LA BUENA LETRA de Celia Rico Clavellino

La guionista i directora de cinema Celia Rico Clavellino torna al Cineclub Altafulla Link per presentar la seva tercera pel·lícula LA BUENA LETRA. Després del seu debut com a directora amb la deliciosa "Viaje al cuarto de una madre" i d'atrapar al públic amb la delicada "Los pequeños amores" - pel·lícula que Rico va presentar al Cineclub Altafulla Link el novembre de 2025 -, LA BUENA LETRA suposa un cert gir en la seva filmografia però sense deixar de rodar amb elements molt propis de la seva essència cinematogràfica. 

"Viaje al cuarto de una madre" i "los pequeños amores" tenen en comú ser retrats íntims de la vida familiar i més concretament de les relacions entre mares i filles, però sempre amb exquisidesa pels matisos i plenes de moments en què els silencis diuen tant com els diàlegs ben treballats. Ambdues filmacions tenen a dues dones com a protagonistes, però sempre mare i filla. 

A LA BUENA LETRA el cercle familiar s'obre i canvia, però sempre manté la mateixa essència íntima. Rico té l'habilitat de mirar als seus personatges amb tendresa i sublim respecte, com si en comptes d'estar darrere d'una càmera, estigués asseguda a una cadira al seu costat escoltant, o recolzada al marc de la porta observant, sense intervenir, deixant parlar i respirar. El cercle familiar s'obre perquè ja no són dues persones: trobem una família amb la mare, el pare, la filla i l'avia. I amb el temps la família s'obrirà encara més amb l'arribada del cunyat i la seva dona. És aquí on de nou, trobarem dues dones, potser també enfrontades com a "Los pequeños amores" però les diferències entre elles marcaran el desenvolupament de la narració. 

LA BUENA LETRA es basa en la novel·la homònima de l'escriptor i crític literari Rafael Chirbes (Tabernes de la Valldigna 1949-2015). En 2007, la seva tercera novel·la, La Buena Letra (Edicions Anagrama 1992) va ser seleccionada llibre de l'any per la ciutat de Colònia, premi atorgat en anys anteriors a Orhan Pamuk i Haruki Murakami. Es tracta una novel·la curta, intensa i desoladora que narra la postguerra espanyola des de la perspectiva dels vençuts, enfocant-se en la memòria, els somnis trencats i la supervivència familiar. A través d'un monòleg interior de la protagonista, Ana, l'obra destaca pel seu estil sobri i la seva profunda crítica a les mentides imposades pel silenci i la por. És una obra breu però de gran nivell literari. Es va publicar inicialment el 1992 i posteriorment va formar part de Pecados Originales (2013), consolidant-se com una obra fonamental per entendre la literatura de la memòria a Espanya. 

LA BUENA LETRA és una proposta que a Celia Rico li va fer el productor Fernando Bovaira. Rico va tenir dubtes sobre com plasmar aquest univers narratiu, però es va llençar a indagar el paper de la dona en aquella època, sent qui sosté la família i la societat. A més, d'una manera personal, va desenvolupar un fil narratiu per mitjà d'unes cartes escrites amb tot l'amor per tenir tranquil·la a la sogra de la protagonista, que patia per no saber d'un dels seus fills. Així, la gran habilitat de Celia Rico en crear el guió va estar en fer sortir la història d'aquest monòleg interior de la novel·la per estructurar-lo i donar-li vida amb diferents personatges que viuen també els seus propis patiments i somnis. De fet, Rico va estar nominada als Premis Goya 2025 com a millor guió adaptat per LA BUENA LETRA. 

"La buena letra es el disfraz de las mentiras" diu Rafael Chirbes a la seva novel·la. Veritablement, la pel·lícula de Celia Rico té una marcada cal·ligrafia i s'ha de veure aquesta filmació com el desenvolupament de l'estil treballat a les seves anteriors pel·lícules. Aquest estil construït amb els moments quotidians, els silencis, les mirades i uns diàlegs propers. És un cinema literari, un cinema sobre la postguerra però a l'estil Celia Rico. Amb aquesta mirada diferent sobre les ferides que la Guerra Civil espanyola va deixar a la vida quotidiana del costat dels perdedors, una mirada que s'aixeca amb les dones que van resistir des de les seves cases cuinant, netejant, cosint, tenint cura dels seus, amb força, amb constància i també és la història dels homes que depenien d'elles però sense admetre-ho obertament.

Una pel·lícula on destaca l'ús de l'espai i la llum de manera exquisida. Rico Clavellino demostra de nou la seva habilitat delicada per rodar a la llar familiar, les cases són el seu entorn ideal per explicar les històries i aquí fa servir cadascuna de les habitacions de la casa per mostrar la pressó on viu Ana, una pressó feta de portes, murs, finestres, llits, mobles i cuines. Tot il·luminat amb suavitat i encert on destaca la impressionant direcció de fotografia de Sara Diego i on també trobem la preciosa direcció d'art de Miguel Ángel Rebollo, amb una paleta de colors càlids i ambients d'època. Moments que transcorren amb la llum d'una espelma i que recreen un ambient de postguerra ben trobat. Tot per donar estructura a un film que clarament defineix els vincles emocionals entre els seus personatges, on la història creix no només pel seu origen literari, sinó perquè fa visible la progressió dramàtica d'una història extraordinària plena d'estima i generositat, però també marcada per la rancúnia i la traïció que van definir aquell període de l'història espanyola. 

Per fer-ho possible destaca amb llum pròpia l'excel·lent interpretació de Loreto Mauleón (protagonista a sèries com El Secreto de Puente Viejo i pel·lícules com Los Renglones Torcidos de Dios). Loreto és indiscutiblement Ana, els ulls i l'ànima de LA BUENA LETRA, aconseguint amb la mirada, els gestos, la sensibilitat i la vulnerabilitat de Loreto Mauleón narrar fins a la perfecció aquesta voluntat que tothom estigui bé, descuidant-se una mateixa. Per Loreto va ser molt important construir el seu personatge gràcies al treball amb la resta de companys de repartiment i certament, LA BUENA LETRA funciona sense fissures per l'encomiable treball conjunt de Mauleón amb Auquer, Rujas i Casamajor. 

En un poble valencià, durant la postguerra, Ana (Loreto Mauleón) intenta tirar endavant amb la seva família, la seva filla i el seu marit Tomàs (Enric Casamajor). La guerra civil ha obert una profunda ferida en tots ells, especialment el seu cunyat, Antonio (Enric Auquer). Ana intenta curar aquestes ferides a base de guisats, secrets i silencis, però quan Isabel (Ana Rujas), recentment casada amb Antonio, arriba a la família, les atencions i les cures d'Ana tenen poc valor o res. El sacrifici no sempre té la seva recompensa. 

La postguerra és una època obscura i difícil, plena de misèria, mancances i amargures. Els protagonistes són una família que pertany al bàndol dels perdedors i que subsisteixen amb dificultats i beneint cada aliment que poden menjar. Han passat penúries, però ja es poden permetre prendre xicoria com substitutiu del cafè. La família pateix per la desaparició després de la guerra del cunyat d'Ana, Antonio. No saben on és i somien que és viu i que es troba a Buenos Aires. El miracle es produeix el dia que apareix per la porta. 

LA BUENA LETRA manifesta aquesta obscuritat en la seva posada en escena, com dèiem en la seva ambientació i il·luminació, i fa servir la música que surt d'una vella ràdio per trencar el silenci i desdibuixar somnis que no tornaran. Ana és la dona resignada, treballadora i submisa que esdevé pilar fonamental i callat de la família, qui contribueix a l'economia familiar cosint per amigues i veïnes i cuidant els seus i de les feines de casa. Un reflex d'una societat marcadament patriarcal i sexista, situant a la dona en situació d'extrema dependència i desprotecció. 

Tot i ser protagonista de la pel·lícula, Ana ha de restar en el paper secundari que la societat li ofereix. Exclosa de la vida pública i aïllada a la privada, ho demostra amb gestos i mirades de gran expressivitat i que Rico explora molt bé. Com també ho fa amb l'altre personatge femení, convertit totalment en l'antítesi i que serà la cunyada d'Ana, Isabel, ficada en la imatge de les dones que se sortien de les normes i que no eren ben vistes. Fins i tot Ana no veu amb bons ulls els pantalons que Isabel fa servir i els seus aires de dona independent i  d'estar per sobre de tot. Isabel reflecteix un món diferent, una vida ociosa enfront de les obligacions. Peró Ana no pot triar. No pot deixar de banda les seves obligacions en una vida que ha d'assumir, fet que es contraposa amb les eleccions que Isabel sí que pot fer. 

Celia Rico fa una elecció encertada en la seva posada en escena, on cada fotograma recorda la gana, el fred i la por d'aquells anys. La casa és plena d'ombres a la llum de fanals, espelmes i sense llum elèctrica i el so de les paraules que no es diuen fan eco contra les parets. Ana somia amb una vida que no arriba. La seva persona es modela per mitjà de les vivències i existències dels altres, com escriure cartes de vides que no són seves. Hi ha melancolia en el seu dia a dia a més, amb el seu marit, ha de suportar l'humiliació i l'ofensa. El menyspreu i la traïció moral dels que no tenen escrúpols fan sorgir sentiments de derrota i impotència. La guerra es perd per partida doble i només queda la soledat del vençut i fracassat. 

Tant Rico com Chirbes no busquen consol. El temps en temps de postguerra no acaba posant les coses a lloc, no porta justícia, no repara injustícies sinó que les fa més grans. "¿Decir que fue puro o limpio el miedo? Ni la muerte ni el miedo son limpios" remarca l'escriptor. Ana queda atrapada en un instant d'absolut esgotament que l'aixafa i la fa trontollar en el seu silenci, preguntant-se perquè tant patiment no ha servit per a res. 

Celia Rico Clavellino ens acompanyarà de nou en aquesta nit de cinema i en acabar la projecció compartirà una estona amb tots els que vulguin fer preguntes o compartir sensacions i sentiments vers LA BUENA LETRA.

Crítica: José-Manuel Ruiz. 

Foto Celia Rico: Janira Muñoz

Mira el tràiler

Entrevista a Celia Rico i Loreto Mauleón

Entrevista a Ana Rujas i Roger Casamajor

Entrevista a Enric Auquer

Divendres 22 de maig a les 20 hores. 

Sala La Violeta, carrer de l'Hostal, 15. Altafulla. 

No recomanada a menors de dotze anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

REALITY de Tina Satter

REALITY és la primera i de moment única pel·lícula de la dramaturga i directora teatral Tina Satter, fundadora i directora artística de la companyia de teatre Half Straddle, fundada al 2008 i guanyadora d'una beca del Premi Obie al 2013. Satter també va guanyar un premi Guggenheim el 2020. La pel·lícula és un exercici cinematogràfic incomparable dirigit per Satter i protagonitzat per Sydney Sweeney - coneguda per la sèrie Euphoria -. Amb poc més d'una hora de metratge i basant-se en "Is this a room" l'obra de teatre de la mateixa directora, REALITY ens explica la conversa que va tenir lloc entre Reality Winner i els agents de l'FBI durant l'escorcoll i interrogatori a casa seva arran de la filtració d'uns documents confidencials del govern dels Estats Units.

El desenvolupament tecnològic dels últims anys, hauria de perseguir, entre altres coses, afavorir la democratització de la societat. Facilitar l'accés dels ciutadans a serveis i recursos comunitaris i un exemple és el dret d'exercir el vot. A molts països, el dret de vot ha passat a incorporar mitjans electrònics per poder-lo exercir, per l'escrutini o altres aspectes relacionats. No obstant això, aquest desenvolupament potser no tan sols un avenç sinó un retrocés de les garanties democràtiques. El sistema sempre pot ser corrupte i igual que s'implementen sistemes de protecció enfront de hackers o virus, les amenaces poden venir del mateix sistema o potències estrangeres poden trobar vies d'accés a aquests sistemes per desestabilitzar-los.

Un dels processos electorals més recents que es van veure, segons diverses fonts, sota aquest risc, van ser les eleccions dels Estats Units el 2016. Es van enfrontar Hillary Clinton i Donald Trump, resultant guanyador el segon. Però durant tot el procés es van sentir acusacions d'influència per part de Rússia, per determinar el resultat. Els serveis d'intel·ligència del país van aconseguir informació sobre aquests atacs potencials, com documents classificats. L'any següent, un d'aquests documents va ser publicat gràcies a la filtració d'una treballadora de l'agència nacional de seguretat, Reality Winner - Sí, Reality és el seu nom real -. En una clara voluntat de transparència, Reality va voler compartir aquesta informació amb tots els ciutadans, però la filtració va ser interceptada ràpidament per l'FBI i diversos agents van anar a interrogar Reality al seu domicili, el 3 de juny de 2017.

La difusió de tot l'interrogatori va ser el punt de partida per Tina Satter per convertir-lo en una obra de teatre. I després va fer el salt a convertir-ho en un llargmetratge, amb el títol de la seva protagonista i on tot, absolutament tot el diàleg de la filmació és la transcripció literal de l'interrogatori. 

La pel·lícula té un exquisit ritme contingut, no exempt de tensió que va creixent a mesura que passen els minuts. Segueix fil per randa l'obra de teatre original però sobretot els diàlegs reals entre Reality i l'FBI. Aquests diàlegs fins i tot es mostren en alguns moments a la pantalla, com a part de la gravació que es va fer amb el consentiment de tots els presents i que serveixen per insistir en el fet que el que veiem i sentim va passar exactament així. Satter aconsegueix fer de l'escassetat una virtut, construint una filmació ben mesurada i amb un to obscur sota una imatge molt lluminosa. Hi ha alguns flashbacks que ens porten a l'oficina on treballa Reality i que, en aquest muntatge, ajuden a reduir en certs moments la potser sensació de claustrofòbia, no només percebuda pel decorat o la planificació escènica, sinó també pel coneixement que l'espectador pot tenir de com acaba l'història. 

La pel·lícula està dotada d'un suspens sostingut, a moments incòmode. D'aquell que ens fa no deixar de mirar a la pantalla ni per un moment. Un suspens també motivat per la percepció que cada espectador  pot tenir d'aquest drama unipersonal, on la falsa sensació de seguretat i la frustració poden afectar a qualsevol ciutadà d'una democràcia teòricament consolidada. 

Clarament, el fet més interessant de la pel·lícula, més enllà de la seva innovadora narrativa, és el retrat que es fa de la protagonista, on per mitjà de l'interrogatori es deixa entreveure la seva vida, i la memorable interpretació de Sydney Sweeney, dotant de matisos una actuació que va més enllà de la pura transcripció dels fets. Gràcies a això, REALITY és més que una obra de ficció, és un docudrama al mes pur estil del apabullant thriller absorbent. 

REALITY és una pel·lícula senzilla, però extremadament potent i una demostració de virtuosisme que ens fa pensar perquè Satter no fa ja més pel·lícules. Aquesta senzillesa destaca, entre altres factors, per la tria d'escenaris. Amb només un jardí i l'interior de l'habitatge i a ple dia, Satter dirigeix la tensió de manera magistral i la informació es va lliurant per mitjà d'una conversa plena de matisos, ressaltada per una exacta banda sonora, embolcada per l'excel·lent interpretació de Sweeney que dota al seu personatge de tota mena d'emocions gràcies a la seva impecable feina, donant com a resultat final una absència constant de relaxació, suposant un excel·lent bocí de realitat en poc més d'una hora i vint minuts. 

Crítica: José Manuel Ruiz 

Mira el trailer

Entrevista a Tina Satter 

Properament arriba a Altafulla la segona edició del Altafulla Film Festival, un festival que combina cinema i valors relacionats amb la cultura hídrica i la preservació dels ecosistemes marins. En aquesta sessió de cinema, comptarem amb la presència de l'actor i codirector del festival, l'altafullenc Carles Francino, que ens presentarà la nova edició del festival i que enguany atorga el premi honorífic ex aequo a Verónica Echegui i a Eusebio Poncela. 

Abans de la projecció de REALITY i com a homenatge a Verónica Echegui, prodrem veure el curtmetratge TÓTEM LOBA, dirigit per ella mateixa. 

Divendres 17 d'abril a les 20 hores. 

Sala La Violeta. Carrer de l'Hostal 15, Altafulla. 

No recomenada a menors de 16 anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

 

DIVERTIMENTO de Marie-Castille Mention-Schaar

DIVERTIMENTO (2023) és una obra de la directora, guionista, productora i periodista francesa Marie-Castille Mention-Schaar, coescrita amb la Clara Bourreau. Es tracta d’una pel·lícula de denúncia sobre la marginació de la dona en la música clàssica, basada en fets reals, i protagonitzada per les actrius Oulaya Amamra, guanyadora del Cèsar a la Millor Actriu Revelació el 2017, i l'actriu i violoncel·lista Lina El Arabi. Oulaya dona vida a Zahia Ziouani (París, 1978), una de les directores d’orquestra més prolífiques de França i una de les poques dones amb reconeixement mundial dedicades a aquest ofici. La jove Naomi Amarger fou la directora de fotografia, treballant mà a mà per primer cop amb Marie-Castille, que havia treballat, fins aleshores, amb Myriam Vinocour. Benoît Quinon fou qui s'encarregà de l'edició de la cinta. 

 

 

Amb disset anys, Zahia Ziouani somia en convertir-se en directora d’orquestra. La seva germana bessona, Fettouma, és violoncel·lista. Criades des de ben petites amb música simfònica clàssica, ambdues tenen el desig de fer-la accessible a tothom. Com es poden aconseguir aquests somnis tan ambiciosos l’any 1995, sent una dona jove, d'ascendència algeriana i vivint al suburbi parisenc de Seine-Saint-Denis? Amb molta determinació, valentia i, sobretot, amb la passió d’engegar la seva pròpia orquestra.

Lina, qui interpreta a Fettouma, ja era una violinista experimentada, però Oulaya no tenia cap formació musical clàssica. Tot i això, la directora la volia en el paper protagonista, i és per això que Oulaya va haver de treballar de valent amb Zahia Ziouani, la mateixa directora a qui interpreta, que la va entrenar abans i durant el rodatge. Lina tampoc ho va tenir del tot fàcil, ja que tocar el violoncel és molt diferent a tocar el violí. Per preparar-se per a la pel·lícula, va fer moltes classes amb Fettouma. Les dues actrius van treballar durant mesos per aconseguir el gran resultat que veiem a la pantalla.

 

 

També cal destacar que totes les escenes de DIVERTIMENTO s’han gravat amb músics en directe; els actors que veiem tocant els instruments de l'orquestra són músics en la vida real. A més, tots aquests músics havien de ser capaços d’actuar, cosa que la majoria mai no havia fet abans. La directora va fer saber en una entrevista, que odia les pel·lícules en què es nota que una escena està muntada per amagar el fet que no és l’actor qui toca un instrument; fa que no es cregui el que està veient. DIVERTIMENTO és, sense dubte, és una bona referència de com tractar la música al cinema i fer arribar tota la seva energia al públic.

 

 

A DIVERTIMENTO, Marie-Castille Mention-Schaar ens transporta al "93", un humil districte francès, l’any 1995, quan Zahia i la seva germana, Fettouma, ja somiaven a portar la música clàssica als llocs més inaccessibles. En una entrevista, la directora va explicar:

"Vaig passar molt de temps amb Zahia i Fettouma, així com amb els seus pares, i em vaig basar en les seves històries. Qualsevol part que sigui pura ficció sempre ha estat arrelada en l’ADN dels meus personatges i en allò que havien viscut. La gent confiava en mi compartint les seves experiències, la seva intimitat, i mai no voldria trair-les. Tenen una força de caràcter i un coratge exemplars. No estic idealitzant la seva història; simplement no es rendeixen mai! La pel·lícula no fa èmfasi en les vagues del 1995, quan el seu pare les portava a l’escola a les tres del matí per evitar els embussos i arribar a temps. Tampoc mostra que elles tornaven a casa caminant des de l’escola cada dia durant aquell període."

 

A més del classisme lligat al fet que les germanes provenen del suburbi i el racisme pel fet que són d’origen algerià, les germanes també han d’afrontar la misogínia dels qui ocupen càrrecs de poder. Fins i tot Sergiu Celibidache, director d'orquestra i mentor de Zahia, començà desanimant-la dient-li que la direcció d'orquestra no és per a dones. Les humiliacions comencen tan bon punt arriben a l’escola: des dels alumnes fins al director. Hi havia un professor de matemàtiques que se sorprenia de les notes de Zahia: “Com pots ser tan bona si vens de Pantin?” Tenim el director que mira les bessones i diu: “Sense sabatilles, senyores!” quan tothom al seu voltant en porta. Veiem el terrible moment en què, després que el jurat hagi concedit per unanimitat a Fettouma una medalla d’or i un diploma, el seu professor, un reconegut violoncel·lista, s’oposa al lliurement del premi, o quan el jurat del concurs de Besançon elimina Zahia a la primera ronda.

Qualsevol de les dues germanes podria haver-se dit a si mateixa: “Tenen raó, renuncio.” Celibidache, el mentor de Zahia, creu que les dones no són prou persistents. Tanmateix, la jove aspirant a directora el deixa impressionat. 

Marie-Castille explica que totes les seves pel·lícules són feministes a partir de BOWLING, on va intentar fer valdre totes les dones que van lluitar contra el tancament de la maternitat a Carhaix. També ha donat suport a les dones durant anys a través del “Cercle de Dones del Cinema Francès”, que va fundar junt amb altres professionals del cinema per trobar-se, intercanviar idees i cercar solucions, així com per transmetre informació i construir, per primera vegada a França, una xarxa en un sector que fins aleshores havia estat exclusivament masculí. 

 

La unió i la complicitat de Zahia amb la seva germana Fettouma mereixen ser celebrades, i seran clau perquè ambdues puguin tirar endavant en un món amb massa discriminacions contra elles. És important ressaltar que, encara avui dia, les dones directores d’orquestra només representen el 6%. En aquesta història, el pare de les bessones també va exercir un paper motivador i essencial perquè les seves filles poguessin assolir els seus objectius.

No és un espòiler si us diem que tant Zahia com Fettouma van aconseguir els seus objectius: viuen de la seva passió, però a més dediquen gran part del seu temps a iniciatives i projectes de sensibilització i promoció de la música simfònica i operística, contagiant el seu entusiasme i oferint oportunitats als joves amb menys recursos i oportunitats. A més, Zahia ha rebut les més altes distincions al seu país: és Oficial de l’Ordre Nacional del Mèrit i Comendadora de l’Ordre de les Arts i les Lletres de la República Francesa. 

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora, Marie-Castille Mention-Schaar

 

ESPECIAL 8M

Sala La Violeta, Carrer de L'Hostal, 15 Altafulla

Divendres 20 de març, 20 h

Apte per a tots els públics

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció

 

 

 

 

ESCRIBIENDO CON FUEGO de Rintu Thomas i Sushmit Ghosh

ESCRIBIENDO CON FUEGO (Writing with Fire) és un documental dirigit per Rintu Thomas i Sushmit Ghosh de l'any 2021. El documental tracta sobre l'únic diari hindú dirigit exclusivament per dones, que a més formen part de la casta social més baixa de l'Índia. Revisada pel Washington Post com la “ pel·lícula periodística més inspiradora, tal vegada mai” i pel New York Times com “ ni més ni menys que galvanitzadora”, una petita pel·lícula produïda de manera independent ha rebut una allau massiva d'elogis de la crítica. Dues vegades guanyadora del Festival de Cinema de Sundance i el primer llargmetratge documental indi nominat a un Premi de l'Acadèmia, és un paradigma de l'impacte que té la veritat enfront de la tirania. La pel·lícula va ser premiada en el festival de Sundance amb el premi del jurat i amb el guardó a millor pel·lícula documental. Acumula més de 23 premis en diferents festivals internacionals.

Rintu Thomas i Sushmit Ghosh

L'India es la democràcia amb més població del Món. Tot i així, arrossega bastans problemes proveinents del seu sistema de castes i les repercussions que té a la seva societat. El sistema de castes divideix a la societat de l'Índia en quatre grups des de temps immemorials: sacerdots, guerrers, comerciants i treballadors. Fora d'aquesta jerarquia es troben els dàlit, considerats impurs i denominats pejorativament com a “intocables”. Encara avui dia, els dàlit continuen sent condemnats a l'ostracisme social i són víctimes d'innombrables delictes amb la complicitat d'un règim que no els empara. Si ja les diferencies entre les castes més altes i les més baixes son impactants, la discriminació entre homes i dones en les castes més baixes es encara més accentuat. 

Es en aquest entorn en el que Meera decideix buscar dones de la casta Dalit per exercir l`únic poder que els queda: el quart poder. Carregades amb smartphones amb els quals gravaran els diferents successos, tindran cura de la feina periodística amb la qual el mitjà començarà a funcionar i a tenir relevància. 

A través de la mirada dels directors Rintu Thomas i Sushmit Ghosh, els espectadors de ESCRIBIENDO CON FUEGO segueixen el dia a dia de  l'única organització de notícies dirigida per dones de l'Índia, 'Khabar Lahariya' (traduïda com "Onades de notícies"). La pel·lícula es va rodar durant 5 anys i abarca desde la cobertura digital de 2016 fins a les eleccions generals de 2019, a més del canvi a l'era digital del propi diari. Amb seu a Uttar Pradesh, la província més poblada de l'Índia, aquest documental que convida a la reflexió, ens apropa a les seves reporteres,  sent Meera i Suneeta les més predominants de la pel·lícula. Els altres grans mitjans de comunicació no tenen cura de les regions rurals malgrat l'abundància de crims quotidians , que van des d'agressions sexuals fins a autoritats corruptes i explotació laboral envaïda per delinqüents. ESCRIBIENDO CON FUEGO captura els obstacles quotidians que enfronten aquestes persones en la seva vida laboral i privada, un reflex de la batalla contra la discriminació de castes, la urgència d'empoderar les veus marginades en la societat i la seva lluita per la llibertat de premsa.

Els seus vídeos sobre la corrupció, la violència contra les dones i la precària salut pública, entre altres, comencen a causar polèmica i obtenir resultats, la qual cosa incomoda enormement a les majors agències de notícies liderades per homes. Així, seguim les batalles personals i els desafiaments polítics als quals s'enfronten diàriament les periodistes: intimidacions, menyspreus, acusacions, sacrificis.

En el documental som testimonis de com un grup de dones del món rural empren la tecnologia per a ampliar la seva veu i fer-se un buit en el món de la comunicació, format –fins ara– exclusivament per homes d'alta casta. Seguim la seva lluita per la justícia i els seus assoliments a l'hora de redefinir com les dones dàlit són percebudes per la societat índia. Tot això en un context polític particularment turbulent, en el qual la democràcia del país va cap a un nacionalisme extremista. D'aquesta manera, el treball de Meera i les seves reporteres es converteix en una cosa encara més excepcional; una narrativa al estil David i Goliat on un mòbil té més força que qualsevol espasa. Avui dia, Khabar Lahariya compta amb més de mig milió de seguidors en el seu canal de YouTube.

ESCRIBIENDO CON FUEGO és un poderós al·legat a favor de la llibertat de premsa i del feminisme que hem programat en relació al 8M d'enguany.

Mira el tràiler 

Canal de Youtube de Khabar Lahariya

Instagram de Khabar Lahariya

Entrevista als directors Rinthu Thomas i Sushmit Ghosh (en anglès)

Cineclub Altafulla

Sala La Violeta

Divendres 6 de març, 20 h

No recomanada a menors de 7 anys

Obertura de taquilla i portes 30 minuts abans de la projecció.