LINK enllaç social i cultural: RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS de Céline Sciamma

El cinema actual és molt prolífic i amb molt bones pel·lícules, però no sempre és fàcil trobar alguna que es pugui considerar una obra mestra. El concepte de les obres mestres sembla reservat als grans clàssics. Pel·lis que es van convertir en immortals i que mostren un nivell alt de perfecció en tots els aspectes (interpretació, direcció, guió, fotografia...).

Amb RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS estem, sens dubte, davant d'una obra mestra del cinema contemporani. El Cineclub Altafulla no pot deixar de rendir homenatge a una pel·li que ho té tot. La brillant interpretació de Adéle Haenel i Noémie Merlant, la direcció magistral i el guió exacte i mesurat de Céline Sciamma, la fotografia exquisida de Claire Mathon i altres detalls com un disseny de vestuari impecable o una mesuradíssima banda sonora, fan d'aquesta filmació una obra mestra que s'ha de veure tant sí com no.

RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS ens situa a la França de 1770 i ens parla d'un amor novedòs, en una època en què els casaments pactats requerien un quadre de la noia promesa per saber com era abans del casament. Així, Marianne, una jove pintora, rep l'encàrrec d'una comtessa per realitzar el retrat de noces de la seva filla Hèloise, una jove que acaba de deixar el convent i té seriosos dubtes sobre el seu pròxim matrimoni. Marianne ha de retratar-la sense el seu coneixement. La relació que surgeix entre les dues noies serà d'una intensitat inesperada.

RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS parla de l'amor entre dones d'una manera innovadora, evitant posar el focus en el cos de la dona. En paraules de Sciamma, la pel·lícula és un manifest sobre la mirada femenina. I aquesta està plenament present al llarg de tot el metratge. La pel·lícula és trencadora amb la seva calma silenciosa, desterrant la violència d'intentar mirar a la dona com un objecte sexual. Aquest ritme lent, totalment mesurat, ens permet veure un retrat íntim dels seus personatges, portats per un guió excel·lent, sobretot quan Marianne i Hèloise estan a prop l'una de l'altre, es miren i es transmeten els seus pensaments. La pintora que observa i a la vegada és observada. La mirada que diu i transmet. Hi ha molt respirar femení en cada gest.

La banda sonora està posada amb comptagotes, i aquest és probablement un altre magistral encert, ja que la directora va ambientar la història amb sons de la natura o amb els que es produeixen a les habitacions, com els sons del llapis sobre el paper o el moviment dels vestits. La música surt en moments crucials per donar magnetisme a l'escena, com el cor de veus que canta vora el foc o l'impactant i sentit final.

Així, la pel·lícula és una oda a la dona que ama. Però també és una oda a la dona que crea. A la dona artista. És per això que la pintura té molt protagonisme. Totes les pintures i esborranys els va realitzar Hélène Delmaire, a qui la directora va conèixer per l'exposició dels seus quadres que fa a Instagram. Delmaire va treballar una mitjana de 16 hores al dia i ho feia al mateix espai de rodatge. Les mans que es veuen pintant en algunes escenes són les seves. El rodatge es va fer a Saint-Piere-Quiberon, a la Bretanya francesa i a un castell a La Chapelle-Gauthier a Seine-et-Marne, al nord de França. La pel·lícula, tot i semblar-ho, no es va rodar en 35 mm sinó en 8K, per poder treballar molt més el color i donar un aspecte més contemporani. Visualment, és un regal pels sentits i veritablement, cada fotograma és una obra d'art.

Qui és Marianne, la pintora? Es pot dir que existeix una influència d'Élisabeth Vigée-Lebrun, la pintora francesa més famosa del segle XVIII i una de les retratistes més sol·licitades de la seva època. Va deixar més de 900 pintures entre elles 700 retrats, molts autoretrats i aproximadament uns 30 retrats de la seva amiga Maria Antonieta. Molts dels seus quadres es poden veure al Museu del Prado. També el nom de la protagonista, Marianne, coincideix amb el símbol de la Revolució Francesa, la dona que porta la bandera de la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la raó. D'alguna manera, Marianne simbolitza tot això. No porta una bandera però sí un pinzell. No guia al poble, però sí que portarà a dues dones de classe social diferent a encarar la revolució de les seves vides.

La pel·lícula també fa un paral·lelisme entre la història que viuen les seves protagonistes i el mite d'Orfeu. Passatges d'aquesta obra són llegits a la pel·lícula. Després de perdre a la seva amant Eurídice, Orfeu té l'oportunitat de recuperar-la d'entre els morts, però amb la condició de no girar-se i mirar-la fins que surtin de l'inframon. Orfeu no es pot resistir i en fer-ho la perd per sempre. Marianne interpreta aquest mite, quan en acomiadar-se de Helòise la crida des de les escales, per així quedar-se només amb el record de la seva amant i amb aquest record i un exercici de memòria, immortalitzar-la per sempre per mitjà de la pintura.

La directora fa servir la paraula i el silenci, per donar més sensualitat a algunes escenes i potenciar l'erotisme que envaeix a les dues dones. Els cossos nus són tractats amb naturalitat i també les escenes de sexe surten d'aquesta mateixa naturalitat, donant perspectiva amb la càmera, deixant que sigui un acte íntim i precisament, no envaint, donant espai i el temps just.

Les dues actrius protagonistes, Noémie Merlant i Adele Haenel, estan en estat de gràcia. Ambdues són unes actrius grans i les seves vides van girar cabdalment amb aquesta filmació. Noémie Merlant és considerada una de les actrius emergents amb més talent de la seva generació. Recentment, ha finalitzat el rodatge de l'adaptació actual del mite d'Emanuelle, la novel·la i la pel·lícula que van trencar-ho tot als anys 70 i es van convertir en una icona de la mà de Sylvia Kristel.

Adéle Haenel és considerada una de les actrius més prometedores del cinema francès i europeu, coneguda per haver guanyat dos premis Cèsar com millor actriu. Va ser parella de la directora Cèline Sciamma i actualment es troba retirada de la interpretació cinematogràfica. De fet, RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS va ser la seva última pel·lícula abans de retirar-se per raons polítiques i per portar a terme un activisme clar pels drets de les dones, la igualtat i el respecte. La seva decisió va ser presa perquè no volia participar més en la indústria cinematogràfica - actualment només fa teatre -, la que defineix com capitalista, patriarcal, racista i sexista. Haenel ha donat veu a les actrius que han patit assetjament i abús sexual al món del cinema i ha assenyalat a noms propis com Gérard Depardieu o Roman Polanski. A la gala del cinema francès del 2020, Haenel va abandonar la cerimònia al crit de "Quina Vergonya!" quan es va anunciar el premi Cèsar a Roman Polanski com a millor director. Ella mateixa va denunciar al director Christophe Ruggia per assetjament sexual quan tenia 12 i 15 anys.

RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS és, sens dubte, una pel·lícula cabdal en el panorama actual. Una obra mestra que va guanyar el premi a millor guió al Festival de Cannes i la Queer Palm, sent Céline Sciamma la primera dona a guanyar aquest premi. Com a millor guió ha guanyat a diferents festivals europeus i Claire Mathon va guanyar el Premi Cèsar a la millor fotografia, així com els premis de Nova York, Boston i Los Angeles. I és que, veritablement, la fotografia de la filmació és d'una exactitud i una exquisidesa que es gaudeix fotograma a fotograma. No us perdeu l'impactant joc de llums.

RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS ens parla de l'art i de l'amor. Són els amants com els artistes? Crear és l'art d'amar? És amar un art de creació? Potser la intensitat emocional d'aquesta excel·lent pel·lícula ve de la convicció amb què aquest acte de creació i d'amor es manifesta a cada instant. De com Cèline Sciamma, filma a la dona que ama (Haenel) i com, per altre costat, una pintora representa de memòria la imatge de la dona de la qual s'enamora.