20.000 ESPECIES DE ABEJAS de Estibaliz Urresola Solaguren

El mes d'octubre ens porta al Cineclub Altafulla una pel.lícula de les que deixa impremta. Una pel.lícula familiar, emocional i personal que ens parla de l'etica, el sentiment i el deure. Una pel.lícula que ens descobreix una directora, Estibaliz Urresola Solaguren, en la seva colossal òpera prima i una actriu immensa, Sofia Otero, que, amb nomès 9 anys, ha guanyat l'Os de plata com a millor interpretació al Festival de Berlín. 

20.000 ESPECIES DE ABEJAS és un viatge de transformació en un estiu que canvia les vides de tots. Una filmació que va més enllà dels tòpics del cinema rural per parlar-nos de la identitat de gènere de la má d'una interpretació infantil colossal. I com si d'un rusc d'abelles és tractés, veure com totes les dones i homes d'aquest entorn familiar, viuen, pateixen i assimilen el canvi de la crisálida que és fa totalment inevitable. 

Cocó, de vuit anys, no encaixa en els expectatives de la resta i no entén per què. Tots al seu voltant insisteixen a dir-li Aitor però no és reconeix en aquest nom ni en la mirada dels altres. La seva mare Ane, sumida en una crisi professional i sentimental, aprofitarà les vacances per a viatjar amb els seus tres fills a la casa materna, on resideix la seva mare Lita i la seva tia Lourdes, estretament lligada a la cria d'abelles i la producció de mel.

Patricia López Arnaiz, actriu de qui ja vam gaudir del seu enorme talent a "Ane", ens regala una interpretació des de la pell, donant vida a Ane, la mare, que viu immersa en una palpable crisi personal des de moltes vertents - personal, professional i familiar - i que és troba davant d'una situació que no sap com gestionar. És trobarà al mig de les biografies, estimes i tensions de tres generacions de dones (la seva mare i la seva tia, ella mateixa i les seves filles), que anirem veient de manera delicada i a la vegada ferma al llarg de tot el metratge. Capficada en la seva feina, haurà de decidir si lluitar contra el "qué diran" o mirar cap a una altre banda, com la seva tieta Lourdes (una no més impresionant Ane Gabarin al paper) li dirà. 

I en aquest entorn apareix Cocó / Aitor, interpretat per Sofia Otero, qui demostra una capacitat que veritablement sembla d'un altre món. El que Otero fa amb aquest personatge és absolutament col.losal. Cada mirada, cada gest, cada expressió transmeten una absoluta veritat, donant la possibilitat a l'espectador de saber exactament el que sent i pensa sense que ho hagui de dir. I quan parla, saps del seu dolor intern, la seva frustració, la seva inquietud i fins la seva firmesa. La seva mare, preocupada per ella mateixa, no és capaç de veure-ho, però l'espectador sí. I aixó, que una interpretació traspassi la pantalla d'aquesta manera és un signe de les grans actrius i els grans actors. 

20.000 ESPECIES DE ABEJAS és doncs, l'historia d'una nena trans que busca la seva identitat enmig del seu propi i complicat rusc familiar. La pel.lícula fluctua entre les diferents fases de transició de la identitat: La frustració, la culpa, el dubte, fins la confirmació. I el seu propòsit no és tant convèncer a l'espectador sobre una realitat, sinó fer-li comprensible sense la necesitat de fer cap eslògan. El geni de Urresola és introduir la problemàtica molt poc a poc, donant ales a la comprensió, a l'estimació, i ho fa gota a gota, amb el ritme de la pròpia mel de les abelles. 

L'entorn rural en què la pel.lícula te lloc, dona forma a aquell "qué diran". A les acusacions que van i venen però mai acaben de pendre forma, com si no és volguès dir tot el que és vol dir a veure si algú sap llegir entre línies. 

20.000 ESPECIES DE ABEJAS és suficientment intel.ligent com per saber que la protagonista no és la mare, que és troba en un moment de pèrdua de control de gairebé tot, sinó una filla que accepta amb naturalitat allò que el seu entorn no és capaç. Moments en els que veu que els demès mai l'aceptaràn com és sent - impactant l'escena de la reçerca al bosc o el maquissim moment del canvi natural de banyadors - és mostren desgarradors en si mateixos. En part, per allò que és pot pensar, com diu la seva avia, que això passa "per consentir-ho massa". 

20.000 ESPECIES DE ABEJAS parla de l'infància transsexual i ho fa mostrant com afecta això a l'infant que ho viu, però també com aquesta veritat impacta a les families. Ens planteja com és reconeix, com és gestiona i com és viu. Però no ho fa d'una manera directa, sinó amb una narració cuidada i gairebé poètica, plena de simbolismes i de detalls que ens ensenyen que, amb Estibaliz Urresola, estem davant d'una cineasta amb un univers molt personal, amb una brillantor inusual i una sensibilitat exquisida, que fa que ens trobem davant una história bonica, íntima, commovedora, il.lusionant i molt viva. 

En aquesta projecció comptarem amb la col.laboració de Chrysallis, associació de families de infància i joventut trans. Amb ells parlarem de la seva tasca, de la realitat dels infants i les familes que viuen la transexualitat i de com és veu reflexat en la pel.lícula. Al final de la projecció s'oferirà un temps de cine-fòrum als assistents per parlar amb més detall d'aquesta temàtica amb Chrysallis. 

La projecció de 20.000 ESPECIES DE ABEJAS forma part del Ciclo Nacional de Cine y Mujeres Rurales en el qual el Cineclub Altafulla participa. Aquest interessant cicle es pot seguir presencialment a diferents seus o també en línia a https://www.cineymujeresrurales.es/ 

Entrevista a Estibaliz Urresola https://www.youtube.com/watch?v=3djtspeqp9c

Entrevista a Estibaliz Urresola i Patricia López Arnáiz https://www.youtube.com/watch?v=uhsuycqalws

Sofia Otero guanya l'Os de Plata a la Berniale 2023 https://youtu.be/esvee6pzm3k?si=hlyshx0vbysyjyh8

Trailer https://youtu.be/rgn1bqj5dbe?si=mg8weqx_gkg_zljw

Divendres 20 d'Octubre a les 20 hores. 

Sala La Violeta 

No recomenada a menors de 7 anys i especialment recomenada per el foment de l'igualtat de gènere. 

Venda d'entrades i obertura de portes 30 minuts abans de la projecció.

No us perdeu una pel.lícula com aquesta!

AS BESTAS de Rodrigo Sorogoyen

AS BESTAS fa referència a la festa de “A rapa das bestas” que té lloc a Sabucedo, Galícia. Durant la festa, diversos homes intenten immobilitzar a cavalls salvatges que durant l'últim any han estat en llibertat, per a retallar-los les crineres, desparasitarlos i marcar-los. És aquesta similitud la que ens porta a conèixer a Olga i Antonie (Marina Foïs i Dennis Ménochet) , una parella francesa que porten una vida tranquil·la en un retirat llogaret gallec conreant productes ecològics i projectant reformar cases abandonades, fins que s'oposen a vendre les terres a una empresa d'energia eòlica. Aquesta decisió els portarà a estar enfrontats amb els seus veïns, els germans Anta (Luis Zahera i Diego Anido).

Basada en els esdeveniments de 2010 protagonitzats per Martin Verfondem i Margo Pool, una parella d'holandesos que tenia el somni d'allunyar-se de la vida urbana i viure en la naturalesa i de la naturalesa. Després d'anys viatjant per Europa, van decidir assentar-se en un petit i remot poble de la Galícia profunda. El fet que s'establissin allà va irritar a l'única família que quedava en el llogaret, considerant que les seves tradicions podien veure's alterades, i que deslliga un conflicte d'una dècada que va acabar amb la desaparició de Martin. Margo Pool va tenir l'oportunitat de veure la pel·lícula i considerar que el que relata és bastant fidel al que va succeir en realitat.

Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña recullen aquest succés i desenvolupen amb ell un dels thrillers més excel·lents del panorama cinematogràfic recent. Pel·lícula d'una narrativa profunda, d'una economia de diàlegs, personatges trenats per a inquietar de principi a fi i un control de l'espai, la llum, el silenci, la dinàmica i l'espaiat intercanvi de paraules fan d'aquesta pel·lícula una amalgama d'emocions que no permeten pestanyejar ni un moment.

Sorogoyen té un do per a crear atmosferes que es peguen a la pell, com ja va demostrar en “El Reino” o desenvolupar inquietuds que perduren com es va poder veure a “Madre”. La seva capacitat per a fer que qualsevol escena aparentment senzilla es converteixi en una olla express és un signe de genialitat que tenen els grans. L'escena que marca un abans i un després en el desenvolupament de la pel·lícula, rodada a ple dia en un espai obert, així ho demostra.

Innegablement, el mestratge del director no seria complet sense el que mostren els actors protagonistes. Estem davant uns immensos Luis Zahera -un actor talentós i enorme en un paper enorme que desitgem que serveixi per a més papers protagonistes -, Dennis Ménochet i Marina Foïs, qui discretament observa i avança durant la primera meitat de la pel·lícula per a tirar-se el film sobre l'esquena en l'última part i culminar-la amb gran coratge. Zahera i Ménochet elevaran la seva rivalitat al nivell del pur western, amb un Zahera com el malcarat Xan, que busca el moment adequat per a atacar a Antonie (Ménochet) no sols amb paraules. I Ménochet que ens ensenya a un amistós francès que anirà canviant el seu estat d'ànim quan la situació comenci a anar-se de mare. Tots ells acompanyats d'uns no menys excel·lents Diego Anido com el germà de Xan i Marie Colomb com la filla d'Olga i Antonie, qui afegirà una nova experiència emocional i un nou punt de vista de la història cap a la part final de la pel·lícula.

AS BESTAS és moltes coses. Com a pel·lícula de gènere és un excel·lent thriller i un desafiament a la venjança, la violència i la por. Un viatge de la calma a les ombres. Però si alguna cosa tenen Sorogoyen i Peña és la seva capacitat per a l'equanimitat, per a posicionar-se de tal manera que no es posicionen en res, que mostren totes les cares i perspectives i per a demostrar que no tots els dolents són tan dolents ni els bons tan bons. La conversa en el bar entre Antonie i Xan, quan el primer decideix convidar a vins per a aclarir les coses, és un bon exemple d'això. És també una pel·lícula amb la qual experimentar que la vida rural no és tan idealitzada com a vegades es pinta, que l'idealisme del canvi de vida no és tan fàcil ni tan idíl·lic com senten els qui no tenen una altra oportunitat o als qui, precisament, només se'ls presenta una oportunitat en la vida per a donar un gir.

AS BESTAS és un autèntic prodigi fílmic. Guanyadora de 9 premis Goya. Dues hores d'emoció, poder i inquietud. D'aquesta mena de cinema que ja no es fa, com la bona música. D'aquestes demostracions que fan estar agraïts que directors com Rodrigo Sorogoyen existeixin.

Trailer https://youtu.be/8FfTwEbN9YA?si=10L0P8pHWGxVomVr

Entrevista a Rodrigo Sorogoyen i Luis Zahera https://youtu.be/_C72czSTfcI?si=96RPsQvKIaiR1Dv1

Entrevista a Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña  https://youtu.be/ISVrsONYQjw?si=OJiJLuDmMGOJx7Ud

La dona que va inspirar AS BESTAS https://www.youtube.com/watch?v=IsgKHVnFNyM

Divendres 22 de Setembre a les 22 hores. 

Cinema a la Fresca a la Plaça de l'Esglesia. 

En cas de pluja, la projecció es traslladaria a La Violeta. 

No recomenada a menors de 12 anys. 

NOVA DATA

Divendres 29 de Setembre a les 20 hores. 

SALA LA VIOLETA. 

Les entrades adquirides al cinema a la fresca son válides per aquesta projecció. 

HISTORIAS PARA NO CONTAR de Cesc Gay

El Cineclub Altafulla ofereix aquest estiu l'última pel·lícula del director Cesc Gay, HISTORIAS PARA NO CONTAR, rodada a Barcelona.

A Cesc Gay sempre li han agradat les històries corals, entenent com a tals, aquell entramat de moltes històries on cap s'imposa sobre les altres i que d'alguna manera convergeixen per a constituir un únic relat. A través d'aquestes històries  ha compost una sèrie de puzles sobre les misèries contemporànies i, casualment (o no), en gairebé tots hi havia històries per a no explicar, com el títol del seu nou treball. Els seus personatges sempre tenien alguna cosa que era millor amagar, que es quedés aquí i no veiés la llum i que tenia a veure no sols amb els secrets inconfessables, sinó també amb prejudicis, amb els judicis morals. En HISTORIAS PARA NO CONTAR, porta el “calladito estoy más guapo” a la quinta essència.

Cesc Gay Ha obtingut un bon reconeixement del públic en treballs com En la Ciudad, Ficción o Truman. I en alguns fòrums se li considerat, a la seva manera, com el “Woody Allen Catalán”. Sovint les seves històries fan pensar i conviden a alguna reflexió sobre els anhels de la joventut, de les crisis de maduresa, de les relacions, de les mesquineses i interessos de les persones. HISTORIAS PARA NO CONTAR se surt una mica del format habitual del director, ja que reuneix cinc relats independents que tracten el món de les relacions afectives des de diverses perspectives, on prima en ells l'humor i les situacions que, a poc a poc, es converteixen en compromeses i en les quals la sensació de “ a veure com sortim d'aquesta” es fa exponencialment present.

Inicialment pensada com una sèrie de televisió, la dificultat de finançar un projecte d'aquestes característiques va portar a Cesc Gay a seleccionar algunes de les històries i donar-los forma de llargmetratge.

Rodada amb un “Dream Team” del cinema espanyol, és realment actractiu veure en una hora i mitja a Anna Castillo, Alexandra Jiménez, Maribel Verdú, Antonio de la Torre, Quim Gutiérrez, Nora Navas, Alejandra Onieva, Chino Darín, Maria León, Javier Rey, Alex Brendemühl, Eva Reyes, José Coronado, Brays Efe i Verónica Echegui, entre altres. Potser aquests actors saben que aquest serà un treball menor en les seves carreres, i decideixen divertir-se tot el que poden deixant sortir el còmic que tots ells porten dins. Ana Castillo, per exemple, és una improvisadora nata, i surt guanyant moltíssim en la seva interpretació, elevant la seva història i fent-la certament hilarant i un dels "momentazos" de la pel·lícula.

És aquesta història “Tengo ganas de verte” la que obre la cinta i en la qual Laura (Ana Castillo) convida a a un veí (Chino Darín) que li agrada, al seu pis. El nuvi d'ella està absent en un viatge, però de sobte arriba a la casa. En “Sandra” una parella rep la visita de Luis (Alex Brendemühl), un amic que no ha aconseguit superar la ruptura amb la seva dona. Ells l'animaran a sortir i a tenir relacions sexuals amb una noia que acaba de conèixer. “Los Martes y los Jueves” reuneix tres amigues (Maribel Verdú, Nora Navas i Alexandra Jiménez) que acudeixen a un càsting i es menteixen entre elles de manera despietada. “Me has hecho muy feliz estos meses” presenta a Andrés (José Coronado), un home madur que ha quedat amb una jove (Alejandra Onieva) amb la qual està sortint amb la idea de demanar-li que es vagin a viure junts. “París” mostra la inquietud de Edu (Quim Gutiérrez), casat i a l'espera d'un fill, quan s'adona que la seva dona (Verónica Echegui) sap que va tenir una aventura amb una noia francesa.

La nova pel·lícula de Cesc Gay podria ser una segona part del que va suposar ‘Una pistola en cada mano’ encara que, en realitat, totes les seves obres es troben d'alguna manera connectades entre si i plantegen temes semblants. En aquesta ocasió el director torna a abordar, d'alguna manera, la masculinitat a través del seu estancament i les seves febleses, entre la covardia, la tonteria, els tabús i l'amor propi. Ho fa a través de petites rondalles morals que ens ensenyen les mentides que s'amaguen rera les aparences i que s'encarreguen d'evidenciar el que hi ha sota les bones intencions. La hipocresia es revela, com també la sinceritat o la falta d'aquesta. Relacions estancades, transfòbia, suggar daddys, infidelitats, expectatives o realitat. Un mosaic que en mans del director resulta tan àgil com pròxim i que compta amb aquest ventall d'actors en estat de gràcia en les seves minúscules aportacions.

HISTORIAS PARA NO CONTAR és una pel·lícula entretinguda. D'aquestes pel·lícules corals que criden l'atenció, potser en aquest cas, per aquest destacable elenc actoral i per aquest sentiment de partida cap a cap lloc, o cap a algun lloc indesitjat, que les seves històries ens pretenen avisar: La fràgil línia que existeix entre el control de les emocions i la pèrdua d'aquest. De com tot, en un petit instant, pot canviar i mostrar-nos d'allò més patètics i ridículs.

Entrevista a Alexandra Jimenez i Cesc Gay https://youtu.be/avt6uolis2e

Entrevista a Ana Castillo i Alex Brendemühl https://youtu.be/ekx_z9qa2m0

Entrevista a Cesc Gay https://cineuropa.org/es/interview/430641/

Tràiler https://youtu.be/s4S9BXDAkak

No recomanada per a menors de 16 anys.

Divendres, 25 d'Agost a les 22 hores. Plaça de l'esglèsia.

En cas de pluja es traslladaria a la Violeta.

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.

CINCO LOBITOS de Alauda Ruiz de Azúa

Poques pel·lícules transmeten tanta emoció sobre la maternitat com ho fa CINCO LOBITOS. L'òpera prima de la directora basca Alauda Ruíz de Azúa és tan senzilla i humil que sembla llevar-se importància a si mateixa. I vaja si la té. És impossible no connectar amb la història, tan universal i real, com la d'una dona que no pot més, que és mare, que no arriba a tot, que és filla i és parella, que intenta tirar avant i treballar i cuidar i que sent que tots aquests rols la superen i no té temps ni d'escoltar-se a si mateixa. Una pel·lícula repleta d'honestedat en cada pla.

Amaia (Laia Costa) és una dona que acaba de ser mare. Amb problemes perquè la seva parella (Mikel Bustamante) estigui present i per a conciliar la seva recent maternitat amb el seu treball, acabarà per mudar-se a casa dels seus pares (Susi Sánchez i Ramón Barea) durant un temps perquè l'ajudin amb la nena. La convivència i els canvis amb la nouvinguda posen a flor de pell les relacions entre aquestes quatre persones, desdibuixen el retorn a la llar materna, i certifiquen que fins i tot sent mare no es deixa mai de ser filla.

CINCO LOBITOS va passar per la secció Panorama de la Berniale i va guanyar la Biznaga de Oro en el Festival de Màlaga. És, indiscutiblement, una de les pel·lícules de l'any i ferma candidata a tot el que se li posi per davant. Ens descobreix a Alauda Ruiz de Azúa en el seu primer llarg i que engloba aquesta nova onada de cinema dirigit per dones, en la qual figures com Carla Simón, Belén Funes o Neus Ballús ens porten un cinema íntim, sense grans drames, en el qual ens mostren una simple observació de la veritat en el que és quotidià i que no deixa de ser complexa i profunda.

Amaia - interpretada per una immensa Laia Costa en el que és, probablement, el millor paper de la seva carrera fins al moment - és una jove moderna amb un treball liberal la vida del qual es transforma radicalment en ser mare. Amaia s'enfronta a situacions sobre les quals ha llegit, sí, sobre les quals pensava que estava preparada, però també davant situacions on tothom opina, on el "ja t'ho vaig dir" o "hauries de" irrompen amb consistència. S'enfronta a aquesta bretxa de gènere que li impedeix ser mare com voldria i complir amb les expectatives del seu lloc de treball i que acabarà limitant el seu progrés laboral. Situacions que finalment la superen i on un "mierda de vida, joder" ho explica tot.

La tornada a la casa materna en un bonic poble de la costa basca és també el retorn al paper de filla, al qual l'evolució fa que res sigui com abans. I és també la confrontació amb una idea de família i de matriarcat amb el qual la nova generació de dones que Amaia representa han lluitat sempre. Una matriarca forta i assentada enfront d'un home que delega plenament en ella, que no sap on hi ha res i al qual no es pot deixar sol. Tornar a casa és com tornar a un espai temps que va romandre congelat, a l'habitació de quan era nena, als horaris i al plat de menjar a les dues en punt. Aquí ens trobarem amb Susi Sánchez, que porta fins la perfecció el paper de mare d'Amaia i que al costat de Laia Costa fa de les dones l'indiscutible cap de cartell d'una pel·lícula exacta.

No hi ha resposta en CINCO LOBITOS a com afrontar la maternitat. I molt menys en una societat que exigeix a la dona que es desdoblegui, en moltes facetes de si mateixa, tant dins com fora de casa. Una maternitat que demana un replantejament de les funcions, una paritat i una nova relació de la dona moderna amb el món. Perquè al final, les mares es veuen cada vegada més soles. Així que no, no hi ha una tesi en CINCO LOBITOS sobre com fer-ho bé, perquè es fa el que es pot. Perquè, igual que la nana que dona títol a la pel·lícula i ha passat de generació en generació per via materna, així ho han fet els rols preestablerts contra els quals Amaia i la directora han xocat. El que fa gran CINCO LOBITOS és com construeix l'emoció des de el que és imperceptible, des de el que es diu, més pel que es veu que pel que realment es diu. Es una peli gran perquè ens ensenya la vida mateixa, tal i com és.

CINCO LOBITOS és la primera de les projeccions amb les quals el Cineclub Altafulla surt al carrer aquest estiu i té el plaer de fer-lo amb aquesta pel·lícula i una sessió de cinema molt especial dedicada a la maternitat.

Comptarem amb la presència de Marta Maternat, assessora de lactància, doula i mare de 4 fills. Marta és experta en l’acompanyament dels nadons i sobretot de les mares en l’inmens viatge que suposa ser mare. Amb Marta parlarem de maternitat i de la pel.lícula, ens acompanyarà en la presentació i, si el públic s'anima, farem un petit cine-fòrum al final de la projecció. 

No us la perdeu!!!

Tráiler https://youtu.be/IljkFcSZKCU

Entrevista a Alauda Ruiz de Azúa i  Susi Sánchez  https://youtu.be/uNxw9dF3QQk

Entrevista a Laia Costa i Susi Sánchez https://youtu.be/osFZgH_rjBk

Divendres, 21 de Juliol de 2023.

Plaça de l'Església a les 22 hores.

No recomanada a menors de 12 anys i especialment recomanada per al foment de la igualtat de gènere.

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció. 

APPLES de Christos Nikou

La memòria és un misteri delicat i selectiu, que cadascú de nosaltres experimenta de manera profundament personal i totalment intransferible. La memòria no es pot compartir ni ensenyar. Com a individus, només podem conèixer allò que habita a la nostra ment. La memòria ens dona identitat.

Quant Aris és declarat oficialment desmemoriat, perd la seva identitat. És un adult en tota la seva forma i funcionalitat, però sense un passat conegut o un futur aparent. Una vida en blanc. Afectat, com molts altres, per uns atacs d'amnèsia que s'han estès pel món, Aris es trobarà sol sense que algú el reconegui i haurà de participar en un programa de Noves Identitats per tornar a donar sentir a la seva vida.

Amb la idea de recuperar una certa normalitat en la seva manera de connectar amb el món, Aris haurà d'anar complint una sèrie de tasques (com fer fotos del seu dia a dia fins a mantenir sexe), que li donen en una llista i en cintes de casset. Així, anirem veient fins a quin punt això li resulta d'interès o no.

L'Òpera prima del director grec Christos Nikou, que compta amb la producció executiva de l'actriu Cate Blanchett, és una interessant reflexió sobre el poder de la memòria, la construcció d'un mateix i l'importància d'experimentar la vida en primera persona. Molt interessat en el imprevisible i inexorable de la psique humana, Nikou porta amb aquesta pel·lícula un guió que pot semblar asfixiant, però amb una gran habilitat ho converteix en una experiència veritablement magnètica.

Mitjançant un ritme pausat i un format 4:3 molt adient, el director ens fica de ple en la ment d'un home que ha perdut tot i ha de tornar a retrobar-se amb si mateix. Un intent de reinici que té un especial interès quan Anna, una dona en la mateixa situació, es creua en el camí d'Aris.

Una pel·lícula sòbria no exempta d'ironia i sentit de l'humor. A estones ens fica en una mena d'univers alternatiu on trobarem escenes extravagants en contraposició a la mesura de la resta del guió.

Apples vehicula d'una manera pausada en una intriga sostinguda per conèixer qui és Aris. Com a dubte final, una gran porta oberta que queda al final del metratge, en un eco sobre les reflexions de la memòria. Potser estem davant d'un home que no vol recordar. Al cap i a la fi, quan voluntària pot ser l'amnèsia.

Entrevista al director Christos Nikou https://www.magazinema.es/entrevista-a-christos-nikou-por-su-opera-prima-apples/

Tràiler https://youtu.be/wAGTNiFLVzM

Divendres 16 de juny a les 20 hores. 

Sala La Violeta. 

Apta. 

Venda d'entrades i obertura de portes 30 minuts abans de la projecció.