oníric un espai on ser lliures i somiar. Aquí entra el traç de Martín Tognola, el dibuixant original del còmic, per donar vida a unes seqüències que revitalitzen la narrativa, donen aire i un fil conductor interessant. Martín va estar a la producció de la pel·lícula fent els dissenys conceptuals dels personatges, però un equip d'unes quinze persones van ser els encarregats de crear les animacions en 2D. Val a dir, que la recreació del còmic en imatge real està veritablement ben trobada, sent principalment un reflex fidel del esperit de la novel·la gràfica. 

                                                            Eloy Calvo

El còmic a la pel·lícula té, per tant, molt de sentit. Eloy Calvo té experiència al cinema com a artista del storyboard i debuta aquí amb el seu primer llarg, amb una filmació cuidada que reflecteix molt bé un realisme de barri a les seves imatges. El film dibuixa una realitat dura de manera tendra i amable, però sense cap mena de filtres. El treball final presentat a la pantalla és veritablement molt equilibrat. La fotografia d'Anna Molins busca la quantitat justa de llum per emmarcar el que succeïx. La música de Marc Parrot apareix i desapareix quan veritablement és necessari i ens ofereix una cançó per recordar. Realment tota la tècnica cinematogràfica empleada ens recorda que l'important no és aquesta tècnica, sinó la història. 

LA FURGO és una pel·lícula cálida que ens proposa una nova mirada al drama social però sense parlar-ne molt. No n'hi ha massa explicacions o reivindicacions - la feina que no arriba, els diners que no són prou, el menjar que escasseja -. És com obrir una finestra en un moment donat i contemplar la història des d'aquell instant. Tot s'explica des de la quotidianitat. 

LA FURGO és una òpera prima honesta, senzilla i amb una mirada neta. Encara que estigui basada en un còmic, és una proposta autèntica apte per agradar i molt.

José Manuel Ruiz

Mira el tràiler

Entrevista a Eloy Calvo per LA FURGO

Entrevista a Eloy Calvo 

Entrevista a Pol López i Eloy Calvo per LA FURGO

Divendres 20 de febrer de 2026 a les 20 hores. 

Sala La Violeta, Carrer de l'Hostal 15 Altafulla. 

No recomenada a menors de 7 anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

COMO HACERSE MILLONARIO ANTES DE QUE MUERA LA ABUELA de Pat Boonnitipat

Cómo hacerse millonario antes de que muera la abuela (2024) és l’opera prima del director xino-tailandès Pat Boonnitipat, una comèdia dramàtica que també suposà el debut a la gran pantalla dels grans protagonistes de la cinta, l’actor i cantant Putthipong Assaratanakul i l’actriu Usha Seamkhum. En aquest llargmetratge, Boonnitipat també col·labora escrivint el guió basat en el record biogràfic de l’àvia del coguionista, en Thodsapon Thiptinnakorn. La suau i íntima banda sonora que ens acompanya durant el visionat, va ser creada pel compositor, també tailandès, Jaithep Raroengjai, per la qual es va endur el premi Suphannahong 2025 de Thailand National Film Association Awards a la Millor Banda Sonora Original. La pel·lícula, guanyadora de diversos festivals, inclòs el de Cinema Asiàtic de Nova York, ens convida a reflexionar sobre els vincles familiars a través d’una emotiva història universal.

 

 

 

 

Cómo hacerse millonario antes de que muera la abuela explica la història d'un noi al que anomenen M (Putthipong Assaratanakul), un jove dropo i rondinaire que, quan descobreix que la seva àvia Amah (Usha Seamkhum) pateix una malaltia terminal, decideix deixar de banda la seva precària carrera com a streamer per tal de dedicar-se a cuidar-la, amb l'esperança d'embutxacar-se part de l'herència. Però guanyar-se l’àvia no és una feina fàcil: Amah és una dona de caràcter fort, exigent i molt difícil de complaure. A més, M no sembla ser l’únic familiar interessat en tots els calerons de la matriarca. Es tracta d'un tema delicat i complex que ben segur li ressona a molta gent per experiències pròpies o properes.

 

 

 

 

 

La pel·lícula comença durant la celebració del dia dels morts a Tailàndia, quan l’Amah espera que la resta de la família arribi per homenatjar plegats els qui ja no hi són. La cerimònia no és gaire complicada: cal parar respecte i atenció, fer un àpat senzill davant de les tombes, escampar flors sobre la gespa, fer una mica de pregària i poc més. El problema és que els seus tres fills estan ocupats mirant els mòbils. No estan presents, sinó perduts dins les seves pantalles, quelcom molt habitual des de l'arribada dels smartphones. L’Amah els fa saber que aquesta actitud no li agrada gens i es queixa, sobretot del seu net, en M, qui acaba accedint a dur a terme els rituals que l'àvia li demana, però ho fa de males maneres i només espera que arribi l’hora de tornar a casa per continuar jugant als seus videojocs. Us sona...?

 

 

 

 

 

«Ser una família és una cosa molt especial», diu el director Pat Boonnitipat durant una entrevista. «És com si no tinguessis l’oportunitat d’escollir-la. És a dir, aquest membre de la família te l’han donat. No és com guanyar un amic o una parella. Hi has de conviure, sigui com sigui. Si els va bé a la vida, això és bo per a tu. Però, si no, també es converteix en el teu problema. Significa molt per a mi. Simplement, has d’aprendre a viure amb això. Comences a aprendre a acceptar-ho tot tal com és. Perquè ens estimem els uns als altres, però també hi ha altres coses, com els termes econòmics, els diners i aspectes semblants. Així i tot, no pots renunciar a ser família», afegeix. Un concepte important de la trama que veurem durant tota la pel·lícula és la idea del benefici al qual alguns familiars aspiren a obtenir d'altres familiars, fins i tot quan els interessats estimen amb tota l’ànima aquests altres familiars dels quals volen treure partit. 

 

 

Aquesta comèdia agredolça, un èxit inesperat a Tailàndia i en altres països asiàtics, funciona com un retrat íntim de la situació de moltes famílies i de les diferències generacionals que les travessen. Per a en M, el que podria ser una reflexió sobre la seva pobra relació amb l’àvia, a l'inici es converteix en un oportunisme ben fosc: cuidar la iaia a l’espera de ser l’únic hereu de la seva caseta modesta al barri xinès de Bangkok. Però allò que a primera vista sembla pura cobdícia, s'acaba revelant com la preocupació d'un jove, sobre l'anhel d’independència en un futur incert i complicat. La dinàmica entre net i àvia, definida pels enfrontaments inicials, la sospita de l’Amah sobre l’interès sobtat en ella per part de la seva família i els rancors guardats del passat que sorgeixen per la consciència d’un final proper, són els aspectes més atractius d'aquesta òpera prima. 

 

 

 

 

Però la pel·lícula no només parla d’això. També ens acosta a una altra dimensió fonamental: la representació d’un món de rituals i de formes de viure —com la de l’Amah— que sembla extingir-se amb ella, amb el comiat de les generacions més grans, aquelles que encara preserven costums i tradicions que es van diluint amb el pas del temps i els canvis socials. Alhora, descobrim que l’Amah va haver d’afrontar sola la criança dels seus tres fills venent sopa d’arròs, una feina que encara avui continua fent durant les primeres hores del dia. Coneixem també les seves amigues estimades, el barri del qual se sent part i tot un univers propi que fins i tot els seus fills desconeixien. És precisament el descobriment de totes aquestes vessants de la vida de la seva àvia el que permet a en M connectar-hi profundament i resignificar la relació amb la seva pròpia mare, entenent l’origen de les seves decisions i de moltes de les ferides familiars.

 

 

 

I és que les relacions familiars gairebé mai són perfectes, però, si aprenem a tenir-ne cura i hi posem una mica de bona voluntat per totes bandes, podem arribar a gaudir-ne moltíssim.

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a Pat Boonnitipat, el director

 

 Sala La Violeta, Carrer de L'Hostal, 15 Altafulla

Divendres 23 de gener, 20 h.

No recomanada per a menors de 7 anys  

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.