LA INVENCIÓN DE HUGO

Títol original: Hugo
Direcció: Martin Scorsese
Guió: John Logan; basat en el llibre “La invención de Hugo Cabret”, de Brian Selznick
País: EUA,  2011
Fotografía: Robert Richardson
Música: Howard Shore
Montatge: Thelma Schoonmaker
Interpretació: Asa Butterfield, Chlöe Grace Moretz, Ben Kingsley, Sacha Baron Cohen, Jude Law, Christopher Lee, Ray Winstone, Emily Mortimer, Frances de la Tour
Durada: 128 minuts
Producció: Johnny Depp, Tim Headington, Graham King y Martin Scorsese
Calificació: Apta per tots els públics




Sinopsi:  

Hugo, un nen orfe, rellotger i lladregot, viu amagat en una atrafegada estació de trens de París. Ningú sap de la seva existència fins que es troba amb una excèntrica nena amb la que viurà una increïble aventura...

Què diu la crítica:

José Arce:

... La película es, sencillamente, un hondísimo, sentido, lúcido y valiente homenaje a los orígenes del cine y su materialización como maquinaria generadora de sueños. La capacidad del director para articular este gigantesco armatoste destinado a invitarnos a volar a un mundo casi olvidado por la mayoría del público es realmente impactante, por su maravilloso sentido visual y por el coraje que demuestra al sostener un ritmo que en ocasiones roza el estancamiento, arriesgándose a que el fondo trabe la forma de un conjunto que acumula guiños y referencias articulados en un imaginativo y casi ingenuo delirio emocionante en grado sumo, pero delirio sensorial. Una delicia para cinéfilos empedernidos, para neófitos, para pequeños y mayores, para todos. ...

Miguel A. Delgado:

“La invención de Hugo” es un regalo para todo amante del cine. Martin Scorsese obra el milagro y firma una obra maestra que nos devuelve la fascinación por los comienzos del cine de la mano de Georges Méliès.

Reconozcámoslo: a los que, en mayor o menor medida, nos dedicamos a hablar o a escribir de cine, nos resulta cada vez más difícil que una película verdaderamente nos ilusione. Sí, podemos destacar algo, sentirnos gratificados y encontrar motivos para recomendar una cinta. Pero esa conmoción interna, esa fibra sensible que nos remite a las primeras impresiones, cuando nos sentábamos en una sala oscura y lo que aparecía en la pantalla literalmente nos transportaba… Bien, esa impresión, tan frecuente cuando comenzamos a amar el cine, seguramente cuando éramos niños y a veces por títulos que ni siquiera lo merecían, simplemente se desvanece. En eso también nos hacemos mayores.

Hasta que, muy de vez en cuando, hay algo que resucita. Porque sólo cuando se habla un común lenguaje de amor por este arte, por sus principios, por el origen primero de esa sensación que nos saca de la rutina diaria y nos sume en una maravilla irreal en la que dejarnos atrapar por el truco, la sencillez de la ilusión, sólo entonces puede establecerse un lazo fuerte entre el espectador y lo que éste ve. Y Martin Scorsese obra el milagro con "La invención de Hugo" , conectándonos con la osadía de aquellos pioneros que se dieron cuenta de que un mero pasatiempo visual, un hallazgo tecnológico al que, sin embargo, sus inventores no quisieron dar toda la importancia que merecía —y que no por casualidad fue desarrollado por gentes más cercanas a campos como el de la magia—, estaba llamado a ser el entretenimiento del futuro. 

Reducir esta obra al ámbito juvenil - pro-bablemente los más pequeños se aburran o no entiendan lo que sucede ante ellos - sería una limitación injusta. Al contrario, Scorsese firma una obra perfectamente coherente con la de un septuagenario que sigue encontrando alicientes en ponerse tras una cámara y plantearse una historia, y que ha encontrado una excusa perfecta para dar rienda suelta a su cinefilia. Porque puede que París, en realidad, nunca fuese así, y que todo sea una mirada idealizada pero, ¿qué más da? Hace mucho tiempo que existe una memoria común de los sitios y las épocas que está más allá de lo que fueron en la realidad. Existe ya otra realidad en nosotros, la del cine.

“La invención de Hugo” es aventura, y es a la vez el regalo de entrar en el estudio de Georges Méliès mientras éste filmaba sus películas abracadabrantes, quizá sin imaginar que entre sus cuatro paredes empe-zaba todo, en comunión con un puñado de visionarios repartidos por todo el mundo. Y también es el regalo de asistir a un desfile de personajes y escenarios similares a los de nuestros sueños cuando aún aspirábamos a ser inocentes: la librería del señor Labisse —un Christopher Lee capaz de dejar que su grave e intimidatoria voz se tiña de ternura—, la Biblioteca de la Academia del Cine, los juguetes mecánicos, y las máquinas estropeadas siempre tan tristes.

Y sobre todo, es la mirada de dos niños, los azulísimos ojos de un Asa Butterfield que parece sacado de las páginas del mejor Charles Dickens, la radiante luminosidad de una Chloë Grace Moretz que tiene verdadera madera de estrella ¿Quién no se dejaría arrastrar por Hugo Cabret? ¿Quién no se sentiría identificado en su obstinación por encontrar la razón de por qué está aquí? Y si todo lo contemplamos desde la esfera de un gran reloj que tiene París a sus pies, una estación en la que nada importa a dónde vas o de dónde llegas, te rodea la bellísima partitura de Howard Shore y te interroga la mirada de un autómata extrañamente sabio, llegamos a la conclusión de que, desgraciada-mente, tardaremos en sentir la misma emoción con otra cinta. Eso, de hecho, es lo único malo que puede decirse de este gran regalo de quien, lejos de despachar un encargo, nos ha obsequiado con una obra maestra.

SEGON TORNEIG D'SCRABBLE A ALTAFULLA

OBERT  COSTA ROMANA

El proper diumenge dia 20 d'octubre, el Club d'Scrabble Altafulla-Link organitza el SEGON TORNEIG OBERT COSTA ROMANA.

Començarà a les 10:00 h i les inscripcions es duran a terme a partir de les 9:30 h a les instal·lacions del Centre d'Entitats, Camí de la Nou de Gaià nº 8. Altafulla.

Es jugaran sis rondes, tres partides al matí i tres a la tarda, vàlides per al Circuit espanyol de competició, amb premis per a les tres persones primer classificades i pel millor sub 1800.

Amb aturada per dinar al Casal La Violeta.
Moments de relax mental per comentar amb els companys i companyes no només detalls del torneig.

Les inscripciones poden fer-se a: directiva_ajs@yahoo.es

El preu de la inscripció és de 10,00 €

Igual que l'any passat, i amb tot el carinyo per part de les anfitriones, hi haua alguns detallets per totes les persones participants.

US ESPEREM!

TOWN OF RUNNERS - DOCUMENTAL

DIVENDRES 20 DE SETEMBRE A LES 21:00 h

POLIESPORTIU D'ALTAFULLA

Títol original: Town of Runners

País: Regne Unit, 2012

Direcció i fotografia: Jerry Rothwell

Producció executiva: Kristin Ólafsdóttir, Jonny Persey

Producció: Dan Demissie, Al Morrow

Muntatge: Alan Mackay

Música: Mulatu Astatke, Vincent Watts

Durada: 80 minuts

Versió: original en amhàric i oromo subtitulada en català

Premis i festivals

Millor Documental - BCN Sports Film Festival 2012. Espanya

Secció Oficial - Sheffield Doc/Fest 2012. Regne Unit

Premiere internacional. Tribeca Film Festival 2012. EUA

Premi del Públic al Millor Documental - Bolder Life Festival

Sinopsi

A les Olimpíades de Bejing, les quatre medalles d’or en atletisme van viatjar fins a Bekoji, Etiopia, on temps enrere havien nascut Kenenisa Bekele, Tariku Bekele i Tirunesh Dibaba, tots ells atletes d’elit.

L’èxit d’aquests corredors ha fet que els infants i els joves nascuts a Bekoji vegin més a prop el somni de viure una vida millor.

Cada matí, Alemi, Hawii i Biruk, tres noies adolescents, s’entrenen junt amb més de 200 nens i 

joves sota les ordres de Sentayehu, el preparador físic que hi ha darrere la major part dels ors olímpics guanyats. El seu objectiu: diferenciar-se de l’equip i arribar a competir a  internacionalment.

Un retrat d'Etiòpia vista a través de les esperances i aspiracions d'una generació decidida a construir un futur millor per a ells i per al seu país.

Crítica

per Anna Maria Iglesia

Els cognoms de Bekele i de Didaba van posar, per primer cop, a Bejoki dins del mapa; lloc desconegut per a molts, aquest poble és, dins d’Etiòpia, el símbol del futur per a molts joves, que troben en el fet de córrer l’única manera d’abandonar la vida difícil, dura i de gran precarietat que han viscut els seus pares. Córrer és tenir la possibilitat d’una vida diferent; “ells no van poder mai sortir d’aquí”, diu la jove Alemi mirant els seus pares, dos grangers que dia rere dia s’enfronten a la naturalesa i l’escassetat de mitjans per tirar endavant la granja i la seva 

família. “Ells no van estudiar”, afegeix Alemi, “però tampoc van poder córrer”: els seus pares no van tenir la possibilitat que, en canvi, s’obra davant de la jove Alemi. Una possibilitat llunyana, però que cal perseguir; cal ser ràpid per poder-la atrapar, calen moltes hores d’entrenament, molts esforços, cal deixar-ho tot enrere, també els estudis, perquè l’únic objectiu és poder ser el primer, el més ràpid de la cursa.

És tracta d’una cursa d’obstacles, no només per Alemi, sinó per a tots aquells adolescents que, com ella, veuen en córrer la possibilitat de sortir de Bejoki; lluny queda Adís Abeba, la primera etapa d’un possible viatge futur que pot conduir fins a Europa o als Estats Units. Són pocs els que ho aconsegueixen, però molts d’ells són de Bejoki i, com ara la mateixa Alemi, van ser entrenats per  Sentayehu Eshetu, un professor de primària reconvertit en entrenador i que va aconseguir portar fins a l’èxit Derartu Tulu,  la primera dona africana en guanyar un or olímpic el 1996.

Towns of runners és un retrat de la societat d’Etiòpia; a través d’aquests tres testimonis, Rothwell fa un retrat dels somnis d’uns joves i també de les aspiracions d’un país i d’una gent que volen construir un futur diferent. Com Kenia, Etiòpia vol convertir-se en un referent dins de l’atletisme; “heu de córrer per vosaltres i pel vostre país” els hi diuen als joves atletes. I ells no deixen de córrer, el camí és llarg i encara hi ha molts obstacles per superar.

Towns of runners és un magnífic documental sobre la realitat del jovent a Etiòpia, però també és una profunda metàfora d’un temps present en què córrer no és només un esport, sinó un somni. Alemi, malgrat tot, continua entrenant-se per les àrides terres de Bejoki i com ella molts d’altres, aquí i allà. La cursa no ha acabat i Rothwell ens convida, a través del retrat d’Etiòpia i de la seva gent, a mirar més enllà i descobrir que ens cal córrer i empaitar el nostre somni.

EVA

Direcció:  Kike Maíllo

Guió: Sergi Belbel, Cristina Clemente, Martí Roca i Aintza Serra

País: Espanya i França, 2011

Fotografia: Arnau Valls Colomer

Música: Sacha Galperine, Evgueni Galperine

Muntatge: Elena Ruiz

Interpretació: Daniel Brühl, Marta Etura, Alberto Ammann, Lluís Homar, Claudia Vega,, Anne Canovas, Sara Rosa Losilla, Manel Dueso,

Durada: 94 minuts

Versió: original

Calificació: Apta per a tots els públics

Premis (entre d'altres):

- Millors efectes especials al Festival de Sitges

- Goya al millor actor secundari (lluís HomarI i millors efectes especials.

- 12 nominacions als Premis Goya, 16 als premis Gaudí i

10 nominacions als CEC

 (Círculo de escritores cinematográficos)

- Premi del Públic al Festival de cinema fantàstic de Gérardmer

- Gran Premi del Jurat al Festival de Ciència ficció de Nantes

Sinopsi:

Any 2041. Un futur proper en què els éssers humans viuen acompanyats de criatures mecàniques. Álex, un prestigiós enginyer cibernètic, torna a Santa Irene amb un encàrrec 

molt específic de la Facultat de Robòtica: la creació d'un nen robot. Durant deu anys d'absència, la vida ha seguit el seu curs per al seu germà David i per Llana, que, després de la marxa d'Álex, ha refet la seva vida. La rutina d'Álex es veurà alterada de forma casual i inesperada per Eva, la increïble filla de Lana i David, una nena especial, magnètica, que des del primer moment estableix una relació de complicitat amb Álex. Junts emprendran un viatge que els precipitarà cap a un final 

revelador.

Fantàstic debut de Kike Maíllo, que proposa una raresa en la nostra cinematografia: una pel·lícula de ciència ficció ambientada en un futur d'aspecte retro amb les relacions entre humans i robots com a tema central. A celebrar.

Escrit per José Arce«Què veus quan tanques els ulls?». El cineasta, primer alumne i ara professor d'aquesta suggerent i necessària fàbrica de 

talents anomenada ESCAC, es revela com cinèfag empedreït i talent a tenir en compte a l'hora de configurar un espectre tècnic realment notable, amb una molt bona visió a l'hora de compondre i disposar els plans, narrant amb intel·ligència i recolzat en un muntatge serè ─ una mica erràtic, això sí ─, una fotografia que realça la bellesa de les localitzacions ─ el rodatge va tenir lloc a Suïssa i al Pirineu aragonès ─ i una banda sonora ajustada que ja des dels mateixos crèdits inicials atorga un màgic halo elfmaniano / burtoniano a la 

història. La integració de la tecnologia futurista està molt aconseguida, en un conjunt que es beneficia d'un look retro potenciat per una cura i atenta direcció artística que esquiva amb compte les limitacions pressupostàries.
A més, el guió de Sergi Belbel, Cristina Clemente, Martí Roca i Aintza Serra tracta amb delicadesa els paràmetres morals de les històries clàssiques que enfronten humans i intel·ligència artificial ─ es tracta amb encert la ruptura de la Segona Llei d'Asimov ─, aconseguint cotes de lirisme visual i emocional 

realment interessants. En conjunt, "Eva" compta amb prou elements positius com per superar la feblesa del seu element més humà. Una alegria.

EVA, escrit per Jesús Jiménez 

"Eva es una historia emotiva que pretende ser una lección sobre la imperfección del ser humano", según el director novel Kike Maíllo, que ha protagonizado un esperanzador debut con esta inquietante película en la que el gran 

protagonista son los sentimientos, tanto de humanos como de máquinas. Y que ha cosechado estupendas críticas en festivales tan distintos como Sitges y Venecia.

"Cuando los robots sean tan sofisticados como los humanos serán tan imperfectos como los humanos", asegura Maíllo, que ha confesado que su intención era hablar de la condición humana tomando como pretexto las máquinas del futuro.

Un joven realizador al que auguramos una nominación al Goya al director Novel (aparte 

de otras en los apartados técnicos, como los estupendos efectos especiales, que han triunfado en Sitges).

Y una interesante película que, a veces recuerda a Inteligencia Artificial (Spielberg) por su planteamiento, pero cuyo desarrollo es muy, muy diferente.

Un elenco protagonista de lujo

En la película, el actor Daniel Brühl es Alex, un joven diseñador de máquinas que vuelve al pueblo en el que creció con la intención de dar 

vida a un robot, pero sus expectativas se ven condicionadas por la aparición de Eva, una niña muy especial, y su reencuentro con Lana (Marta Etura), su antiguo amor, que ahora está casada con su hermano.

La otra pareja protagonista es la formada por Etura y Alberto Ammann (que repiten como novios tras Celda 211); un joven y exitoso matrimonio, los padres de la niña Eva y que ocultan un secreto que será el desencadenante de toda la trama.

Mención aparte merece Eva (Claudia Vega). Escogida entre miles de niños y tras visitar decenas de escuelas, es el descubrimiento de la película y el motor de la historia. La niña asegura que, de mayor, "Quiero ser actriz".

Su nominación a los Goya estaría cantada si no fuera por la nueva regla que impide premiar a los menores.

Luis Homar, en el papel de un avanzado mayordomo robot también está genial en su papel del robot más humano. Y destacamos el estupendo diseño de los robots, sobre todo el 

del gato-mascota.

Estupendos efectos especiales

Lleno de efectos especiales y con un gran trabajo de postproducción digital, Maíllo ha reivindicado a través de su película la capacidad de la industria española para rodar un filme de estas características, unas posibilidades de las que dudaba incluso el protagonista cuando le ofrecieron el papel.

"Una 'peli' de robots 'made in Spain' y con un 

director que no conozco, no sé yo...", ha bromeado Brühl, que se ha mostrado impresionado por el resultado final de un rodaje en el que pasó la mayor parte del tiempo haciendo movimientos en el vacío, con la única ayuda de un 'croma key' y mucha imaginación.

Las secuencias de creación de los sentimientos de los robots, que recuerdan a otra película de Spielberg (Minority report) son brillantes. Al igual que una tensa secuencia de enfrentamiento entre uno de los autómatas y Brülh.

En fin, un intrigante e inteligente debut, en un 

género tan ignoto para el cine español como la ciencia ficción, que nos hace esperar grandes cosas de Kike Maíllo.

Trailer

LES AVENTURES DE TADEO JONES

Direcció: Enrique Gato

País: Espanya, 2012

Durada: 92 minuts

Doblatge: Óscar Barberán (Tadeo), José Mota (Freddy), José Corbacho (Freddy en la versió catalana), Michelle Jenner (Sara),

Guió: Javier Barreira, Gorka Magallón, Ignacio del Moral, Jordi Gasull y Neil Landau.

Música: Zacarías M. de la Riva.

Qualificació: Apta per a tots els públics.

Con es va fer (Making of). Entrevistes i més informació: http://www.labutaca.net/trailers/las-aventuras-de-tadeo-jones-3d-como-se-hizo

Sinopsi:

A Tadeu, un paleta somiador, el confonen amb un famós arqueòleg i l’envien d’expedició al Perú per evitar l’espoli dels tresors de Paiti, la mítica ciutat perduda dels inques.

Les aventures de Tadeo Jones és una pel·lícula senzilla, amena i familiar, una obra que en cap moment pretén emular meravelles com Up o Com ensinistrar un drac, sinó que busca convertir-se en un succedani de les 

últimes entregues de Shrek i d'altres correctes llargmetratges de dibuixos animats que ens arriben des de Hollywood.

La creació del personatge de Tadeo Jones es va produir quan, el 2001, Enrique Gato buscava donar-li a la seva obra un toc de més d'humor i acció i va optar per parodiar Indiana Jones. No obstant, el projecte no començaria fins a dos anys després quan va començar a 

redactar el guió que li serviria per portar-lo a la gran pantalla.

Desenvolupament

En un primer moment, el model d'en Tadeo era molt senzill i amb ell es va fer una prova d'animació facial, amb 4 gestos bàsics, i un test d'animació usat com teaser, observant el director que havia opcions per convertir-se en 

el protagonista d'un curtmetratge.

Per al segon curtmetratge, el director volia mostrar alguna cosa sobre la vida personal del personatge, cosa que no es mostrava al anterior, com era el barri on viu i els seus gustos alimentaris.

Els realitzadors van muntar a l'abril de 2008 el seu propi estudi de animació Lightbox 

Entertainment per produir pel·lícules d'animació 3D per a un mercat global. A partir d'aquest moment van començar a realitzar el llargmetratge Les aventures de Tadeo Jones amb Tadeo com a protagonista, on ell és un obrer de la construcció que en les seves estones lliures es dedica a la arqueología.

Crítiques Professionals

Fausto Fernández, de la revista cinematogràfica espanyola Fotogrames, li va posar una puntuació de tres estrelles sobre cinc, qualificant-la com la millor pell·ícula d'animació espanyola de la història, on va aprovar la qualitat dels seus efectes visuals i els personatges de repartiment. També va afegir que no té res a envejar a títols amb major 

pressupost.

Carmen L. Llop, del diari La Razón, li va posar una puntuació de tres estrelles sobre cinc, qualificant-la com una història càndida, molt influïda pels còmics i trepidant despullada de qualsevol doble sentit maliciós i plena, així mateix, d'escenes que semblen extretes d'un videojoc, afegint que els escenaris on es desenvolupen resulten impresionantes.

Per la seva banda Jordi Batlle Caminal de La Vanguardia, va escriure que «l'animació és d'alt nivell. Els secundaris estan dissenyats amb enginy. En definitiva, és un producte molt digne». També va ser qualificada amb una puntuació de tres punts sobre quatre.