WOLFGANG de Javier Ruiz Caldera

El Cineclub Altafulla - Link, de la mà de l'Associació ASPERCAMP, convida a una sessió de cinema tranquil·la a la fresca amb la pel·lícula WOLFGANG. 

WOLFGANG és l'octava pel·lícula de Javier Ruiz Caldera, qui signa una de les obres més personals i madures de la seva carrera. Conegut principalment per comèdies de gran públic com a Promoció Fantasma, Anacleto o Superlópez, el director català s'endinsa aquí en un territori emocional més íntim, on l'espectacularitat cedeix espai a les emocions quotidianes, el dol i la complexitat dels vincles familiars. La pel·lícula adapta la novel·la de Laia Aguilar i relata la història de Wolfgang, un nen de deu anys amb un quocient intel·lectual extraordinari i trastorn de l'espectre autista que, després de la mort sobtada de la seva mare, ha de conviure amb un pare pràcticament desconegut per a ell.

Wolfgang no suporta el seu desordre ni la seva desorganització i ho considera un “bajocien” per la seva falta d'intel·lecte. Així que, d'amagat, Wolfgang planeja aconseguir el seu somni: viatjar a París i entrar en l'acadèmia de música Grimald de París, on va estudiar la seva mare, i convertir-se en el millor pianista del món. Quan Carles ho descobreix, ha de decidir entre la seva gran oportunitat com a actor o convertir-se en el pare que necessita un nen com Wolfgang.

El més destacable de la proposta és la seva capacitat per a construir una història emocional sense caure per complet en el sentimentalisme fàcil. Ruiz Caldera aposta per una posada en escena elegant i lluminosa, utilitzant Barcelona i París com a escenaris que reflecteixen tant l'aïllament interior del protagonista com les seves aspiracions musicals. Ruiz Caldera evita convertir l'autisme en un recurs dramàtic i tracta a Wolfgang amb respecte i humanitat.

La gran troballa de la pel·lícula és Jordi Catalán. En el seu debut protagonista, ofereix una interpretació extraordinàriament continguda per a un actor tan jove. El seu Wolfgang és brillant, obstinat, vulnerable i, per moments, incòmode. El personatge fuig de la idealització habitual del "nen geni" i aconsegueix transmetre les dificultats de relacionar-se amb un món les normes socials del qual li resulten incomprensibles. Un nen capaç de resoldre complexes partitures musicals però incapaç de gestionar determinades emocions.

Jordi Catalán va debutar al cinema després de superar un càsting de més de set-cents nens realitzat durant un període pròxim a nou mesos. Aquesta cerca exhaustiva revela la importància que els productors i el director atorgaven a trobar un intèrpret capaç de representar a Wolfgang amb autenticitat i sensibilitat, evitant caricatures o clixés habituals en personatges amb altes capacitats o dins de l'espectre autista.

Al seu costat, Miki Esparbé construeix un Carles imperfecte i creïble. Lluny del model de pare heroic, el seu personatge està marcat per la immaduresa i el desconcert. La relació entre tots dos constitueix l'autèntic cor de la pel·lícula. L'evolució del vincle patern-filial es desenvolupa de manera gradual, i això permet que els moments emocionals funcionin convenientment i no imposats pel guió. Miki Esparbé construeix un personatge ple de defectes humans. El seu Carles està lluny del model idealitzat de pare. És impulsiu, desorganitzat i moltes vegades està tan perdut com el seu fill. Precisament aquesta imperfecció converteix la seva evolució en un dels aspectes més commovedors del film.

La producció es va desenvolupar principalment a Barcelona i París, dues ciutats que exerceixen un paper narratiu fonamental en la pel·lícula. París no apareix únicament com un escenari turístic: representa l'ideal artístic i emocional que persegueix Wolfgang, vinculat al record de la seva mare i al seu somni d'ingressar en l'acadèmia musical Grimald. Barcelona, per contra, simbolitza la realitat quotidiana, imperfecta i caòtica que encarna el seu pare Carles.

El projecte va ser anunciat el març de 2024 i el rodatge va començar a l'abril d'aquest mateix any. La producció va estar impulsada per Nostromo Pictures, Ho Vaig veure Films i Telecinco Cinema, amb la participació de 3Cat i Movistar Plus+, apostant clarament per un cinema català de vocació popular i abast internacional. La pel·lícula va ser número 1 en taquilla el cap de setmana de la seva estrena el 2025. 

La direcció destaca per una sobrietat poc habitual en la filmografia de Ruiz Caldera. En lloc de secundar-se en artificis dramàtics, el realitzador aposta pels silencis, les mirades i l'observació dels petits gestos quotidians. La càmera acompanya a Wolfgang des d'una distància respectuosa, cosa que permet a l'espectador entendre la seva particular manera de percebre el món sense caure en explicacions excessives.

La fotografia de Sergi Vilanova contribueix decisivament a aquesta sensació. Els espais apareixen ordenats, lluminosos i amb una acurada composició, reflectint en certa manera la necessitat de control del protagonista. La pel·lícula transmet una elegància visual constant que encaixa perfectament amb l'univers de la música clàssica i amb la personalitat metòdica de Wolfgang.

La música de Clara Peya constitueix un altre dels grans encerts de la pel·lícula. La música no és simplement un acompanyament emocional; és part essencial de la identitat de Wolfgang i del desenvolupament narratiu de la pel·lícula. A través del piano s'expressen moltes emocions que el protagonista no verbalitza. En conseqüència, diverses de les seqüències més memorables són aquelles en les quals imatge i música es fusionen per a mostrar el món interior del personatge.

WOLFGANG busca l'emoció des de territoris relativament segurs. Enfront d'altres obres que aborden l'autisme des de perspectives més complexes, Wolfgang prefereix construir una història accessible per a tots els públics, sacrificant part de la profunditat psicològica en favor de l'empatia immediata.

Wolfgang (Extraordinari) és una pel·lícula sensible, ben interpretada i tècnicament cuidada que destaca per la química entre els seus dos protagonistes i pel respecte amb el qual aborda l'autisme. Aconsegueix emocionar gràcies a l'honestedat de les seves interpretacions. No és una obra revolucionària, però sí una de les propostes més madures i emotives de Javier Ruiz Caldera. Més que una història sobre l'autisme o el talent precoç, és una reflexió sobre la dificultat de comprendre als qui més volem i sobre l'aprenentatge constant que implica ser pare i fill.

Crítica: José Manuel Ruiz 

Mira el tràiler

Entrevista a Javier Ruiz Caldera

Entrevista a Miki Esparbé, Jordi Catalán y Ana Castillo 

Sessió solidària i tranquil·la que el Cineclub Altafulla porta a terme en col·laboració amb ASPERCAMP, associació Asperger -TEA del Camp de Tarragona. Coneixerem la labor social que impulsa ASPERCAMP des de la seva creació el 2010 visibilitzant la condició de la síndrome Asperger, considerada l'autisme invisible o més incomprès de l'espectre autista. I també amb ells coneixerem detalls sorprenents de la pel·lícula.

La sessió tindrà una entrada solidària de 3 euros i tota la recaptació es destinarà a benefici d'ASPERCAMP i la seva tasca social. 

Una sessió pensada per gaudir del cinema d’una manera més accessible i tranquil·la per totes les persones amb necessitats sensorials especials:

- Seients més separats.

- Llum tènue, no total foscor.

- Volum més baix.

- Sense anuncis abans de la pel·lícula.

- No es podrà menjar durant la projecció.

Us animem a gaudir d'una bona pel·lícula sota les estrelles i col·laborar en donar suport a una tasca social tant necessària, mentre gaudiu d'una història emotiva sobre la família, l'acceptació i els vincles i la descoberta de l'altre. 

Divendres 21 d'agost de 2026 a les 22 h.

Cinema a la fresca a Plaça de l'esglesia d'Altafulla. 

No recomenada a menors de 7 anys. 

Aportació 3 euros destinada a ASPERCAMP. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

En cas de pluja la projecció es traslladaria a La Violeta.

KUNG FOOD de Haipeng Sun

KUNG FOOD és una pel·lícula asiàtica d'animació que mostra la gastronomia japonesa en una aventura de molta acció, misteri i humor, en la qual fideus udon, baos, makis, gyozes i altres delícies acabaran formant un divertit equip per a intentar vèncer un gran atac pirata.

Súper Bao, un panet fet al vapor, somia a convertir-se en un gran heroi, així que, malgrat haver passat tota mena de penúries i tenir unes habilitats d'arts marcials bastant normals, decideix unir-se a la flota de “El Vaixell de vapor” i sortir a combatre el mal. Durant el viatge, descobreix que l'objectiu real del seu comboi és trobar la «Pedra dels cinc sabors», una roca màgica que controla els sabors salat, dolç, amarg, agre i picant, però que en mans d'un enemic pot fer que el món en el qual viuen s'esfondri.

Després d'una forta tempesta i un atac pirata, Súper Bao i Salmó, un gunkan que lluita en el bàndol contrari, cauen a la mar i, atònits, no troben cap rastre del vaixell. Junts, s'embarquen a la recerca de la resta de la tripulació. Una deliciosa aventura a través d'un món fet de tota mena d'aliments, on els dos protagonistes hauran de treballar junts, malgrat ser enemics i tenir personalitats totalment oposades.

És possible que la idea provingui d'un videojoc original, llançat per a Atari Lynx en 1992, on es rivalitzava contra verdures mutants sorgides del congelador per mitjà d'arts marcials. En aquest cas tampoc falten els enfrontaments des que el protagonista és llicenciat pel seu mestre. Encara que les seves habilitats resulten escasses, li reafirma amb la frase d'un guerrer llegendari: Tots portem un heroi dins. Amb ella li envia al món acompanyat d'una vara màgica que se li adjudica per casualitat.

Tot i que la història pot resultar convencional - es poden trobar similituds amb altres pel·lícules de temàtica semblant com Kung Fu Panda - KUNG FOOD destaca per la qualitat del treball portat a terme. La recreació de l'espai i la llum de cada fotograma és veritablement sorprenent. Les escenes de vaixells criden molt l'atenció, però també tot el món creat amb referències culinàries. I val a dir que les imatges del foc poden ser de les millors mai vistes a la pantalla gran. 

El film vol transmetre la seguretat que s'hauria de tenir en un mateix i el valor amb el qual s'ha d'afrontar la vida. En aquest cas, a Súper Bao li agrada molt practicar arts marcials, malgrat no tenir un nivell destacable i, així i tot, decideix lluitar per a aconseguir el que més desitja. Súper Bao ens ensenya a no rendir-se mai, a aixecar-se les vegades que faci falta fins a aconseguir el desitjat i no donar-se mai per vençut. Això encara que, qui més qui menys, tingui el seu petit taló d'Aquil·les. 

KUNG FOOD, també mostra, tant als més petits com als adults, que no per ser diferents, o no per pensar distint, s'ha de pertànyer a bàndols totalment oposats. En el cas de Súper Bao i Salmó, malgrat ser totalment d'equips contraris, han d'oblidar les seves diferències per a sobreviure, així que no els queda una altra opció que aliar-se i ser companys. Els més petits poden aprendre que malgrat que les diferències es poden compartir experiències. Tots som una mica diferents i és important acceptar-se a un mateix i ajudar als altres en tot el que sigui possible.

En definitiva, KUNG FOOD és una pel·lícula amb una proposta original - sobretot en la seva posada en encesa i per una ambientació molt treballada - per a tota la família, plena d'acció i bon humor i amb una moralitat molt important per als més petits de la casa, molt bona i deliciosa animació (no sols els personatges són elements de la cuina asiàtica, també els decorats) i divertides i entretingudes cançons que faran passar una bona estona a tots els espectadors. 

Mira el tràiler.

Cinema a la fresca a la plaça de l'església d'Altafulla.  

Divendres 10 de juliol a les 22 hores.

Apta per a tots els públics i especialment recomanada per la infància

Aportació 3 euros. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

En cas de pluja la projecció es traslladaria a La Violeta.

BLUE JEAN de Georgia Oakley

BLUE JEAN (2022) és una pel·lícula dramàtica britànica escrita i dirigida per Georgia Oakley, en la seva carta de presentació com a directora de cinema. La peça es va estrenar al 79è Festival Internacional de Cinema de Venècia el setembre de 2022, on va obtenir el Premi del Públic, i va ser nominada al premi BAFTA al millor debut d'una guionista, directora o productora britànica, a més de rebre diverses nominacions als Premis del Cinema Independent Britànic, on va guanyar el premi al millor guió debut.

 

 

 

 

Rosy McEwen fou l'actriu encarregada de donar vida a la protagonista, Jean, en un paper que li va valdre el premi a la millor actuació principal als British Independent Film Awards i el Premi del Públic de les Giornate degli Autori del Festival de Venècia.

La banda sonora de la pel·lícula va ser creada pel músic Chris Roe en col·laboració amb el Solem Quartet i la saxofonista Amy Green. La música original combina instruments acústics i elèctrics per a reflectir l'emotivitat i repressió de la protagonista. Com a música diegètica tenim alguns hits dels 80 com ara el popular tema "Blue Monday" de New Order o "Why" de Carly Simon.

 

 

L'any 2018, Oakley va començar a treballar en el seu llargmetratge sobre la Secció 28, una llei clarament homòfoba -derogada l'any 2003- que prohibia “promoure l'homosexualitat a les escoles”, coincidint amb el 30è aniversari d'implementació de la llei en qüestió. La pel·lícula és un relat polític que se situa a finals dels anys vuitanta, en una escola privada per a noies de Newcastle on treballa Jean, una jove professora d'educació física lesbiana que, per por a represàlies, intenta mantenir amagada la seva vida personal a la feina. Per a documentar-se amb fonament, Oakley va entrevistar professores d'educació física lesbianes que havien viscut experiències semblants, així com membres de la comunitat LGB de Newcastle que van viure aquella època. Entre les persones consultades hi havia Catherine Lee, de la Universitat Anglia Ruskin, i Huffty, presentadora de televisió.  La mateixa directora explica que la llei era vigent durant la seva etapa escolar, però que no en va conèixer l’existència fins a l’any 2018, quan es va topar amb un article de diari que en parlava. També va constatar, amb sorpresa, que ningú del seu entorn de l’escena LGB londinenca coneixia aquella legislació. Aquesta descoberta li va permetre entendre la manca de referents homosexuals durant la seva infantesa i joventut, i va ser l’espurna que va posar en marxa el procés de creació de Blue Jean.

 

 

 

 

Anglaterra, any 1988. Amb Margaret Thatcher al poder, entra en vigor la Secció 28, en aquest clima hostil en què els valors de la tradició es defensaven també mitjançant una opressió ferotge contra qualsevol persona que s'allunyés de la norma establerta, Jean, professora de gimnàstica, se sent obligada a amagar la seva orientació sexual i comença a dur una doble vida entre l'escola i l'escena gay de la zona. Aquest secretisme provoca tensions amb la seva parella Viv (Karrie Hayes), qui sí que tria viure obertament la seva orientació sexual: amb el cap rapat, els pírcings, els tatuatges i els seus looks a base de cuir negre, proclama sense complexos el seu lesbianisme. Jean voldria viure amb normalitat la seva relació amb la Viv, però, tot i estar-ne enamorada, no pot permetre que entri en tots els àmbits de la seva vida, ja que aquesta es compon d’esferes que han de mantenir-se separades. De dia, el que és públic, el que és laboral. De nit, el que és personal, el que és sentimental. La nostra protagonista viu amb la por que algú del veïnat, de la seva família o de l'escola descobreixin que li agraden les dones, perquè sap que això podria costar-li la feina entre altres pèrdues personals significatives. 

 

 

 

La relació de la parella encara es complica més quan Lois (Lucy Halliday), una nova alumna de Jean, comença a freqüentar el mateix bar d'ambient que la parella i connecta els dos mons de la seva professora, posant en crisi l'equilibri que la nostra protagonista havia aconseguit entre els seus espais vitals. La Lois és una jove que intenta trobar, com totes les altres noies i dones lesbianes, un espai segur. No vol amagar la seva orientació com fa la Jean, però tampoc no la mostra de manera tan explícita com la Viv. Per a la Jean la Lois és la materialització de la seva por més gran: una representant de l’escola al bar i un rostre del bar a l’escola. Augmenta l'angoixa. Els mitjans de comunicació, sempre presents, llancen els seus discursos i, amb ells, modelen pensaments, configuren prejudicis i generen rumors. També ho fa l’Article 28. Són discursos d'odi, discursos que li diuen a la Jean com hauria de ser i la jutgen per sortir de la norma. No cal que ningú descobreixi que la Jean és lesbiana ni ser denunciada explícitament. La simple possibilitat de ser descoberta serà suficient per fer-la viure amb les alarmes activades.

 

 

 

Veurem com, per culpa de la por que li genera aquest entorn social i polític hostil cap a l'homosexualitat, Jean començarà a controlar tots els seus actes i els seus gestos com si en ells es pogués revelar la veritat que intenta amagar. Tocar qualsevol de les seves alumnes de gimnàstica per corregir-li la postura o bé entrar al vestidor eren situacions completament normals i quotidianes dins les classes d'educació física que ara es tradueixen en comportaments perillosos que podrien alçar sospites. Els discursos d'odi tenen la capacitat d'afectar negativament els cossos de les persones assenyalades i així ho constatem en l'evolució de l'aspecte de Jean, que comença a patir-ne els efectes en la seva salut física i mental, entre els episodis d'insomni i l’estat permanent d’alerta. 

 

 

 

Quan la seva alumna Lois necessiti l'ajuda de la Jean, aquesta no només no l’ajudarà, sinó que anirà més enllà en un acte desesperat per recuperar la normalitat de la seva doble vida i del seu cos. Jean necessita desfer-se del que fa de nexe entre tot allò que ella havia mantingut dividit. Té l’oportunitat d’adoptar un comportament heroic, però en aquell moment fracassa i aquest és el gran triomf dels discursos d’odi: aconseguir que la por porti una víctima a trair la seva pròpia ètica i esdevenir així, responsable de les mateixes conseqüències de l’odi que ella pateix. Dues vegades víctima d'un punt de vista radicalment allunyat de la justícia, de la humanitat i de la mateixa naturalesa. És del tot esfereïdor constatar que a 2026 hi ha més de 60 països on l'homosexualitat continua sent un delicte. Les penes varien des de càstigs amb presó, en uns 30 països, fins a la pena de mort, en almenys 6 països. És per aquesta raó que cal continuar reivindicant l'Orgull, no tant com una festa, sinó com a espai i un esdeveniment de protesta col·lectiva per fer front a tots aquells discursos que volen continuar controlant la sexualitat de les persones i castigant aquelles que surten de la norma. Obrim tots els armaris! 

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora i l'actriu protagonista (en anglès, amb la possibilitat de traducció a l'espanyol mitjançant IA)

 

ESPECIAL MES DE L'ORGULL

Sala La Violeta, Carrer de L'Hostal, 15 Altafulla

Divendres 19 de juny, 20 h

A partir de 12 anys

Obertura de portes 30 min abans de la projecció

Sessió gratuïta

  

MR. NOBODY CONTRA PUTIN de David Borenstein i Pavel Talankin

MR. NOBODY CONTRA PUTIN és l'enregistrament del testimoni incòmode des de l'aula. Quan la propaganda militar entra en el sistema educatiu. 

En un panorama saturat de documentals sobre la guerra a Ucraïna, MR. NOBODY CONTRA PUTIN (2025), dirigit per David Borenstein i Pavel Talankin, aconsegueix destacar no per l'espectacularitat ni per la denúncia grandiloqüent, sinó pel seu enfocament radicalment íntim. La pel·lícula ens situa en un lloc inesperat: una escola primària en Karabash, una petita ciutat industrial dels Urals, on la maquinària ideològica de l'Estat comença a infiltrar-se de manera sistemàtica en l'educació. El documental segueix a Pavel “Pasha” Talankin, un professor i responsable audiovisual del col·legi que, aprofitant el seu rol, registra en secret la transformació d'un entorn educatiu en una extensió de l'aparell propagandístic del Kremlin després de la invasió d'Ucraïna en 2022. 

Un dels majors assoliments de la pel·lícula és el seu accés privilegiat. No estem davant una mirada externa o periodística clàssica, sinó davant un registre intern, gairebé clandestí, que captura el dia a dia sense filtres. Aquest dispositiu narratiu converteix a la pel·lícula en alguna cosa més que un documental: en una espècie de diari moral d'un individu atrapat en un sistema que li exigeix complicitat.

Talankin no és un heroi convencional. És un “ningú” —com suggereix el títol—, un home corrent que dubte, tem i vacil·la. Precisament aquí resideix la força emocional del film: a mostrar com la resistència real rares vegades és èpica, sinó silenciosa, ambigua i carregada de contradiccions. La pel·lícula no ens ensenya alguna cosa que no sabem —que els Estats usen l'educació com a eina ideològica—, però sí que mostra com succeeix en el dia a dia del col·legi i això ho fa encara més pertorbador. 

La propaganda no apareix de manera evident, sinó com a rutina: lliçons d'història dictades per l'Estat, cançons patriòtiques, actes escolars obligatoris, cerimònies que semblen innocents. Aquest enfocament subtil converteix el documental en una experiència inquietant, perquè evidencia com l'adoctrinament es normalitza a poc a poc, especialment entre els més joves. La pel·lícula revela el procés mitjançant el qual les escoles poden transformar-se en eines de militarització i control social. 

El cor dramàtic de la pel·lícula no és la guerra en si, sinó el conflicte intern del seu protagonista. Talankin s'enfronta a una pregunta incòmoda: continuar participant en el sistema o abandonar-lo? Després d'inquietants moments de dubtes, pren la decisió més complexa: romandre dins per a documentar el que estar passant. Aquest dilema converteix el documental en una reflexió profunda sobre la responsabilitat individual en sistemes autoritaris. No es tracta només de denunciar, sinó de qüestionar fins a quin punt tots podem convertir-nos en engranatges d'una maquinària major.

Des del punt de vista formal, MR. NOBODY CONTRA PUTIN evita l'espectacularitat. La major part del material està filmat pel protagonista, la qual cosa li atorga una estètica pròxima al vídeo domèstic. Això fa que el que veiem sigui més autèntic, amb més risc i apropa a l'espectador a la realitat que ens està mostrant. 

La pel·lícula va tenir un recorregut destacat en festivals internacionals i va guanyar premis importants, inclòs l'Òscar al millor documental, fet que va ampliar el seu impacte global. Més enllà dels premis, la seva importància radica en el fet que ofereix una perspectiva diferent dins del discurs sobre la guerra: no des del front, sinó des de la rereguarda cultural i educativa.

MR. NOBODY CONTRA PUTIN és un documental incòmode, necessari i profundament humà. La seva gran virtut no està a descobrir noves veritats, sinó a fer visible l'invisible: el procés silenciós per l'adoctrinament i la preparació de nous soldats. Un procés silenciós mitjançant el qual una societat pot adaptar-se o resignar-se a la propaganda i la guerra.

MR. NOBODY CONTRA PUTIN no és, probablement, el documental més perfecte del món. Però tampoc pretén ser-ho i  precisament en aquesta imperfecció resideix la seva gran autenticitat. MR. NOBODY CONTRA PUTIN és una filmació valenta que demostra que, a vegades, els majors actes de resistència provenen dels qui menys semblen preparats per fer-los. 

Crítica: José Manuel Ruiz 

Mira el tràiler

Entrevista a David Borenstein 

De quan Mr. NOBODY CONTRA PUTIN va guanyar l'Òscar

Divendres, 5 de Juny de 2026 a les 20 hores. 

Sala La Violeta d'Altafulla, Carrer de l'Hostal 15 Altafulla. 

No recomenada a menors de 12 anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

LA BUENA LETRA de Celia Rico Clavellino

La guionista i directora de cinema Celia Rico Clavellino torna al Cineclub Altafulla Link per presentar la seva tercera pel·lícula LA BUENA LETRA. Després del seu debut com a directora amb la deliciosa "Viaje al cuarto de una madre" i d'atrapar al públic amb la delicada "Los pequeños amores" - pel·lícula que Rico va presentar al Cineclub Altafulla Link el novembre de 2025 -, LA BUENA LETRA suposa un cert gir en la seva filmografia però sense deixar de rodar amb elements molt propis de la seva essència cinematogràfica. 

"Viaje al cuarto de una madre" i "los pequeños amores" tenen en comú ser retrats íntims de la vida familiar i més concretament de les relacions entre mares i filles, però sempre amb exquisidesa pels matisos i plenes de moments en què els silencis diuen tant com els diàlegs ben treballats. Ambdues filmacions tenen a dues dones com a protagonistes, però sempre mare i filla. 

A LA BUENA LETRA el cercle familiar s'obre i canvia, però sempre manté la mateixa essència íntima. Rico té l'habilitat de mirar als seus personatges amb tendresa i sublim respecte, com si en comptes d'estar darrere d'una càmera, estigués asseguda a una cadira al seu costat escoltant, o recolzada al marc de la porta observant, sense intervenir, deixant parlar i respirar. El cercle familiar s'obre perquè ja no són dues persones: trobem una família amb la mare, el pare, la filla i l'avia. I amb el temps la família s'obrirà encara més amb l'arribada del cunyat i la seva dona. És aquí on de nou, trobarem dues dones, potser també enfrontades com a "Los pequeños amores" però les diferències entre elles marcaran el desenvolupament de la narració. 

LA BUENA LETRA es basa en la novel·la homònima de l'escriptor i crític literari Rafael Chirbes (Tabernes de la Valldigna 1949-2015). En 2007, la seva tercera novel·la, La Buena Letra (Edicions Anagrama 1992) va ser seleccionada llibre de l'any per la ciutat de Colònia, premi atorgat en anys anteriors a Orhan Pamuk i Haruki Murakami. Es tracta una novel·la curta, intensa i desoladora que narra la postguerra espanyola des de la perspectiva dels vençuts, enfocant-se en la memòria, els somnis trencats i la supervivència familiar. A través d'un monòleg interior de la protagonista, Ana, l'obra destaca pel seu estil sobri i la seva profunda crítica a les mentides imposades pel silenci i la por. És una obra breu però de gran nivell literari. Es va publicar inicialment el 1992 i posteriorment va formar part de Pecados Originales (2013), consolidant-se com una obra fonamental per entendre la literatura de la memòria a Espanya. 

LA BUENA LETRA és una proposta que a Celia Rico li va fer el productor Fernando Bovaira. Rico va tenir dubtes sobre com plasmar aquest univers narratiu, però es va llençar a indagar el paper de la dona en aquella època, sent qui sosté la família i la societat. A més, d'una manera personal, va desenvolupar un fil narratiu per mitjà d'unes cartes escrites amb tot l'amor per tenir tranquil·la a la sogra de la protagonista, que patia per no saber d'un dels seus fills. Així, la gran habilitat de Celia Rico en crear el guió va estar en fer sortir la història d'aquest monòleg interior de la novel·la per estructurar-lo i donar-li vida amb diferents personatges que viuen també els seus propis patiments i somnis. De fet, Rico va estar nominada als Premis Goya 2025 com a millor guió adaptat per LA BUENA LETRA. 

"La buena letra es el disfraz de las mentiras" diu Rafael Chirbes a la seva novel·la. Veritablement, la pel·lícula de Celia Rico té una marcada cal·ligrafia i s'ha de veure aquesta filmació com el desenvolupament de l'estil treballat a les seves anteriors pel·lícules. Aquest estil construït amb els moments quotidians, els silencis, les mirades i uns diàlegs propers. És un cinema literari, un cinema sobre la postguerra però a l'estil Celia Rico. Amb aquesta mirada diferent sobre les ferides que la Guerra Civil espanyola va deixar a la vida quotidiana del costat dels perdedors, una mirada que s'aixeca amb les dones que van resistir des de les seves cases cuinant, netejant, cosint, tenint cura dels seus, amb força, amb constància i també és la història dels homes que depenien d'elles però sense admetre-ho obertament.

Una pel·lícula on destaca l'ús de l'espai i la llum de manera exquisida. Rico Clavellino demostra de nou la seva habilitat delicada per rodar a la llar familiar, les cases són el seu entorn ideal per explicar les històries i aquí fa servir cadascuna de les habitacions de la casa per mostrar la pressó on viu Ana, una pressó feta de portes, murs, finestres, llits, mobles i cuines. Tot il·luminat amb suavitat i encert on destaca la impressionant direcció de fotografia de Sara Diego i on també trobem la preciosa direcció d'art de Miguel Ángel Rebollo, amb una paleta de colors càlids i ambients d'època. Moments que transcorren amb la llum d'una espelma i que recreen un ambient de postguerra ben trobat. Tot per donar estructura a un film que clarament defineix els vincles emocionals entre els seus personatges, on la història creix no només pel seu origen literari, sinó perquè fa visible la progressió dramàtica d'una història extraordinària plena d'estima i generositat, però també marcada per la rancúnia i la traïció que van definir aquell període de l'història espanyola. 

Per fer-ho possible destaca amb llum pròpia l'excel·lent interpretació de Loreto Mauleón (protagonista a sèries com El Secreto de Puente Viejo i pel·lícules com Los Renglones Torcidos de Dios). Loreto és indiscutiblement Ana, els ulls i l'ànima de LA BUENA LETRA, aconseguint amb la mirada, els gestos, la sensibilitat i la vulnerabilitat de Loreto Mauleón narrar fins a la perfecció aquesta voluntat que tothom estigui bé, descuidant-se una mateixa. Per Loreto va ser molt important construir el seu personatge gràcies al treball amb la resta de companys de repartiment i certament, LA BUENA LETRA funciona sense fissures per l'encomiable treball conjunt de Mauleón amb Auquer, Rujas i Casamajor. 

En un poble valencià, durant la postguerra, Ana (Loreto Mauleón) intenta tirar endavant amb la seva família, la seva filla i el seu marit Tomàs (Enric Casamajor). La guerra civil ha obert una profunda ferida en tots ells, especialment el seu cunyat, Antonio (Enric Auquer). Ana intenta curar aquestes ferides a base de guisats, secrets i silencis, però quan Isabel (Ana Rujas), recentment casada amb Antonio, arriba a la família, les atencions i les cures d'Ana tenen poc valor o res. El sacrifici no sempre té la seva recompensa. 

La postguerra és una època obscura i difícil, plena de misèria, mancances i amargures. Els protagonistes són una família que pertany al bàndol dels perdedors i que subsisteixen amb dificultats i beneint cada aliment que poden menjar. Han passat penúries, però ja es poden permetre prendre xicoria com substitutiu del cafè. La família pateix per la desaparició després de la guerra del cunyat d'Ana, Antonio. No saben on és i somien que és viu i que es troba a Buenos Aires. El miracle es produeix el dia que apareix per la porta. 

LA BUENA LETRA manifesta aquesta obscuritat en la seva posada en escena, com dèiem en la seva ambientació i il·luminació, i fa servir la música que surt d'una vella ràdio per trencar el silenci i desdibuixar somnis que no tornaran. Ana és la dona resignada, treballadora i submisa que esdevé pilar fonamental i callat de la família, qui contribueix a l'economia familiar cosint per amigues i veïnes i cuidant els seus i de les feines de casa. Un reflex d'una societat marcadament patriarcal i sexista, situant a la dona en situació d'extrema dependència i desprotecció. 

Tot i ser protagonista de la pel·lícula, Ana ha de restar en el paper secundari que la societat li ofereix. Exclosa de la vida pública i aïllada a la privada, ho demostra amb gestos i mirades de gran expressivitat i que Rico explora molt bé. Com també ho fa amb l'altre personatge femení, convertit totalment en l'antítesi i que serà la cunyada d'Ana, Isabel, ficada en la imatge de les dones que se sortien de les normes i que no eren ben vistes. Fins i tot Ana no veu amb bons ulls els pantalons que Isabel fa servir i els seus aires de dona independent i  d'estar per sobre de tot. Isabel reflecteix un món diferent, una vida ociosa enfront de les obligacions. Peró Ana no pot triar. No pot deixar de banda les seves obligacions en una vida que ha d'assumir, fet que es contraposa amb les eleccions que Isabel sí que pot fer. 

Celia Rico fa una elecció encertada en la seva posada en escena, on cada fotograma recorda la gana, el fred i la por d'aquells anys. La casa és plena d'ombres a la llum de fanals, espelmes i sense llum elèctrica i el so de les paraules que no es diuen fan eco contra les parets. Ana somia amb una vida que no arriba. La seva persona es modela per mitjà de les vivències i existències dels altres, com escriure cartes de vides que no són seves. Hi ha melancolia en el seu dia a dia a més, amb el seu marit, ha de suportar l'humiliació i l'ofensa. El menyspreu i la traïció moral dels que no tenen escrúpols fan sorgir sentiments de derrota i impotència. La guerra es perd per partida doble i només queda la soledat del vençut i fracassat. 

Tant Rico com Chirbes no busquen consol. El temps en temps de postguerra no acaba posant les coses a lloc, no porta justícia, no repara injustícies sinó que les fa més grans. "¿Decir que fue puro o limpio el miedo? Ni la muerte ni el miedo son limpios" remarca l'escriptor. Ana queda atrapada en un instant d'absolut esgotament que l'aixafa i la fa trontollar en el seu silenci, preguntant-se perquè tant patiment no ha servit per a res. 

Celia Rico Clavellino ens acompanyarà de nou en aquesta nit de cinema i en acabar la projecció compartirà una estona amb tots els que vulguin fer preguntes o compartir sensacions i sentiments vers LA BUENA LETRA.

Crítica: José-Manuel Ruiz. 

Foto Celia Rico: Janira Muñoz

Mira el tràiler

Entrevista a Celia Rico i Loreto Mauleón

Entrevista a Ana Rujas i Roger Casamajor

Entrevista a Enric Auquer

Divendres 22 de maig a les 20 hores. 

Sala La Violeta, carrer de l'Hostal, 15. Altafulla. 

No recomanada a menors de dotze anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.