AFTERSUN de Charlotte Wells

AFTERSUN (2022) és l'òpera prima escrita i dirigida per la productora, guionista i directora de cinema britànica Charlotte Wells, protagonitzada per Paul Mescal i Francesca -Frankie- Corio, amb una banda sonora elaborada pel compositor i violoncel·lista londinenc Oliver Coates. Tant Paul Mescal com la jove debutant Frankie Corio -triada en un càsting entre més de 800 persones- ens ofereixen unes interpretacions sublims, tant que Mescal fou nomenat a l'Oscar al Millor Actor. La pel·lícula va guanyar el Premi French Touch de la Setmana de la Crítica al Festival de Cannes 2022. També va guanyar 8 guardons en els BIFA, premis de cinema independent britànic: a la millor pel·lícula, direcció, direcció debutant, guió, direcció de foto, muntatge i supervisió musical. A més, s'alçà amb el premi a la millor direcció en els Premis Gotham, el de millor producció de les Nuevas Olas a Sevilla i uns quants més a Sarajevo, Deaville i Múnic.

 

 

AFTERSUN ens presenta la Sophie, una nena d'onze anys amb els pares separats. El seu pare Calum viu lluny d'ella, però vol ser capaç d'oferir a la seva filla el record d'unes vacances perfectes. Tanmateix, des del començament, hi haurà petites coses que aniran sortint malament: un conserge que no apareix, una habitació mal assignada, obres a la zona de la piscina. Res greu, petites ensopegades que no minen un viatge, però l'allunyen, una mica, de les expectatives formades. Des del punt de vista de la Sophie, el seu estiu no pot ser més idíl·lic: el seu pare l'ha portat de vacances a un ressort turc amb tot inclòs just abans de tornar a l'escola. Això es tradueix amb banys a la platja i a la piscina, jugar al billar, inflar-se a refrescos i cantar al karaoke amb el seu pare, un home que sempre és graciós, atent i somrient amb ella. Aparentment, la pel·lícula ens permet relaxar-nos mentre compartim el gaudi d'aquest ambient estival familiar al qual ens transporta Wells, però no tot és dolçor i calma. Sota les aigües tranquil·les circulen turbulències. 

 

 

Així com el seu pare, la Sophie també tracta de construir un present memorable. Està en l'època dels primers amors i dels primers petons, quan es prefereix ser espectadora de les experiències dels més grans abans que companya de jocs dels més petits. Quan el ballar despreocupat d'un pare comença a produir vergonya. En una seqüència al costat de la piscina, en Calum convidarà la seva filla a presentar-se als nens d'una altra família i ella li dirà que es presenti als pares. Els nens són massa petits per a ella i els pares massa vells per a ell. Tots dos tracten que l'altre compleixi amb el rol que suposen que els toca i cap dels dos ho aconsegueix, ja que ambdós es troben a l'inici d'una etapa en què no acaben de situar a l'altre. Això és perquè Sophie s'aproxima a l'adolescència.

  

El so de la pel·lícula arrencarà abans que la imatge, escoltarem encendre's i apagar-se d'una càmera de vídeo i desplegar i retreure del seu objectiu. Pare i filla són a l'habitació de l'hotel que ocupen durant les seves vacances i ella l'està filmant, mentre intenta entrevistar-lo. L'endemà ell farà anys —131 anys, segons la Sophie— i ella aprofita l'ocasió per a preguntar-li on esperava estar a aquesta edat quan en tenia onze, l'edat que ella té ara. Ella llançarà la pregunta, la imatge es congelarà i no obtindrem resposta. En un parell de minuts, la directora ens ha posat al davant gairebé totes les claus de la pel·lícula que estem a punt de veure. Però això nosaltres, és clar, encara no ho sabem. 

 

 

AFTERSUN ens mostra moments íntims familiars en els quals sembla que no hauríem d'entrar, les converses entre un pare i una filla que a priori semblen supèrflues, però que amaguen tot l'amor de qui s'aferra a la seva filla com a únic motiu per a no esfondrar-se, però a mesura que la Sophie creix, Calum es va fent més petit. I només necessitem uns petits cops d'ull al futur per a entendre la relació posterior de pare i filla. Aquests pocs segons són suficients per emplenar tota una història amagada entre fotogrames. Els buits sobre els quals orbita la història donen espai suficient perquè també l'espectador elabori les seves teories, de les quals és fàcil que emani la sensació de tragèdia. Contemplem el viatge d'en Calum i la Sophie en estat d'alerta, apreciant cadascuna de les escenes des de la sospita.

 

Wells narra amb seguretat i subtilesa tot i ser la primera vegada que dirigeix un llargmetratge. És un encert utilitzar, en algunes escenes, una càmera de vídeo amateur moguda pels mateixos personatges. Ens transmet molta nostàlgia i es converteix en un símbol del que esdevindrà inesborrable. Aquestes gravacions disten molt de ser un simple recurs visual i passen a ser records eterns en els quals pare i filla intentaran trobar-se al llarg del temps. AFTERSUN ens parla d'un pare que, tot i estar trencat per dins, tracta de donar a la seva filla tot el que ell no va rebre de petit. En un punt de les gravacions, Calum li explica a la Sophie que ningú va pensar a felicitar-lo el dia del seu onzè aniversari. No tenim més informació sobre la seva infància, però aquest detall ens ajuda a deduir per què en Calum vol ser millor pare que el que va tenir. 

 

Aquesta història està inspirada en la vida real de Wells, qui també va viatjar amb el seu pare a Turquia als anys 90. La seva voluntat, amb aquesta pel·lícula, era aprofundir, mitjançant la seva memòria d'adulta, en els records que va emmagatzemar de nena. AFTERSUN també és una carta d'amor al seu pare i un regal que ens fa als espectadors per a aprofundir en aquests sentiments i en aquesta connexió impossibles d'esborrar de la nostra memòria. Podria ser només una pel·lícula sobre les vacances d'estiu d'un pare i una filla amb un estil realista i naturalista, però, en canvi, Charlotte decideix tractar l'espectador com un ens intel·ligent capaç d'apreciar els detalls, les cartes, el futur, els plors en solitari perquè la persona que més vols no et vegi trencat per dins. Algú que balla i s'acomiada a l'aeroport sense deixar de gravar a l'única persona que és capaç d'estimar. Algú, l'existència del qual ens resulta una incògnita. Després de veure aquesta pel·lícula, resulta gairebé inevitable acabar amb un petit buit dolorós dins l'ànima. 

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora Charlotte Wells (subtítols aplicables)

Sala La Violeta, Carrer de L'Hostal, 15 Altafulla

Divendres 18 de setembre, 20 h

Apte a partir de 7 anys

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció

 

 

 

 

WOLFGANG de Javier Ruiz Caldera

ATENCIÓ! DEGUT A LA POSSIBILITAT DE PLUJA, LA PROJECCIÓ S'HA TRASLLADAT A LA VIOLETA, CARRER DE L'HOSTAL 15 ALTAFULLA. MATEIX HORARI I CONDICIONS.

El Cineclub Altafulla - Link, de la mà de l'Associació ASPERCAMP, convida a una sessió de cinema tranquil·la a la fresca amb la pel·lícula WOLFGANG. 

WOLFGANG és l'octava pel·lícula de Javier Ruiz Caldera, qui signa una de les obres més personals i madures de la seva carrera. Conegut principalment per comèdies de gran públic com a Promoció Fantasma, Anacleto o Superlópez, el director català s'endinsa aquí en un territori emocional més íntim, on l'espectacularitat cedeix espai a les emocions quotidianes, el dol i la complexitat dels vincles familiars. La pel·lícula adapta la novel·la de Laia Aguilar i relata la història de Wolfgang, un nen de deu anys amb un quocient intel·lectual extraordinari i trastorn de l'espectre autista que, després de la mort sobtada de la seva mare, ha de conviure amb un pare pràcticament desconegut per a ell.

Wolfgang no suporta el seu desordre ni la seva desorganització i ho considera un “bajocien” per la seva falta d'intel·lecte. Així que, d'amagat, Wolfgang planeja aconseguir el seu somni: viatjar a París i entrar en l'acadèmia de música Grimald de París, on va estudiar la seva mare, i convertir-se en el millor pianista del món. Quan Carles ho descobreix, ha de decidir entre la seva gran oportunitat com a actor o convertir-se en el pare que necessita un nen com Wolfgang.

El més destacable de la proposta és la seva capacitat per a construir una història emocional sense caure per complet en el sentimentalisme fàcil. Ruiz Caldera aposta per una posada en escena elegant i lluminosa, utilitzant Barcelona i París com a escenaris que reflecteixen tant l'aïllament interior del protagonista com les seves aspiracions musicals. Ruiz Caldera evita convertir l'autisme en un recurs dramàtic i tracta a Wolfgang amb respecte i humanitat.

La gran troballa de la pel·lícula és Jordi Catalán. En el seu debut protagonista, ofereix una interpretació extraordinàriament continguda per a un actor tan jove. El seu Wolfgang és brillant, obstinat, vulnerable i, per moments, incòmode. El personatge fuig de la idealització habitual del "nen geni" i aconsegueix transmetre les dificultats de relacionar-se amb un món les normes socials del qual li resulten incomprensibles. Un nen capaç de resoldre complexes partitures musicals però incapaç de gestionar determinades emocions.

Jordi Catalán va debutar al cinema després de superar un càsting de més de set-cents nens realitzat durant un període pròxim a nou mesos. Aquesta cerca exhaustiva revela la importància que els productors i el director atorgaven a trobar un intèrpret capaç de representar a Wolfgang amb autenticitat i sensibilitat, evitant caricatures o clixés habituals en personatges amb altes capacitats o dins de l'espectre autista.

Al seu costat, Miki Esparbé construeix un Carles imperfecte i creïble. Lluny del model de pare heroic, el seu personatge està marcat per la immaduresa i el desconcert. La relació entre tots dos constitueix l'autèntic cor de la pel·lícula. L'evolució del vincle patern-filial es desenvolupa de manera gradual, i això permet que els moments emocionals funcionin convenientment i no imposats pel guió. Miki Esparbé construeix un personatge ple de defectes humans. El seu Carles està lluny del model idealitzat de pare. És impulsiu, desorganitzat i moltes vegades està tan perdut com el seu fill. Precisament aquesta imperfecció converteix la seva evolució en un dels aspectes més commovedors del film.

La producció es va desenvolupar principalment a Barcelona i París, dues ciutats que exerceixen un paper narratiu fonamental en la pel·lícula. París no apareix únicament com un escenari turístic: representa l'ideal artístic i emocional que persegueix Wolfgang, vinculat al record de la seva mare i al seu somni d'ingressar en l'acadèmia musical Grimald. Barcelona, per contra, simbolitza la realitat quotidiana, imperfecta i caòtica que encarna el seu pare Carles.

El projecte va ser anunciat el març de 2024 i el rodatge va començar a l'abril d'aquest mateix any. La producció va estar impulsada per Nostromo Pictures, Ho Vaig veure Films i Telecinco Cinema, amb la participació de 3Cat i Movistar Plus+, apostant clarament per un cinema català de vocació popular i abast internacional. La pel·lícula va ser número 1 en taquilla el cap de setmana de la seva estrena el 2025. 

La direcció destaca per una sobrietat poc habitual en la filmografia de Ruiz Caldera. En lloc de secundar-se en artificis dramàtics, el realitzador aposta pels silencis, les mirades i l'observació dels petits gestos quotidians. La càmera acompanya a Wolfgang des d'una distància respectuosa, cosa que permet a l'espectador entendre la seva particular manera de percebre el món sense caure en explicacions excessives.

La fotografia de Sergi Vilanova contribueix decisivament a aquesta sensació. Els espais apareixen ordenats, lluminosos i amb una acurada composició, reflectint en certa manera la necessitat de control del protagonista. La pel·lícula transmet una elegància visual constant que encaixa perfectament amb l'univers de la música clàssica i amb la personalitat metòdica de Wolfgang.

La música de Clara Peya constitueix un altre dels grans encerts de la pel·lícula. La música no és simplement un acompanyament emocional; és part essencial de la identitat de Wolfgang i del desenvolupament narratiu de la pel·lícula. A través del piano s'expressen moltes emocions que el protagonista no verbalitza. En conseqüència, diverses de les seqüències més memorables són aquelles en les quals imatge i música es fusionen per a mostrar el món interior del personatge.

WOLFGANG busca l'emoció des de territoris relativament segurs. Enfront d'altres obres que aborden l'autisme des de perspectives més complexes, Wolfgang prefereix construir una història accessible per a tots els públics, sacrificant part de la profunditat psicològica en favor de l'empatia immediata.

Wolfgang (Extraordinari) és una pel·lícula sensible, ben interpretada i tècnicament cuidada que destaca per la química entre els seus dos protagonistes i pel respecte amb el qual aborda l'autisme. Aconsegueix emocionar gràcies a l'honestedat de les seves interpretacions. No és una obra revolucionària, però sí una de les propostes més madures i emotives de Javier Ruiz Caldera. Més que una història sobre l'autisme o el talent precoç, és una reflexió sobre la dificultat de comprendre als qui més volem i sobre l'aprenentatge constant que implica ser pare i fill.

Crítica: José Manuel Ruiz 

Mira el tràiler

Entrevista a Javier Ruiz Caldera

Entrevista a Miki Esparbé, Jordi Catalán y Ana Castillo 

Sessió solidària i tranquil·la que el Cineclub Altafulla porta a terme en col·laboració amb ASPERCAMP, associació Asperger -TEA del Camp de Tarragona. Coneixerem la labor social que impulsa ASPERCAMP des de la seva creació el 2010 visibilitzant la condició de la síndrome Asperger, considerada l'autisme invisible o més incomprès de l'espectre autista. I també amb ells coneixerem detalls sorprenents de la pel·lícula.

La sessió tindrà una entrada solidària de 3 euros i tota la recaptació es destinarà a benefici d'ASPERCAMP i la seva tasca social. 

Una sessió pensada per gaudir del cinema d’una manera més accessible i tranquil·la per totes les persones amb necessitats sensorials especials:

- Seients més separats.

- Llum tènue, no total foscor.

- Volum més baix.

- Sense anuncis abans de la pel·lícula.

- No es podrà menjar durant la projecció.

Us animem a gaudir d'una bona pel·lícula sota les estrelles i col·laborar en donar suport a una tasca social tant necessària, mentre gaudiu d'una història emotiva sobre la família, l'acceptació i els vincles i la descoberta de l'altre. 

Divendres 21 d'agost de 2026 a les 22 h.

Cinema a la fresca a Plaça de l'esglesia d'Altafulla. 

No recomenada a menors de 7 anys. 

Aportació 3 euros destinada a ASPERCAMP. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

En cas de pluja la projecció es traslladaria a La Violeta.

KUNG FOOD de Haipeng Sun

KUNG FOOD és una pel·lícula asiàtica d'animació que mostra la gastronomia japonesa en una aventura de molta acció, misteri i humor, en la qual fideus udon, baos, makis, gyozes i altres delícies acabaran formant un divertit equip per a intentar vèncer un gran atac pirata.

Súper Bao, un panet fet al vapor, somia a convertir-se en un gran heroi, així que, malgrat haver passat tota mena de penúries i tenir unes habilitats d'arts marcials bastant normals, decideix unir-se a la flota de “El Vaixell de vapor” i sortir a combatre el mal. Durant el viatge, descobreix que l'objectiu real del seu comboi és trobar la «Pedra dels cinc sabors», una roca màgica que controla els sabors salat, dolç, amarg, agre i picant, però que en mans d'un enemic pot fer que el món en el qual viuen s'esfondri.

Després d'una forta tempesta i un atac pirata, Súper Bao i Salmó, un gunkan que lluita en el bàndol contrari, cauen a la mar i, atònits, no troben cap rastre del vaixell. Junts, s'embarquen a la recerca de la resta de la tripulació. Una deliciosa aventura a través d'un món fet de tota mena d'aliments, on els dos protagonistes hauran de treballar junts, malgrat ser enemics i tenir personalitats totalment oposades.

És possible que la idea provingui d'un videojoc original, llançat per a Atari Lynx en 1992, on es rivalitzava contra verdures mutants sorgides del congelador per mitjà d'arts marcials. En aquest cas tampoc falten els enfrontaments des que el protagonista és llicenciat pel seu mestre. Encara que les seves habilitats resulten escasses, li reafirma amb la frase d'un guerrer llegendari: Tots portem un heroi dins. Amb ella li envia al món acompanyat d'una vara màgica que se li adjudica per casualitat.

Tot i que la història pot resultar convencional - es poden trobar similituds amb altres pel·lícules de temàtica semblant com Kung Fu Panda - KUNG FOOD destaca per la qualitat del treball portat a terme. La recreació de l'espai i la llum de cada fotograma és veritablement sorprenent. Les escenes de vaixells criden molt l'atenció, però també tot el món creat amb referències culinàries. I val a dir que les imatges del foc poden ser de les millors mai vistes a la pantalla gran. 

El film vol transmetre la seguretat que s'hauria de tenir en un mateix i el valor amb el qual s'ha d'afrontar la vida. En aquest cas, a Súper Bao li agrada molt practicar arts marcials, malgrat no tenir un nivell destacable i, així i tot, decideix lluitar per a aconseguir el que més desitja. Súper Bao ens ensenya a no rendir-se mai, a aixecar-se les vegades que faci falta fins a aconseguir el desitjat i no donar-se mai per vençut. Això encara que, qui més qui menys, tingui el seu petit taló d'Aquil·les. 

KUNG FOOD, també mostra, tant als més petits com als adults, que no per ser diferents, o no per pensar distint, s'ha de pertànyer a bàndols totalment oposats. En el cas de Súper Bao i Salmó, malgrat ser totalment d'equips contraris, han d'oblidar les seves diferències per a sobreviure, així que no els queda una altra opció que aliar-se i ser companys. Els més petits poden aprendre que malgrat que les diferències es poden compartir experiències. Tots som una mica diferents i és important acceptar-se a un mateix i ajudar als altres en tot el que sigui possible.

En definitiva, KUNG FOOD és una pel·lícula amb una proposta original - sobretot en la seva posada en encesa i per una ambientació molt treballada - per a tota la família, plena d'acció i bon humor i amb una moralitat molt important per als més petits de la casa, molt bona i deliciosa animació (no sols els personatges són elements de la cuina asiàtica, també els decorats) i divertides i entretingudes cançons que faran passar una bona estona a tots els espectadors. 

Mira el tràiler.

Cinema a la fresca a la plaça de l'església d'Altafulla.  

Divendres 10 de juliol a les 22 hores.

Apta per a tots els públics i especialment recomanada per la infància

Aportació 3 euros. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

En cas de pluja la projecció es traslladaria a La Violeta.

BLUE JEAN de Georgia Oakley

BLUE JEAN (2022) és una pel·lícula dramàtica britànica escrita i dirigida per Georgia Oakley, en la seva carta de presentació com a directora de cinema. La peça es va estrenar al 79è Festival Internacional de Cinema de Venècia el setembre de 2022, on va obtenir el Premi del Públic, i va ser nominada al premi BAFTA al millor debut d'una guionista, directora o productora britànica, a més de rebre diverses nominacions als Premis del Cinema Independent Britànic, on va guanyar el premi al millor guió debut.

 

 

 

 

Rosy McEwen fou l'actriu encarregada de donar vida a la protagonista, Jean, en un paper que li va valdre el premi a la millor actuació principal als British Independent Film Awards i el Premi del Públic de les Giornate degli Autori del Festival de Venècia.

La banda sonora de la pel·lícula va ser creada pel músic Chris Roe en col·laboració amb el Solem Quartet i la saxofonista Amy Green. La música original combina instruments acústics i elèctrics per a reflectir l'emotivitat i repressió de la protagonista. Com a música diegètica tenim alguns hits dels 80 com ara el popular tema "Blue Monday" de New Order o "Why" de Carly Simon.

 

 

L'any 2018, Oakley va començar a treballar en el seu llargmetratge sobre la Secció 28, una llei clarament homòfoba -derogada l'any 2003- que prohibia “promoure l'homosexualitat a les escoles”, coincidint amb el 30è aniversari d'implementació de la llei en qüestió. La pel·lícula és un relat polític que se situa a finals dels anys vuitanta, en una escola privada per a noies de Newcastle on treballa Jean, una jove professora d'educació física lesbiana que, per por a represàlies, intenta mantenir amagada la seva vida personal a la feina. Per a documentar-se amb fonament, Oakley va entrevistar professores d'educació física lesbianes que havien viscut experiències semblants, així com membres de la comunitat LGB de Newcastle que van viure aquella època. Entre les persones consultades hi havia Catherine Lee, de la Universitat Anglia Ruskin, i Huffty, presentadora de televisió.  La mateixa directora explica que la llei era vigent durant la seva etapa escolar, però que no en va conèixer l’existència fins a l’any 2018, quan es va topar amb un article de diari que en parlava. També va constatar, amb sorpresa, que ningú del seu entorn de l’escena LGB londinenca coneixia aquella legislació. Aquesta descoberta li va permetre entendre la manca de referents homosexuals durant la seva infantesa i joventut, i va ser l’espurna que va posar en marxa el procés de creació de Blue Jean.

 

 

 

 

Anglaterra, any 1988. Amb Margaret Thatcher al poder, entra en vigor la Secció 28, en aquest clima hostil en què els valors de la tradició es defensaven també mitjançant una opressió ferotge contra qualsevol persona que s'allunyés de la norma establerta, Jean, professora de gimnàstica, se sent obligada a amagar la seva orientació sexual i comença a dur una doble vida entre l'escola i l'escena gay de la zona. Aquest secretisme provoca tensions amb la seva parella Viv (Karrie Hayes), qui sí que tria viure obertament la seva orientació sexual: amb el cap rapat, els pírcings, els tatuatges i els seus looks a base de cuir negre, proclama sense complexos el seu lesbianisme. Jean voldria viure amb normalitat la seva relació amb la Viv, però, tot i estar-ne enamorada, no pot permetre que entri en tots els àmbits de la seva vida, ja que aquesta es compon d’esferes que han de mantenir-se separades. De dia, el que és públic, el que és laboral. De nit, el que és personal, el que és sentimental. La nostra protagonista viu amb la por que algú del veïnat, de la seva família o de l'escola descobreixin que li agraden les dones, perquè sap que això podria costar-li la feina entre altres pèrdues personals significatives. 

 

 

 

La relació de la parella encara es complica més quan Lois (Lucy Halliday), una nova alumna de Jean, comença a freqüentar el mateix bar d'ambient que la parella i connecta els dos mons de la seva professora, posant en crisi l'equilibri que la nostra protagonista havia aconseguit entre els seus espais vitals. La Lois és una jove que intenta trobar, com totes les altres noies i dones lesbianes, un espai segur. No vol amagar la seva orientació com fa la Jean, però tampoc no la mostra de manera tan explícita com la Viv. Per a la Jean la Lois és la materialització de la seva por més gran: una representant de l’escola al bar i un rostre del bar a l’escola. Augmenta l'angoixa. Els mitjans de comunicació, sempre presents, llancen els seus discursos i, amb ells, modelen pensaments, configuren prejudicis i generen rumors. També ho fa l’Article 28. Són discursos d'odi, discursos que li diuen a la Jean com hauria de ser i la jutgen per sortir de la norma. No cal que ningú descobreixi que la Jean és lesbiana ni ser denunciada explícitament. La simple possibilitat de ser descoberta serà suficient per fer-la viure amb les alarmes activades.

 

 

 

Veurem com, per culpa de la por que li genera aquest entorn social i polític hostil cap a l'homosexualitat, Jean començarà a controlar tots els seus actes i els seus gestos com si en ells es pogués revelar la veritat que intenta amagar. Tocar qualsevol de les seves alumnes de gimnàstica per corregir-li la postura o bé entrar al vestidor eren situacions completament normals i quotidianes dins les classes d'educació física que ara es tradueixen en comportaments perillosos que podrien alçar sospites. Els discursos d'odi tenen la capacitat d'afectar negativament els cossos de les persones assenyalades i així ho constatem en l'evolució de l'aspecte de Jean, que comença a patir-ne els efectes en la seva salut física i mental, entre els episodis d'insomni i l’estat permanent d’alerta. 

 

 

 

Quan la seva alumna Lois necessiti l'ajuda de la Jean, aquesta no només no l’ajudarà, sinó que anirà més enllà en un acte desesperat per recuperar la normalitat de la seva doble vida i del seu cos. Jean necessita desfer-se del que fa de nexe entre tot allò que ella havia mantingut dividit. Té l’oportunitat d’adoptar un comportament heroic, però en aquell moment fracassa i aquest és el gran triomf dels discursos d’odi: aconseguir que la por porti una víctima a trair la seva pròpia ètica i esdevenir així, responsable de les mateixes conseqüències de l’odi que ella pateix. Dues vegades víctima d'un punt de vista radicalment allunyat de la justícia, de la humanitat i de la mateixa naturalesa. És del tot esfereïdor constatar que a 2026 hi ha més de 60 països on l'homosexualitat continua sent un delicte. Les penes varien des de càstigs amb presó, en uns 30 països, fins a la pena de mort, en almenys 6 països. És per aquesta raó que cal continuar reivindicant l'Orgull, no tant com una festa, sinó com a espai i un esdeveniment de protesta col·lectiva per fer front a tots aquells discursos que volen continuar controlant la sexualitat de les persones i castigant aquelles que surten de la norma. Obrim tots els armaris! 

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora i l'actriu protagonista (en anglès, amb la possibilitat de traducció a l'espanyol mitjançant IA)

 

ESPECIAL MES DE L'ORGULL

Sala La Violeta, Carrer de L'Hostal, 15 Altafulla

Divendres 19 de juny, 20 h

A partir de 12 anys

Obertura de portes 30 min abans de la projecció

Sessió gratuïta

  

MR. NOBODY CONTRA PUTIN de David Borenstein i Pavel Talankin

MR. NOBODY CONTRA PUTIN és l'enregistrament del testimoni incòmode des de l'aula. Quan la propaganda militar entra en el sistema educatiu. 

En un panorama saturat de documentals sobre la guerra a Ucraïna, MR. NOBODY CONTRA PUTIN (2025), dirigit per David Borenstein i Pavel Talankin, aconsegueix destacar no per l'espectacularitat ni per la denúncia grandiloqüent, sinó pel seu enfocament radicalment íntim. La pel·lícula ens situa en un lloc inesperat: una escola primària en Karabash, una petita ciutat industrial dels Urals, on la maquinària ideològica de l'Estat comença a infiltrar-se de manera sistemàtica en l'educació. El documental segueix a Pavel “Pasha” Talankin, un professor i responsable audiovisual del col·legi que, aprofitant el seu rol, registra en secret la transformació d'un entorn educatiu en una extensió de l'aparell propagandístic del Kremlin després de la invasió d'Ucraïna en 2022. 

Un dels majors assoliments de la pel·lícula és el seu accés privilegiat. No estem davant una mirada externa o periodística clàssica, sinó davant un registre intern, gairebé clandestí, que captura el dia a dia sense filtres. Aquest dispositiu narratiu converteix a la pel·lícula en alguna cosa més que un documental: en una espècie de diari moral d'un individu atrapat en un sistema que li exigeix complicitat.

Talankin no és un heroi convencional. És un “ningú” —com suggereix el títol—, un home corrent que dubte, tem i vacil·la. Precisament aquí resideix la força emocional del film: a mostrar com la resistència real rares vegades és èpica, sinó silenciosa, ambigua i carregada de contradiccions. La pel·lícula no ens ensenya alguna cosa que no sabem —que els Estats usen l'educació com a eina ideològica—, però sí que mostra com succeeix en el dia a dia del col·legi i això ho fa encara més pertorbador. 

La propaganda no apareix de manera evident, sinó com a rutina: lliçons d'història dictades per l'Estat, cançons patriòtiques, actes escolars obligatoris, cerimònies que semblen innocents. Aquest enfocament subtil converteix el documental en una experiència inquietant, perquè evidencia com l'adoctrinament es normalitza a poc a poc, especialment entre els més joves. La pel·lícula revela el procés mitjançant el qual les escoles poden transformar-se en eines de militarització i control social. 

El cor dramàtic de la pel·lícula no és la guerra en si, sinó el conflicte intern del seu protagonista. Talankin s'enfronta a una pregunta incòmoda: continuar participant en el sistema o abandonar-lo? Després d'inquietants moments de dubtes, pren la decisió més complexa: romandre dins per a documentar el que estar passant. Aquest dilema converteix el documental en una reflexió profunda sobre la responsabilitat individual en sistemes autoritaris. No es tracta només de denunciar, sinó de qüestionar fins a quin punt tots podem convertir-nos en engranatges d'una maquinària major.

Des del punt de vista formal, MR. NOBODY CONTRA PUTIN evita l'espectacularitat. La major part del material està filmat pel protagonista, la qual cosa li atorga una estètica pròxima al vídeo domèstic. Això fa que el que veiem sigui més autèntic, amb més risc i apropa a l'espectador a la realitat que ens està mostrant. 

La pel·lícula va tenir un recorregut destacat en festivals internacionals i va guanyar premis importants, inclòs l'Òscar al millor documental, fet que va ampliar el seu impacte global. Més enllà dels premis, la seva importància radica en el fet que ofereix una perspectiva diferent dins del discurs sobre la guerra: no des del front, sinó des de la rereguarda cultural i educativa.

MR. NOBODY CONTRA PUTIN és un documental incòmode, necessari i profundament humà. La seva gran virtut no està a descobrir noves veritats, sinó a fer visible l'invisible: el procés silenciós per l'adoctrinament i la preparació de nous soldats. Un procés silenciós mitjançant el qual una societat pot adaptar-se o resignar-se a la propaganda i la guerra.

MR. NOBODY CONTRA PUTIN no és, probablement, el documental més perfecte del món. Però tampoc pretén ser-ho i  precisament en aquesta imperfecció resideix la seva gran autenticitat. MR. NOBODY CONTRA PUTIN és una filmació valenta que demostra que, a vegades, els majors actes de resistència provenen dels qui menys semblen preparats per fer-los. 

Crítica: José Manuel Ruiz 

Mira el tràiler

Entrevista a David Borenstein 

De quan Mr. NOBODY CONTRA PUTIN va guanyar l'Òscar

Divendres, 5 de Juny de 2026 a les 20 hores. 

Sala La Violeta d'Altafulla, Carrer de l'Hostal 15 Altafulla. 

No recomenada a menors de 12 anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.