Mai una pel·lícula ha anat tant acompanyada del seu personatge. LA ESTRELLA AZUL és una pel·lícula gairebé desconeguda. Potser és aquest el seu únic "però", que no s'ha vist tant com es mereix. I podríem dir que així també va ser la vida del seu protagonista. Un músic de Saragossa, gairebé desconegut a escala nacional però una llegenda a la seva terra, creador d'una de les cançons icòniques dels 90.
LA ESTRELLA AZUL és una encertadíssima barreja de biopic, documental i docudrama sobre els últims anys de la vida del músic saragossà Mauricio Aznar, qui va ser cantant i líder del grup Mas Birras. Una banda que va ser cabdal a l'escena rock aragonesa dels anys 80-90 i que van compondre d'aquelles cançons conegudes per tots, però que mai se sap del cert d'on venen, qui les va crear.
El pop-rock espanyol dels anys vuitanta va donar cabuda a molts grups convertits en història, però no és d'estranyar que molts altres van passar sense pena ni glòria després de dos o tres discos, o que el canvi en els gustos del públic o la crisi econòmica de 1993 van fer que molts acabessin desapareixent per sempre. És singular que Mas Birras es va mantenir viu a la memòria de molts, fins al punt que a finals del 2023 apareix un llibre sobre la biografia del grup i el 2024 s'estreni als cinemes un llargmetratge que segueix la vida del seu líder després de la dissolució del grup.
"Más Birras, del barrio a la leyenda", publicat per Doce Robles, és un exhaustiu treball documental escrit per Jorge Martinez, amb pròleg de Enrique Búnbury - el que va ser cantant en aquella època de Héroes del Silencio - i amb epíleg de Santi Rex de Niños del Brasil. Un llibre que ens porta a la mateixa pregunta que ho fa LA ESTRELLA AZUL, perquè Más Birras i Mauricio Aznar no van ser més coneguts, perquè resulta tan incomprensible que les seves cançons no hagin estat himne o hits de tota una generació. El millor exemple és la més coneguda i d'ella en parlarem a la presentació de la pel·lícula aquest divendres.
Mauricio Aznar tenia una veu idònia pel rock and roll i un carisma arrasador. Així ho recull el primer llargmetratge del director Javier Macipe. Una pel·lícula que et reconcilia amb el cinema i amb les sales de cinema. Per un costat, perquè a Macipe li ha costat divuit anys portar a terme aquesta filmació. Per l'altra, perquè veure LA ESTRELLA AZUL és recordar la màgia única i veritable del cinema, la de portar-nos vides desconegudes i ensenyar-nos el món.
Curiosament, la història arriba a Macipe de la mà de la mare de Mauricio Aznar. Amb divuit anys, Macipe va rodar el seu primer curtmetratge i va demanar permís a la mare d'Aznar per incloure una de les seves cançons a la banda sonora. Inge Müller va convidar Macipe a un cafè i li va demanar que fes una pel·li sobre el seu fill, però també incloent la figura del seu germà gran Pedro, grandíssim músic totalment desconegut pel públic. Inge Müller fins i tot havia parlat temps enrere amb Carlos Saura per portar a la pantalla gran la història dels seus fills. Macipe va considerar que no estava preparat per un projecte tan gran en aquell moment, però la llavor ja estava posada i el projecte el va tenir al cap sempre. Després de rodar uns quants curts i completar més estudis, es va sentir preparat i va començar el seu viatge de documentació. La mare d'Aznar va morir el 2025 després d'haver vist acomplert el seu somni.
És molt difícil no desfer-se en elogis amb la pel·lícula perquè és veritablement magnífica. És increïble veure el que Macipe ha aconseguit amb mitjans molt limitats, un baix pressupost, una pandemia pel mig i una altra crisi argentina - La pel·lícula és una coproducció hispanoargentina - que li va posar tots els impediments possibles. Tant el director com l'actor Pepe Lorente converteixen la filmació no només en una plasmació biogràfica, sinó en una narració universal sobre que consisteix ser artista, creador i músic. Quan l'art passa per davant de qualsevol altra consideració material.
LA ESTRELLA AZUL arrenca quan Mauricio Aznar deixa Más Birras en la recerca de si mateix. L'inici ens mostra la seva particular baixada a l'infern, consumit pels dubtes, les drogues i l'ansietat. I com pren la decisió, a vegades ben difícil, de marxar. Com el personatge diu a la pel·lícula: "Había perdido el norte y me fui a buscarlo al sur.". Així, el seu periple llati-americà acabarà a Santiago del Estero, Argentina, on descobrirà que la música forma part de tot i on intentarà retrobar-se per començar de nou. El seu és, veritablement, un doble viatge. El físic - que el portarà a conèixer nous paisatges i a inundar-se d'imatges, llocs i persones - i l'espiritual, que l'ajudarà a combatre els dimonis interns que l'ofeguen i a redescobrir el poder inmens de la música.
Pepe Lorente, en el paper de Mauricio Aznar, és senzillament brillant. No en va, va guanyar el Goya 2025 al millor actor revelació per LA ESTRELLA AZUL, en una actuació en la qual l'actor es mimetitza amb el personatge. Pepe Lorente és Mauricio. Interpreta de manera natural, creïble, profundament emotiu, i el fet de ser aragonès li fa més fàcil aconseguir un excel·lent accent. Lorente aconsegueix que l'acompanyem en el seu viatge. Ho sentim tot amb ell: el seu dolor, la seva passió, la seva lluita, la seva il·lusió. Des de les escenes a Espanya amb un entorn que l'asfixia fins al seu viatge a l'Argentina, cada gest de Lorente és un reflex de Mauricio.
La pel·lícula està magistralment ambientada als anys noranta, des de la música fins la decoració, l'estètica, el vestuari i la temperatura de la filmació. Destaca molt bé la sensibilitat amb la que aborda el personatge, el viatge i la connexió entre Espanya i llatinoamèrica. LA ESTRELLA AZUL no és una pel·li sobre el rock and roll. És un preciós viatge musical. És un homenatge a la música en si mateixa. El seu respecte i admiració per la música i per la cultura argentina són palpables. Macipe ho fa servir per explorar molts temes, com la vocació, l'amistat, l'espiritualitat o l'emprenta artística.
Ho direm un altre cop: el pitjor de LA ESTRELLA AZUL és que no tothom l'hagi vist. Que el gran públic no hagi gaudit d'una obra inesperada, plena de molt moments bonics, dolços, tristos, emocionants i divertits en total equilibri. Una obra per gaudir de cada fotograma i de cada nota musical, gaudir d'aquesta troballa precisa entre la narració, el documental i el making of feta amb tant d'amor i respecte vers tots aquells sobre els que versa, sobre els que hi surten i sobre els que la fan possible. La millor pel·lícula que tot músic voldria protagonitzar. La millor pel·lícula que tot amant de la música li agradaria veure. Una gemma amagada en un món saturat. Un estel blau molt lluminós en un cel molt fosc. Un regal per tots els sentits.
Crítica: José Manuel Ruiz.
Veure el tràiler de La Estrella Azul
Entrevista a Javier Macipe
Entrevista a Javier Macipe
Entrevista a Pepe Lorente y Javier Macipe
Making off de La Estrella Azul
Divendres 19 de setembre a les 20 h.
Sala La Violeta d'Altafulla. Carrer de l'Hostal 15.
No recomanada a menors de 7 anys
Venda d'entrades i obertura de portes 30 minuts abans de la projecció.
