Dijous, 22 d'octubre, a les 20:30 h - La Violeta
Títol
original: Pride
Direcció:
Matthew
Warchus
Guió:
Stephen
Beresford
País:
Regne
Unit, 2014
Fotografia:
Tat
Radcliffe
Música:
Christopher
Nightingale
Muntatge:
Melanie
Oliver
Interpretació:
Bill
Nighy, Imelda Staunton, Dominic West, Ben Schnetzer, George MacKay,
Andrew Scott..
Durada:
120
minuts
Versió: Versió Original Subtitulada
Qualificació: Per a tots els públics
2014:
Globus d'Or: Nominada a Millor Pel·lícula (Comèdia o Musical)
Globus d'Or: Nominada a Millor Pel·lícula (Comèdia o Musical)
Premis
BAFTA: Millor debut d'un escriptor, director y/o productor britànic.
Sinopsi:
A
l'estiu de 1984, un grup d'activistes gays i lesbianes de Londres
decideix recaptar fons per donar suport als miners, els quals es
troben en vaga contra les mesures imposades per Margaret Thatcher. El
que en principi sembla una bona idea, es complica quan una part dels
miners es nega a acceptar diners d'un col·lectiu d'aquestes
característiques, així que el grup de gays i lesbianes decideix
tenir contacte directe amb un col·lectiu miner de Gales i poder
demostrar així que tot i ser dos comunitats totalment diferents,
poden unir-se per una causa comuna.
Orgullosos de les pel·lícules necessàries
crítica
d'Àngel Andreu
Dins
l'ampli mon dels gèneres cinematogràfics, existeix una subdivisió
que parteix de les comèdies dramàtiques i que, dins els cercles
populars i cinèfils, ha rebut el nom de "feel
good movies".
Majoritàriament, són films que arriben sense fer massa soroll, de
proposta honesta, senzilla i propera, i que tot i tenir certs tocs
dramàtics, un cop acabada la projecció ens adonem que han transmès
quelcom molt especial: alegria, energia, simpatia... good
feelings.
Molt bones sensacions.
Arran d'aquest subgrup, a mitjans de la dècada dels noranta, al Regne Unit van aparèixer una sèrie de feel good movies que, a més, adoptaven part de discurs, crítica i reivindicació social que havia despuntat al cinema anglosaxó gràcies a directors com Ken Loach o Stephen Frears. Cinema social de bones vibracions, "de bon rotllo" que trobaria els seus màxims exponents en pel·lícules tan famoses com Tocando el viento (Mark Herman, 1997), Full Monty (Peter Cattaneo, 1997), Billy Elliot (Stephen Daldry, 2000) o Philomena (Stephen Frears, 2013).
Arran d'aquest subgrup, a mitjans de la dècada dels noranta, al Regne Unit van aparèixer una sèrie de feel good movies que, a més, adoptaven part de discurs, crítica i reivindicació social que havia despuntat al cinema anglosaxó gràcies a directors com Ken Loach o Stephen Frears. Cinema social de bones vibracions, "de bon rotllo" que trobaria els seus màxims exponents en pel·lícules tan famoses com Tocando el viento (Mark Herman, 1997), Full Monty (Peter Cattaneo, 1997), Billy Elliot (Stephen Daldry, 2000) o Philomena (Stephen Frears, 2013).
És en aquest marc on trobem una de les (millors) sensacions de l'any passat, una pel·lícula que ha entusiasmat allà on s' ha projectat i que ha rebut tantes lloances per part de la crítica com del públic: Pride (Matthew Warchus, 2014).
L'any
1984, en plena revolta minera a Londres davant les mesures adoptades
per Margaret Thatcher, un grup de gais i lesbianes celebren el dia de
l'orgull homosexual. Mentre es manifesten pels seus drets, decideixen
que han de donar suport als miners en la seva protesta, al cap i a la
fi, els dos grups lluiten per una causa comuna. Liderats per un jove
apassionat i lluitador anomenat Mark, creen un grup anomenat Lesbians
and Gays Support the Miners
(LGSM) i s'encarreguen de recaptar fons per poder ajudar al sindicat
miner. Ara bé, quan aquests s'assabenten de qui els hi està enviant
diners, és quan s'engegarà el motor de la pel·lícula.
Roger
Salvans, crític de la revista Fotogramas, escrivia això sobre el
film de Warchus: “En
un día a día abrumado por contingentes sombras pseudosadomaso o
héroes en mallas escapistas, 'Pride'
se antoja como un film necesario. Por su reivindicación de la
memoria y recuperar cierta carga política pero, sobre todo, por
recordarnos que el
cine, además de arma de distracción masiva, puede ser instrumento
de movilización y educación.”
Pride
és un film que es fa estimar. El guió d'Stephen Beresford funciona
a la perfecció: sap que utilitza alguns clixés i que a vegades
resulta una mica naïf, però és capaç d'utilitzar aquests elements
al seu favor i presentar-nos un escrit entretingut, divertit,
dramàtic, intel·ligent i crític. La direcció és captivadora, amb
ritme, precisió, amb certs tocs academicistes però amb un petit toc
independent i british
que ens dóna la sensació que estem veient una pel·lícula diferent
(en el bon sentit). Pride
atrapa a l' espectador des del primer moment.
I
com ho fa? Gran part del seu encant ve donat per un càsting
excel·lent. Actors de renom anglesos com Bill Nighy, Imelda Staunton
i Dominic West (tots ells a un nivell sublim) comparteixen pantalla
amb una sèrie d'actors que si bé no tenen tanta experiència com
els primers esmentats, sí aconsegueixen estar a la mateixa altura
amb els seus respectius personatges. Res desentona a Pride:
actuacions magnífiques, muntatge i fotografia dignes de cançó
disco/pop dels 80, música esbojarradament deliciosa, direcció i
guió en estat de gràcia...
Algun
‘però’? Ja s'han comentat els petits clixés i el toc naïf amb
el que juga, i sí que és veritat que aporta poques sorpreses. És
un film que potser no serà tan recordat com Full
Monty
o Billy
Elliot,
però tot això es redueix a cendres amb la brutal honestedat amb que
Pride
se'ns presenta des del primer minut: una feel
good movie
de caire social amb la suficient maestria per tenir-nos enganxats durant dues hores, per fer-nos riure, plorar i emocionar i per entregar-nos (com a mínim) dos
moments monumentals que quedaran gravats a la memòria cinèfila
durant molts anys. El primer, quan un dels protagonistes homosexuals
demostra les seves capacitats com a ballarí davant la incrèdula
mirada de la comunitat minera. El segon, les dones dels miners
entonant un cant a la reivindicació, a la lluita, a l' esperança, a
la vida i a l'orgull. Com deia abans el citat Roger Salvans, en els
temps que corren, Pride
és una pel·lícula necessària.
No hay comentarios:
Publicar un comentario