El Cineclub Altafulla es complau a presentar aquest mes d'octubre l'excel.lent pel.lícula
DOÑA CLARA
(Aquarius)
La pel.lícula brasilera més aclamada dels últims anys, superbament interpretada per una incomparable Sonia Braga.
Clara és una dona de 65 anys, ex-crítica musical, que vio a un edifici particular - L'Aquarius -, construït als anys 40 a la el.legant Avinguda Boa Viagem, que voreja l'oceà. Una promotora ha comprat tots els apartaments, però ella es nega a vendre. Comença així una guerra freda contra l'empresa que l'està assetjant. L'estressant situació la pertorba i la fa pensar en la seva vida, el seu passat i els seus éssers estimats.
Poques vegades trobareu una pel.licula que us digui tantes coses. Que us parli de la vida, de les arrels, de la família, les interferències dels fills arribat un moment donat de la vida, l'empremta de la malaltia, el pas del temps, el sexe, l'amistat i la música. I com no, del assetjament inmobiliari i el desonament. Dotada d'una encisadora banda sonora que viatja per tots els temps de la música brasilera, des de Heitor Villa-lobos a Roberto Carlos, Gilberto Gil i Maria Bettania, aquesta fenomenal pel.lícula us farà ballar, riure i emocionar-vos com mai.
SER FIDEL A UN MATEIX
Crítica de José Manuel Ruiz
El cinema contemporani manifesta des de fa temps una clara tendència cap al metratge llarg. Avui dia, qualsevol pel.lícula té una durada al voltant de les dues hores. Moltes vegades, absolutament prescindibles. Moltes vegades, amb una hora n'hi ha prou. Però les tendències manen.
No obstant això, amb "Doña Clara" ens trobem per primer cop en molt de temps amb un llargmetratge on totes les escenes, tot el que s'explica, es diu i es viu, tenen sentit.
Sonia Braga, coneguda a la seva joventut per protagonitzar les primeres telesèries d'exit de la televisió brasilera com Gabriela (1975) i Dancin Days (1978), interpreta amb excepcional força a Clara. Una dona forta i segura de si que defensa qui és, vídua, independent i vitalista. Una dona que ha patit la devastació que porta la malaltia. Es una supervivent. Un personatge únic, i a la vegada un reflex de la societat brasilera. Mostra de tensions familiars, crítica del capitalisme, però sobretot, una defensa de les imatges i records que conformen les nostres vides, que diuen qui som.
El director va necessitar dos dies passejant per Nova York per convèncer Sonia Braga per fer aquest paper. De seguida va veure que era l'encaix ideal per narrar una història molt per ella, però també basada en la mare del director, morta als 54 anys.
La pel.lícula esta plena de matisos que la fan absolutament soberbia en quant a l'historia i la narració. Fa un reflex magistral de la família i de com els fills, arribat un punt de la vida, consideren que poden interferir en la vida dels pares. És un cant encisador de la maduresa i de l'amistat entre dones que s'estimen amb bogería. És una mostra de persones sense empatia ni sentiments i d'altres amb inesgotable voluntat d'estimar. És una imatge de les diferències entre els pobres i els rics, pero no a escala patrimonial, sinó sentimental.
Hi ha un cant al respecte pel passat, per les arrels que conformen la persona. El respecte al passat és dolent pels negocis i per tant, el mercat, reflectit a la pel.lícula per la constructora que assetja Clara, intenta eliminar-lo. Això es veu molt clar en la situació de l'edifici Aquarius: Veritablement no li passa re, però s'insisteix en la voluntat de enderrocar-ho per poder fer un nou.
La malaltia que va patir Clara és present a diversos moments de la pel.lícula, però tractada de manera delicada, sense dramatismes. Sí però, amb certa contundència quan ens trobem davant de reaccions humanes molestes que no entendrem (remarcable l'escena en que Clara està a un cotxe amb un home desprès d'una festa). També hi trobarem un paral.lelisme clar amb l'edifici. La forma com Clara afronta tot això ens deixarà bocabadats.
Doña Clara es una pel.lícula captivadora. Tendre i miraculosa, plena de moments humans molt rics. Una pel.lícula que ens farà riure i somriure en moltíssims moments. Que ens farà ballar i abraçar-nos amb cançons immortals. I que ens farà estimar i creure que sempre, passi el que passi, un pot continuar sent fidel a ell mateix.
