PRIDE (2014, Matthew Warchus)

Dijous, 22 d'octubre, a les 20:30 h - La Violeta

Títol original: Pride

Direcció: Matthew Warchus

Guió: Stephen Beresford

País: Regne Unit, 2014

Fotografia: Tat Radcliffe

Música: Christopher Nightingale

Muntatge: Melanie Oliver

Interpretació: Bill Nighy, Imelda Staunton, Dominic West, Ben Schnetzer, George MacKay, Andrew Scott..

Durada: 120 minuts

Versió: Versió Original Subtitulada

Qualificació: Per a tots els públics

2014: 
Globus d'Or: Nominada a Millor Pel·lícula (Comèdia o Musical)

Premis BAFTA: Millor debut d'un escriptor, director y/o productor britànic.

Sinopsi:

A l'estiu de 1984, un grup d'activistes gays i lesbianes de Londres decideix recaptar fons per donar suport als miners, els quals es troben en vaga contra les mesures imposades per Margaret Thatcher. El que en principi sembla una bona idea, es complica quan una part dels miners es nega a acceptar diners d'un col·lectiu d'aquestes característiques, així que el grup de gays i lesbianes decideix tenir contacte directe amb un col·lectiu miner de Gales i poder demostrar així que tot i ser dos comunitats totalment diferents, poden unir-se per una causa comuna.

Orgullosos de les pel·lícules necessàries

crítica d'Àngel Andreu

Dins l'ampli mon dels gèneres cinematogràfics, existeix una subdivisió que parteix de les comèdies dramàtiques i que, dins els cercles populars i cinèfils, ha rebut el nom de "feel good movies". Majoritàriament, són films que arriben sense fer massa soroll, de proposta honesta, senzilla i propera, i que tot i tenir certs tocs dramàtics, un cop acabada la projecció ens adonem que han transmès quelcom molt especial: alegria, energia, simpatia... good feelings. Molt bones sensacions.

Arran d'aquest subgrup, a mitjans de la dècada dels noranta, al Regne Unit van aparèixer una sèrie de feel good movies que, a més, adoptaven part de discurs, crítica i reivindicació social que havia despuntat al cinema anglosaxó gràcies a directors com Ken Loach o Stephen Frears. Cinema social de bones vibracions, "de bon rotllo" que trobaria els seus màxims exponents en pel·lícules tan famoses com Tocando el viento (Mark Herman, 1997), Full Monty (Peter Cattaneo, 1997), Billy Elliot (Stephen Daldry, 2000) o Philomena (Stephen Frears, 2013).

És en aquest marc on trobem una de les (millors) sensacions de l'any passat, una pel·lícula que ha entusiasmat allà on s' ha projectat i que ha rebut tantes lloances per part de la crítica com del públic: Pride (Matthew Warchus, 2014).

L'any 1984, en plena revolta minera a Londres davant les mesures adoptades per Margaret Thatcher, un grup de gais i lesbianes celebren el dia de l'orgull homosexual. Mentre es manifesten pels seus drets, decideixen que han de donar suport als miners en la seva protesta, al cap i a la fi, els dos grups lluiten per una causa comuna. Liderats per un jove apassionat i lluitador anomenat Mark, creen un grup anomenat Lesbians and Gays Support the Miners (LGSM) i s'encarreguen de recaptar fons per poder ajudar al sindicat miner. Ara bé, quan aquests s'assabenten de qui els hi està enviant diners, és quan s'engegarà el motor de la pel·lícula.

Roger Salvans, crític de la revista Fotogramas, escrivia això sobre el film de Warchus: “En un día a día abrumado por contingentes sombras pseudosadomaso o héroes en mallas escapistas, 'Pride' se antoja como un film necesario. Por su reivindicación de la memoria y recuperar cierta carga política pero, sobre todo, por recordarnos que el cine, además de arma de distracción masiva, puede ser instrumento de movilización y educación.”

Pride és un film que es fa estimar. El guió d'Stephen Beresford funciona a la perfecció: sap que utilitza alguns clixés i que a vegades resulta una mica naïf, però és capaç d'utilitzar aquests elements al seu favor i presentar-nos un escrit entretingut, divertit, dramàtic, intel·ligent i crític. La direcció és captivadora, amb ritme, precisió, amb certs tocs academicistes però amb un petit toc independent i british que ens dóna la sensació que estem veient una pel·lícula diferent (en el bon sentit). Pride atrapa a l' espectador des del primer moment.

I com ho fa? Gran part del seu encant ve donat per un càsting excel·lent. Actors de renom anglesos com Bill Nighy, Imelda Staunton i Dominic West (tots ells a un nivell sublim) comparteixen pantalla amb una sèrie d'actors que si bé no tenen tanta experiència com els primers esmentats, sí aconsegueixen estar a la mateixa altura amb els seus respectius personatges. Res desentona a Pride: actuacions magnífiques, muntatge i fotografia dignes de cançó disco/pop dels 80, música esbojarradament deliciosa, direcció i guió en estat de gràcia...

Algun ‘però’? Ja s'han comentat els petits clixés i el toc naïf amb el que juga, i sí que és veritat que aporta poques sorpreses. És un film que potser no serà tan recordat com Full Monty o Billy Elliot, però tot això es redueix a cendres amb la brutal honestedat amb que Pride se'ns presenta des del primer minut: una feel good movie de caire social amb la suficient maestria per tenir-nos enganxats durant dues hores, per fer-nos riure, plorar i emocionar i per entregar-nos (com a mínim) dos moments monumentals que quedaran gravats a la memòria cinèfila durant molts anys. El primer, quan un dels protagonistes homosexuals demostra les seves capacitats com a ballarí davant la incrèdula mirada de la comunitat minera. El segon, les dones dels miners entonant un cant a la reivindicació, a la lluita, a l' esperança, a la vida i a l'orgull. Com deia abans el citat Roger Salvans, en els temps que corren, Pride és una pel·lícula necessària.