LA VOZ DE HIND de Kaouther Ben Hania

La Voz de Hind és la història real dels serveis d’emergència palestins per intentar salvar una nena. La pel·lícula incorpora l’enregistrament d’àudio real de la trucada als serveis d’emergència, alhora que reconstrueix el drama viscut a les seves instal·lacions.

29 de gener de 2024. Els voluntaris de la Mitja Lluna Roja reben una trucada d’emergència. Una nena de sis anys està atrapada en un cotxe sota el foc a Gaza i suplica que la rescatin. Mentre intenten mantenir-hi el contacte telefònic, fan tot el possible per enviar-hi una ambulància. El seu nom: Hind Rajab.

La voz de Hind, produïda per Brad Pitt, Joaquin Phoenix i Rooney Mara, es va endur el Gran Premi del Jurat al Festival de Venècia i el Premi del Públic al Festival de Sant Sebastià. A més, fou nominada als Oscars com a millor pel·lícula internacional, consolidant-se com una de les pel·lícules més reconegudes internacionalment de l'any 2025.

LA VOZ DE HIND és una obra formalment rigorosa que converteix el so —una veu real, les pauses i l'espera— en la seva principal matèria cinematogràfica. La seva força testimonial és indiscutible; més debatible resulta la incorporació d'aquest testimoniatge autèntic a una estructura dramàtica pròxima al thriller. 

La decisió essencial de la directora Kaouther Ben Hania consisteix a conservar la gravació autèntica de la veu d'Hind i envoltar-la d'una reconstrucció interpretada per actors. La mateixa directora ha explicat que va entrevistar la mare d'Hind i a les persones reals que van atendre la crida, i que va concebre deliberadament una pel·lícula ambientada gairebé per complet en un únic espai, amb la violència fora de camp. El seu propòsit era representar allò que les imatges informatives solen ometre: l'espera, la por i el silenci quan l'ajuda no arriba. El resultat se situa en un territori híbrid: no és un documental convencional, però tampoc una ficció que es limiti a estar “inspirada” en fets reals. La gravació funciona simultàniament com a evidència, presència humana i centre emocional de la posada en escena.

Ben Hania converteix l'oficina d'emergències en una espècie de cambra de pressió moral. Els personatges poden escoltar el que succeeix, consultar mapes, realitzar trucades i seguir procediments, però la seva capacitat d'intervenir està condicionada per una cadena administrativa i militar que la pel·lícula tradueix en temps d'espera. Aquesta limitació espacial és un dels seus majors encerts. En lloc de recrear visualment l'atac, la directora mostra les seves reverberacions en els rostres i moviments dels qui estan a l'altre costat del telèfon. La pel·lícula adopta així la forma d'un drama de càmera: el conflicte no es desenvolupa mitjançant desplaçaments físics, sinó a través de trucades, instruccions, interrupcions, silencis i decisions sotmeses a una pressió creixent. Aquesta concentració en l'oficina evita convertir el sofriment d'Hind en espectacle gràfic i obliga l'espectador a romandre atent a la seva veu.

La pel·lícula utilitza mecanismes del thriller per crear la seva atmosfera: una urgència temporal, obstacles successius, informació fragmentada i una tensió que augmenta amb cada minut. Aquesta estratègia proporciona claredat i intensitat a una pel·lícula que vehicula entre l'adaptació cinematogràfica i el documental. Si tenim clares les diferències entre una pel·lícula i altra, com vam veure a "Reality", la recreació exacte del temps i l'espai i l'ús de les gravacions de so reals són les que marquen el guió i el ritme de la filmació, amb més o menys càrrega dramàtica.

El treball sonor no és aquí un complement del visual: és la pel·lícula mateixa. La veu telefònica, la pèrdua de senyal, les respiracions, l'estàtica i els silencis creen un espai que la càmera mai mostra. L'espectador ha d'imaginar allò que està fora de focus, i aquesta absència resulta més pertorbadora que una reconstrucció explícita.

L'elecció també modifica la nostra posició com a públic. No podem refugiar-nos en la distància que a vegades produeixen les imatges repetides de guerra: escoltem des d'una seguretat comparable a la dels operadors, conscients de la nostra incapacitat per a intervenir. La pel·lícula fa d'aquesta distància —geogràfica, institucional i moral— el seu tema central.

La música d'Amine Bouhafa i determinats augments del ritme de muntatge reforcen l'urgència. Juan Sarmiento G. filma l'espai en format panoràmic, aprofitant escriptoris, mampares de cristall i passadissos per a mantenir a diversos personatges dins del mateix enquadrament. La càmera es desplaça per una oficina estreta que progressivament sembla més claustrofòbica; primers plans i composicions col·lectives permeten alternar entre la reacció individual i l'esforç coordinat del grup de rescat. El muntatge introdueix mapes, pantalles i fragments documentals sense abandonar la continuïtat emocional. Quan la pel·lícula deixa que una espera o un silenci es prolonguin, aconsegueix la seva màxima potència. Quan encadena discussions i reaccions massa emfàtiques, la construcció dramàtica es fa més visible.

El repartiment transmet amb eficàcia diferents respostes davant la impotència: empatia, frustració, disciplina professional, ràbia i necessitat de protegir també els equips de rescat. Saja Kilani aporta contenció i proximitat; Motaz Malhees encarna l'impuls de fer fallida un sistema que percep com a intolerable; Amer Hlehel i Clara Khoury ofereixen un contrapunt d'experiència, responsabilitat i desgast. El seu treball és compromès i físicament intens encara que en certs moments puguin semblar un punt més teatralitzat.

El cas d'Hind Rajab va ser objecte d'una recerca independent que va reunir imatges via satèl·lit, anàlisi acústica i documentació del vehicle i de l'ambulància. Forensic Architecture, en col·laboració amb periodistes d'Al Jazeera i el grup d'anàlisi sonora Earshot, va identificar vehicles militars israelians en les proximitats i va cartografiar 335 impactes de bala en l'automòbil. L'agost de 2026, les Forces de Defensa d'Israel van reconèixer que les seves tropes havien disparat contra el vehicle i cap a l'ambulància, i van anunciar una recerca criminal militar. La família ha sol·licitat que la recerca sigui internacional i independent.

La utilització de la veu real d'Hind Rajab és el que concedeix a la pel·lícula la seva singular autenticitat, però també constitueix el seu major dilema. La producció va comptar amb el suport de la seva mare, la qual cosa resulta fonamental, encara que no elimina per complet les preguntes sobre intimitat, consentiment i dret a convertir un document traumàtic en experiència narrativa. Hi ha qui veu la forma híbrida de la pel·lícula en un manifest per Hind i obliga a escoltar allò que no es veuria i que els mitjans informatius no ensenyarien mai.  Per una altra banda, hi ha qui considera que incorporar la veu d'Hind a una estructura de suspens corre el risc de transformar el testimoniatge en mecanisme dramàtic. Es reconeix la potència política de la pel·lícula, però potser la reiteració i el motlle de thriller puguin estrènyer el marge de reflexió i acostar l'obra a l'espectacle que es pretén evitar. El dilema i el debat són punts d'origen per veure la pel·lícula. 

Podríem dir que Ben Hania actua amb una intenció seriosa i conscient, no sensacionalista. La decisió de mantenir la violència fora de camp i centrar la mirada en els qui intenten ajudar expressa un clar principi ètic. La veu necessita espai per a ser escoltada.

LA VOZ DE HIND és al mateix temps una pel·lícula, un document de memòria i una acusació política. No busca oferir una visió neutral o equidistant: adopta el punt de vista d'una víctima civil i dels treballadors humanitaris sotmesos a una situació extrema. La seva dimensió política neix directament de la seva forma cinematogràfica: la impossibilitat de veure, l'obligació d'escoltar i la desesperant distància entre demanar ajuda i poder rebre-la. El seu gran assoliment consisteix a impedir que el cas es redueixi a una estadística: durant 89 minuts, l'espectador no rep simplement informació; queda obligat a escoltar.

José Manuel Ruiz 

Mira el tràiler 

Entrevista a Saja Kilani i Motaz Malhess al festival de San Sebastian (en anglès)

Entrevista a Kaouther Ben Hania al festival de Venècia (en anglès)

Divendres 16 d'octubre a les 20 hores. 

Sala La Violeta d'Altafulla. Carrer de l'Hostal, 15. 

No recomanada a menors de 16 anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

KICK OFF de Roser Corella i Stefano Obino

Pels aficionats al futbol, la paraula anglesa kickoff és, potser, familiar. Es diu així la jugada amb la qual es comença un partit es reinicia després d’un gol, el xut inicial. Però per a les dones de Kirguisztan és el símbol del seu empoderament, de la seva independència i llibertat i també de la sororitat. 

Tot i que Kirguizstan va ser part de la Unió soviètica, que promogué la igualtat de gènere, en aquest país el seu impacte va ser escàs. Els estereotips i prejudicis justificats com a tradicions, història i interpretació de la religió influeixen en les polítiques governamentals i és difícil anar en contra de les normes acceptades per la majoria. 

Entre 2016 i 2018, però, el govern de la república Kirguís juntament amb la federació de futbol va dur a terme un ambiciós pla per a dotar a ciutats i a prop del 70% de les comunitats rurals de minicamps de futbol amb l’objectiu de popularitzar aquest esport i millorar la salut de la població.

Malgrat que hi havia molts pares que preferien que les seves filles cantessin, ballessin o estudiessin més que jugar al futbol, aquest esport es va estendre per tot el país i va tenir un enorme impacte en les dones de totes les edats. Kirguizstan té actualment un potent planter d’equips femenins de futbol a conseqüència d’aquesta política.

El film Kick-off ens apropa durant gairebé 80 minuts al remot poblat de Kök-Tash on l’activista Gazi Babaiarova organitza un original torneig femení de futbol on participen dones de totes les edats. Entusiasmades per allò que els permet llibertat, de joc i de joia, però també preocupades per l’abandó de les seves tasques domèstiques i la cura dels infants durant els entrenaments al final del dia, estableixen vincles entre totes, nores i sogres, mares i filles per facilitar que el torneig es dugui a terme.

Als codirectors del documental, els va "impressionar profundament el poder transformador de l’esport". Com, a través del futbol Gazi i les dones de Kök-Tash troben una veu que no tan sols desafia les expectatives sinó que també obre camí vers un canvi social real. Unint-se per entrenar i competir, descobreixen la força que es genera amb el suport mutu alhora que desenvolupen un nou sentit d'autoestima i empoderament. Segons els directors del documental “aquesta és una història de valentia i amor. Un joc aparentment simple pot convertir-se en una plataforma poderosa per a afirmar drets, desafiar les pressions socials i somiar amb un futur més just i esperançador”.  

Amb una fotografia poderosa, un ritme àgil i una mirada propera i respectuosa, aquest documental de Roser Corella i Stefano Obino ens introdueix, a través de l’alegria i plaer del joc, en un món llunyà, però on hi ha els mateixos desitjos de llibertat i autonomia que en el nostre.  

Roser Corella i Stefano Obino són cineastes independents, de Barcelona i Milà, amb seu a Berlín, cadascun amb un enfocament diferent de la narració documental. Junts, Corella i Obino estan compromesos a descobrir històries poderoses que inspirin el canvi i provoquin reflexió. Roser Corella va començar la seva carrera com a productora audiovisual a TV3, Televisió de Catalunya, abans de passar a autoproduir-se els seus documentals. És reconeguda pel seu treball centrat en qüestions de dones, lleis tradicionals, treball i migració. Els seus documentals guardonats, Room without a view (2020), Grab and run (2017), Prisoners of Kanun (2014), Machine man (2011), s'han projectat en festivals internacionals reconeguts com CPH: DOX, HotDocs, Thessaloniki FF, Leipzig FF, Documenta Madrid, Docs Barcelona, entre d'altres. La seva fascinació pel gènere documental l'ha portat a viatjar arreu del món a la recerca d'històries que mereixin ser explicades. No només per ser testimoni, sinó per qüestionar i plantejar qüestions crítiques sobre les societats contemporànies. Stefano Obino és guionista i cineasta reconegut per la seva feina en diversos formats, incloent-hi pel·lícules independents i docusèries. El seu darrer documental, War Is Over, va rebre un premi als Nastri d'Argento 2022, i dels seus pròxims projectes destaca l'evolució creativa.

Marisa Méndez-Vigo

Mira el tràiler 

Cineclub Altafulla Link Documentals

Divendres 2 d'Octubre 2026 a les 20 hores. 

Sala La Violeta d'Altafulla. 

Apertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

AFTERSUN de Charlotte Wells

AFTERSUN (2022) és l'òpera prima escrita i dirigida per la productora, guionista i directora de cinema britànica Charlotte Wells, protagonitzada per Paul Mescal i Francesca -Frankie- Corio, amb una banda sonora elaborada pel compositor i violoncel·lista londinenc Oliver Coates. Tant Paul Mescal com la jove debutant Frankie Corio -triada en un càsting entre més de 800 persones- ens ofereixen unes interpretacions sublims, tant que Mescal fou nomenat a l'Oscar al Millor Actor. La pel·lícula va guanyar el Premi French Touch de la Setmana de la Crítica al Festival de Cannes 2022. També va guanyar 8 guardons en els BIFA, premis de cinema independent britànic: a la millor pel·lícula, direcció, direcció debutant, guió, direcció de foto, muntatge i supervisió musical. A més, s'alçà amb el premi a la millor direcció en els Premis Gotham, el de millor producció de les Nuevas Olas a Sevilla i uns quants més a Sarajevo, Deaville i Múnic.

 

 

AFTERSUN ens presenta la Sophie, una nena d'onze anys amb els pares separats. El seu pare Calum viu lluny d'ella, però vol ser capaç d'oferir a la seva filla el record d'unes vacances perfectes. Tanmateix, des del començament, hi haurà petites coses que aniran sortint malament: un conserge que no apareix, una habitació mal assignada, obres a la zona de la piscina. Res greu, petites ensopegades que no minen un viatge, però l'allunyen, una mica, de les expectatives formades. Des del punt de vista de la Sophie, el seu estiu no pot ser més idíl·lic: el seu pare l'ha portat de vacances a un ressort turc amb tot inclòs just abans de tornar a l'escola. Això es tradueix amb banys a la platja i a la piscina, jugar al billar, inflar-se a refrescos i cantar al karaoke amb el seu pare, un home que sempre és graciós, atent i somrient amb ella. Aparentment, la pel·lícula ens permet relaxar-nos mentre compartim el gaudi d'aquest ambient estival familiar al qual ens transporta Wells, però no tot és dolçor i calma. Sota les aigües tranquil·les circulen turbulències. 

 

 

Així com el seu pare, la Sophie també tracta de construir un present memorable. Està en l'època dels primers amors i dels primers petons, quan es prefereix ser espectadora de les experiències dels més grans abans que companya de jocs dels més petits. Quan el ballar despreocupat d'un pare comença a produir vergonya. En una seqüència al costat de la piscina, en Calum convidarà la seva filla a presentar-se als nens d'una altra família i ella li dirà que es presenti als pares. Els nens són massa petits per a ella i els pares massa vells per a ell. Tots dos tracten que l'altre compleixi amb el rol que suposen que els toca i cap dels dos ho aconsegueix, ja que ambdós es troben a l'inici d'una etapa en què no acaben de situar a l'altre. Això és perquè Sophie s'aproxima a l'adolescència.

  

El so de la pel·lícula arrencarà abans que la imatge, escoltarem encendre's i apagar-se d'una càmera de vídeo i desplegar i retreure del seu objectiu. Pare i filla són a l'habitació de l'hotel que ocupen durant les seves vacances i ella l'està filmant, mentre intenta entrevistar-lo. L'endemà ell farà anys —131 anys, segons la Sophie— i ella aprofita l'ocasió per a preguntar-li on esperava estar a aquesta edat quan en tenia onze, l'edat que ella té ara. Ella llançarà la pregunta, la imatge es congelarà i no obtindrem resposta. En un parell de minuts, la directora ens ha posat al davant gairebé totes les claus de la pel·lícula que estem a punt de veure. Però això nosaltres, és clar, encara no ho sabem. 

 

 

AFTERSUN ens mostra moments íntims familiars en els quals sembla que no hauríem d'entrar, les converses entre un pare i una filla que a priori semblen supèrflues, però que amaguen tot l'amor de qui s'aferra a la seva filla com a únic motiu per a no esfondrar-se, però a mesura que la Sophie creix, Calum es va fent més petit. I només necessitem uns petits cops d'ull al futur per a entendre la relació posterior de pare i filla. Aquests pocs segons són suficients per emplenar tota una història amagada entre fotogrames. Els buits sobre els quals orbita la història donen espai suficient perquè també l'espectador elabori les seves teories, de les quals és fàcil que emani la sensació de tragèdia. Contemplem el viatge d'en Calum i la Sophie en estat d'alerta, apreciant cadascuna de les escenes des de la sospita.

 

Wells narra amb seguretat i subtilesa tot i ser la primera vegada que dirigeix un llargmetratge. És un encert utilitzar, en algunes escenes, una càmera de vídeo amateur moguda pels mateixos personatges. Ens transmet molta nostàlgia i es converteix en un símbol del que esdevindrà inesborrable. Aquestes gravacions disten molt de ser un simple recurs visual i passen a ser records eterns en els quals pare i filla intentaran trobar-se al llarg del temps. AFTERSUN ens parla d'un pare que, tot i estar trencat per dins, tracta de donar a la seva filla tot el que ell no va rebre de petit. En un punt de les gravacions, Calum li explica a la Sophie que ningú va pensar a felicitar-lo el dia del seu onzè aniversari. No tenim més informació sobre la seva infància, però aquest detall ens ajuda a deduir per què en Calum vol ser millor pare que el que va tenir. 

 

Aquesta història està inspirada en la vida real de Wells, qui també va viatjar amb el seu pare a Turquia als anys 90. La seva voluntat, amb aquesta pel·lícula, era aprofundir, mitjançant la seva memòria d'adulta, en els records que va emmagatzemar de nena. AFTERSUN també és una carta d'amor al seu pare i un regal que ens fa als espectadors per a aprofundir en aquests sentiments i en aquesta connexió impossibles d'esborrar de la nostra memòria. Podria ser només una pel·lícula sobre les vacances d'estiu d'un pare i una filla amb un estil realista i naturalista, però, en canvi, Charlotte decideix tractar l'espectador com un ens intel·ligent capaç d'apreciar els detalls, les cartes, el futur, els plors en solitari perquè la persona que més vols no et vegi trencat per dins. Algú que balla i s'acomiada a l'aeroport sense deixar de gravar a l'única persona que és capaç d'estimar. Algú, l'existència del qual ens resulta una incògnita. Després de veure aquesta pel·lícula, resulta gairebé inevitable acabar amb un petit buit dolorós dins l'ànima. 

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora Charlotte Wells (subtítols aplicables)

Sala La Violeta, Carrer de L'Hostal, 15 Altafulla

Divendres 18 de setembre, 20 h

Apte a partir de 7 anys

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció

 

 

 

 

WOLFGANG de Javier Ruiz Caldera

ATENCIÓ! DEGUT A LA POSSIBILITAT DE PLUJA, LA PROJECCIÓ S'HA TRASLLADAT A LA VIOLETA, CARRER DE L'HOSTAL 15 ALTAFULLA. MATEIX HORARI I CONDICIONS.

El Cineclub Altafulla - Link, de la mà de l'Associació ASPERCAMP, convida a una sessió de cinema tranquil·la a la fresca amb la pel·lícula WOLFGANG. 

WOLFGANG és l'octava pel·lícula de Javier Ruiz Caldera, qui signa una de les obres més personals i madures de la seva carrera. Conegut principalment per comèdies de gran públic com a Promoció Fantasma, Anacleto o Superlópez, el director català s'endinsa aquí en un territori emocional més íntim, on l'espectacularitat cedeix espai a les emocions quotidianes, el dol i la complexitat dels vincles familiars. La pel·lícula adapta la novel·la de Laia Aguilar i relata la història de Wolfgang, un nen de deu anys amb un quocient intel·lectual extraordinari i trastorn de l'espectre autista que, després de la mort sobtada de la seva mare, ha de conviure amb un pare pràcticament desconegut per a ell.

Wolfgang no suporta el seu desordre ni la seva desorganització i ho considera un “bajocien” per la seva falta d'intel·lecte. Així que, d'amagat, Wolfgang planeja aconseguir el seu somni: viatjar a París i entrar en l'acadèmia de música Grimald de París, on va estudiar la seva mare, i convertir-se en el millor pianista del món. Quan Carles ho descobreix, ha de decidir entre la seva gran oportunitat com a actor o convertir-se en el pare que necessita un nen com Wolfgang.

El més destacable de la proposta és la seva capacitat per a construir una història emocional sense caure per complet en el sentimentalisme fàcil. Ruiz Caldera aposta per una posada en escena elegant i lluminosa, utilitzant Barcelona i París com a escenaris que reflecteixen tant l'aïllament interior del protagonista com les seves aspiracions musicals. Ruiz Caldera evita convertir l'autisme en un recurs dramàtic i tracta a Wolfgang amb respecte i humanitat.

La gran troballa de la pel·lícula és Jordi Catalán. En el seu debut protagonista, ofereix una interpretació extraordinàriament continguda per a un actor tan jove. El seu Wolfgang és brillant, obstinat, vulnerable i, per moments, incòmode. El personatge fuig de la idealització habitual del "nen geni" i aconsegueix transmetre les dificultats de relacionar-se amb un món les normes socials del qual li resulten incomprensibles. Un nen capaç de resoldre complexes partitures musicals però incapaç de gestionar determinades emocions.

Jordi Catalán va debutar al cinema després de superar un càsting de més de set-cents nens realitzat durant un període pròxim a nou mesos. Aquesta cerca exhaustiva revela la importància que els productors i el director atorgaven a trobar un intèrpret capaç de representar a Wolfgang amb autenticitat i sensibilitat, evitant caricatures o clixés habituals en personatges amb altes capacitats o dins de l'espectre autista.

Al seu costat, Miki Esparbé construeix un Carles imperfecte i creïble. Lluny del model de pare heroic, el seu personatge està marcat per la immaduresa i el desconcert. La relació entre tots dos constitueix l'autèntic cor de la pel·lícula. L'evolució del vincle patern-filial es desenvolupa de manera gradual, i això permet que els moments emocionals funcionin convenientment i no imposats pel guió. Miki Esparbé construeix un personatge ple de defectes humans. El seu Carles està lluny del model idealitzat de pare. És impulsiu, desorganitzat i moltes vegades està tan perdut com el seu fill. Precisament aquesta imperfecció converteix la seva evolució en un dels aspectes més commovedors del film.

La producció es va desenvolupar principalment a Barcelona i París, dues ciutats que exerceixen un paper narratiu fonamental en la pel·lícula. París no apareix únicament com un escenari turístic: representa l'ideal artístic i emocional que persegueix Wolfgang, vinculat al record de la seva mare i al seu somni d'ingressar en l'acadèmia musical Grimald. Barcelona, per contra, simbolitza la realitat quotidiana, imperfecta i caòtica que encarna el seu pare Carles.

El projecte va ser anunciat el març de 2024 i el rodatge va començar a l'abril d'aquest mateix any. La producció va estar impulsada per Nostromo Pictures, Ho Vaig veure Films i Telecinco Cinema, amb la participació de 3Cat i Movistar Plus+, apostant clarament per un cinema català de vocació popular i abast internacional. La pel·lícula va ser número 1 en taquilla el cap de setmana de la seva estrena el 2025. 

La direcció destaca per una sobrietat poc habitual en la filmografia de Ruiz Caldera. En lloc de secundar-se en artificis dramàtics, el realitzador aposta pels silencis, les mirades i l'observació dels petits gestos quotidians. La càmera acompanya a Wolfgang des d'una distància respectuosa, cosa que permet a l'espectador entendre la seva particular manera de percebre el món sense caure en explicacions excessives.

La fotografia de Sergi Vilanova contribueix decisivament a aquesta sensació. Els espais apareixen ordenats, lluminosos i amb una acurada composició, reflectint en certa manera la necessitat de control del protagonista. La pel·lícula transmet una elegància visual constant que encaixa perfectament amb l'univers de la música clàssica i amb la personalitat metòdica de Wolfgang.

La música de Clara Peya constitueix un altre dels grans encerts de la pel·lícula. La música no és simplement un acompanyament emocional; és part essencial de la identitat de Wolfgang i del desenvolupament narratiu de la pel·lícula. A través del piano s'expressen moltes emocions que el protagonista no verbalitza. En conseqüència, diverses de les seqüències més memorables són aquelles en les quals imatge i música es fusionen per a mostrar el món interior del personatge.

WOLFGANG busca l'emoció des de territoris relativament segurs. Enfront d'altres obres que aborden l'autisme des de perspectives més complexes, Wolfgang prefereix construir una història accessible per a tots els públics, sacrificant part de la profunditat psicològica en favor de l'empatia immediata.

Wolfgang (Extraordinari) és una pel·lícula sensible, ben interpretada i tècnicament cuidada que destaca per la química entre els seus dos protagonistes i pel respecte amb el qual aborda l'autisme. Aconsegueix emocionar gràcies a l'honestedat de les seves interpretacions. No és una obra revolucionària, però sí una de les propostes més madures i emotives de Javier Ruiz Caldera. Més que una història sobre l'autisme o el talent precoç, és una reflexió sobre la dificultat de comprendre als qui més volem i sobre l'aprenentatge constant que implica ser pare i fill.

Crítica: José Manuel Ruiz 

Mira el tràiler

Entrevista a Javier Ruiz Caldera

Entrevista a Miki Esparbé, Jordi Catalán y Ana Castillo 

Sessió solidària i tranquil·la que el Cineclub Altafulla porta a terme en col·laboració amb ASPERCAMP, associació Asperger -TEA del Camp de Tarragona. Coneixerem la labor social que impulsa ASPERCAMP des de la seva creació el 2010 visibilitzant la condició de la síndrome Asperger, considerada l'autisme invisible o més incomprès de l'espectre autista. I també amb ells coneixerem detalls sorprenents de la pel·lícula.

La sessió tindrà una entrada solidària de 3 euros i tota la recaptació es destinarà a benefici d'ASPERCAMP i la seva tasca social. 

Una sessió pensada per gaudir del cinema d’una manera més accessible i tranquil·la per totes les persones amb necessitats sensorials especials:

- Seients més separats.

- Llum tènue, no total foscor.

- Volum més baix.

- Sense anuncis abans de la pel·lícula.

- No es podrà menjar durant la projecció.

Us animem a gaudir d'una bona pel·lícula sota les estrelles i col·laborar en donar suport a una tasca social tant necessària, mentre gaudiu d'una història emotiva sobre la família, l'acceptació i els vincles i la descoberta de l'altre. 

Divendres 21 d'agost de 2026 a les 22 h.

Cinema a la fresca a Plaça de l'esglesia d'Altafulla. 

No recomenada a menors de 7 anys. 

Aportació 3 euros destinada a ASPERCAMP. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

En cas de pluja la projecció es traslladaria a La Violeta.

KUNG FOOD de Haipeng Sun

KUNG FOOD és una pel·lícula asiàtica d'animació que mostra la gastronomia japonesa en una aventura de molta acció, misteri i humor, en la qual fideus udon, baos, makis, gyozes i altres delícies acabaran formant un divertit equip per a intentar vèncer un gran atac pirata.

Súper Bao, un panet fet al vapor, somia a convertir-se en un gran heroi, així que, malgrat haver passat tota mena de penúries i tenir unes habilitats d'arts marcials bastant normals, decideix unir-se a la flota de “El Vaixell de vapor” i sortir a combatre el mal. Durant el viatge, descobreix que l'objectiu real del seu comboi és trobar la «Pedra dels cinc sabors», una roca màgica que controla els sabors salat, dolç, amarg, agre i picant, però que en mans d'un enemic pot fer que el món en el qual viuen s'esfondri.

Després d'una forta tempesta i un atac pirata, Súper Bao i Salmó, un gunkan que lluita en el bàndol contrari, cauen a la mar i, atònits, no troben cap rastre del vaixell. Junts, s'embarquen a la recerca de la resta de la tripulació. Una deliciosa aventura a través d'un món fet de tota mena d'aliments, on els dos protagonistes hauran de treballar junts, malgrat ser enemics i tenir personalitats totalment oposades.

És possible que la idea provingui d'un videojoc original, llançat per a Atari Lynx en 1992, on es rivalitzava contra verdures mutants sorgides del congelador per mitjà d'arts marcials. En aquest cas tampoc falten els enfrontaments des que el protagonista és llicenciat pel seu mestre. Encara que les seves habilitats resulten escasses, li reafirma amb la frase d'un guerrer llegendari: Tots portem un heroi dins. Amb ella li envia al món acompanyat d'una vara màgica que se li adjudica per casualitat.

Tot i que la història pot resultar convencional - es poden trobar similituds amb altres pel·lícules de temàtica semblant com Kung Fu Panda - KUNG FOOD destaca per la qualitat del treball portat a terme. La recreació de l'espai i la llum de cada fotograma és veritablement sorprenent. Les escenes de vaixells criden molt l'atenció, però també tot el món creat amb referències culinàries. I val a dir que les imatges del foc poden ser de les millors mai vistes a la pantalla gran. 

El film vol transmetre la seguretat que s'hauria de tenir en un mateix i el valor amb el qual s'ha d'afrontar la vida. En aquest cas, a Súper Bao li agrada molt practicar arts marcials, malgrat no tenir un nivell destacable i, així i tot, decideix lluitar per a aconseguir el que més desitja. Súper Bao ens ensenya a no rendir-se mai, a aixecar-se les vegades que faci falta fins a aconseguir el desitjat i no donar-se mai per vençut. Això encara que, qui més qui menys, tingui el seu petit taló d'Aquil·les. 

KUNG FOOD, també mostra, tant als més petits com als adults, que no per ser diferents, o no per pensar distint, s'ha de pertànyer a bàndols totalment oposats. En el cas de Súper Bao i Salmó, malgrat ser totalment d'equips contraris, han d'oblidar les seves diferències per a sobreviure, així que no els queda una altra opció que aliar-se i ser companys. Els més petits poden aprendre que malgrat que les diferències es poden compartir experiències. Tots som una mica diferents i és important acceptar-se a un mateix i ajudar als altres en tot el que sigui possible.

En definitiva, KUNG FOOD és una pel·lícula amb una proposta original - sobretot en la seva posada en encesa i per una ambientació molt treballada - per a tota la família, plena d'acció i bon humor i amb una moralitat molt important per als més petits de la casa, molt bona i deliciosa animació (no sols els personatges són elements de la cuina asiàtica, també els decorats) i divertides i entretingudes cançons que faran passar una bona estona a tots els espectadors. 

Mira el tràiler.

Cinema a la fresca a la plaça de l'església d'Altafulla.  

Divendres 10 de juliol a les 22 hores.

Apta per a tots els públics i especialment recomanada per la infància

Aportació 3 euros. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

En cas de pluja la projecció es traslladaria a La Violeta.