LA FURGO de Eloy Calvo Campos

LA FURGO és l'òpera prima del director Eloy Calvo Campos i està basada en el còmic del mateix nom, il·lustrat per Martín Tognola amb guió de Ramón Pardina. De fet, els mateixos Tognola i Pardina col·laboren en la pel·lícula, tant en la imatge com el guió. 

                                Martin Tognola i Ramón Pardina

LA FURGO ens presenta a Ós, un home divorciat de quaranta-cinc anys que viu amb la seva filla de sis anys a una furgoneta a Barcelona. Ós intenta reconstruir la seva vida acompanyat d'uns personatges veritablement estrafolaris i intenta recuperar l'estabilitat, però les pròximes noces de la seva ex el porten al límit. 

L'origen de LA FURGO és una novel·la gràfica publicada per Edicions La Cúpula. És aquí on neix el personatge d'Ós, un home que viu sobre rodes. La seva llar és una furgoneta amb la qual fa diversos quilòmetres al dia buscant aparcament, fent nyaps o portant al col·legi a la seva filla Violeta. Els avantatges de viure en ruta són diverses: tot és a prop, no pagues lloguer i no has de rendir comptes amb els veïns.

Els desavantatges també existeixen. Viure sense destí, per exemple, fa difícil trobar un lloc en el món. Això de la furgo és una cosa provisional. És la solució que va trobar a mà quan va ser desnonat, fet que s'intueix, però no es veu a la filmació. 

Ós viu com en mig d'un temporal i com a tal, espera que acabi passant i tornar a veure el sol. Amb aquesta idea al cap, Os va fent, i encara que les energies no són les mateixes que fa vint anys, el truc està a no preocupar-se massa. O potser sí. LA FURGO és una història on els valors humans evolucionen i s'enforteixen en la precarietat, al marge d'un paisatge social que va minvant. 

Ós es interpretat per Pol López, un actor que al Cineclub Altafulla el vam poder gaudir a SURO, i que a LA FURGO es fa gairebé omnipresent durant tota la pel·lícula. A les seves mans, el personatge d'Ós és alguna cosa més que un pare separat, un manetes en atur o un potencial sense sostre que viu a la seva furgo. És algú real, de carn i os, una persona en un mal moment però que en cap moment vol que el públic li senti llàstima. Es fa evident que ell no ha volgut viure així, són les circumstàncies qui li han portat, i és conscient que no pot continuar així si no vol perdre la custòdia de la seva filla, per el que intentarà com sigui millorar la seva situació econòmica. El film es, per tant, un retrat de la precarietat, de la caiguda a l'infern d'algú que s'ha separat i del procés llarg i difícil que implica sortir-se'n, però LA FURGO ho narra amb un missatge esperançador i ens recorda que un pare és capaç de tot per la seva filla. 

Quan a la petita Violeta (interpretada per Martina Lleida, qui els qui segueixin sèries la veuran a Com Si Fos Ahir com la filla de la Cloe) li toca estar amb el seu pare, passa els dies a la furgo fent recorreguts per una Barcelona cada cop més afectada per la crisi de l'habitatge. El seu pare és un home molt hàbil i un excel·lent dibuixant, qui intentant superar la seva desgràcia omple de màgia i color els viatges amb la seva filla. Violeta és una nena amb molta paciència i cura en alguns moments i trencadora en altres, fent evident l'estima i la connexió que té amb el seu pare, però també fent-li reflexionar i buscar sortides al moment que junts viuen ni que sigui per uns dies. A més d'una escena, és ella qui la sosté amb molta paciència i silenci. 

Així els paisatges imaginaris es colen durant la narració per donar llum, per fer del món oníric un espai on ser lliures i somiar. Aquí entra el traç de Martín Tognola, el dibuixant original del còmic, per donar vida a unes seqüències que revitalitzen la narrativa, donen aire i un fil conductor interessant. I val a dir, que la recreació del còmic en imatge real està veritablement ben trobada, sent principalment un reflex fidel del esperit de la novel·la gràfica. 

                                                            Eloy Calvo

El còmic a la pel·lícula té, per tant, molt de sentit. Eloy Calvo té experiència al cinema com a artista del storyboard i debuta aquí amb el seu primer llarg, amb una filmació cuidada que reflecteix molt bé un realisme de barri a les seves imatges. El film dibuixa una realitat dura de manera tendra i amable, però sense cap mena de filtres. El treball final presentat a la pantalla és veritablement molt equilibrat. La fotografia d'Anna Molins busca la quantitat justa de llum per emmarcar el que succeïx. La música de Marc Parrot apareix i desapareix quan veritablement és necessari i ens ofereix una cançó per recordar. Realment tota la tècnica cinematogràfica empleada ens recorda que l'important no és aquesta tècnica, sinó la història. 

LA FURGO és una pel·lícula cálida que ens proposa una nova mirada al drama social però sense parlar-ne molt. No n'hi ha massa explicacions o reivindicacions - la feina que no arriba, els diners que no són prou, el menjar que escasseja -. És com obrir una finestra en un moment donat i contemplar la història des d'aquell instant. Tot s'explica des de la quotidianitat. 

LA FURGO és una òpera prima honesta, senzilla i amb una mirada neta. Encara que estigui basada en un còmic, és una proposta autèntica apte per agradar i molt.

José Manuel Ruiz

Mira el tràiler

Entrevista a Eloy Calvo per LA FURGO

Entrevista a Eloy Calvo 

Entrevista a Pol López i Eloy Calvo per LA FURGO

Divendres 20 de febrer de 2026 a les 20 hores. 

Sala La Violeta, Carrer de l'Hostal 15 Altafulla. 

No recomenada a menors de 7 anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

COMO HACERSE MILLONARIO ANTES DE QUE MUERA LA ABUELA de Pat Boonnitipat

Cómo hacerse millonario antes de que muera la abuela (2024) és l’opera prima del director xino-tailandès Pat Boonnitipat, una comèdia dramàtica que també suposà el debut a la gran pantalla dels grans protagonistes de la cinta, l’actor i cantant Putthipong Assaratanakul i l’actriu Usha Seamkhum. En aquest llargmetratge, Boonnitipat també col·labora escrivint el guió basat en el record biogràfic de l’àvia del coguionista, en Thodsapon Thiptinnakorn. La suau i íntima banda sonora que ens acompanya durant el visionat, va ser creada pel compositor, també tailandès, Jaithep Raroengjai, per la qual es va endur el premi Suphannahong 2025 de Thailand National Film Association Awards a la Millor Banda Sonora Original. La pel·lícula, guanyadora de diversos festivals, inclòs el de Cinema Asiàtic de Nova York, ens convida a reflexionar sobre els vincles familiars a través d’una emotiva història universal.

 

 

 

 

Cómo hacerse millonario antes de que muera la abuela explica la història d'un noi al que anomenen M (Putthipong Assaratanakul), un jove dropo i rondinaire que, quan descobreix que la seva àvia Amah (Usha Seamkhum) pateix una malaltia terminal, decideix deixar de banda la seva precària carrera com a streamer per tal de dedicar-se a cuidar-la, amb l'esperança d'embutxacar-se part de l'herència. Però guanyar-se l’àvia no és una feina fàcil: Amah és una dona de caràcter fort, exigent i molt difícil de complaure. A més, M no sembla ser l’únic familiar interessat en tots els calerons de la matriarca. Es tracta d'un tema delicat i complex que ben segur li ressona a molta gent per experiències pròpies o properes.

 

 

 

 

 

La pel·lícula comença durant la celebració del dia dels morts a Tailàndia, quan l’Amah espera que la resta de la família arribi per homenatjar plegats els qui ja no hi són. La cerimònia no és gaire complicada: cal parar respecte i atenció, fer un àpat senzill davant de les tombes, escampar flors sobre la gespa, fer una mica de pregària i poc més. El problema és que els seus tres fills estan ocupats mirant els mòbils. No estan presents, sinó perduts dins les seves pantalles, quelcom molt habitual des de l'arribada dels smartphones. L’Amah els fa saber que aquesta actitud no li agrada gens i es queixa, sobretot del seu net, en M, qui acaba accedint a dur a terme els rituals que l'àvia li demana, però ho fa de males maneres i només espera que arribi l’hora de tornar a casa per continuar jugant als seus videojocs. Us sona...?

 

 

 

 

 

«Ser una família és una cosa molt especial», diu el director Pat Boonnitipat durant una entrevista. «És com si no tinguessis l’oportunitat d’escollir-la. És a dir, aquest membre de la família te l’han donat. No és com guanyar un amic o una parella. Hi has de conviure, sigui com sigui. Si els va bé a la vida, això és bo per a tu. Però, si no, també es converteix en el teu problema. Significa molt per a mi. Simplement, has d’aprendre a viure amb això. Comences a aprendre a acceptar-ho tot tal com és. Perquè ens estimem els uns als altres, però també hi ha altres coses, com els termes econòmics, els diners i aspectes semblants. Així i tot, no pots renunciar a ser família», afegeix. Un concepte important de la trama que veurem durant tota la pel·lícula és la idea del benefici al qual alguns familiars aspiren a obtenir d'altres familiars, fins i tot quan els interessats estimen amb tota l’ànima aquests altres familiars dels quals volen treure partit. 

 

 

Aquesta comèdia agredolça, un èxit inesperat a Tailàndia i en altres països asiàtics, funciona com un retrat íntim de la situació de moltes famílies i de les diferències generacionals que les travessen. Per a en M, el que podria ser una reflexió sobre la seva pobra relació amb l’àvia, a l'inici es converteix en un oportunisme ben fosc: cuidar la iaia a l’espera de ser l’únic hereu de la seva caseta modesta al barri xinès de Bangkok. Però allò que a primera vista sembla pura cobdícia, s'acaba revelant com la preocupació d'un jove, sobre l'anhel d’independència en un futur incert i complicat. La dinàmica entre net i àvia, definida pels enfrontaments inicials, la sospita de l’Amah sobre l’interès sobtat en ella per part de la seva família i els rancors guardats del passat que sorgeixen per la consciència d’un final proper, són els aspectes més atractius d'aquesta òpera prima. 

 

 

 

 

Però la pel·lícula no només parla d’això. També ens acosta a una altra dimensió fonamental: la representació d’un món de rituals i de formes de viure —com la de l’Amah— que sembla extingir-se amb ella, amb el comiat de les generacions més grans, aquelles que encara preserven costums i tradicions que es van diluint amb el pas del temps i els canvis socials. Alhora, descobrim que l’Amah va haver d’afrontar sola la criança dels seus tres fills venent sopa d’arròs, una feina que encara avui continua fent durant les primeres hores del dia. Coneixem també les seves amigues estimades, el barri del qual se sent part i tot un univers propi que fins i tot els seus fills desconeixien. És precisament el descobriment de totes aquestes vessants de la vida de la seva àvia el que permet a en M connectar-hi profundament i resignificar la relació amb la seva pròpia mare, entenent l’origen de les seves decisions i de moltes de les ferides familiars.

 

 

 

I és que les relacions familiars gairebé mai són perfectes, però, si aprenem a tenir-ne cura i hi posem una mica de bona voluntat per totes bandes, podem arribar a gaudir-ne moltíssim.

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a Pat Boonnitipat, el director

 

 Sala La Violeta, Carrer de L'Hostal, 15 Altafulla

Divendres 23 de gener, 20 h.

No recomanada per a menors de 7 anys  

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció. 

LA LUZ QUE IMAGINAMOS de Payal Kapadia

LA LUZ QUE IMAGINAMOS és el segon llargmetratge de la directora índia Payal Kapadia, la primera ficció després de rodar un documental el 2021, i és considerada per la crítica especialitzada com una de les grans pel·lícules de l'any. El mèrit de LA LUZ QUE IMAGINAMOS per aconseguir aquest reconeixement està en la seva simplicitat. Un exercici exquisit de naturalitat que aconsegueix la desaparició de la càmera, una posada en escena lluminosa on tots els protagonistes s'obren de bat a bat per mostrar-se tal com són i una absència d'artificis visuals que interfereixin a la narració, fan de LA LUZ QUE IMAGINAMOS una extraordinària finestra oberta a la vida i la realitat de Bombay. 

Kapadia ens mostra un mapa de silencis que es transforma en veus contingudes, en dolors que no es poden dir i alegries no fàcils d'exterioritzar. Una filmació plena de mirades que diuen moltes coses en la foscor de la nit, un joc d'ombres on trobar-se a la clandestinitat o memòries tan intenses com la incertesa que s'amaga al seu darrere. Una obra magnètica que no pretén res més que un retrat fidel de les seves tres protagonistes i ho fa amb honestedat i fiabilitat vers uns personatges que, tot i ser ficticis, són pura realitat. 

Tres dones acorralades per la societat construeixen entre elles una xarxa de sororitat que les sostingui sobre un abisme de masclisme i precarietat. Prabha i Anu són infermeres, companyes de treball i de pis, i, sobretot, amigues. La primera veu com la seva vida es consumeix en l'espera perpètua del seu marit (amb qui es va casar per obligació de la seva família sense ni tan sols conèixer-lo) i qui des de fa anys treballa a Alemanya, la segona, més jove, intenta trobar un lloc on mantenir relacions sexuals amb el seu nuvi, al mateix temps que s'esforça per convèncer els seus pares que no li organitzin unes noces amb un home al qual (de nou) ni coneix ni, òbviament, vol. La tercera protagonista és una dona recentment enviduada que està a punt de ser desnonada, perquè casa seva estava a nom del seu espòs i aquest, abans de morir, no va fer cap mena de canvi en el registre de la propietat que indiqués que l'habitatge també era d'ella.

Kapadia té una extraordinària habilitat per radiografiar de fons la realitat urbana de Bombay i ho demostra amb escreix amb aquestes tres històries que es desgranen i sumen en la narració. Kapadia extrau d'elles la seva delicadesa, la seva sensibilitat i el seu calat humà. La pel·lícula és, per una banda, un retrat clar d'una ciutat massificada de gent, d'autobusos plens, de festes populars, de pluja monsònica, de vida. Les imatges són autèntiques postals de la quotidianitat. També és una crida, per mitjà de les seves protagonistes, cap a la llibertat. Una crítica cap a una societat classista que no deixa a la dona expressar-se. Kapadia no fa imposicions, no accentua els dilemes ni imposa moralitat als seus personatges. Sembla com si les deixés actuar, sé elles mateixes, i d'aquesta manera vehicula la narració. 

Primerament, veurem la seva vida rutinària, aixecar-se a casa i anar cap a la feina, la vida diària com infermeres, tornar, sopar i continuar. Fins que un dia, Prabha rep un paquet del seu marit i aquest fet tot ho trastoca. És un fet petit, però marca un primer gir gairebé invisible que canvia coses en el comportament de Prabha - interpretada per la reconeguda actriu índia Kani Kusruti -.  El regal li rememora la presència - o no presència - del seu marit, i s'hi agafa com un símbol d'enyorança. Com influirà això en la seva relació amb els altres? Quina imatge de la vida en família - que per ella és inexistent - pot donar aquest fet?

La segona part de la filmació transcorre lluny de Bombay i s'allunya de les imatges nocturnes plenes de gent, per donar pas a més llum, més espai i un paisatge que acull. Hi ha un viatge físic però també personal de les tres protagonistes. Prabha i Anu acompanyen a Parvaty a la costa, en la recerca dels seus orígens, i serà un punt d'inflexió per cadascuna. Anu consolida el seu amor juvenil i Prabha té una experiència gairebé mística, quan es troba amb un desconegut i es genera una confusió que a ella li despertarà sensacions i sentiments que manté amagats, en una metàfora de vida rica en matisos i que es converteix en un dels moments cabdals de la pel·lícula. 

LA LUZ QUE IMAGINAMOS està plena de detalls senzills, insignificants, com els molts que omplen les nostres vides. Deixeu-vos captivar per la mirada d'una càmera que ofereix postals d'una vida que ens sembla lluny. El tractament de la llum, imaginada o no, és un dels grans misteris de la mestria de Kapadia.

Una pel·lícula rodona i ben acabada, on un final obert ens deixarà camins sobre la continuïtat de la vida de les protagonistes. Imaginarem que pot ser de cadascuna i és que LA LUZ QUE IMAGINAMOS no deixa de ser una invitació a descobrir els petits detalls que construeixen les nostres vides, petits moments que ens retornen el plaer de veure més enllà de la nostra mirada. 

LA LUZ QUE IMAGINAMOS és cinema indi, d'autor, molt diferent del cinema de Bollywood amb les seves característiques escenes musicals. És més de l'estil europeu i amb una mirada íntima que sorgeix d'una poderosa sensibilitat femenina de la mà de Kapadia.  No hi ha gestos grandiloqüents. Tot és contingut. És una pel·lícula que suposa un cant a l'amistat i a aquest amor que a vegades es torna impossible i com els amics poden substituir als familiars. Per si no n'hi hagués prou també aborda temes tan dispars com l'abús de poder de les empreses, o la falta de llibertat de les dones i la qüestió de les castes o també el pes de la religió. I també, i, sobretot, és un viatge a l'Índia de la mà de tres dones valentes (més la directora) interpretada de manera magistral per Kani Kusruti, Divya Prabha i Chhaya Kadam. Kapadia amb el seu segon llargmetratge ha aconseguit el Gran Premi del Jurat 2024 en el Festival de Cannes i també aixecar una certa polèmica al seu país, ja que no va ser seleccionada per als premis Oscars.

Una pel·lícula gran plena de llum.

José Manuel Ruiz

Mira el tràiler de LA LUZ QUE IMAGINAMOS

Entrevista a Payal Kapadia 

Entrevista a Payal Kapadia per LA LUZ QUE IMAGINAMOS

Divendres 19 de desembre a les 20 hores. 

Sala La Violeta. Carrer de l'hostal 15 Altafulla

No recomenada a menors de 12 anys i especialment recomenada per el foment de l'igualtat de gènere. 

Venda d'entrades i obertura de portes 30 minuts abans de la projecció. 

BRAINWASHED de Nina Menkes

BRAINWASHED:SEX-CAMERA-POWER (2022) és un documental basat en l’aclamada conferència universitària de la productora i directora independent estatunidenca Nina Menkes «Sexe i poder: el llenguatge visual del cinema», un estudi sobre l’enquadrament dels cossos femenins en el cinema al llarg de totes les èpoques i de com aquesta visió distorsionada ha influenciat en l’abús i la discriminació contra les dones a la vida real. Menkes no pretén aprofundir en la teoria del cinema, sinó mostrar de manera clara i senzilla "els 120 anys de mirada masculina sobre les nostres espatlles". 

 

 

A BRAINWASHED s’evidencia el biaix de gènere del llenguatge cinematogràfic a través de l’anàlisi de gairebé 180 fragments de pel·lícules de diferents èpoques. Segons el documental, que intercala clips de pel·lícules estrenades entre 1896 i 2020 i que compta amb entrevistes a directores com Laura Mulvey, Joey Soloway, Julie Dash o Eliza Hittman, la misogínia i la cultura de la violació han tingut en el cinema de Hollywood el seu millor aliat durant anys. "Tot l’equip que va muntar la pel·lícula la vam veure com un tema de conversa. No es pretenia que fos la versió definitiva de la representació de la dona al cinema. És un iniciador de conversa".

 

 

Així, quatre dècades després que la teòrica del cinema i realitzadora anglesa Laura Mulvey denunciés per primera vegada el domini de la mirada masculina al cinema en el seu assaig "Placer Visual y Cine Narrativo" (1975), Menkes ens convida a despertar del "brainwashed" analitzant amb profunditat el disseny dels plans relacionant-ho amb la discriminació sexista cap a les dones i els casos d’abusos sexuals destapats pel #metoo. I és que ningú escapa d’aquesta mirada esbiaixada que sembla ancorada en el subconscient col·lectiu: ni Scorsese, ni David Lynch, ni Tarantino ni Kubrick, ni Paul Thomas Anderson, però tampoc Julia Ducournau ni Sofia Coppola. Precisament, que estiguem parlant d’algunes de les millors pel·lícules i cineastes de la història del cinema, ha fet encara més difícil la possibilitat de qüestionar aquesta mirada tan injustament present a moltes produccions.

 

L'any 2017, dues setmanes després que es fessin públiques les denúncies contra el poderós productor de cinema Harvey Weinstein, Nina Menkes va escriure The Visual Language of Oppression, un article en què vinculà els abusos sexuals a la indústria del cinema amb la representació cinematogràfica que converteix la dona en objecte de desig per al gaudi de la mirada masculina. Anys després, Menkes amplià la seva crítica gràcies al documental Brainwashed: Sex-Camera-Power. Menkes formula la seva pel·lícula com una continuació de l’assaig de Laura Mulvey. No només assenyala la violència simbòlica que el cinema exerceix sobre les dones, sinó que va més enllà: revela com aquesta representació a la pantalla té conseqüències materials. Menkes evidencia que la manera com les dones són filmades afecta directament a la seva discriminació i crea un entorn que facilita l’assetjament i l’abús sexual en la indústria del cinema. En altres paraules, l’abús sexual en el camp cinematogràfic és la pràctica d’una ideologia constituïda pel propi cinema durant anys.

 

No només els guions són sexistes quan construeixen dones com si fossin figures merament decoratives, sinó que la manera com són enquadrades a la pantalla perpetua la diferència de poder entre homes i dones, on ells són el subjecte, amb personatges complexos, i elles l'objecte, amb personatges creats per fer bonic, per acompanyar i per fer gaudir visualment tant els protagonistes com els espectadors masculins. L’enquadrament que fragmenta el cos de les dones observades, els moviments de càmera per tal de poder contemplar detingudament parts concretes dels seus cossos, sexualitzat fins l'extenuació amb plans que molts cops no aporten res a la trama, l’ús de la il·luminació sobre les dones per afeblir-les, i la posició narrativa de la dona dins del relat. Aquestes tècniques cinematogràfiques han creat una obsessió constant pel cos femení, convertint així la càmera en una entitat depredadora més.

 

BRAINWASHED és una crítica a un sistema que sovint ha categoritzat com a grans mestres del cinema aquells que, des del privilegi i el reconeixement, han contribuït a reforçar una mirada hegemònica sobre el cos i l’agència de les dones en el cinema. Des d’una postura feminista que inclou la veu de diverses personalitats del món acadèmic i cinematogràfic, Nina Menkes va formulant exemples i tesis en contra de la male gaze, terme creat per Laura Mulvey a l'assaig ja mencionat, Visual Pleasure and Narrative Cinema el 1975. Per a la directora, encara continua vigent un problema de masclisme estructural del qual, fins i tot, les cineastes no se'n escapen.

 

Brainwashed: Sex-Camera-Power és un film urgent, pel seu caràcter interpel·lador, que aconsegueix generar les preguntes necessàries sobre la manera de filmar i sobre la manera com es construeixen aquestes visions del món. Qüestionar aquestes representacions, des de la pròpia indústria del cinema, és vital. Gràcies al documental de Menkes, la invitació incòmoda ja està feta i servida per a que tots i totes reflexionem.

El diari Los Angeles Times la va qualificar de «brillant, una de les artistes més provocadores del cinema actual» i Sight and Sound va descriure la seva obra com a «controvertida, intensa i visualment impactant». 

 

 ✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Nina Menkes ens parla de la Male Gaze

➤ Nina Menkes entrevistada per Carne Cruda

 

Sala La Violeta, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

Divendres 28 de novembre, 20 h

No recomanada per a menors de 12 anys  

 

LOS PEQUEÑOS AMORES de Celia Rico

 "Sembla que no passi res, però passa tot". Aquesta frase podria definir molt bé la història que trobem a LOS PEQUEÑOS AMORES, la segona pel·lícula de la directora Celia Rico Clavellino, després de la seva aclamada òpera prima "Viaje al cuarto de una madre" (2018) i del curtmetratge "Luisa no está en casa" (2012). Rico torna a l'entorn familiar i a les relacions entre mares i filles per trenar una narració delicada, subtil, plena de matisos i de diàlegs reveladors on parar l'orella. 

Si a "Viaje al cuarto de una madre" ens parlava de les relacions maternofilials des d'una feminitat més jove o de la maduresa i la soledat des de l'òptica d'una mare i una filla que necessiten fer un pas en les seves vides, a LOS PEQUEÑOS AMORES també trobem una mena de viatge pel camí vital de les dues protagonistes, camins que intuïm dividits, separats, gairebé enfrontats, però que transiten paral·lels durant un estiu a una casa de camp amb molta calor i olor de acabat de pintar.

Teresa (María Vázquez "Matria") canvia els seus plans de vacances per ajudar a la seva mare (Adriana Ozores), que ha sofert un petit accident mentre passeja pel camp amb el gos. Mare i filla passaran juntes un estiu d'allò més sufocant, en el qual no aconsegueixen posar-se d'acord ni en les coses més trivials. No obstant això, la convivència remourà més de l'esperat i en les nits estivals Teresa viurà moments reveladors al costat de la seva mare. 

LOS PEQUEÑOS AMORES és una finestra d'estiu oberta de bat a bat. Els remordiments, el temps perdut, els silencis injustificats, tots es van a poc a poc corregint a partir del retrobament. És llavors quan els petits amors als quals fa referència el títol van sorgint, una mena d'instant de llum on el misteri deixa pas, a poquet a poquet, a la profunditat. 

En l'aspecte tècnic destaca i molt la fotografia de Santiago Racaj. Un mestre de la llum amb qui Rico ja va treballar al "Viaje al cuarto de una madre". La capacitat de Racaj de capturar la llum natural amb tanta exquisidesa i detall és sorprenent. S'observa perfectament tant en plans de càmera fixa com els subtils moviments de càmera. Es fa palpable la llum de l'hora que sigui. 

Adriana Ozores i Maria Vázquez són dues actrius solvents que transmeten veracitat en els seus personatges. Totes dues estan impressionants en el seu camí vital i la seva particular simbiosi amb el personatge. Maria Vazquez és Teresa, la filla que arriba a la casa a cuidar sa mare una mica a contracor, ja que els seus plans d’estiu s’han vist alterats per la caiguda de la mare. Es farà càrrec de les feines quotidianes de la casa, del dinar i d’altres coses amb la mirada instigadora de la mare al darrere. Embarcada en una relació a distància amb algú molt llunyà passarà els capvespres entre l’atenció per la mare i la frustració del canvi de plans inesperat. Tot i això, l’estada li servirà per enfrontar de ple la relació amb la seva mare. Aquí veiem el treball cinematogràfic de Celia Rico, on ens porta a vehicular entre les discrepàncies, tensions i avinences de mare i filla. Rico juga d’alguna manera a fet i amagar, tant físic - on els enquadres ens mostren i amaguen detalls rellevants - com psíquics, on veurem, fent una al·legoria amb la casa, els seus passadissos mentals, les seves habitacions secretes. 

LOS PEQUEÑOS AMORES és també un cinema sobre tenir cura. Teresa arriba a una casa on la mare ha estat enfeinada arreglant la façana, Teresa proposarà canvis i liderarà el contracte dels pintors, amb mirades i reticències de la mare, matriarca i propietària, a qui la vida solitària li accentua un humor agre. Ani haurà d'enfrontar deixar anar la seva voluntat de control de tot i això implicarà grans dosis de paciència. Però mentrestant, Teresa haurà de cuidar i Ani deixar-se cuidar i aquest fet anirà apropant mare i filla en el canvi de papers de qui cuida a qui. 

LOS PEQUEÑOS AMORES és una filmació dotada d'una senzillesa exuberant. Celia Rico desdibuixa el drama rural en una història on l'amor petit esdevé gran. La simplicitat de la narració serveix per descobrir un petit univers on les mirades de les protagonistes, els seus gestos, els seus records, els seus desitjos no aconseguits que confessen a peu de llit, afloren i es transformen en un discurs més intens: l'amor incondicional, mutu i profund d'una mare i una filla i del moment concret que se'ns mostra i on només es tenen l'una a l'altre. 

Aquesta projecció forma part del Ciclo Nacional de Cine y Mujeres Rurales que s'organitza en l'àmbit estatal per donar visibilitat i recolzament a la dona en el món rural, tant en el que viu o hi treballa. 

Comptarem amb la presència de la directora Celia Rico Clavellino, qui ens presentarà la pel·lícula i compartirem una estona d'impressions i sentiments en acabar la projecció. 

José Manuel Ruiz

Mira el tràiler de LOS PEQUEÑOS AMORES. 

Entrevista a Celia Rico per LOS PEQUEÑOS AMORES

Entrevista a Maria Vázquez i Adriana Ozores

Dijous 6 de novembre a les 20 hores. 

Sala La Violeta, carrer de l'Hostal 15 Altafulla

No recomanada a menors de 7 anys.

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.