INSIDE JOB

FICHA TÉCNICA

Director: Charles Ferguson.

Título en VO: Inside Job

País: USA Año: 2010.

Fecha de estreno: 25-03-2011

Duración: 120 min.

Género: Documental

Color o  B/N: Color

Guión: Chad Beck, Adam Bolt

Fotografía: Svetlana Cvetko y Kalyanee Mam
Música: Alex Heffes
Web Oficial: http://www.sonyclassics.com/insidejob/

Voces doblaje: Matt Damon

Oscar 2011 al mejor documental

CRITICAS

Fotogramas

Documental narrado por Matt Damon, 'Inside Job' es la primera película que expone la terrible verdad sobre la crisis económica de 2008. El derrumbe financiero a nivel mundial ha supuesto más de 20 billones de dólares en pérdidas y, como resultado, millones de personas han perdido sus casas y empleos. A través de una extensa investigación y de entrevistas con respetados expertos financieros, políticos y periodistas, se expone el auge de una industria deshonesta y desvela las corrosivas relaciones que han corrompido a los políticos, al reglamento regulador y a los académicos.

Jose Arce. La Butaca

El común de los mortales vivimos este desastre global a pie de calle sin un conocimiento técnico exhaustiva o más allá de nuestras sufridas carteras y cuentas corrientes. A otro nivel poco sabemos por encima de la idea clara de que un grupo de trajeados  que controla  a una mayoría tan consciente como impotente ha estado a punto de mandarlo todo al traste. Pues bien, lo que consigue Fergusson es  disponer para todos sus nombres, caras y voces, en un trabajo de investigación periodística tan ameno como sorprendente por su efectiva franqueza. A lo largo de dos horas descubrirá el espectador ─algunos ya lo saben, otros no, hete aquí la labor pedagógica y no excluyente del séptimo arte─ que vive en una cadena de crisis, que los poderosos lucharon con encono para evitar la regulación a mediados de los noventa, los entresijos de la burbuja inmobiliaria… todo ello expuesto con claridad meridiana a través de los testimonios de abundantes voces doctas y la narración en off de un Matt Damon de tono serenamente didáctico. Visualmente acertadísima ─los mismos créditos iniciales atrapan y enganchan desde su arranque─, “Inside job” sólo cede en su ritmo durante un espacio en el que la exposición y definición de términos más farragosos atraviesa la pantalla, lapso necesario y con todo perfectamente asequible para enmarcar y contextualizar el aluvión de testimonios que nutren el metraje. Tremendamente valiosa en conjunto, la película se beneficia tanto de los participantes ─profesores, políticos, académicos, analistas, incluso un terapeuta de brokers─ como de los ausentes como Alan Greenspan o Larry Summers, cuyos silencios hablan por sí solos; además, el director se revela como un extraordinario periodista, capaz de arrinconar a base de datos y sinceridad a sus interlocutores ─el caso de Fred Mishkin es sencillamente hilarante─. Con un montaje endiablado y una banda sonora perfecta para el caso, Ferguson bucea en el corazón de un tema gravísimo con un respeto y eficacia pocas veces vistos en el género puramente informativo. Fabuloso. Calificación: 9/10 

Manuel Marquez

Su exposición argumental es clara y, pese a lo arduo que puede resultar la componente matemática de su leit-motiv, se hace perfectamente comprensible para el profano; en cuanto a su ritmo, el despliegue de imágenes es vigoroso y contribuye a que la narración resulte amena y enganche emocionalmente al espectador —siempre y cuando éste no se deje abrumar, eso sí, por la exhibición obscena de esa desvergüenza con que un puñado de degenerados ha dado lugar al estado de cosas que el documental retrata—.

El país.  Alvaro P. Ruiz de Elvira

"Tengo que empezar destacando que tres años después de nuestra horrorosa crisis económica causada por un fraude masivo, ni un solo ejecutivo financiero ha ido a la cárcel, y esto está mal." Estas palabras del director Charles Ferguson fueron las que más calaron entre todos los agradecimientos de la última gala de los Oscar. Ferguson subió al escenario a recoger el premio al Mejor documental por Inside job, una aterradora y compleja historia sobre el origen y los protagonistas de la crisis económica. En España se estrenó el 25 de marzo en cinco salas de Madrid, Barcelona y Zaragoza. Una semana después, tras su buena aceptación por parte del público y el boca a boca -la crítica ya la había ensalzado- su distribuidora amplió el número de cintas a 12, incluyendo una sala también en Sevilla. Un logro nada habitual para un documental que, aunque no cuenta nada nuevo, mucho tiene que ver con el mensaje que Ferguson expone en Inside job, a través de decenas de entrevistas y una labor de investigación periodística exhaustiva, cómo la irresponsabilidad de bancos, economistas y gobiernos ha causado una crisis económica que arrastramos desde 2008 y que ha provocado que algunos de los personajes que la desencadenaran salieran indemnes y aún más enriquecidos. Una película dura y compleja que en España funcionó muy bien en su primer fin de semana pese a las pocas copias y ser en versión original subtitulada: casi 6.000 espectadores y una recaudación de unos 38.680 euros, cifras más que dignas para las pocas salas que la exhibían. "Conseguir el Oscar ayuda pero la temática en concreto, la crisis y todo lo que lo rodea también. Me parece que ha removido un poco el asunto. Estábamos todos con la aceptación de la crisis y nos ha hecho abrir los ojos", dice Antonio Delgado, director del festival Documenta de Madrid.

Joaquin Estefania. El Pais

Sin ser revolucionaria, ni en el contenido ni en la forma cinematográfica, Inside job es imprescindible. No permitan que pase desapercibida.

Cinemania

Con la sana intención de poner (en muchos casos, plantarle) cara a los responsables de este caos, Fergusson se entrevistó con los grandes señores de los mercados y toda la fauna que les acompañó en su escalada suicida: periodistas, políticos y analistas, sí, pero también prostitutas, médicos y psicoterapeutas.“Ganar esas cantidades de dinero estimula las mismas partes del cerebro que la cocaína”, explica un neurólogo en la película. No es ni de largo el momento más escalofriante de Inside Job; esos llegan hacia la segunda mitad, cuando Fergusson hace preguntas que incomodan a tipos con el cuajo blindado por ingresos millonarios.

Para un espectador ésa es actualmente la única revancha posible con estos individuos parapetados tras despachos, cargos y títulos que les hacen inalcanzables. Que tartamudeen ante evidencias vergonzosas o busquen con la mirada una manera de salir de la emboscada que les prepara el realizador da gustirrinín, para qué negarlo. Además, Fergusson tiene el buen gusto de no ocupar con su ego ningún plano de la película, evitando michaelmoorismos y recursos efectistas. Las palabras tienen suficiente peso para que no sean necesarios.

SHAME

Títol original: Shame
Direcció: Steve McQueen
Guió: Steve McQueen i Abi Morgan
País:  Regne Unit, 2011
Interpretació: Michael Fassbender, Carey Mulligan, James Badge Dale, Nicole Beharie, Hannah Ware
Durada: 97 minuts
Versió: original subtitulada en castellà
Calificació: No recomanada a menors de 18 anys (Ministerio de Educación, Cultura y Deporte) 

Durant el 2011 ha rebut multitud de Premis al millor actor, millor director i millor pel·lícula estrangera 

Sinopsi:
A Shame coneixerem Brandon, un home de trenta i tants anys, atractiu, elegant, impecable que té una bona feina i viu en un confortable apartament a Nova York. I és addicte al sexe. Però el ritme metòdic i ordenat de la seva vida es veu alterat per la imprevista arribada de la seva germana Sissy, una noia rebel i problemàtica. La seva presència explosiva portarà Brandon a perdre el control sobre el seu propi món i ho trastocarà tot. Tot.

Escrito por Miguel A. Delgado

“Shame” ofrece una gran interpretación de Michael Fassbender y un tratamiento serio de la adicción al sexo que huye de moralinas e imposturas. La ausencia del actor entre los nominados al Oscar® resta credibilidad a estos premios.

Michael Fassbender va por buen camino. No sólo por su cuidada elección de papeles, que le permiten demostrar su enorme calidad como actor, y por saber equilibrar lo artístico con una acertada concepción de lo comercial; también, en lo simbólico. Si Christian Bale resurgió como actor en “American Psycho” (Mary Harron, 2000) encarnando a un ejecutivo sin alma obligado a llenarla cometiendo horrorosos asesinatos, Fassbender hace lo mismo con lo que ya se ha convertido en una lacra, tal y como anda nuestra sociedad: la adicción al sexo.

“Shame” (ver tráiler y escenas) arranca con un tema musical de Harry Escott que parece una mezcla del mítico de Hans Zimmer para “La delgada línea roja” (Terrence Malick, 1998) y del arrasadoramente triste Jon Brion de “Magnolia” (Paul Thomas Anderson, 1999), y desde el principio puntúa un retrato más de la adicción, un tema recurrente en la historia del cine que ha propiciado algunas de sus mejores obras. También solía ser una vía para las nominaciones a los premios, pero curiosamente, en este caso, Fassbender se ha quedado fuera de unos Oscars® que han perdido credibilidad, al menos en el apartado interpretativo, desde que han desdeñado al Leonardo DiCaprio de “J. Edgar” (Clint Eastwood, 2011) y al Ryan Gosling de “Drive” (Nicolas Winding Refn, 2011). El sexo, tan presente en los mentideros de Hollywood, no interesa cuando se aborda en una gran pantalla. O al menos, cuando se hace con seriedad, huyendo de moralinas e imposturas.

Porque si algo consigue Steve McQueen es introducirse en la rutina de su protagonista sin juzgarle, sin concesiones. Uno difícilmente sentirá simpatía por él, porque asiste impotente a cómo deja escapar entre los dedos la posibilidad de enderezar sus pasos vacíos, presa de la necesidad de insuflarse una falsa intensidad como única vía para construir un simulacro de vida. Y como tantos adictos, él también quiere dejarlo, y tira en un ataque repentino toda su colección de revistas, sus juguetes sexuales o su portátil lleno de pornografía.

Pero son sólo momentos. Y no importa que algunos recursos para definir al personaje —su impersonal piso sin un solo adorno, retrato de un hombre sin referentes emocionales— sean un tanto fáciles, porque es el rostro de Fassbender el que nos deja entrever el infierno interior de un hombre atrapado por unos impulsos que sólo es capaz de seguir, y que hacen que sus sonrisas tengan más de máscara estereotipada que otra cosa. Junto a él, su hermana no menos desangelada, una estupenda 

Carey Mulligan que borda siempre los papeles de chica a proteger, y cuyo personaje debe trampear cada día para conseguir una mínima razón para levantarse a la mañana siguiente.

McQueen retrata la rutina de un aparente triunfador, una condición que, en realidad, apenas tiene importancia: al fin y al cabo, no llegamos a saber nada sobre la empresa del personaje de Fassbender, quizá como símbolo de que muchos trabajos actuales difícilmente sirven para construir una personalidad, pues sus resultados ni siquiera son palpables para dar la satisfacción de lo bien hecho. No obstante, entre la sordidez puede asomar un atisbo de rara belleza, como el echar a correr a horas intempestivas por el corazón de Nueva York, la gran ciudad que acoge en su seno todas las actitudes, todas las ansias, todas las ambiciones. Una ciudad que, sin embargo, puede ser cualquier otra. Y es que, si indagáramos en las cabezas de nuestros compañeros de viaje en un vagón de metro, sentiríamos a buen seguro cómo se resquebraja el suelo bajo nuestros pies.

Escrito por Jordi Revert

“Shame” explora la adicción con sobriedad, inteligencia y un portentoso Michael Fassbender. A través de planos secuencia, Steve McQueen estudia a un personaje prisionero de su cuerpo, en un trabajo que sólo al final peca de exceso dramático.

En “El Casanova de Fellini” (Federico Fellini, 1976), el cineasta italiano utilizaba la metáfora de un pájaro mecánico para apuntalar su versión del personaje: el célebre amante veneciano entonces

interpretado por Donald Sutherland era descrito como un hombre condenado a una seducción automática, el acto sexual repetido hasta la oxidación sin posibilidad de reinvención en una Venecia fantasmal y de cartón-piedra. En los primeros minutos de “Shame” (ver tráiler y escenas), asistimos a la rutina de un adicto al sexo día tras día, mientras el tema que Harry Escott le dedica en la banda sonora activa de nuevo esa sensación de hastío que acompaña a la repetición, a los primeros apuntes de un hombre preso de una sexualidad incontrolada que es capaz, en un juego de infidelidad entre miradas, de pasar en pocos minutos de la atracción a la insistencia casi acosadora.

Explicaba Steve McQueen, director de “Shame”, en una entrevista, que su película establecía una relación con su primer trabajo, la espléndida “Hunger” (2008): si en aquella Michael Fassbender era un recluso del IRA que utilizaba la huelga de hambre y por tanto, sus propios límites físicos como arma política con la que trascender las paredes de su celda, aquí el mismo Fassbender —brillante, medido en el catálogo de desequilibrios, resistencias y excesos del adicto— interpreta a un personaje atrapado en la prisión de su cuerpo. El feliz díptico propone, pues, al

todavía incipiente cine de McQueen como una exploración inteligente de la anatomía y su diálogo con el espacio, aquí dominado por el vacío y los escenarios diáfanos, el lienzo —o la sábana— en blanco como sinónimo del deseo anulado y la mirada viciada. Los largos planos secuencia en los que el realizador tanto filma la silenciosa andadura de su protagonista como el diálogo incómodo de una cita no son sino eso, muestras de una gramática en la que el plano sostenido nos permite ser espectadores de los sentimientos en transformación de esos

cuerpos que desfilan a salvo de un enfoque moral de parte de la narrativa, pero no de la de un mundo que les obliga a transitar entre la desesperación, la impotencia y, finalmente, la vergüenza.
En un momento clave de la historia, el primer conato de sexo entre Brandon (Fassbender) y una compañera de trabajo que representa la redención en la forma del compromiso sentimental, revela la incapacidad emocional del primero mediante las diferentes e irreconciliables velocidades del coito. La impecable escena —de nuevo sin corte, sin posibilidad al montaje— sintetiza como ninguna otra el sentido de la obra e ilustra el ejemplar tratamiento del tema de parte de una película que, en su último y menos consistente tramo, prefiere sustituir la sobria soledad del adicto por el exceso dramático del corredor de fondo de la adicción.

DOCUMENTALS ALTAFULLA-LINK

NOVA SECCIÓ DE LINK, UN COP AL TRIMESTRE

D’acord amb les decisions preses a la darrere assemblea de Link,  s’ha  creat una nova secció audiovisual que es dirà DOCUMENTALS-LINK.  L’objectiu d’aquesta secció és donar-nos eines per a la reflexió i el debat  sobre qüestions fonamentals del nostre temps per tal de ajudar-nos a entendre el món en el qual vivim.  

La salut, la política, l’economia, els països emergents,   el medi ambient,  l’educació, les xarxes socials, la cybermedicina,  són alguns dels aspectes de la realitat  que està previst  tinguin un lloc en aquesta nova secció documental.

Les sessions tindran una periodicitat trimestral, es duran a terme a la sala de plens de l’Ajuntament a les 8 de la tarda i, com a novetat,  comptaran amb la presència d’una persona experta  en el  tema del documental  que oferirà informació i portarà el posterior debat.

Per començar,  el dia 31 de gener es projectarà Inside Job , la pel·lícula de Charles Fergusson (EUA, 2010) que explica la crisis financera actual i revela les connexions del mon acadèmic més prestigiós dels Estats Units amb els bancs i agencies de rating, a través d’unes incisives entrevistes.  Amb una excel·lent fotografia i una banda sonora molt suggerent,  el film ha tingut un gran èxit al 2011,  any de la seva estrena

Per acompanyar-nos en aquest debat, comptarem amb Ana Ana Beatriz Hernández Lara, doctora en Organització d’empreses per la Universidad Pablo de Olavide de Sevilla i professora agregada del Departament de Gestió d’ Empreses de l’Universitat Rovira i Virgili.

Per al segon trimestre de l’any 2013 volem oferir Sicko,  de Michael Moore (EUA, 2007).  Aquest film tracta les conseqüències de  no tenir una bona sanitat pública,  de confiar únicament en la sanitat privada i en allò que es pot comprar.

Confiem en que Documentals Altafulla-Link interessi  a molta gent  i es converteixi en un nou  component de la vida cultural d’Altafulla.

NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓN

Títol original: Jodaeiye Nader az Simin
Direcció: Asghar Farhadi
Guió: Asghar Farhadi
País: Irán 2011
Fotografia: Mahmood Kalari
Música: Sattar Oraki
Muntatge: Hayedeh Safiyari
Interpretació: Leila Hatami, Peyman Moaadi, Shahab Hosseini, Sareh Bayat, Sarina Farhadi.
Durada: 123 minuts
Versió: original subtitulada en castellà
Calificació: No recomenada per a menors de set anys.

Premis 2011:
– Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Nominada a Millor guió original.
– Berlín, "Oso de Oro" a la Millor pel·lícula, Millor actor i Millor actriu.
– "Globos de oro" i "Premis Cesar" a la millor pel·lícula de parla no anglesa i molts altres. 

Sinopsi: 
Nader i Simin fa catorze anys que es van casar i tenen una filla; amb ells viu el pare de Nader, malalt d’Allzheimer. Pertanyen a la classe mitja alta. Simin no vol que la seva filla s’eduqui a l'Iran i decideix abandonar el país. Però Nader s’estima més quedar-s’hi, en part pel seu pare. Aquesta divergència porta la parella al divorci.
 

Comentari:

Difícil imaginar una pel·lícula que manegui millor els punts de vista, que controli amb més astúcia el que es diu i el que no es veu. Tots els personatges de Nader i Simin, una separació necessiten amagar alguna cosa per preservar la seva veritat, i aquest rosari de mentides, que es desencadena segons la lògica de l'efecte dòmino, dóna peu a un relat que li deu tant a Jean Renoir (tots tenen les seves raons) com a Fritz Lang (cada porta tancada o entreoberta amaga un secret, un gir implacable dels esdeveniments).

El director de A propósito de Elly ens reserva l'incòmode paper de jutges en una pel·lícula que modifica els mecanismes de l'empatia que sentim per les seves criatures a cada canvi de pla. I durant aquest procés, vertiginós, no només parla de les particularitats de la societat iraniana (des de les imposicions de la religió fins a les dificultats de ser dona en tan repressiu context), sinó també que, en definitiva, aquesta magnífica tragèdia contemporània podria passar en qualsevol lloc del planeta.

El cinquè llargmetratge d'Asghar Farhadi és una autèntica lliçó de narrativa cinematogràfica, sostinguda per un espectre tècnic fantàstic i un grup d'actors en estat de gràcia. Emocionant, absolutament imprescindible.
Escrit per José Arce (paràgraf escollit)

«Has vist el que va passar?».
Atrapant des dels seus primers compassos, la història, també signada pel director, arrenca com el que sembla un drama familiar per acabar transcendint gèneres i nacionalitats, anant molt més enllà ─ i, alhora, sense allunyar-se ─ d'un ja de per si mateix complex reflex de la situació social, religiosa, política i econòmica en territori iranià, Farhadi dóna una magistral lliçó de narrativa cinematogràfica, aconseguint atrapar l'espectador al llarg de dues hores que emocionen des d'una eficàcia tècnica i artística senzillament sensacionals. Una faula que en realitat no és tal sobre l'ésser humà i les seves motivacions, sobre el que defensem des de les nostres conviccions i interessos ─ l'egoisme és la nota dominant ─, en un entorn de dones i homes lligats de mans per les dependències creades per un sistema ple d'arestes. 



Negociant amb la veritat i la família
Escrit per Julio Rodríguez Chico


A Nader i Simin, una separació, l'extraordinari guió de l'iranià Asghar Farhadi serveix per, amb agilitat narrativa i una posada en escena realista, aixecar acta sobre una societat en què els assumptes de consciència i religió pesen molt. 

L'humanisme i clarividència que respira el cinema iranià en tractar temes importants només és comparable amb l'alta qualitat dels seus aspectes tècnic-artístics. La pel·lícula Nader i Simin, una separació és prova d'això i, sense renunciar a una trama de ficció que pugui enganxar amb un públic ampli, aconsegueix traçar un quadre social i antropològic en què es veu la mà d'un autor que sap amagar-se darrere la càmera per deixar parlar les imatges i als personatges.

Asghar Farhadi fa fàcil el difícil i aconsegueix que les branques permetin veure el bosc, amb un matisat retrat d'individus que utilitzen la veritat per sobreviure, i alhora ens mostra un país iranià que s'imposa amb una legalitat molt elemental i una situació humiliant de la dona. 

Un difícil equilibri entre justícia i moral, entre assumptes civils i de religió, entre la veritat manifesta i l'encoberta, entre els motius que un marit i la seva dona esgrimeixen quan demanen el divorci. Ells són Nader i Simin, matrimoni que es respecta i es vol, però que acaba discutint sobre si marxar a l'estranger pel bé de la seva adolescent filla Termeh o quedar per tenir cura de l'avi senil. És una qüestió menor que podria parlar-se per arribar a una millor solució, però que acaba en els tribunals i amb Simin a casa dels seus pares, mentre el seu marit es veu obligat a contractar els serveis de la ultra ortodoxa Razieh per tenir cura del seu pare. La complexitat de la vida i els interessos particulars s'encarregaran d'enredar la situació amb retrets i denúncies construïdes sobre la mentida, encara que sigui amb la intenció de protegir els més indefensos. 

Un extraordinari guió del propi Farhadi serveix per, amb agilitat narrativa i una posada en escena realista, aixecar acta sobre una societat en què els assumptes de consciència pesen molt, i on l'honor o la religió determinen el comportament en els més petits detalls. Humanisme i delicadesa extrema per parlar d'una realitat difícil, interpretacions fresques amb mirades plenes de vida i veritat, i un respecte per no jutjar ningú i mantenir en suspens l'última paraula són algunes de les notes d'aquesta magnífica pel·lícula. És interessant veure-la des de l'òptica de Termeh i contemplar el seu sofriment en silenci –com el de la nena petita–, participar del seu sentit comú i generositat en afrontar el drama familiar i comprovar com es negocia amb la veritat i amb els mateixos fills. Sempre amb rectitud d'intenció i buscant el bé –en ambdues famílies–, però també deixant-se portar per l'orgull i col·locant -los en un tessitura d'impossible elecció. 


No obstant això, L'opressió d'una justícia sumària i una moral casuística i escrupolosa fan que les aparences i els dubtes triomfin sobre la veritat del cor i de la consciència, que sigui necessari girar full –potser una generació– per viure en pau i sense discòrdia. El fresc humà i social que Farhadi ens regala resulta proper, tot i les diferències culturals, perquè tots els actors fan grans treballs i perquè la càmera reposa sobre l'ànima dels seus personatges per treure l'amor sincer que hi ha entre ells, així com la seva tergiversació de la veritat. Perquè, volent protegir la seva família, l'estan destruint.Un cinema contemplatiu i compromès, commovedor i que sap mantenir el suspens i la tensió, exponent de l'humanisme més ric i profund, que parla de moral sense proposar situacions maniquees ni receptar solucions fàcils, que participa del mateix alè de veritat que animava la seva anterior pel·lícula A propósito de Elly (2009).


 Trailer de la pel·lícula 

Entrevista amb el director Asghar Farhadi 

¿Què li va donar la idea per aquesta pel·lícula? Com va sorgir?
Estava a Berlín, treballant en un guió per una pel·lícula que transcorria en aquesta ciutat. Una nit, a la cuina, em va arribar el so d'una cançó iraniana des de la casa del costat. Tot d'una, em van envair els records, imatges que pertanyien a una altra història. Vaig intentar desfer-me'n d'elles per concentrar-me en el guió que estava desenvolupant, però no hi havia res a fer. Les idees i les imatges havien arrelat al meu cap. No em deixaven. Fora on fora, caminant pel carrer, viatjant en transport públic, una història embrionària pertanyent a un altre lloc em perseguia, envaïa el meu temps dedicat a Berlín. Vaig decidir tornar a l'Iran i dedicar-me a aquest nou guió.

Com treballa amb els actors?
Solc trigar molt en escollir els intèrprets, i aquesta pel·lícula no ha estat una excepció. Intento no carregar als actors amb reflexions generals o de la meva visió de la pel·lícula. Prefereixo que es concentrin en la seva definició i en les intencions del personatge. M'agrada adaptar-me a cada actor, a la seva forma d'interpretar. La constant en totes les meves pel·lícules són els assajos. Llavors veig l'actor convertir-se en el personatge, i això ens permet concentrar-nos en detalls durant el rodatge. Els assajos van ser llargs. Treballem a partir d'un guió molt concret, molt detallat, que seguim al peu de la lletra perquè cada actor entengués la dimensió del personatge. Potser aquesta manera de treballar provingui de la meva experiència teatral.
En quines condicions va rodar?
Tot es va rodar en escenaris naturals, excepte les escenes al despatx del jutge i al tribunal. No ens van autoritzar a rodar en un tribunal de veritat i vam haver de construir un decorat en dues escoles abandonades.
La separació és el nucli de la pel·lícula, però només es refereix a la parella?
No em sembla important que el públic conegui les meves intencions. Prefereixo que surtin de la sala fent-se preguntes. Crec que, actualment, el món necessita fer-se més preguntes i no tenir tantes respostes. Les respostes impedeixen plantejar preguntes. I em vaig esforçar des del principi en plantejar les preguntes. La primera és si un nen o una nena iraniana té més possibilitats al seu país o a l'estranger. No hi ha una resposta definitiva. Desitjo que la pel·lícula obligui l'espectador a fer-se preguntes com aquesta.
Els dos personatges protagonistes són dones, per què?
En totes les meves pel·lícules intento donar una visió realista i complexa dels personatges, siguin homes o dones. No sé per què les dones tendeixen a ser una força impulsora en les meves històries. Potser és una elecció inconscient per part meva. Potser sigui perquè en una societat en què la dona està oprimida, l'home tampoc pot viure en pau. Actualment, a l'Iran, les dones són les que realment lluiten per recuperar els drets que els han retirat. Són autèntiques resistents, més decidides que els homes. Encara que les dues protagonistes siguin dones, la seva elecció és totalment diferent. Ambdues intenten salvar-se. Una pertany a la classe baixa i pobra, amb tot el que això implica, i l'altra, a la classe mitjana.
Va ser la seva intenció fer un retrat més contrastat de les dones iranianes?
El públic occidental sol tenir una idea molt fragmentada de la dona iraniana, a la qual veuen com un ésser passiu, tancat a casa, allunyat de qualsevol activitat social. Potser hi ha dones a l'Iran que responguin a aquest patró, però en general, les dones juguen un important paper en la societat, són molt actives. En la pel·lícula veiem a aquests dos tipus de dones, però cap intenta ser una heroïna. No hi ha un enfrontament entre la bona i la dolenta. Simplement són dues versions enfrontades. Al meu entendre, aquesta és la tragèdia del nostre temps. Sorgeix un conflicte entre dues entitats positives. Només puc esperar que l'espectador no sàpiga quina de les dues hauria de sortir victoriosa.
Creu que és necessari conèixer la cultura o la llengua per entendre totes les possibles lectures?
Probablement sigui més fàcil per al públic iranià comprendre la pel·lícula en la seva totalitat. No només per una qüestió d'idioma, també el context i la textura social en què es desenvolupa la història li permetrà arribar a interpretacions menys òbvies. Però el cor de la història és un matrimoni. El matrimoni és una forma de relació entre dues persones que hi ha sense importar l'època o la societat. Les relacions humanes tampoc són específiques d'un lloc o una cultura en concret. És una de les preocupacions més essencials i complexes de la societat moderna. Per això crec que el tema de la pel·lícula és accessible a un públic molt més ampli i va més enllà de les fronteres geogràfiques.

Filmografía 
2011            Nader y Simin, una separación.
2009            A propósito de Elly. Oso de Plata (Millor Direcció), Festival de Berlín.
2006            Chahar Shanbeh Sauri (Miércoles de fuegos artificiales).
2004            Shar-e Ziba (Preciosa ciudad).
2003            Raghs dar Ghobar (Bailando en el polvo).  

CRÍTIQUES PROFESSIONALS 

"Art cinematogràfic de gran abast que qüestiona la unitat política i social a l'Iran. David Parkinson: Empire.

"Una classe magistral de cinema, de cinema emocionant. La intel·ligència consisteix a no permetre que es colin retòriques o mirades impostades." Luis Martínez: Diari El Mundo.

"Admirable pel·lícula (...) et contagia la tensió i el drama dels seus equívocs personatges, te'l transmet amb enorme talent". Carlos Boyero: Diari El País. 

"Enquadraments de càmera sempre perfectes, diàlegs esplèndidament dosificats i la credibilitat aportada pels actors converteixen la pel·lícula en un envoltant, magistral mosaic d'emocions. Lluís Bonet Mojica: Diari La Vanguardia. 

"Magnífica pel·lícula. Farhadi construeix l'edifici d'un thriller judicial sobre les bases d'un melodrama familiar que muda de pell a cada canvi de pla". Sergi Sánchez: Diari La Razón. 

"Els imprevisibles girs argumentals, l'atmosfera d'amenaça i el tendre humanisme de Farhadi converteixen aquesta pel·lícula en una obra absorbent, però la seva forma de plantejar les preguntes fonamentals la confirma com una obra mestra". Nando Salvà: Diari El Periódico.