BLUE JEAN de Georgia Oakley

BLUE JEAN (2022) és una pel·lícula dramàtica britànica escrita i dirigida per Georgia Oakley, en la seva carta de presentació com a directora de cinema. La peça es va estrenar al 79è Festival Internacional de Cinema de Venècia el setembre de 2022, on va obtenir el Premi del Públic, i va ser nominada al premi BAFTA al millor debut d'una guionista, directora o productora britànica, a més de rebre diverses nominacions als Premis del Cinema Independent Britànic, on va guanyar el premi al millor guió debut.

 

 

 

 

Rosy McEwen fou l'actriu encarregada de donar vida a la protagonista, Jean, en un paper que li va valdre el premi a la millor actuació principal als British Independent Film Awards i el Premi del Públic de les Giornate degli Autori del Festival de Venècia.

La banda sonora de la pel·lícula va ser creada pel músic Chris Roe en col·laboració amb el Solem Quartet i la saxofonista Amy Green. La música original combina instruments acústics i elèctrics per a reflectir l'emotivitat i repressió de la protagonista. Com a música diegètica tenim alguns hits dels 80 com ara el popular tema "Blue Monday" de New Order o "Why" de Carly Simon.

 

 

L'any 2018, Oakley va començar a treballar en el seu llargmetratge sobre la Secció 28, una llei clarament homòfoba -derogada l'any 2003- que prohibia “promoure l'homosexualitat a les escoles”, coincidint amb el 30è aniversari d'implementació de la llei en qüestió. La pel·lícula és un relat polític que se situa a finals dels anys vuitanta, en una escola privada per a noies de Newcastle on treballa Jean, una jove professora d'educació física lesbiana que, per por a represàlies, intenta mantenir amagada la seva vida personal a la feina. Per a documentar-se amb fonament, Oakley va entrevistar professores d'educació física lesbianes que havien viscut experiències semblants, així com membres de la comunitat LGBT+ de Newcastle que van viure aquella època. Entre les persones consultades hi havia Catherine Lee, de la Universitat Anglia Ruskin, i Huffty, presentadora de televisió.  

 

 

 

 

Anglaterra, any 1988. Amb Margaret Thatcher al poder, entra en vigor la Secció 28, en aquest clima hostil en què els valors de la tradició es defensaven també mitjançant una opressió ferotge contra qualsevol persona que s'allunyés de la norma establerta, Jean, professora de gimnàstica, se sent obligada a amagar la seva orientació sexual i comença a dur una doble vida entre l'escola i l'escena gay de la zona. Aquest secretisme provoca tensions amb la seva parella Viv (Karrie Hayes), qui sí que tria viure obertament la seva orientació sexual: amb els cap rapat, els pírcings, els tatuatges i els seus looks a base de cuir negre, proclama sense complexos el seu lesbianisme. Jean voldria viure amb normalitat la seva relació amb la Viv, però, tot i estar-ne enamorada, no pot permetre que entri en tots els àmbits de la seva vida, ja que aquesta es compon d’esferes que han de mantenir-se separades. De dia, el que és públic, el que és laboral. De nit, el que és personal, el que és sentimental. La nostra protagonista viu amb la por que algú del veïnat, de la seva família o de l'escola descobreixin que li agraden les dones, perquè sap que això podria costar-li la feina entre altres pèrdues personals significatives. 

 

 

 

La relació de la parella encara es complica més quan Lois (Lucy Halliday), una nova alumna de Jean, comença a freqüentar el mateix bar d'ambient que la parella i connecta els dos mons de la seva professora, posant en crisi l'equilibri que la nostra protagonista havia aconseguit entre els seus espais vitals. La Lois és una jove que intenta trobar, com totes les altres noies i dones lesbianes, un espai segur. No vol amagar la seva orientació com fa la Jean, però tampoc no la mostra de manera tan explícita com la Viv. Per a la Jean la Lois és la materialització de la seva por més gran: una representant de l’escola al bar i un rostre del bar a l’escola. Augmenta l'angoixa. Els mitjans de comunicació, sempre presents, llancen els seus discursos i, amb ells, modelen pensaments, configuren prejudicis i generen rumors. També ho fa l’Article 28. Són discursos d'odi, discursos que li diuen a la Jean com hauria de ser i la jutgen per sortir de la norma. No cal que ningú descobreixi que la Jean és lesbiana ni ser denunciada explícitament. La simple possibilitat de ser descoberta serà suficient per fer-la viure amb les alarmes activades.

 

 

 

Veurem com, per culpa de la por que li genera aquest entorn social i polític hostil cap a l'homosexualitat, Jean començarà a controlar tots els seus actes i els seus gestos com si en ells es pogués revelar la veritat que intenta amagar. Tocar qualsevol de les seves alumnes de gimnàstica per corregir-li la postura o bé entrar al vestidor eren situacions completament normals i quotidianes dins les classes d'educació física que ara es tradueixen en comportaments perillosos que podrien alçar sospites. Els discursos d'odi tenen la capacitat d'afectar negativament els cossos de les persones assenyalades i així ho constatem en l'evolució de l'aspecte de Jean, que comença a patir-ne els efectes en la seva salut física i mental, entre els episodis d'insomni i l’estat permanent d’alerta. 

 

 

 

Quan la seva alumna Lois necessiti l'ajuda de la Jean, aquesta no només no l’ajudarà, sinó que anirà més enllà en un acte desesperat per recuperar la normalitat de la seva doble vida i del seu cos. Jean necessita desfer-se de qui fa de nexe de tot allò que ella havia mantingut dividit. Té l’oportunitat d’adoptar un comportament heroic, però fracassa i és aquest el gran triomf dels discursos d’odi: aconseguir que la por porti una víctima a trair la seva pròpia ètica i esdevenir així, responsable de les mateixes conseqüències de l’odi que ella pateix. Dues vegades víctima d'un punt de vista radicalment allunyat de l'ètica, de la humanitat i de la mateixa naturalesa. És del tot esfereïdor constatar que a 2026 hi ha més de 60 països on l'homosexualitat continua sent un delicte. Les penes varien des de càstigs amb presó, en uns 30 països, fins a la pena de mort, en almenys 6 països. És per aquesta raó que cal continuar reivindicant l'Orgull, no tant com una festa, sinó com a espai i esdeveniment de protesta col·lectiva per fer front a tots aquells discursos que volen continuar controlant la sexualitat de les persones i castigant aquelles que surten de la norma. Obrim tots els armaris! 

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora i l'actriu protagonista (en anglès, amb la possibilitat de traducció a l'espanyol mitjançant IA)

 

ESPECIAL MES DE L'ORGULL

Sala La Violeta, Carrer de L'Hostal, 15 Altafulla

Divendres 19 de juny, 20 h

A partir de 12 anys

Obertura de portes 30 min abans de la projecció

Sessió gratuïta

  

MR. NOBODY CONTRA PUTIN de David Borenstein i Pavel Talankin

MR. NOBODY CONTRA PUTIN és l'enregistrament del testimoni incòmode des de l'aula. Quan la propaganda militar entra en el sistema educatiu. 

En un panorama saturat de documentals sobre la guerra a Ucraïna, MR. NOBODY CONTRA PUTIN (2025), dirigit per David Borenstein i Pavel Talankin, aconsegueix destacar no per l'espectacularitat ni per la denúncia grandiloqüent, sinó pel seu enfocament radicalment íntim. La pel·lícula ens situa en un lloc inesperat: una escola primària en Karabash, una petita ciutat industrial dels Urals, on la maquinària ideològica de l'Estat comença a infiltrar-se de manera sistemàtica en l'educació. El documental segueix a Pavel “Pasha” Talankin, un professor i responsable audiovisual del col·legi que, aprofitant el seu rol, registra en secret la transformació d'un entorn educatiu en una extensió de l'aparell propagandístic del Kremlin després de la invasió d'Ucraïna en 2022. 

Un dels majors assoliments de la pel·lícula és el seu accés privilegiat. No estem davant una mirada externa o periodística clàssica, sinó davant un registre intern, gairebé clandestí, que captura el dia a dia sense filtres. Aquest dispositiu narratiu converteix a la pel·lícula en alguna cosa més que un documental: en una espècie de diari moral d'un individu atrapat en un sistema que li exigeix complicitat.

Talankin no és un heroi convencional. És un “ningú” —com suggereix el títol—, un home corrent que dubte, tem i vacil·la. Precisament aquí resideix la força emocional del film: a mostrar com la resistència real rares vegades és èpica, sinó silenciosa, ambigua i carregada de contradiccions. La pel·lícula no ens ensenya alguna cosa que no sabem —que els Estats usen l'educació com a eina ideològica—, però sí que mostra com succeeix en el dia a dia del col·legi i això ho fa encara més pertorbador. 

La propaganda no apareix de manera evident, sinó com a rutina: lliçons d'història dictades per l'Estat, cançons patriòtiques, actes escolars obligatoris, cerimònies que semblen innocents. Aquest enfocament subtil converteix el documental en una experiència inquietant, perquè evidencia com l'adoctrinament es normalitza a poc a poc, especialment entre els més joves. La pel·lícula revela el procés mitjançant el qual les escoles poden transformar-se en eines de militarització i control social. 

El cor dramàtic de la pel·lícula no és la guerra en si, sinó el conflicte intern del seu protagonista. Talankin s'enfronta a una pregunta incòmoda: continuar participant en el sistema o abandonar-lo? Després d'inquietants moments de dubtes, pren la decisió més complexa: romandre dins per a documentar el que estar passant. Aquest dilema converteix el documental en una reflexió profunda sobre la responsabilitat individual en sistemes autoritaris. No es tracta només de denunciar, sinó de qüestionar fins a quin punt tots podem convertir-nos en engranatges d'una maquinària major.

Des del punt de vista formal, MR. NOBODY CONTRA PUTIN evita l'espectacularitat. La major part del material està filmat pel protagonista, la qual cosa li atorga una estètica pròxima al vídeo domèstic. Això fa que el que veiem sigui més autèntic, amb més risc i apropa a l'espectador a la realitat que ens està mostrant. 

La pel·lícula va tenir un recorregut destacat en festivals internacionals i va guanyar premis importants, inclòs l'Òscar al millor documental, fet que va ampliar el seu impacte global. Més enllà dels premis, la seva importància radica en el fet que ofereix una perspectiva diferent dins del discurs sobre la guerra: no des del front, sinó des de la rereguarda cultural i educativa.

MR. NOBODY CONTRA PUTIN és un documental incòmode, necessari i profundament humà. La seva gran virtut no està a descobrir noves veritats, sinó a fer visible l'invisible: el procés silenciós per l'adoctrinament i la preparació de nous soldats. Un procés silenciós mitjançant el qual una societat pot adaptar-se o resignar-se a la propaganda i la guerra.

MR. NOBODY CONTRA PUTIN no és, probablement, el documental més perfecte del món. Però tampoc pretén ser-ho i  precisament en aquesta imperfecció resideix la seva gran autenticitat. MR. NOBODY CONTRA PUTIN és una filmació valenta que demostra que, a vegades, els majors actes de resistència provenen dels qui menys semblen preparats per fer-los. 

Crítica: José Manuel Ruiz 

Mira el tràiler

Entrevista a David Borenstein 

De quan Mr. NOBODY CONTRA PUTIN va guanyar l'Òscar

Divendres, 5 de Juny de 2026 a les 20 hores. 

Sala La Violeta d'Altafulla, Carrer de l'Hostal 15 Altafulla. 

No recomenada a menors de 12 anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

LA BUENA LETRA de Celia Rico Clavellino

La guionista i directora de cinema Celia Rico Clavellino torna al Cineclub Altafulla Link per presentar la seva tercera pel·lícula LA BUENA LETRA. Després del seu debut com a directora amb la deliciosa "Viaje al cuarto de una madre" i d'atrapar al públic amb la delicada "Los pequeños amores" - pel·lícula que Rico va presentar al Cineclub Altafulla Link el novembre de 2025 -, LA BUENA LETRA suposa un cert gir en la seva filmografia però sense deixar de rodar amb elements molt propis de la seva essència cinematogràfica. 

"Viaje al cuarto de una madre" i "los pequeños amores" tenen en comú ser retrats íntims de la vida familiar i més concretament de les relacions entre mares i filles, però sempre amb exquisidesa pels matisos i plenes de moments en què els silencis diuen tant com els diàlegs ben treballats. Ambdues filmacions tenen a dues dones com a protagonistes, però sempre mare i filla. 

A LA BUENA LETRA el cercle familiar s'obre i canvia, però sempre manté la mateixa essència íntima. Rico té l'habilitat de mirar als seus personatges amb tendresa i sublim respecte, com si en comptes d'estar darrere d'una càmera, estigués asseguda a una cadira al seu costat escoltant, o recolzada al marc de la porta observant, sense intervenir, deixant parlar i respirar. El cercle familiar s'obre perquè ja no són dues persones: trobem una família amb la mare, el pare, la filla i l'avia. I amb el temps la família s'obrirà encara més amb l'arribada del cunyat i la seva dona. És aquí on de nou, trobarem dues dones, potser també enfrontades com a "Los pequeños amores" però les diferències entre elles marcaran el desenvolupament de la narració. 

LA BUENA LETRA es basa en la novel·la homònima de l'escriptor i crític literari Rafael Chirbes (Tabernes de la Valldigna 1949-2015). En 2007, la seva tercera novel·la, La Buena Letra (Edicions Anagrama 1992) va ser seleccionada llibre de l'any per la ciutat de Colònia, premi atorgat en anys anteriors a Orhan Pamuk i Haruki Murakami. Es tracta una novel·la curta, intensa i desoladora que narra la postguerra espanyola des de la perspectiva dels vençuts, enfocant-se en la memòria, els somnis trencats i la supervivència familiar. A través d'un monòleg interior de la protagonista, Ana, l'obra destaca pel seu estil sobri i la seva profunda crítica a les mentides imposades pel silenci i la por. És una obra breu però de gran nivell literari. Es va publicar inicialment el 1992 i posteriorment va formar part de Pecados Originales (2013), consolidant-se com una obra fonamental per entendre la literatura de la memòria a Espanya. 

LA BUENA LETRA és una proposta que a Celia Rico li va fer el productor Fernando Bovaira. Rico va tenir dubtes sobre com plasmar aquest univers narratiu, però es va llençar a indagar el paper de la dona en aquella època, sent qui sosté la família i la societat. A més, d'una manera personal, va desenvolupar un fil narratiu per mitjà d'unes cartes escrites amb tot l'amor per tenir tranquil·la a la sogra de la protagonista, que patia per no saber d'un dels seus fills. Així, la gran habilitat de Celia Rico en crear el guió va estar en fer sortir la història d'aquest monòleg interior de la novel·la per estructurar-lo i donar-li vida amb diferents personatges que viuen també els seus propis patiments i somnis. De fet, Rico va estar nominada als Premis Goya 2025 com a millor guió adaptat per LA BUENA LETRA. 

"La buena letra es el disfraz de las mentiras" diu Rafael Chirbes a la seva novel·la. Veritablement, la pel·lícula de Celia Rico té una marcada cal·ligrafia i s'ha de veure aquesta filmació com el desenvolupament de l'estil treballat a les seves anteriors pel·lícules. Aquest estil construït amb els moments quotidians, els silencis, les mirades i uns diàlegs propers. És un cinema literari, un cinema sobre la postguerra però a l'estil Celia Rico. Amb aquesta mirada diferent sobre les ferides que la Guerra Civil espanyola va deixar a la vida quotidiana del costat dels perdedors, una mirada que s'aixeca amb les dones que van resistir des de les seves cases cuinant, netejant, cosint, tenint cura dels seus, amb força, amb constància i també és la història dels homes que depenien d'elles però sense admetre-ho obertament.

Una pel·lícula on destaca l'ús de l'espai i la llum de manera exquisida. Rico Clavellino demostra de nou la seva habilitat delicada per rodar a la llar familiar, les cases són el seu entorn ideal per explicar les històries i aquí fa servir cadascuna de les habitacions de la casa per mostrar la pressó on viu Ana, una pressó feta de portes, murs, finestres, llits, mobles i cuines. Tot il·luminat amb suavitat i encert on destaca la impressionant direcció de fotografia de Sara Diego i on també trobem la preciosa direcció d'art de Miguel Ángel Rebollo, amb una paleta de colors càlids i ambients d'època. Moments que transcorren amb la llum d'una espelma i que recreen un ambient de postguerra ben trobat. Tot per donar estructura a un film que clarament defineix els vincles emocionals entre els seus personatges, on la història creix no només pel seu origen literari, sinó perquè fa visible la progressió dramàtica d'una història extraordinària plena d'estima i generositat, però també marcada per la rancúnia i la traïció que van definir aquell període de l'història espanyola. 

Per fer-ho possible destaca amb llum pròpia l'excel·lent interpretació de Loreto Mauleón (protagonista a sèries com El Secreto de Puente Viejo i pel·lícules com Los Renglones Torcidos de Dios). Loreto és indiscutiblement Ana, els ulls i l'ànima de LA BUENA LETRA, aconseguint amb la mirada, els gestos, la sensibilitat i la vulnerabilitat de Loreto Mauleón narrar fins a la perfecció aquesta voluntat que tothom estigui bé, descuidant-se una mateixa. Per Loreto va ser molt important construir el seu personatge gràcies al treball amb la resta de companys de repartiment i certament, LA BUENA LETRA funciona sense fissures per l'encomiable treball conjunt de Mauleón amb Auquer, Rujas i Casamajor. 

En un poble valencià, durant la postguerra, Ana (Loreto Mauleón) intenta tirar endavant amb la seva família, la seva filla i el seu marit Tomàs (Enric Casamajor). La guerra civil ha obert una profunda ferida en tots ells, especialment el seu cunyat, Antonio (Enric Auquer). Ana intenta curar aquestes ferides a base de guisats, secrets i silencis, però quan Isabel (Ana Rujas), recentment casada amb Antonio, arriba a la família, les atencions i les cures d'Ana tenen poc valor o res. El sacrifici no sempre té la seva recompensa. 

La postguerra és una època obscura i difícil, plena de misèria, mancances i amargures. Els protagonistes són una família que pertany al bàndol dels perdedors i que subsisteixen amb dificultats i beneint cada aliment que poden menjar. Han passat penúries, però ja es poden permetre prendre xicoria com substitutiu del cafè. La família pateix per la desaparició després de la guerra del cunyat d'Ana, Antonio. No saben on és i somien que és viu i que es troba a Buenos Aires. El miracle es produeix el dia que apareix per la porta. 

LA BUENA LETRA manifesta aquesta obscuritat en la seva posada en escena, com dèiem en la seva ambientació i il·luminació, i fa servir la música que surt d'una vella ràdio per trencar el silenci i desdibuixar somnis que no tornaran. Ana és la dona resignada, treballadora i submisa que esdevé pilar fonamental i callat de la família, qui contribueix a l'economia familiar cosint per amigues i veïnes i cuidant els seus i de les feines de casa. Un reflex d'una societat marcadament patriarcal i sexista, situant a la dona en situació d'extrema dependència i desprotecció. 

Tot i ser protagonista de la pel·lícula, Ana ha de restar en el paper secundari que la societat li ofereix. Exclosa de la vida pública i aïllada a la privada, ho demostra amb gestos i mirades de gran expressivitat i que Rico explora molt bé. Com també ho fa amb l'altre personatge femení, convertit totalment en l'antítesi i que serà la cunyada d'Ana, Isabel, ficada en la imatge de les dones que se sortien de les normes i que no eren ben vistes. Fins i tot Ana no veu amb bons ulls els pantalons que Isabel fa servir i els seus aires de dona independent i  d'estar per sobre de tot. Isabel reflecteix un món diferent, una vida ociosa enfront de les obligacions. Peró Ana no pot triar. No pot deixar de banda les seves obligacions en una vida que ha d'assumir, fet que es contraposa amb les eleccions que Isabel sí que pot fer. 

Celia Rico fa una elecció encertada en la seva posada en escena, on cada fotograma recorda la gana, el fred i la por d'aquells anys. La casa és plena d'ombres a la llum de fanals, espelmes i sense llum elèctrica i el so de les paraules que no es diuen fan eco contra les parets. Ana somia amb una vida que no arriba. La seva persona es modela per mitjà de les vivències i existències dels altres, com escriure cartes de vides que no són seves. Hi ha melancolia en el seu dia a dia a més, amb el seu marit, ha de suportar l'humiliació i l'ofensa. El menyspreu i la traïció moral dels que no tenen escrúpols fan sorgir sentiments de derrota i impotència. La guerra es perd per partida doble i només queda la soledat del vençut i fracassat. 

Tant Rico com Chirbes no busquen consol. El temps en temps de postguerra no acaba posant les coses a lloc, no porta justícia, no repara injustícies sinó que les fa més grans. "¿Decir que fue puro o limpio el miedo? Ni la muerte ni el miedo son limpios" remarca l'escriptor. Ana queda atrapada en un instant d'absolut esgotament que l'aixafa i la fa trontollar en el seu silenci, preguntant-se perquè tant patiment no ha servit per a res. 

Celia Rico Clavellino ens acompanyarà de nou en aquesta nit de cinema i en acabar la projecció compartirà una estona amb tots els que vulguin fer preguntes o compartir sensacions i sentiments vers LA BUENA LETRA.

Crítica: José-Manuel Ruiz. 

Foto Celia Rico: Janira Muñoz

Mira el tràiler

Entrevista a Celia Rico i Loreto Mauleón

Entrevista a Ana Rujas i Roger Casamajor

Entrevista a Enric Auquer

Divendres 22 de maig a les 20 hores. 

Sala La Violeta, carrer de l'Hostal, 15. Altafulla. 

No recomanada a menors de dotze anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

REALITY de Tina Satter

REALITY és la primera i de moment única pel·lícula de la dramaturga i directora teatral Tina Satter, fundadora i directora artística de la companyia de teatre Half Straddle, fundada al 2008 i guanyadora d'una beca del Premi Obie al 2013. Satter també va guanyar un premi Guggenheim el 2020. La pel·lícula és un exercici cinematogràfic incomparable dirigit per Satter i protagonitzat per Sydney Sweeney - coneguda per la sèrie Euphoria -. Amb poc més d'una hora de metratge i basant-se en "Is this a room" l'obra de teatre de la mateixa directora, REALITY ens explica la conversa que va tenir lloc entre Reality Winner i els agents de l'FBI durant l'escorcoll i interrogatori a casa seva arran de la filtració d'uns documents confidencials del govern dels Estats Units.

El desenvolupament tecnològic dels últims anys, hauria de perseguir, entre altres coses, afavorir la democratització de la societat. Facilitar l'accés dels ciutadans a serveis i recursos comunitaris i un exemple és el dret d'exercir el vot. A molts països, el dret de vot ha passat a incorporar mitjans electrònics per poder-lo exercir, per l'escrutini o altres aspectes relacionats. No obstant això, aquest desenvolupament potser no tan sols un avenç sinó un retrocés de les garanties democràtiques. El sistema sempre pot ser corrupte i igual que s'implementen sistemes de protecció enfront de hackers o virus, les amenaces poden venir del mateix sistema o potències estrangeres poden trobar vies d'accés a aquests sistemes per desestabilitzar-los.

Un dels processos electorals més recents que es van veure, segons diverses fonts, sota aquest risc, van ser les eleccions dels Estats Units el 2016. Es van enfrontar Hillary Clinton i Donald Trump, resultant guanyador el segon. Però durant tot el procés es van sentir acusacions d'influència per part de Rússia, per determinar el resultat. Els serveis d'intel·ligència del país van aconseguir informació sobre aquests atacs potencials, com documents classificats. L'any següent, un d'aquests documents va ser publicat gràcies a la filtració d'una treballadora de l'agència nacional de seguretat, Reality Winner - Sí, Reality és el seu nom real -. En una clara voluntat de transparència, Reality va voler compartir aquesta informació amb tots els ciutadans, però la filtració va ser interceptada ràpidament per l'FBI i diversos agents van anar a interrogar Reality al seu domicili, el 3 de juny de 2017.

La difusió de tot l'interrogatori va ser el punt de partida per Tina Satter per convertir-lo en una obra de teatre. I després va fer el salt a convertir-ho en un llargmetratge, amb el títol de la seva protagonista i on tot, absolutament tot el diàleg de la filmació és la transcripció literal de l'interrogatori. 

La pel·lícula té un exquisit ritme contingut, no exempt de tensió que va creixent a mesura que passen els minuts. Segueix fil per randa l'obra de teatre original però sobretot els diàlegs reals entre Reality i l'FBI. Aquests diàlegs fins i tot es mostren en alguns moments a la pantalla, com a part de la gravació que es va fer amb el consentiment de tots els presents i que serveixen per insistir en el fet que el que veiem i sentim va passar exactament així. Satter aconsegueix fer de l'escassetat una virtut, construint una filmació ben mesurada i amb un to obscur sota una imatge molt lluminosa. Hi ha alguns flashbacks que ens porten a l'oficina on treballa Reality i que, en aquest muntatge, ajuden a reduir en certs moments la potser sensació de claustrofòbia, no només percebuda pel decorat o la planificació escènica, sinó també pel coneixement que l'espectador pot tenir de com acaba l'història. 

La pel·lícula està dotada d'un suspens sostingut, a moments incòmode. D'aquell que ens fa no deixar de mirar a la pantalla ni per un moment. Un suspens també motivat per la percepció que cada espectador  pot tenir d'aquest drama unipersonal, on la falsa sensació de seguretat i la frustració poden afectar a qualsevol ciutadà d'una democràcia teòricament consolidada. 

Clarament, el fet més interessant de la pel·lícula, més enllà de la seva innovadora narrativa, és el retrat que es fa de la protagonista, on per mitjà de l'interrogatori es deixa entreveure la seva vida, i la memorable interpretació de Sydney Sweeney, dotant de matisos una actuació que va més enllà de la pura transcripció dels fets. Gràcies a això, REALITY és més que una obra de ficció, és un docudrama al mes pur estil del apabullant thriller absorbent. 

REALITY és una pel·lícula senzilla, però extremadament potent i una demostració de virtuosisme que ens fa pensar perquè Satter no fa ja més pel·lícules. Aquesta senzillesa destaca, entre altres factors, per la tria d'escenaris. Amb només un jardí i l'interior de l'habitatge i a ple dia, Satter dirigeix la tensió de manera magistral i la informació es va lliurant per mitjà d'una conversa plena de matisos, ressaltada per una exacta banda sonora, embolcada per l'excel·lent interpretació de Sweeney que dota al seu personatge de tota mena d'emocions gràcies a la seva impecable feina, donant com a resultat final una absència constant de relaxació, suposant un excel·lent bocí de realitat en poc més d'una hora i vint minuts. 

Crítica: José Manuel Ruiz 

Mira el trailer

Entrevista a Tina Satter 

Properament arriba a Altafulla la segona edició del Altafulla Film Festival, un festival que combina cinema i valors relacionats amb la cultura hídrica i la preservació dels ecosistemes marins. En aquesta sessió de cinema, comptarem amb la presència de l'actor i codirector del festival, l'altafullenc Carles Francino, que ens presentarà la nova edició del festival i que enguany atorga el premi honorífic ex aequo a Verónica Echegui i a Eusebio Poncela. 

Abans de la projecció de REALITY i com a homenatge a Verónica Echegui, prodrem veure el curtmetratge TÓTEM LOBA, dirigit per ella mateixa. 

Divendres 17 d'abril a les 20 hores. 

Sala La Violeta. Carrer de l'Hostal 15, Altafulla. 

No recomenada a menors de 16 anys. 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

 

DIVERTIMENTO de Marie-Castille Mention-Schaar

DIVERTIMENTO (2023) és una obra de la directora, guionista, productora i periodista francesa Marie-Castille Mention-Schaar, coescrita amb la Clara Bourreau. Es tracta d’una pel·lícula de denúncia sobre la marginació de la dona en la música clàssica, basada en fets reals, i protagonitzada per les actrius Oulaya Amamra, guanyadora del Cèsar a la Millor Actriu Revelació el 2017, i l'actriu i violoncel·lista Lina El Arabi. Oulaya dona vida a Zahia Ziouani (París, 1978), una de les directores d’orquestra més prolífiques de França i una de les poques dones amb reconeixement mundial dedicades a aquest ofici. La jove Naomi Amarger fou la directora de fotografia, treballant mà a mà per primer cop amb Marie-Castille, que havia treballat, fins aleshores, amb Myriam Vinocour. Benoît Quinon fou qui s'encarregà de l'edició de la cinta. 

 

 

Amb disset anys, Zahia Ziouani somia en convertir-se en directora d’orquestra. La seva germana bessona, Fettouma, és violoncel·lista. Criades des de ben petites amb música simfònica clàssica, ambdues tenen el desig de fer-la accessible a tothom. Com es poden aconseguir aquests somnis tan ambiciosos l’any 1995, sent una dona jove, d'ascendència algeriana i vivint al suburbi parisenc de Seine-Saint-Denis? Amb molta determinació, valentia i, sobretot, amb la passió d’engegar la seva pròpia orquestra.

Lina, qui interpreta a Fettouma, ja era una violinista experimentada, però Oulaya no tenia cap formació musical clàssica. Tot i això, la directora la volia en el paper protagonista, i és per això que Oulaya va haver de treballar de valent amb Zahia Ziouani, la mateixa directora a qui interpreta, que la va entrenar abans i durant el rodatge. Lina tampoc ho va tenir del tot fàcil, ja que tocar el violoncel és molt diferent a tocar el violí. Per preparar-se per a la pel·lícula, va fer moltes classes amb Fettouma. Les dues actrius van treballar durant mesos per aconseguir el gran resultat que veiem a la pantalla.

 

 

També cal destacar que totes les escenes de DIVERTIMENTO s’han gravat amb músics en directe; els actors que veiem tocant els instruments de l'orquestra són músics en la vida real. A més, tots aquests músics havien de ser capaços d’actuar, cosa que la majoria mai no havia fet abans. La directora va fer saber en una entrevista, que odia les pel·lícules en què es nota que una escena està muntada per amagar el fet que no és l’actor qui toca un instrument; fa que no es cregui el que està veient. DIVERTIMENTO és, sense dubte, és una bona referència de com tractar la música al cinema i fer arribar tota la seva energia al públic.

 

 

A DIVERTIMENTO, Marie-Castille Mention-Schaar ens transporta al "93", un humil districte francès, l’any 1995, quan Zahia i la seva germana, Fettouma, ja somiaven a portar la música clàssica als llocs més inaccessibles. En una entrevista, la directora va explicar:

"Vaig passar molt de temps amb Zahia i Fettouma, així com amb els seus pares, i em vaig basar en les seves històries. Qualsevol part que sigui pura ficció sempre ha estat arrelada en l’ADN dels meus personatges i en allò que havien viscut. La gent confiava en mi compartint les seves experiències, la seva intimitat, i mai no voldria trair-les. Tenen una força de caràcter i un coratge exemplars. No estic idealitzant la seva història; simplement no es rendeixen mai! La pel·lícula no fa èmfasi en les vagues del 1995, quan el seu pare les portava a l’escola a les tres del matí per evitar els embussos i arribar a temps. Tampoc mostra que elles tornaven a casa caminant des de l’escola cada dia durant aquell període."

 

A més del classisme lligat al fet que les germanes provenen del suburbi i el racisme pel fet que són d’origen algerià, les germanes també han d’afrontar la misogínia dels qui ocupen càrrecs de poder. Fins i tot Sergiu Celibidache, director d'orquestra i mentor de Zahia, començà desanimant-la dient-li que la direcció d'orquestra no és per a dones. Les humiliacions comencen tan bon punt arriben a l’escola: des dels alumnes fins al director. Hi havia un professor de matemàtiques que se sorprenia de les notes de Zahia: “Com pots ser tan bona si vens de Pantin?” Tenim el director que mira les bessones i diu: “Sense sabatilles, senyores!” quan tothom al seu voltant en porta. Veiem el terrible moment en què, després que el jurat hagi concedit per unanimitat a Fettouma una medalla d’or i un diploma, el seu professor, un reconegut violoncel·lista, s’oposa al lliurement del premi, o quan el jurat del concurs de Besançon elimina Zahia a la primera ronda.

Qualsevol de les dues germanes podria haver-se dit a si mateixa: “Tenen raó, renuncio.” Celibidache, el mentor de Zahia, creu que les dones no són prou persistents. Tanmateix, la jove aspirant a directora el deixa impressionat. 

Marie-Castille explica que totes les seves pel·lícules són feministes a partir de BOWLING, on va intentar fer valdre totes les dones que van lluitar contra el tancament de la maternitat a Carhaix. També ha donat suport a les dones durant anys a través del “Cercle de Dones del Cinema Francès”, que va fundar junt amb altres professionals del cinema per trobar-se, intercanviar idees i cercar solucions, així com per transmetre informació i construir, per primera vegada a França, una xarxa en un sector que fins aleshores havia estat exclusivament masculí. 

 

La unió i la complicitat de Zahia amb la seva germana Fettouma mereixen ser celebrades, i seran clau perquè ambdues puguin tirar endavant en un món amb massa discriminacions contra elles. És important ressaltar que, encara avui dia, les dones directores d’orquestra només representen el 6%. En aquesta història, el pare de les bessones també va exercir un paper motivador i essencial perquè les seves filles poguessin assolir els seus objectius.

No és un espòiler si us diem que tant Zahia com Fettouma van aconseguir els seus objectius: viuen de la seva passió, però a més dediquen gran part del seu temps a iniciatives i projectes de sensibilització i promoció de la música simfònica i operística, contagiant el seu entusiasme i oferint oportunitats als joves amb menys recursos i oportunitats. A més, Zahia ha rebut les més altes distincions al seu país: és Oficial de l’Ordre Nacional del Mèrit i Comendadora de l’Ordre de les Arts i les Lletres de la República Francesa. 

 

✎ Janira Muñoz

 

➤ TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Entrevista a la directora, Marie-Castille Mention-Schaar

 

ESPECIAL 8M

Sala La Violeta, Carrer de L'Hostal, 15 Altafulla

Divendres 20 de març, 20 h

Apte per a tots els públics

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció