ROBOT DREAMS de Pablo Berger

L'any 2007, l'il·lustradora i novel·lista Sara Varon va publicar la novel·la gràfica ROBOT DREAMS, una obra que parla de la relació entre un robot i un gos, en una similitud a les relacions humanes. El llibre va ser molt ben reconegut per la crítica, situant-lo de seguida en el top de les llistes literàries nord-americanes més rellevants. Quan Pablo Berger la va llegir en 2010, el va entusiasmar. El va sorprendre, el va divertir, però sobretot el va emocionar. El 2018, li va proposar a Sara Varon fer l'adaptació. De fet, Sara Varon ja havia rebut una proposta similar deu anys abans, per part de Blue Sky Studios, els creadors de la saga "Ice Age", però no va tenir èxit. Sara va dir que sí i va deixar plena llibertat a Pablo Berger per fer l'adaptació que volgués. Quan Sara Varon la va veure, es van fondre en una intensa abraçada. Li va encantar.

Imatge de la novel.la gràfica de Sara Varon

Una adaptació molt personal, donat que Berger va viure uns quants anys a Nova York. Molts dels seus estius de petit els va passar allà i com a curiositat, la planta de l'apartament de Dog és com la que tenien al seu apartament i les vistes són les mateixes. ROBOT DREAMS és probablement la seva pel·lícula més personal. De fet, l'arrancada de la pel·li és una introducció personal al guió. A la novel·la gràfica original no es parla de la vida de Dog sense el robot, però Berger va voler fer aquesta ambientació. Dog viu a l'East Village, al barri dels artistes joves i va ser on Berger va viure més de deu anys. Com Dog, també es va sentir sol, va fer amics, els va perdre, va conèixer l'amor, li van trencar el cor i va tornar-se a enamorar.

ROBOT DREAMS ens presenta a Dog, un gos solitari per qui cada dia de la seva vida és igual a l'anterior. No té amics i sempre fa les mateixes rutines. Un dia decideix comprar-se un robot perquè sigui el seu amic. La seva amistat creix, es fan inseparables, al ritme de la Nova York dels anys vuitanta. Una nit d'estiu, després de gaudir d'un intens dia de platja, Dog es veu obligat amb molta pena a abandonar al robot a la platja i anar a buscar ajuda.

Des del punt de vista cinematogràfic, la pel·lícula és notable. Parteix d'un repte molt complicat com és adaptar una novel·la molt minimalista, de dibuix molt senzill a una obra que mantingui l'esperit però tingui més complexitat. La pel·li va ser dissenyada per un equip d'onze persones durant un any, al voltant de dues taules del despatx que Berger té a la Gran Via. Tothom va treballar-hi a la vegada, des de l'equip de Storyboard, fins al director d'art, el muntador i l'editor musical. A més, Berger va optar per fer una pel·lícula sense diàleg. Els protagonistes fan sons i sorolls, però és pràcticament muda. No és la primera vegada que Berger opta per aquest format i ja va sorprendre a tothom el 2012 amb la seva particular versió de Blancanieves. Una pel·lícula muda requereix tenir una cura especial del ritme i pot donar-li un caràcter especial a una pel·li animada. Berger ho aconsegueix amb escreix.

Fixeu-vos també en la cura dels detalls, en l'animació pròpiament dita, en l'ambientació i reproducció dels carrers, de les tendes, de la llum de la ciutat. Hi ha un virtuosisme en cada fotograma durant els 100 minuts que dura la pel·lícula.

Més enllà del aspecte cinematogràfic, ROBOT DREAMS és una reflexió extraordinària sobre la soledat i l'amistat. I ho es perquè una de les seves principals virtuts és parlar de la soledat i de l'amistat sense esquivar el revers de sofriment que s'hi amaga darrere de cara sentiment. No hi ha soledat sense pena ni hi ha amistat sense dolor per la falta d'aquesta. Quan Dog adquireix el Robot per acompanyar la seva vida, coneix la felicitat. I així també Robot, qui, com un nounat, va descobrint amb entusiasme un munt de primeres vegades. Fins que un incident provoca la separació i el desig de retrobament. No es pot dir clarament si ROBOT DREAMS és una pel·li infantil o adulta, però, en paraules de Berger "el que és segur és que tracta al nen com un adult, perquè la vida és agredolça, trista i feliç".

El vincle que uneix a la parella protagonista es pot llegir des de diferents punts de vista. Hi ha qui veu una relació d'amor o qui l'entén com una relació pare - fill. Però és innegable que l'amistat hi surt per tots cantons. Així ens parla de la fragilitat de l'amistat. De com les relacions són fonamentals, però s'han de cuidar i no donar per suposat que seran per sempre per si soles. I que quan es cuiden, són sentides i generoses. Com ho és Robot, qui va més enllà de la imatge freda i distant de la robòtica per portar-nos un ésser ple de llum i voluntat, capaç del que sigui per aconseguir el somriure. I aquesta lluminositat ens portarà a un final inesperat. Un final que potser ens deixarà pensatius, però que la reflexió ens portarà a entendre que és meravellós. Que l'amistat és entendre a l'altre, és estimar a l'altre i sentir a l'amic lliure. Els amics es tenen, no es posseeixen. L'amistat se sent pròpia en l'estima.

ROBOT DREAMS ha tingut un palmarès imparable des de la seva presentació internacional al Festival de Cannes. Ha guanyat, entre altres premis, els Goya a millor guió adaptat, millor música, millor muntatge i millor animació, el Premi del Cinema Europeu com millor animació i va ser nominada als Oscar com millor llargmetratge d'animació. És certament impressionant pensar que una pel·lícula, que va ser una aposta valenta per la seva artesania - és animació veritablement artesanal en dues dimensions - hagi triomfat a Cannes, al Festival Annecy - el més prestigiós del món en el camp de l'animació - i hagi competit pels Oscars amb els grans gegants de l'indústria. El seu recorregut té molt mèrit.

Deixeu-vos portar pel ritme de "September" de Earth, Wind & Fire, la cançó innegablement dominant de la pel·lícula. Sentireu com us fa ballar i portar a una època daurada. Veureu com us convida a caminar pel carrer i apropar-vos a un grup de gent. I al ben mig veure-ho a un gos i un robot demostrar que la felicitat està en els petits moments. En l'experiència de descobrir amb un amic aquelles coses que ens agraden. Com una cançó, un dinar, una imatge. No seríem qui som sense el que aprenem i compartim amb els altres. ROBOT DREAMS és una pel·li per aprendre.

Crítica: José Manuel Ruiz.

Tràiler de Robot Dreams

Com es va fer l'animació

Entrevista a Pablo Berger

Cinema a la fresca a la plaça de l'Església.

Divendres 26 de juliol a les 22 hores.

Apta per tots els públics.

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.

En cas de pluja o possibilitat de pluja, la projecció es traslladaria a La Violeta. Carrer de l'Hostal, 15, Altafulla.

RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS de Céline Sciamma

El cinema actual és molt prolífic i amb molt bones pel·lícules, però no sempre és fàcil trobar alguna que es pugui considerar una obra mestra. El concepte de les obres mestres sembla reservat als grans clàssics. Pel·lis que es van convertir en immortals i que mostren un nivell alt de perfecció en tots els aspectes (interpretació, direcció, guió, fotografia...). 

Amb RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS estem, sens dubte, davant d'una obra mestra del cinema contemporani. El Cineclub Altafulla no pot deixar de rendir homenatge a una pel·li que ho té tot. La brillant interpretació de Adéle Haenel i Noémie Merlant, la direcció magistral  i el guió exacte i mesurat de Céline Sciamma, la fotografia exquisida de Claire Mathon i altres detalls com un disseny de vestuari impecable o una mesuradíssima banda sonora, fan d'aquesta filmació una obra mestra que s'ha de veure tant sí com no. 

RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS ens situa a la França de 1770 i ens parla d'un amor novedòs, en una època en què els casaments pactats requerien un quadre de la noia promesa per saber com era abans del casament. Així, Marianne, una jove pintora, rep l'encàrrec d'una comtessa per realitzar el retrat de noces de la seva filla Hèloise, una jove que acaba de deixar el convent i té seriosos dubtes sobre el seu pròxim matrimoni. Marianne ha de retratar-la sense el seu coneixement. La relació que surgeix entre les dues noies serà d'una intensitat inesperada. 

RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS parla de l'amor entre dones d'una manera innovadora, evitant posar el focus en el cos de la dona. En paraules de Sciamma, la pel·lícula és un manifest sobre la mirada femenina. I aquesta està plenament present al llarg de tot el metratge. La pel·lícula és trencadora amb la seva calma silenciosa, desterrant la violència d'intentar mirar a la dona com un objecte sexual. Aquest ritme lent, totalment mesurat, ens permet veure un retrat íntim dels seus personatges, portats per un guió excel·lent, sobretot quan Marianne i Hèloise estan a prop l'una de l'altre, es miren i es transmeten els seus pensaments. La pintora que observa i a la vegada és observada. La mirada que diu i transmet. Hi ha molt respirar femení en cada gest.

La banda sonora està posada amb comptagotes, i aquest és probablement un altre magistral encert, ja que la directora va ambientar la història amb sons de la natura o amb els que es produeixen a les habitacions, com els sons del llapis sobre el paper o el moviment dels vestits. La música surt en moments crucials per donar magnetisme a l'escena, com el cor de veus que canta vora el foc o l'impactant i sentit final.

Així, la pel·lícula és una oda a la dona que ama. Però també és una oda a la dona que crea. A la dona artista. És per això que la pintura té molt protagonisme. Totes les pintures i esborranys els va realitzar Hélène Delmaire, a qui la directora va conèixer per l'exposició dels seus quadres que fa a Instagram. Delmaire va treballar una mitjana de 16 hores al dia i ho feia al mateix espai de rodatge. Les mans que es veuen pintant en algunes escenes són les seves. El rodatge es va fer a Saint-Piere-Quiberon, a la Bretanya francesa i a un castell a La Chapelle-Gauthier a Seine-et-Marne, al nord de França. La pel·lícula, tot i semblar-ho, no es va rodar en 35 mm sinó en 8K, per poder treballar molt més el color i donar un aspecte més contemporani. Visualment, és un regal pels sentits i veritablement, cada fotograma és una obra d'art.

 

Qui és Marianne, la pintora? Es pot dir que existeix una influència d'Élisabeth Vigée-Lebrun, la pintora francesa més famosa del segle XVIII i una de les retratistes més sol·licitades de la seva època. Va deixar més de 900 pintures entre elles 700 retrats, molts autoretrats i aproximadament uns 30 retrats de la seva amiga Maria Antonieta. Molts dels seus quadres es poden veure al Museu del Prado. També el nom de la protagonista, Marianne, coincideix amb el símbol de la Revolució Francesa, la dona que porta la bandera de la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la raó. D'alguna manera, Marianne simbolitza tot això. No porta una bandera però sí un pinzell. No guia al poble, però sí que portarà a dues dones de classe social diferent a encarar la revolució de les seves vides.

La pel·lícula també fa un paral·lelisme entre la història que viuen les seves protagonistes i el mite d'Orfeu. Passatges d'aquesta obra són llegits a la pel·lícula. Després de perdre a la seva amant Eurídice, Orfeu té l'oportunitat de recuperar-la d'entre els morts, però amb la condició de no girar-se i mirar-la fins que surtin de l'inframon. Orfeu no es pot resistir i en fer-ho la perd per sempre. Marianne interpreta aquest mite, quan en acomiadar-se de Helòise la crida des de les escales, per així quedar-se només amb el record de la seva amant i amb aquest record i un exercici de memòria, immortalitzar-la per sempre per mitjà de la pintura.

 

La directora fa servir la paraula i el silenci, per donar més sensualitat a algunes escenes i potenciar l'erotisme que envaeix a les dues dones. Els cossos nus són tractats amb naturalitat i també les escenes de sexe surten d'aquesta mateixa naturalitat, donant perspectiva amb la càmera, deixant que sigui un acte íntim i precisament, no envaint, donant espai i el temps just.

 

Les dues actrius protagonistes, Noémie Merlant i Adele Haenel, estan en estat de gràcia. Ambdues són unes actrius grans i les seves vides van girar cabdalment amb aquesta filmació. Noémie Merlant és considerada una de les actrius emergents amb més talent de la seva generació. Recentment, ha finalitzat el rodatge de l'adaptació actual del mite d'Emanuelle, la novel·la i la pel·lícula que van trencar-ho tot als anys 70 i es van convertir en una icona de la mà de Sylvia Kristel.

Adéle Haenel és considerada una de les actrius més prometedores del cinema francès i europeu, coneguda per haver guanyat dos premis Cèsar com millor actriu. Va ser parella de la directora Cèline Sciamma i actualment es troba retirada de la interpretació cinematogràfica. De fet, RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS va ser la seva última pel·lícula abans de retirar-se per raons polítiques i per portar a terme un activisme clar pels drets de les dones, la igualtat i el respecte. La seva decisió va ser presa perquè no volia participar més en la indústria cinematogràfica - actualment només fa teatre -, la que defineix com capitalista, patriarcal, racista i sexista. Haenel ha donat veu a les actrius que han patit assetjament i abús sexual al món del cinema i ha assenyalat a noms propis com Gérard Depardieu o Roman Polanski. A la gala del cinema francès del 2020, Haenel va abandonar la cerimònia al crit de "Quina Vergonya!" quan es va anunciar el premi Cèsar a Roman Polanski com a millor director. Ella mateixa va denunciar al director Christophe Ruggia per assetjament sexual quan tenia 12 i 15 anys.

RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS és, sens dubte, una pel·lícula cabdal en el panorama actual. Una obra mestra que va guanyar el premi a millor guió al Festival de Cannes i la Queer Palm, sent Céline Sciamma la primera dona a guanyar aquest premi. Com a millor guió ha guanyat a diferents festivals europeus i Claire Mathon va guanyar el Premi Cèsar a la millor fotografia, així com els premis de Nova York, Boston i Los Angeles. I és que, veritablement, la fotografia de la filmació és d'una exactitud i una exquisidesa que es gaudeix fotograma a fotograma. No us perdeu l'impactant joc de llums.

 

 

RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS ens parla de l'art i de l'amor. Són els amants com els artistes? Crear és l'art d'amar? És amar un art de creació? Potser la intensitat emocional d'aquesta excel·lent pel·lícula ve de la convicció amb què aquest acte de creació i d'amor es manifesta a cada instant. De com Cèline Sciamma, filma a la dona que ama (Haenel) i com, per altre costat, una pintora representa de memòria la imatge de la dona de la qual s'enamora.

Crítica: José Manuel Ruiz 

- TRÀILER DE LA PELI

- Dias de Cine. Entrevista a Cèline Sciamma

- Entrevista a Cèline Sciamma

Divendres  21 de Juny a les 20 hores.

Sala La Violeta. Carrer de L'Hostal 15 Altafulla 

No recomanada a menors de 7 anys i especialment recomanada pel foment de l'igualtat de gènere. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

 

UPON ENTRY de Alejandro Rojas i Juan Sebastian Vasquez

Qui hagi viatjat als Estats Units, sap que creuar el control d'aduanes i immigració pot ser llarg, tediós, molest i, en alguns casos, convertir-se en un malson que espatlli el començament d'un viatge somiat. 

UPON ENTRY, la impactant òpera prima dels directors veneçolans Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vasquez, és un exercici potent i implacable sobre aquest procés.

Basada en centenars de casos reals, UPON ENTRY es un fantàstic i asfixiant thriller que posa sobre la taula la realitat dels immigrants que volen entrar en alguns països i en aquest específic cas als Estats Units. És una història personal, de parella, però també de lluita psicològica i de denúncia sobre l'immigració, el racisme, el privilegi, l'abús de poder i la diversa vara de mesura que es pot tenir en funció del país d'origen. El malson que pot implicar tenir un passaport dels bons o dels dolents.

UPON ENTRY està magistralment interpretada per tots els seus actors, des de l'oficial del taulell fins a la parella protagonista. Tots donen a la cinta una veracitat palpable. Destaquen i molt Laura Gómez i Ben Temple en el paper dels implacables agents que portaran a terme l'interrogatori, però sobretot uns brillants Bruna Cusí i Alberto Ammann com la parella que viu estupefacta aquesta llarga inspecció.

La pel·lícula ens mostra a Diego, urbanista veneçolà i Elena, ballarina de Barcelona, quan es muden als Estats Units per començar una nova vida. Viatgen amb els seus visats aprovats i aparentment, tot en regla. La seva intenció es impulsar les seves carreres i formar una família a la "terra de les oportunitats". Però en entrar a la zona d'immigració de l'Aeroport de Nova York, són conduïts a una sala d'inspecció secundària, on seran sotmesos a un procés d'inspecció per part dels agents d'duanes i un extrem interrogatori, en un intent de descobrir si la parella té alguna cosa per amagar.

UPON ENTRY és una "rara avis" en el cinema contemporani. Es va rodar amb un baix pressupost del voltant dels sis-cents mil euros (s'estima que La Sociedad De La Nieve va costar uns seixanta milions), en dues localitzacions i gairebé en un únic espai. El rodatge es va fer en poc més de dues setmanes. Però pot ser el fet més destacable és la seva duració. En un moment cinematogràfic on les pel·lícules tenen tendència a ser excessivament llargues, que gairebé t'has de demanar el dia lliure per anar al cine, amb interminables excessos de metratge que no calen per a una història que amb molt menys ja està explicada, Rojas i Vasquez escriuen un guió perfecte que s'explica en només 74 minuts. La pel·lícula passa com una exhalació per la pantalla i permet a l'espectador gaudir d'una història ben feta, ben trenada, que guanya intensitat fotograma a fotograma i que no permet ni pestanyejar des del començament fins a l'apoteòsic final.

Els protagonistes d'UPON ENTRY s'enfronten a una situació molt difícil a la zona d'immigració, però més enllà d'això, la pel·lícula narra aquesta situació d'una manera molt intel·ligent, com es va plantejant tot, l'escorcoll, l'interrogatori, com es va descobrint a poc a poc la relació de parella. Com de sobte, es llencen a l'espectador missatges que no espera, i que fan que a vegades les coses no són com imaginem o sabem. Què sabem de l'altre? A vegades poc o a vegades pot resultar un desconegut.

UPON ENTRY va guanyar el premi a la millor interpretació per Alberto Ammann al Festival de Màlaga i ha estat nominada als premis Goya com a millor actor, guió original i direcció novel.

La pel·lícula està produïda per Carles Torras, Carlos Juárez, Xosé Zapata, Sergio Adriá i Alba Sotorra. Quan el guió va arribar a mans de Carles Torras (Callback), va quedar fascinat, va veure un guió dels que comences a llegir i no pots parar, fet que no passa sovint. I també va tenir clar des del començament que Bruna Cusí i Alberto Ammann eren ideals per la parella protagonista. Ammann es argentí, però la seva capacitat camaleònica per interpretar qualsevol accent llati americà, el va fer ideal per donar vida al misteriós veneçolà que vol establir-se als Estats Units. A partir d'aquí la tasca més complicada va ser trobar el suficient finançament pel projecte. El pressupost va ser massa just pels productors, però això va fer que el resultat fos encara més èpic.

UPON ENTRY fa les delícies dels que els agradin els thrillers de tensió sostinguda. No afluixa i el seu millor mèrit es que no decau. Ideal per tots aquells que coneguin la realitat de l'immigració i haguin conegut situacions similars. Veuran com, des del començament fins al final, la pel·li es fa completament real.

José Manuel Ruiz 

Entrevista a Alberto Ammann, Bruna Cusí, Laura Gomez, Ben Temple i els directors de UPON ENTRY 

https://youtu.be/3TqKJUDLYcc?si=U7v0rhZJGmVw0Rji

Entrevista a Alejandro Rojas i Juan Sebastian Vasquez 

https://cineuropa.org/es/interview/435450/

Trailer: 

https://youtu.be/-uZ2JpHXgvs?si=dvGptWpSSG9-frqI

Divendres 17 de maig a les 20 hores a La Violeta.

Carrer de l'Hostal, 15. Altafulla

No recomanada a menors de 7 anys.

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.

BRUJERIA de Christopher Murray

BRUJERÍA és l'obra cinematogràfica més recent del director Christopher Murray (Cristo Ciego, competència oficial al Festival de Venècia 2016) i està coproduïda per  Pablo Larraín, nominat a l'Oscar per Spencer. Murray ens presenta un drama fantàstic inspirat en fets reals succeïts l'any 1880 a l'arxipèlag de Chiloé, Xile, quan la Recta Provincia, una organització secreta formada per bruixes i bruixots indígenes, va ser acusada d'associació il·lícita per les autoritats civils. La pel·lícula és protagonitzada per Rosa Raín (Valentina Véliz), una nena de tretze anys que a finals del segle XIX inicia un camí a la recerca de justícia i de la seva pròpia identitat en la que era aleshores una remota illa xilena colonitzada per europeus. 

 

Quan els espanyols van arribar a l'illa Gran de Chiloé, 'lloc de gavines' en huilliche, estava poblada d'indis chonos, huilliches i cuncos. Els chonos eren caçadors i recol·lectors nòmades, mentre que els altres dos pobles es dedicaven al cultiu de patates, blat de moro i pèsols i a la ramaderia. Els chonos i els huilliches, del mapudungún williche, que significa 'gent del sud’, formen la branca més austral del poble maputxe. El procés d'independència xilè va passar desapercebut a Chiloé de tal manera que es va convertir en l'últim reducte espanyol a l'Amèrica del Sud. Finalment, va passar a formar part de Xile l'any 1826, vuit anys després de la independència de l'Estat xilè. Abans de seguir, però, permeteu-me donar-vos una dada curiosa o fun fact : sabíeu que de totes les patates que es conreen actualment arreu del planeta la majoria provenen de varietats natives de Chiloé?

 

 

El director de la pel·lícula, nascut a Santiago de Xile, va generar un vincle amb Chiloé gràcies a tots els relats que la seva àvia, originària de l'illa, li explicava quan era petit. BRUJERÍA és la voluntat del director de deixar constància del terrible episodi que va viure la Recta Provincia, però també de la bellesa d'aquesta terra, de la seva gent i de la seva cultura, especialment per l'activitat relacionada amb la bruixeria, i és que Chiloé era un territori propens al desenvolupament de la màgia, la bruixeria i fetilleria. La fusió entre la tradició catòlica i la huilliche va fomentar que l'imaginari de la zona es poblés d'éssers màgics i mitològics que només podien ser controlats per bruixes i bruixots.

Un dels elements més interessants d'aquesta pel·lícula de Murray és el retorn de la protagonista als seus orígens. Abans del conflicte, Rosa és una nena humil que, junt amb el seu pare, viu i treballa a casa dels seus patrons colons, dels quals ha assimilat costums i creences, allunyant-se de la seva cultura original. Parla mapudungún, la llengua original dels seus pares, alemany per comunicar-se amb els patrons i també castellà. De caràcter submís i catòlica d'inici, la jove comença una transformació que la porta a qüestionaments profunds sobre el catolicisme i sobre la seva pròpia persona, així com a la recerca incansable de justícia per l'assassinat del seu pare.

 

Un altre component fonamental del film és la pràctica ancestral de la bruixeria a través de La Recta Província, que va ser una poderosa associació verídica de bruixes i bruixots amb la seva estructura pròpia l'existència de la qual resultava incòmoda a l'estat xilè i encara més als colons que habitaven a l'illa. Rosa no troba una mà amiga fins que coneix Mateo Coñuecar (Daniel Antivilo), el líder de La Recta Provincia, i a Aurora Quinchen (Neddiel Muñoz) que li obren les portes a un univers fascinant i aterridor a parts iguals junt amb la resta de la comunitat secreta, altres indígenes huilliches que fa temps que exerceixen resistència contra els colons.

 

 

Quan Mateo és capturat i acusat de ser una autoritat paral·lela a la naixent República de Xile, Rosa assumirà el desafiament d'alliberar-lo, encara que això impliqui iniciar-se en el camí sense retorn de la bruixeria. El director assenyala la incomprensió que va generar i continua generant actualment aquesta pràctica ancestral. "La seva potència rau en com aquesta mateixa violència cap a tot allò que és diferent, ressona i persisteix fins al dia d'avui dins de l'illa, com si aquest judici no hagués acabat mai".

 

La pel·lícula Brujería està protagonizada per Valentina Véliz, Sebastian Hülk (Sin novedad en el frente), Daniel Antivilo (Secretos en el jardín), Daniel Muñoz (Los 80) i Neddiel Muñoz, la qual és educadora, poeta, investigadora, compositora i cantora tradicional huilliche originària de l'arxipèlag de Chiloé. Valentina Véliz, que és qui dona vida a Rosa i no havia actuat mai abans d'aquesta pel·lícula, va acabar aconseguint el paper protagonista pel magnetisme i la màgia que va mostrar durant els càstings, així com pel fet de comptar amb ascendència maputxe. Murray explica que en el moment del rodatge hi havia processos de la protagonista que Valentina també estava vivint respecte a la seva pròpia identitat i això fa que hi hagi molt d'ella mateixa en el personatge que interpreta. Estem davant d'un coming of age d'època que barreja realisme màgic amb crítica social i política en una atmosfera misteriosa i fantàstica.

 

BRUJERÍA es va estrenar internacionalment al Sundance Film Festival el 21 de gener de 2023 com a part de la Competència dramàtica de cinema mundial, fou seleccionada per participar en la Secció Oficial del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, nominada al Göteborg Film Festival i guanyadora del Bucheon International Fantastic Film Festival, així com del Cinélatino Festival de Toulouse.

 

 

Els seus productors són Nicolás Celis (Roma), Pablo i Juan de Dios Larraín (Spencer), Viola Fügen (Sólo los amantes sobreviven), Rocío Jadue i Michael Weber. María Secco n'és la directora de fotografia, Paloma López la muntadora i Leonardo Heiblum el compositor de la banda sonora.  El guió de BRUJERÍA està escrit entre el director, Christopher Murray, i Pablo Paredes i va suposar un llarg procés d'investigació i convivència a l'illa Gran de Chiloé per tal de poder comprendre millor les profunditats del que significa la bruixeria per a la identitat de la seva gent. La mitologia d'aquest arxipèlag de boscos frondosos, envoltat per l'oceà Pacífic, persisteix gràcies a la tradició oral dels seus habitants, les històries dels quals sobre éssers fantàstics, misteri i màgia expliquen l'entorn en el qual viuen, la seva illa, la seva llar.

✎ Janira Muñoz

 

➤ Mira el TRÀILER de la pel·lícula.

➤ QUATRE PINZELLADES de Christopher Murray, director de BRUJERíA.

➤ Mira l'ENTREVISTA al director. 

➤ Mira l'ENTREVISTA a l'actriu protagonista Valentina Véliz.

Divendres 19 d'abril de 2024 a les 20 h

No recomanada a menors de 16 anys

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.